09/09/2016 | 00:03
Dues vies en el món independentista: full de ruta i referèndum unilateral d’independència (RUI). Discussió encesa aquest estiu arran de la publicació d’un manifest que aposta pel RUI; una entrevista a Germà Bel, diputat independent de Junts pel Sí (JxS) afirmant que si s’acaba fent un RUI “serà un 9-N però patètic”; i un contraatac de Jordi Graupera, creador d’opinió, referint-se al full de ruta com a “processisme d’estirar el xiclet”. I més que continua. Debat creuat amb disputa partidista de fons -ERC i PDC (i en menor mesura la CUP) pendents de la reconfiguració del sistema de partits; debat que es barreja amb la qüestió de confiança al president Puigdemont i l’aprovació dels pressupostos.
El full de ruta amb què JxS es presenta a eleccions trobaria la legitimitat en les eleccions plebiscitàries del 27S, encara que es quedessin al 48% en vots. A partir d’aquí, la seqüència passaria, com així es desprèn de les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent, per “una primera fase de procés participatiu, una segona fase de desconnexió amb l’Estat espanyol i convocatòria d’eleccions constituents per formar una assemblea constituent, que haurà de redactar un projecte de constitució, i una tercera fase per a la ratificació popular de la constitució per mitjà de referèndum”.
La proposta del RUI, que en origen no prové de cap partit en particular, pot entendre’s com una impugnació al 9N i al full de ruta
La proposta del RUI, que en origen no prové de cap partit en particular, pot entendre’s com una impugnació al 9N (“va quedar reduït a una mobilització popular”) i al full de ruta (“la via de les eleccions plebiscitàries s’ha mostrat poc clara, poc útil i amb diversos problemes per substituir el referèndum d’Autodeterminació”). Els que defensen aquesta via aposten perquè s’aprovi una llei de transitorietat jurídica i un reglament per fer un referèndum vinculant. I que sigui el Parlament el que el convoqui. Però no clarifiquen com afrontarien la qüestió de la construcció del cens, que no és qüestió menor ja que defineix qui és el demos català i per tant el titular de la sobirania.
Ara bé, tant Bel com Graupera, en una disputa bastant pujada de to, s’acusen mútuament de no poder fer efectiu el pla per manca, diríem, de “força”. El primer apunta “no he sentit ningú que digués que tenim els dispositius d’un exèrcit per a imposar la llei en un territori i a unes persones i que farien que el referèndum fos vinculant”. I el segon respon: “Aquesta mateixa pregunta es pot fer al referèndum constitucional: què és allò que el posa fora del marc espanyol? Que un parell de persones ho diguin? La declaració d’independència no unilateral? Si no tenim els dispositius d’un exèrcit, com el farem vinculant? Si no cal, per què sí que cal per fer un referèndum en què la pregunta és sobre la independència i en lloc de sobre si ens agrada la constitució que hagi fet el Parlament?”. I acaba afirmant: “en qualsevol dels dos casos, això sí, cal poder exercir el control estatal sobre el territori”.
Els processos de reafirmació sobirana de Catalunya històricament s’han basat en amplis consensos i aliances, esfumats durant els darrers cinc anys
I arribem la mare dels ous, que no és ni la legalitat ni la legitimitat de la reivindicació en qüestió. És política i, per tant, un joc de correlació de forces. Els processos de reafirmació sobirana de Catalunya històricament s’han basat en amplis consensos i aliances, esfumats durant els darrers cinc anys, i això és un problema. El “procés” arrenca al 2010 per una vulneració democràtica que afecta la societat catalana en el seu conjunt: la sentència del TC sobre l’Estatut. La manifestació del 10 de juliol d’aquell any -amb José Montilla, Pasqual Maragall i Jordi Pujol al capdavant- va unir sensibilitats diverses en un crit majoritari de la ciutadania catalana contra l’atac de les institucions estatals. Ara bé, front a la deriva (re)centralitzadora de l’era Rajoy, el vector de resposta a aquest cantó de l’Ebre s’ha anat fent petit. De front comú de forces sobiranistes es transita a una aliança únicament de forces independentistes. I d’una unitat d’acció de l’independentisme es deriva, com hem vist, en apostes tàctiques irreconciliables que el fragmenten i l’enfronten entre sí – alhora que amb altres forces sobiranistes. Unes discussions que cada cop interpel·len a menys gent. Spinoza: passions tristes.
Potser ha arribat el moment d’obrir noves perspectives per sortir de l’atzucac: corrents subterrànies aquest estiu fan pensar que és possible. Per exemple, Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, afirmava que “el sobiranisme té molts matisos i sort que en tenim. Aquest país és fort quan hi som tots”. Una interessant visió política i inclusiva a la construcció de país. N’he escoltat de semblants les darreres setmanes, i és una bona notícia. És imprescindible recuperar la unitat catalanista. I més en un moment delicat com l’actual: no oblidar la signatura d’un acord entre el PP i C’s amb clara voluntat recentralitzadora i que envaeix competències pròpies de la Generalitat. Em ve al cap la idea de “Catalunya mestissa” enunciada per Carod Rovira; treballar a partir d’ella seria un bon punt de partida per tornar a caminar. Per (re)construir una majoria política, social i ciutadana per fer una nova Catalunya. Amb un projecte que se’l pugui fer propi una gran pluralitat d’actors i ciutadania. Un sol poble.
Bufen aires “comuns”. La construcció d’un nou subjecte polític de l’esquerra nacional aquesta tardor pot no ser només en una reconfiguració en el sistema de partits, que ja és molt. Pot empènyer també a la construcció d’un nou escenari i projecte de país a partir del dret a decidir. Ada Colau apuntava la via: “Per desbloquejar Catalunya hem de tornar al 80%”. La força política que en neixi, àmplia i plural, beurà del catalanisme popular i la seva consolidació pot dibuixar noves mirades, que fomentin el treball unitari per a la recuperació i afirmació de sobirania(s), en els espais que ja es tenen i en els nous que es volen tenir. Perquè s’ha generat una paradoxa: mentre es reivindica una sobirania absoluta –que per altra banda no existeix-, es deixa d’exercir espais de sobirania que ja tenim (el Parlament fa més d’un any que no aprova cap llei).
Per sortir de la inòpia, convé fer un salt endavant. L’aposta per la via sobiranista per deixar enrere el processisme excloent i inoperant. Exercir, amb àmplies majories, el dret a decidir: aquí i ara, i eixamplar-lo pel demà. Perquè ja som nació (sempre en construcció) i un poble en marxa.
