Papil·loma: Informació és Salut

  • Josep Cabayol Virallonga
  • divendres, 30 setembre 2016
  • Comenta
  • Sanitat

vacunaDilluns 3 d’octubre, SICOM, CAPS i Entrepobles, productores del documental ‘Papil·loma, les dones hem de decidir’, el penjaran en obert a Internet a disposició de la ciutadania. Dirigit per Frederic Pahisa i realitzat per How Audiovisual i Multimèdia, el documental és el resultat d’una extensa investigació sobre les vacunes del papil·loma humà que s’administren actualment a les escoles dins del calendari oficial de vacunació. L’objectiu és impulsar el debat democràtic al voltant de la conveniència o no de vacunar de forma generalitzada per prevenir el càncer de cèrvix, que causa a Espanya tres morts per cada 100.000 dones. Els experts afirmen que s’evitarien 800 defuncions a l’any.

Les vacunes del virus del papil·loma humà (VPH) que hi ha al mercat no són innòcues. A Catalunya, la vacuna no és obligatòria, només està aconsellada per la Generalitat, que no dóna, però, quasi informació sobre els efectes secundaris que causa.

El 27 de gener de 2016, l’American College of Pediatricians dels Estats Units alertava que una de les vacunes del VPH podria estar associada a la menopausa prematura. El 14 de març de 2016, l’Acadèmia Nacional de Medicina de Colòmbia sol·licitava al Ministeri de Sanitat del país un canvi en el protocol d’aplicació, perquè haurien establert una relació entre l’administració de les dosis amb l’inici o agreujament de malalties autoimmunes.

Tabús informatius i propaganda

El documental assegura que la base de dades europea d’informes de presumptes reaccions adverses de medicaments, comptabilitzava fins a l’abril de 2016, més de 14.000 comunicacions sobre les vacunes del VPH. Set d’elles amb resultat de mort. Pel que fa a la base de dades mundial, fins a principis del segon trimestre de 2016, hi havia més 69.000 comunicacions. Un total de 287 informaven d’un desenllaç fatal.

Els autors i productors del documental entenen que hi ha dubtes raonables suficients com perquè la ciutadania no es vacuni del VPH de manera automàtica i acrítica

El documental, dedicat exclusivament i única, a la vacuna del VPH i no a cap altra, es va veure per primera vegada als cinemes Girona de Barcelona, el 31 de maç de 2016. El dia abans, el diari ‘La Vanguardia’ va publicar una informació de descrèdit i una segona en favor de la vacuna, acompanyades d’un article del director. A través d’unes declaracions i una carta del president de la Societat Catalana de Pediatria, Ferran Moraga-Llop, es qualificava als autors i productors de ser antivacunes. I el director titulava el seu article ‘Vacuna­r-se contra el fanatisme’. Ni Màrius Carol, ni Moraga-Llop, ni la periodista que signava la informació havien vist el documental que restava en privat al canal de SICOM a Youtube. En privat, no en ocult. Tancat. I no vull pensar que un diari com ‘La Vanguardia’ obtingués ‘Papil·loma, les dones hem de decidir,’ de manera forçada.

Els autors i productors del documental entenen que hi ha dubtes raonables suficients com perquè la ciutadania no es vacuni del VPH de manera automàtica i acrítica, que cal un debat seriós sobre el balanç entre els beneficis que aquesta vacuna proporciona i els perills associats als efectes secundaris notificats. Tot plegat per disposar de prou bagatge informatiu com per decidir si cal o no vacunar-se.

Per què ‘La Vanguardia’ va opinar d’allò que no coneixia? Per què va generar una idea falsa d’un documental que ni és antivacunes ni l’han fet els antivacunes?

