És política. O l’aposta per la via sobiranista

La manifestació del 10 de juliol de 2010 / JOSEP RENALIAS

La manifestació del 10 de juliol de 2010 / JOSEP RENALIAS

Dues vies en el món independentista: full de ruta i referèndum unilateral d’independència (RUI). Discussió encesa aquest estiu arran de la publicació d’un manifest que aposta pel RUI; una entrevista a Germà Bel, diputat independent de Junts pel Sí (JxS) afirmant que si s’acaba fent un RUI “serà un 9-N però patètic”; i un contraatac de Jordi Graupera, creador d’opinió, referint-se al full de ruta com a “processisme d’estirar el xiclet”. I més que continua. Debat creuat amb disputa partidista de fons -ERC i PDC (i en menor mesura la CUP) pendents de la reconfiguració del sistema de partits; debat que es barreja amb la qüestió de confiança al president Puigdemont i l’aprovació dels pressupostos.

El full de ruta amb què JxS es presenta a eleccions trobaria la legitimitat en les eleccions plebiscitàries del 27S, encara que es quedessin al 48% en vots. A partir d’aquí, la seqüència passaria, com així es desprèn de les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent, per “una primera fase de procés participatiu, una segona fase de desconnexió amb l’Estat espanyol i convocatòria d’eleccions constituents per formar una assemblea constituent, que haurà de redactar un projecte de constitució, i una tercera fase per a la ratificació popular de la constitució per mitjà de referèndum”.

La proposta del RUI, que en origen no prové de cap partit en particular, pot entendre’s com una impugnació al 9N i al full de ruta

La proposta del RUI, que en origen no prové de cap partit en particular, pot entendre’s com una impugnació al 9N (“va quedar reduït a una mobilització popular”) i al full de ruta (“la via de les eleccions plebiscitàries s’ha mostrat poc clara, poc útil i amb diversos problemes per substituir el referèndum d’Autodeterminació”). Els que defensen aquesta via aposten perquè s’aprovi una llei de transitorietat jurídica i un reglament per fer un referèndum vinculant. I que sigui el Parlament el que el convoqui. Però no clarifiquen com afrontarien la qüestió de la construcció del cens, que no és qüestió menor ja que defineix qui és el demos català i per tant el titular de la sobirania.

Ara bé, tant Bel com Graupera, en una disputa bastant pujada de to, s’acusen mútuament de no poder fer efectiu el pla per manca, diríem, de “força”. El primer apunta “no he sentit ningú que digués que tenim els dispositius d’un exèrcit per a imposar la llei en un territori i a unes persones i que farien que el referèndum fos vinculant”. I el segon respon: “Aquesta mateixa pregunta es pot fer al referèndum constitucional: què és allò que el posa fora del marc espanyol? Que un parell de persones ho diguin? La declaració d’independència no unilateral? Si no tenim els dispositius d’un exèrcit, com el farem vinculant? Si no cal, per què sí que cal per fer un referèndum en què la pregunta és sobre la independència i en lloc de sobre si ens agrada la constitució que hagi fet el Parlament?”. I acaba afirmant: “en qualsevol dels dos casos, això sí, cal poder exercir el control estatal sobre el territori”.

Els processos de reafirmació sobirana de Catalunya històricament s’han basat en amplis consensos i aliances, esfumats durant els darrers cinc anys

I arribem la mare dels ous, que no és ni la legalitat ni la legitimitat de la reivindicació en qüestió. És política i, per tant, un joc de correlació de forces. Els processos de reafirmació sobirana de Catalunya històricament s’han basat en amplis consensos i aliances, esfumats durant els darrers cinc anys, i això és un problema. El “procés” arrenca al 2010 per una vulneració democràtica que afecta la societat catalana en el seu conjunt: la sentència del TC sobre l’Estatut. La manifestació del 10 de juliol d’aquell any -amb José Montilla, Pasqual Maragall i Jordi Pujol al capdavant- va unir sensibilitats diverses en un crit majoritari de la ciutadania catalana contra l’atac de les institucions estatals. Ara bé, front a la deriva (re)centralitzadora de l’era Rajoy, el vector de resposta a aquest cantó de l’Ebre s’ha anat fent petit. De front comú de forces sobiranistes es transita a una aliança únicament de forces independentistes. I d’una unitat d’acció de l’independentisme es deriva, com hem vist, en apostes tàctiques irreconciliables que el fragmenten i l’enfronten entre sí – alhora que amb altres forces sobiranistes. Unes discussions que cada cop interpel·len a menys gent. Spinoza: passions tristes.

