10/05/2016 | 00:05
Al nostre país ja se sap que és més notícia un clau anecdòtic en una estació de metro de la capital que els canvis substancials en les polítiques públiques que afecten la ciutadania. En la societat de la roda de premsa, el vídeo viral de 20 segons i la doble moral, la lluita llarga, silenciada i menystinguda dels catalans perquè morir no sigui un luxe continua estant a l’ombra dels focus d’atenció. Ho vam veure la setmana passada amb el cas de la ciutat de Girona que, de fet, és el cas del Gironès, una àrea de prop de 200.000 persones. En una conferència de premsa, el govern municipal anunciava que havia arribat a un acord amb l’empresa que té el monopoli dels serveis funeraris a la comarca, Mémora, perquè aquesta reduís en un 32 per cent el preu del paquet bàsic d’enterrament. De més de 2.000 euros a poc més de 1.600. El bàsic. Pas xic en aquest país petit.
Deixeu-me fer un parell de conclusions per començar i perdoneu-me, doncs, el que pot semblar un oxímoron: començar amb conclusions. Per un costat, l’anunci de l’equip de govern de Girona és la certificació evident que durant anys i panys l’Ajuntament ha permès que Mémora tingués un preu pels serveis funeraris mínims, considerats essencials, totalment desorbitats. Preus que significaven taxes de benefici de centenars d’euros per cada servei funerari mentre molts ciutadans havien de gastar-se part dels seus estalvis o, fins i tot, demanar finançament a terminis per enterrar els seus familiars o amics. Un reconeixement implícit de l’estafa d’aquest sector a la cara de milers de gironins que no va aixecar ni tan sols un fil de reportatge en els mitjans comarcals ni tampoc nacionals. Tampoc vam veure tribunes d’opinió fent-ne referència. Ni tampoc vam observar cap gest de l’equip de govern reconeixent com la seva passivitat ens havia condemnat a aquesta situació durant anys. Pilota endavant i aquí no ha passat res. I tot mentre és en boca de tothom que a Girona per menys de 5.000 euros és quasi impossible enterrar ningú. Feu números. I Girona més.
D’altra banda, la notícia em va sorprendre perquè l’Ajuntament, que té eines de sobres per garantir altres fórmules per situar el preu de l’enterrament a nivells de primer de lògica, va decidir fer una roda de premsa per promocionar el producte d’una empresa monopolística. Un producte que, sens dubte, millora la situació que existia fins al dia abans, però que no deixa de ser el d’una multinacional propietat d’un fons d’inversió que hi continuarà guanyant morterades de diners. Us imagineu que un ajuntament fes conferències de premsa per anunciar els avantatges dels nous productes d’una asseguradora de salut privada, d’una productora de pa o d’una immobiliària d’habitatges? És aquest el sentit d’un govern a la ciutat? Potser el que caldria és començar pel principi, ara sí, i adaptar la normativa a la llei catalana de 2010, perquè aquí no hi ha Tribunal Constitucional que valgui. Una adaptació que voluntàriament CiU no ha volgut fer fins que la campanya als carrers de Girona ha sigut tant forta que l’ha obligat a moure peça. Uns canvis que haurien de permetre que d’altres empreses i/o el propi consistori prenguessin part activa en els serveis funeraris a la comarca.
Però de moment, ha mogut tan sols un peó. Queden, doncs, moltes peces per moure. La primera i senzilla: garantir que tant al web de l’Ajuntament com al de Mémora s’hi puguin trobar els preus tant dels paquets que s’anuncien en una roda de premsa, com dels “extres”, que fan pujar realment el preu final. Uns afegits que són la clau de volta perquè els treballadors també completin un sou digne a final de mes. Especulació i negoci amb els cossos dels morts i la pena dels vius. Així de trist. Així de cert. I ni tan sols existeix un bri de transparència. Us puc assegurar que no ha sigut poca la gent que m’ha contactat per explicar-me que ha batallat perquè el seu familiar o amic no fos tractat a Girona perquè el preu era una autèntica bestiesa. Però si faig aquest article és perquè també hem sabut durant aquests mesos que la situació que vivim a Girona no és del tot única. Que aquest és un problema general al qual amb la llei del 2010 no s’hi ha posat fi. Com a mínim a molts indrets del país. I no deixa de ser curiós que en l’època del control generalitzat, de la globalització i de la uniformitat a tota màquina, aquest àmbit sigui una mica un “campi qui pugui” i tants caps, tants barrets. I a més a més, rere un silenci velat.
Parlem de República. Com a mínim a Catalunya perquè a l’Estat ja ningú la porta al programa. I en la construcció d’aquesta hauríem de situar temes com el dels serveis funeraris al primer punt de l’ordre del dia. Vam aconseguir tenir una sanitat i una educació públiques, malgrat que cada dia siguin més precàries. Hem bastit transports, llars d’infants i serveis d’ordre, però continuem amb una privatització, monopolística en molts casos, de l’últim dels serveis que necessitem en el nostre trànsit per la Terra, el funerari. I d’aquesta lògica n’hauríem d’aconseguir sortir. Com a mínim, si realment volem dotar de contingut la idea metafísica del “país nou”. Perquè finalment constituir aquest espai comú, propi i de futur passa per tornar a les arrels i garantir drets per a tothom, des que naixem fins que morim, mort inclosa. I que aquesta garantia passa per sobre de qualsevol forma de negoci. Ara i sempre. A Girona i arreu. Una necessitat bastant més urgent que no pas omplir les tertúlies de debats sobre un vídeo viral i un coit a mitjanit. Si més no, si la idea era fer una República. I no un espectacle.