Els mitjans, les persones i el debat democràtic

Avui en dia, els grans mitjans de comunicació que es reclamen de referència, han estat cooptats per les elits financeres, pels poders, a través de la compra, la publicitat i el deute. Un cop comprats, el consell d’administració marca les línies vermelles segons els interessos dels seus accionistes. Si es mantenen independents, són collats a través de la publicitat que genera els ingressos majoritaris. I si no es dobleguen, es queden sense publicitat. Finalment, si són díscols, els miren d’agenollar quan van a (re)negociar els crèdits imprescindibles per finançar-se. Tot plegat, per imposar/assegurar un pensament únic al voltant de les qüestions globals essencials pel sistema social, econòmic i polític que domina i controla.

Les persones necessiten creure i precisen esperança, que es faci justícia. I per això s’emparen en l’Estat que els garanteix – en teoria – la igualtat de drets. La imposició d’un determinat sistema de vida, de creences, a través del domini dels canals informatius, els diners, el deute i la feina, han consolidat uns marcs, uns mapes mentals o contextos d’interpretació de la realitat dòcils, ingenus i crèduls en el seu conjunt. Aquest univers actua de forma acrítica i no per manca de voluntat sinó pel desequilibri existent entre la difusió de les idees dominants impulsades per les elits i les generades per aquelles organitzacions i persones que volen contrarestar-les posant-les a debat.

Convertir-se en descregut obliga a posar en dubte la justícia i a esforçar-se per mantenir l’esperança

La ciutadania intueix aquest pensament únic i excloent, però l’accepta perquè vol creure en l’Estat perquè en té necessitat i perquè té por a quedar exclosa. I l’Estat li diu que aquest sistema és el millor possible, que fora no hi ha futur. Però ni l’Estat ni els partits polítics són el que eren, ni el que diuen ser. I no tenen poder de decisió penetrats com estan pels poders econòmics i financers, que s’han apropiat de quasi tots el governs del món a través del control absolut dels diners que fabriquen i endeuten.

Saben els distribuïdors de les claus sistèmiques que és més fàcil introduir una determinada ‘idea força’ que no pas desmuntar-la. I coneixen que és molt difícil fer-li entendre a una persona que una ‘veritat’, sobre la qual ha edificat una determinada manera de viure i un posicionament social, és falsa. Perquè li fa trontollar els seus fonaments i li suposa edificar de nou els pilars de la seva existència, de la seva manera de ser. Convertir-se en descregut obliga a posar en dubte la justícia i a esforçar-se per mantenir l’esperança. I suposa oposar-se quotidianament al poder i al seu bombardeig mediàtic. Una difícil, estressant i desarrelada opció de vida sense la crossa de l’Estat i en lluita permanent contra uns poders foscos no elegits per la ciutadania.

Aquest monopoli informatiu disfressat de pluralitat a través dels matisos però que actua monolíticament quan es tracta d’imposar els valors sistèmics, ha creat una cosmovisió uniforme i ha segrestat el debat democràtic que la podria posar en dubte. I qualifica de dissidents i enemics perillosos totes aquelles persones i organitzacions que s’oposen a la cosmovisió prefabricada que no vol altra cosa que l’acumulació de la riquesa en cada cop menys mans i la despossessió de la majoria.

Uns quants exemples dels mites que no es poden qüestionar i que desposseeixen:

L’home és el rei de la creació i la natura està al seu servei. El planeta pertany a la humanitat i les altres criatures, béns i recursos, estan al seu servei/explotació. No tothom és igual. Llibertat, democràcia i capitalisme són la mateixa cosa. El capitalisme és l’únic sistema econòmic viable. El capitalisme crea riquesa i benestar per a tothom. Els mercats regulen millor els fluxos econòmics que no pas la societat democràticament. S’ha de créixer sense parar per garantir el progrés i el benestar. El creixement és imprescindible pel desenvolupament i el consum inevitable. Com més lliure mercat i menys govern, més riquesa. Els recursos no s’esgoten i si s’acabessin, la tecnociència assegura nous procediments per garantir-los. L’energia no s’acaba ni s’acabarà. La propietat privada administra els béns de forma més eficient que no pas la pública. Els rics han aconseguit els seus diners gràcies a l’esforç. Consumir és felicitat. Vals segons el que tens. Guanya diners o mor. Els deutes es paguen. La propietat privada és inviolable. La desobediència és un mal camí. Els que s’oposen al capitalisme volen acabar amb les llibertats. No hi ha classes socials. No es discrimina ni per classe ni per sexe. No és cert que les dones siguin discriminades. Només hi ha dos gèneres. El feminisme és un dogma exclusiu per a dones. La societat, el sistema social, econòmic i polític, no és ni masclista, ni discriminatori, ni patriarcal. El patriarcat és una invenció feminista..

Poseu-hi vosaltres tots aquells que m’he oblidat, que són molts..

Mala informació, males decisions

La imposició de tots aquests mites i de molts altres, suposa, de fet, la colonització de les ments. Que no pensem lliurament sinó en base a idees inculcades, prefabricades al servei de la perpetuació d’un sistema de poder que les elits consideren consubstancial a la seva condició de classe dirigent. En conseqüència, no es vol una ciutadania organitzada, una societat civil forta que qüestioni la cosmovisió creada, imposada. Al contrari, es desacredita i s’esclafa quan l’apoderament creix, no sigui que esdevingui revolucionària.

Les idees prefabricades que ens han colonitzat i que s’han convertit en creences són en bona part si no en tota la base per prendre decisions. Conscientment o inconscient, aquestes idees alimenten el mecanisme de presa de decisions que determinaran el nostre futur. I en la mesura de quines siguin aquestes idees, perjudicaran la nostra salut política, pública, la nostra (esperança de) vida, el nostre futur.

Descolonitzar les ments seria l’objectiu a perseguir. Per aconseguir-ho cal posar en qüestió tot l’imaginari, les significacions arrelades a la nostra ment. I en conseqüència, canviar l’estructura psicosocial de la societat occidental. Per evitar-ho, els poders despleguen tot el que tenen al seu abast: la mentida, la manipulació, la corrupció, la compra, el xantatge, el consum, els diners, el deute, l’amenaça, l’exclusió, la discriminació, la repressió, la violència física i psicològica, l’alienació, l’embrutiment, l’estupidificació, el gènere, el patriarcat… També podeu afegir-hi les males eines no citades que conegueu.

Què fer?

Aquesta és la situació en la què vivim i ens desenvolupem, o no… El més fàcil és no fer cas del que diu aquest article. El més difícil i recomanable és posar totes les creences en qüestió i fer trontollar l’edifici existencial. L’únic camí per iniciar un procés efectiu de descolonització de les ments, de canviar l’imaginari, és l’educació ciutadana. Aprendre a ser ciutadanes. Què vol dir ser ciutadanes? Feminitzar la societat. Aprendre a relacionar-nos amb tot el planeta en condicions d’igualtat i respecte. Deixar de considerar-lo al nostre servei. Som planeta. Obrir els ulls al pensament crític. Informar-nos. Pensar. Hi ha altres opcions més enllà del consum i la possessió. Els diners són una trampa, un xantatge, una forma de dominació. Compartir.

A més a més i de manera irrenunciable, cal recuperar la consciència que els drets bàsics per l’existència són propietat de la ciutadania, que els ha de reconquerir, administrar i tenir la darrera paraula en la seva gestió. Aquests drets essencials són de totes i no han de ser objecte de negoci perquè conformen la nostra salut entesa – segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS)– com l’estat complert de benestar físic, mental i social. O com aquella manera de viure autònoma, solidària, joiosa. Drets a l’aire, aigua, aliments, habitatge, sanitat, educació, feina, igualtat, equitat, opció de gènere, igualtat de gènere, cap discriminació, reconeixement, amor/afecte, subsistència, protecció, participació, lleure, creació, identitat, dignitat, llibertat, informació.. Salut.

Josep Cabayol Virallonga és periodista i president de SICOM, Solidaritat i Comunicació.

Deixa el teu comentari