Potser ha arribat el moment d’obrir noves perspectives per sortir de l’atzucac: corrents subterrànies aquest estiu fan pensar que és possible. Per exemple, Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, afirmava que “el sobiranisme té molts matisos i sort que en tenim. Aquest país és fort quan hi som tots”. Una interessant visió política i inclusiva a la construcció de país. N’he escoltat de semblants les darreres setmanes, i és una bona notícia. És imprescindible recuperar la unitat catalanista. I més en un moment delicat com l’actual: no oblidar la signatura d’un acord entre el PP i C’s amb clara voluntat recentralitzadora i que envaeix competències pròpies de la Generalitat. Em ve al cap la idea de “Catalunya mestissa” enunciada per Carod Rovira; treballar a partir d’ella seria un bon punt de partida per tornar a caminar. Per (re)construir una majoria política, social i ciutadana per fer una nova Catalunya. Amb un projecte que se’l pugui fer propi una gran pluralitat d’actors i ciutadania. Un sol poble.

Bufen aires “comuns”. La construcció d’un nou subjecte polític de l’esquerra nacional aquesta tardor pot no ser només en una reconfiguració en el sistema de partits, que ja és molt. Pot empènyer també a la construcció d’un nou escenari i projecte de país a partir del dret a decidir. Ada Colau apuntava la via: “Per desbloquejar Catalunya hem de tornar al 80%”. La força política que en neixi, àmplia i plural, beurà del catalanisme popular i la seva consolidació pot dibuixar noves mirades, que fomentin el treball unitari per a la recuperació i afirmació de sobirania(s), en els espais que ja es tenen i en els nous que es volen tenir. Perquè s’ha generat una paradoxa: mentre es reivindica una sobirania absoluta –que per altra banda no existeix-, es deixa d’exercir espais de sobirania que ja tenim (el Parlament fa més d’un any que no aprova cap llei).

Per sortir de la inòpia, convé fer un salt endavant. L’aposta per la via sobiranista per deixar enrere el processisme excloent i inoperant. Exercir, amb àmplies majories, el dret a decidir: aquí i ara, i eixamplar-lo pel demà. Perquè ja som nació (sempre en construcció) i un poble en marxa.

Gemma Ubasart González és doctora en Ciència Política i professora a la Universitat de Girona.
4 comentaris
  • Xavier Orduña 9 de setembre de 2016 - 10:18

    Interessant article, però no l’he acabat d’entendre. Quina és la solució? Què es exactament la via sobiranista? I la gran pregunta, com s’exerceix el dret a decidir si no es de forma unilateral? fins quan hem d’esperar per exercir-lo?

    Sincerament no acabo d’entendre la diferència entre sobiranisme i unilateralitat? no es la unilateralitat la última expressió del sobiranisme? Perquè entenc que si dius que ets sobirà però no exerceixes la unilateralitat, realment es que estàs sotmès.

    PD: als de crític, que tal si oferiu aquest espai de opinió a altres formacions polítiques?

  • Guillem Galera i Léger 9 de setembre de 2016 - 12:44

    Amiga Ubasart,
    Si em permets, una prèvia. A la manifestació del 2010, en què hi havia, centenars de milers de conciutadans, els tres expresidents, al meu parer, tan vàlid com un altre, no eren “al capdavant”. Al capdavant hi havia (bona part d)el poble. I ells se n’aprofitaven. Només cal recordar les cares d’incomoditat del que és avui un amortitzat i reaprofitat senador socialista.
    A partir d’aquí, la proposta que exposes em sembla magnífica. Som-hi. Fem el salt. Apostem per la via sobiranista per deixar el processisme excloent i inoperant. Ara, per anar on? Per acordar alguna cosa amb l’estat espanyol dels 254 diputats del PPSOEC’s? Jo no hi tinc inconvenient. Però, honradament, Gemma, ho veus viable, o ens cal esperar n generacions? I entretant què fem? Allò que definiu com a prioritari que és expulsar el PP del govern (espanyol)? No és que estigui estressat, però una promesa etèria i sense compromís d’un horitzó edènic en què, sens dubte, podrem fer aital consulta legal i pactada amb unes forces majoritàries espanyoles i de progrés, me la crec poc. Tanmateix, endavant les atxes (sense voler agredir l’ignar Domingo)! Jo et segueixo.
    Ara, demano una cosa, no fem trampa. Tothom s’ha de moure. Et compro, per què així ho crec, que el consens, que encara és ampli, s’ha anat reduint. I no només a causa de les unilateralitats empreses per la majoria parlamentària, i per tant legítima, del país. No recordo excessiva col·laboració, voluntat de diàleg, recerca de punts comuns (ehem) dels qui representen l’espai comú al Parlament. Per tornar al 80% tots hem i heu de treballar. Anunciar-ho com fa l’alcaldessa de Barcelona i culpar la resta de sabotejar qualsevol iniciativa per arribar a aquesta majoria és fer trampa. Com és fer trampa deixa entendre que els aires comuns que bufen són el 32% que han quedat exclosos d’aquest consens irreal i mitificat.

  • Manel Ballester 9 de setembre de 2016 - 15:45

    M’ha semblat un article molt enraonat amb ganes d’arribar a algun lloc, però quin?
    Hi ha un punt molt important i que no es pot deixar de banda com si no passés res en el que diu la Gemma (i altres abans i després d’ella): hi ha la “força” per imposar la unilateralitat amb el 48% dels vots? I crec que cal reconèixer que no, no hi és…, en el supòsit, esclar, que l’altra meitat catalana es resistís ‘activament’ al canvi; p.e.: qui controlaria les “forces d’ordre” espanyoles que són i seran a Catalunya? Els mossos?, home, pleguem veles; p.e.: què passarà si la meitat o el 40% o el 30% dels catalans no volen pagar els impostos a la hisenda catalana i continuen pagant-los a Madrid?, viurem de crèdits?, de qui?, sembla més aviat un atzucac; i el reconeixement internacional?, posem-nos en pla religiós fonamentalista (gens vattimià, vull dir) i ens carreguem de fe? Etcètera.
    Ara, dit això. És evident que la “força” no tan sols és producte de tenir un exèrcit, com ho és que, pensar que la consecució o no de la sobirania plena depèn només de l’exèrcit espanyol, és posar-se la bena abans de la ferida o, pitjor, tornant a la religió, tallar-se la mà o l’ull que et pot fer caure en la temptació. Cap conquesta important s’ha fet sense córrer riscos: ¿no era la lluita contra el franquisme una contínua exposició al risc per mantenir, eixamplar i acabar imposant (més o menys) la sobirania popular, la llibertat, la democràcia (tan formal com es vulgui, però ja se sap que darrere la pèrdua les formals vénen les reals)? Si no hi ha manera, després d’haver-les provat totes (durant 150 anys pel cap baix!), de regenerar Espanya, no és l’hora de provar-ne alguna de nova que de retruc serviria per canviar-ho tot? Quan, exactament, serà el moment oportú de fer-ho: d’aquí una legislatura, dues, quatre, quaranta? Per què, si la majoria catalana que reclama una sobirania plena és de debò majoritària, no estaria legitimada per aplicar-la enfront d’altres subjectes polítics igual de sobirans… en el seu àmbit de vida i actuació, social i històric?
    I aquesta sí, que és la mare dels ous. La voluntat de sobirania plena a Catalunya és majoritària? Si ho és, clarament, és legítim, i la legalitat s’hi ha d’acordar, sí o sí. Doncs, deixem-nos de processismes que no se sap ben bé on arriben i que, justament, no plantegen aquesta qüestió cabdal fins al final… de què? Primer la nova legalitat i després la legitimitat? Un referèndum al final de tot? Ja sé que només disposem de dirigents summament mediocres, és el que hi ha, però això no ens hauria de tornar irreversiblement imbècils a [email protected]
    S’ha d’aclarir la legitimitat, que és la veritable font de tota la resta. I això vol dir referèndum. I com que els espanyols no ens el deixaran fer, cal que el fem nosalters, el nostre govern, el nostre parlament, els nostres funcionaris, els nostres mossos, amb escrutini oficial, amb campanya àmplia i profunda, etcètera. Hi participarà qui voldrà, és obvi, com a qualsevol altra elecció o referèndum o consulta. Però si el resultat és clarament superior al 50%, estarem legitimats. I, esteu segurs que l’exèrcit espanyol o ni que sigui la guàrdia civil vindrà, ocuparà les institucions, detindrà tot el politicamen, dissoldrà manu militari les manifestacions, conculcarà reals de tota una col·lectivitat?, segur?, amb tot el que això suposaria a nivell internacional, o, senzillament, de cara al futur a casa nostra?
    Això sí, cal, caldrà desobeir, no h’hi ha d’altra. Pèrò, com deia aquell, només els morts no aspiren a res.
    Salut.

  • Bastida 10 de setembre de 2016 - 10:32

    Tuitava julià de jòdar muñoz
    ‏@julidejdarmuoz
    ·El procés no s’ha reduït a l’independentisme, no fotem: el procés el va iniciar l’independentisme.”

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog