Nova política, vells dubtes

  • Yeray S. Iborra (edició i coordinació)
  • dimecres, 31 agost 2016
  • Comenta
  • Política
Recull de sis articles breus d’opinió sobre la nova política, publicats originalment a la revista ‘Vell/Nou’, editada per CRÍTIC.

 

La institucionalització com a frontissa. De Miren Etxezarreta

Miren_Etxezarreta-

La primera puntualització, atenent a la urgència dels mitjans a parlar d’una nova política, és que no és una qüestió de mesos, com ens volen fer veure. És una cosa de fa molt més temps, amb antecedents molt antics, i que fa referència, sobretot, a l’inici dels últims moviments socials l’any 2011, on ja trobem una nova forma de plantejar-se la qüestió política. S’ha de destacar, però, que els moviments socials són lents; d’un moment a l’altre, apareixen a la superfície. Com quan poses unes verdures en una cassola i, de cop, tens brou. Les verdures ja hi eren abans.

Un segon error, quan parlem de nova política, és la utilització de l’expressió nova política quan aquesta fa referència a les institucions. La nova política, de fet, existeix fora de les institucions. En els últims mesos, però, aquestes formes dels carrers i de les places s’han anat transformant en política institucional. Per això cal anar més endarrere per entendre la política actual: Ciutadans no és nova política i Podem, per la seva part, ha institucionalitzat la política no institucionalitzada. En les municipals, curiosament, hem vist una certa fusió entre el carrer i la política oficial: Barcelona en Comú.

Tots aquests processos són formes emergents que no sabem on acabaran. I la diferència recau, clarament, en la institucionalització; si el que està passant en la base de la societat, en l’opinió pública, en el batec del carrer, arriba al Parlament, sembla assumit per tothom (mitjans de comunicació i altres agents polítics). I això és perillós: converteix una dinàmica social de base en una institució més.

Miren Etxezarreta és economista, cofundadora del Seminari d’Economia Crítica Taifa.

 

La fal·làcia de la nova política. De Jordi Graupera.

jordi_graupera

Es pot dir que Ada Colau, Pablo Iglesias o Albert Rivera representen una novetat en el panorama polític espanyol? Sí. Però, nova política? No. En tot cas, recanvi generacional: noves formes, vocabulari i apropament a l’espai públic, millor ús de les estructures de participació ja existents que els partits convencionals no veien: univers assembleari, veïnal, la protesta o la manifestació.

I per què no ho veien? Qualsevol projecte que funciona un temps determinat, ja sigui un partit o una empresa, tendeix a l’esclerosi, la burocratització. Qualsevol partit que comenci de zero té molt més marge de maniobra per fer ús de formes menys formalitzades de participació. Per aquest motiu semblen superfrescos, com si la revolució estigués arribant. Però, a mesura que aquestes organitzacions se solidifiquen, necessàriament demanen estructures, per la qual cosa reprodueixen amb menys o més fortuna el mateix problema que les organitzacions que han vingut a substituir.

En conclusió, el mecanisme polític, la política que encarnen, és la mateixa política de sempre; no és un judici pejoratiu: de sempre vol dir la mateixa que ja definia Plató. La política és el que és, i com a art de la gestió dels afers comuns sempre parteix de la mateixa tensió: gent preparada per gestionar els afers públics i gent que sigui capaç de mostrar certa empatia social per tal que els administrats se sentin representats. I, ja se sap, sovint la persona que té més habilitats socials no és la que sap gestionar millor les guerres… o les brosses.

Jordi Graupera és periodista, filòsof i professor a la Universitat de Nova York

 

Els límits de la representativitat. De Teresa Forcades.

Teresa_ForcadesA hores d’ara es pot parlar d’entusiasme en relació amb la nova política; existeix, fins i tot, un ús inflacionari del terme nova política. Els suposats nous models polítics que, en alguns casos, no es corresponen per a res del món amb la definició de nou: Ciutadans, em ve al cap. Per entendre què és renovació i què no, cal atendre a dos criteris fonamentals.

Primer, per a una regeneració total i una ruptura amb les formes amb què hem conviscut fins ara, és necessària l’articulació amb el poder popular. I això com es fa? És un gran repte, però un repte real. Per començar, no caure en el parany de la vella política: intentar fer arribar a les institucions les millors persones. Ens hem d’adonar dels límits de la representativitat i de com s’ha d’articular aquesta perquè el poder popular no quedi segrestat. Penso, per exemple, en els consells populars a Veneçuela; un canvi ben intricat i que té a veure amb la mateixa noció de política.

En segon terme, la no-professionalització dels polítics; no entendre la política com una dedicació per a tota la vida, sinó com un espai on la ciutadania ha de tenir accés directe. Als EUA, un 99% dels congressistes són multimilionaris: no pot ser que hi hagi uns representants que no s’assemblin als representats.

Allunyem-nos de la preeminència de l’expert, i no per falta de ganes de consulta. L’expert ha d’exposar la informació i després el poble decidirà. I no tinguem por; ja hem comprovat que funciona: amb els transgènics, per exemple.

Teresa Forcades és metgessa, teòloga i monja benedictina

 

Nova política, herència política. D’Antoni Gutiérrez-Rubí.

Antoni_Gutierrez-Rubi

La nova política no es comença des de zero, des del no-res. La nova política és, simplement, la reinvenció, amb molts matisos, de la política convencional; la reafirmació i transformació —un treure i posar— de tot allò que la política, la vella, ha deixat antic o ineficient. És un escenari de revolucions? No, en el fons és un escenari transformador, no un procés sense antecedents.

Un escenari, a més, que desperta dubtes. Aquests, bàsicament, comencen en el moment en què aquells que promouen o reivindiquen la nova política introdueixen amb força una variable moral, la que parla d’allò nou; d’una cosa realment nova. Això genera desconfiança perquè sembla just d’una banda i irrealitzable de l’altra. El recel està justificat, sobretot quan advertim que, finalment, moltes de les pràctiques d’aquesta nova política no tenen res de nou; o serem prudents, tant de nou. Més aviat, el que tenen és un maquillatge de velles pràctiques.

Per això la paraula més adient per apropar-nos a la nova política és la transformació: quantes reformes introduirà la nova política? Amb quina velocitat s’aplicaran? Quina intensitat se’ls preveu? En quin grau seran aquests nous grups capaços d’alterar la política i amb quins instruments? Es poden equiparar aquests formats organitzatius nous amb les antigues pràctiques convencionals? Això només ens ho dirà el temps. El que queda clar és que aquest nou escenari no partirà de zero i, per tant, no podrà deslliurar-se tan fàcilment de les herències polítiques.

Antoni Gutiérrez-Rubí és assessor de comunicació i consultor polític.

 

Novetats: sempre engolides pel sistema? De Mònica Terribas.

MonicaTerribas

El problema de qualsevol actor nou que sorgeix en un sistema marquetinguià (mercantilitzat i mogut pel capital), qualsevol cosa nova i qualsevol procés de transformació, és que utilitza els mecanismes del sistema per fer-se visible. Si no tens el sistema modificat i el sistema productiu segueix basat en la promoció i la lluita pels lideratges econòmics i de pols —a tots els nivells—, aquest actor nou farà ús, efectivament, dels mecanismes del sistema per fer-se visible. I, per tant, entrarà en la mateixa lògica sistèmica. Què vol dir això? Que deixarà d’actuar amb dinàmiques noves —de compromís ètic, debat, assemblea interna, discussió de continguts— per competir en un mercat on realment les coses que venen són, simplement, les que la gent compra.

En conclusió, si la nova política no és capaç de transformar el sistema, no se’n sortirà de defensar un ideari nou. El que farà el sistema és engolir aquest ideari; el mateix que passa amb les xarxes socials, que són emancipadores, però que, si només funcionen en una lògica de mercat, com a captadores de clients i d’ús exclusiu per a la projecció, no serveixen per a res. Això fa que els líders a la xarxa es converteixin en persones anunci obsessionades pels seus followers. Això està passant també en l’àmbit polític; és la mateixa perversió.

Mònica Terribas és periodista i professora; dirigeix El matí de Catalunya Ràdio.

 

Nova política: arriba per quedar-se. De Lluís Orriols.

Lluis_Orriols

La nova política té un marcat component generacional i enfronta dos segments destacables de la població. D’una banda, els majors de 60 anys; decidits a no abandonar la lògica bipartidista tradicional. I, de l’altra, una joventut que ja ha passat pàgina i demana noves formes de fer política. La nova política, doncs, emergeix en un context de confluència de dos fenòmens que fins ara no anaven junts: un augment de l’interès per la política i un creixent descrèdit dels principals actors i institucions polítiques del nostre país. Així som davant d’una ciutadania més interessada i mobilitzada però alhora insatisfeta amb els canals de participació dels quals disposa actualment el sistema. Per aquest motiu, aquesta nova política tendirà a ocupar els espais no convencionals de participació.

Dit això, en l’actualitat desperta més dubtes la vella política que no pas la nova, ja que les democràcies del sud d’Europa estan sotmeses a una profunda crisi d’autogovern; el sistema ha demostrat que és incapaç d’atendre les preferències de la ciutadania, la qual se sent cada vegada més desafecta. En conclusió, i tornant als dubtes: seran capaces les democràcies liberals d’acomodar-se a les demandes canviants de la societat com ja han fet en ocasions anteriors? La sortida de la profunda crisi política que vivim depèn en gran part del fet que així sigui. Ф

Lluís Orriols és professor a la Universitat Carles III de Madrid, col·laborador d’Eldiario.es i d’El País.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog