Barcelona, una història trista

Estàtua de Franco al Museu d'Història de Catalunya / JORDI BORRÀS

Estàtua de Franco, al Museu d’Història de Catalunya / JORDI BORRÀS

Si cregués en algun Déu diria que eren les llàgrimes d’impotència d’un poble fart de cridar i que ningú l’escoltés. El dia que van matar en Puig Antich va ploure durant tot el dia. Feia poques hores que el jove llibertari havia estat assassinat pel règim franquista. Durant la manifestació que hi va haver la nit d’aquell terrible dissabte 2 de març de 1974, a una amiga de ma mare li va agafar un atac epilèptic en plena càrrega dels grisos entre corredisses i garrotades. Mon pare, en veure ma mare i la seva amiga en plena crisi, va ajudar-les a amagar-se dins d’un portal. Aquella nit els pares es van veure per primer cop. Es van conèixer, literalment, corrent davant de la policia franquista.

Aquest dimecres al matí, quaranta-dos anys després d’aquells fets, les germanes de Salvador Puig Antich esperaven pacientment a la porta del Parlament. Un acte de dignitat fet únicament per les institucions catalanes que ha volgut recuperar l’amnèsia del vergonyós pacte del 78. No em vaig poder estar, després de demanar-los posar per una fotografia, de comentar-los que els meus pares es van conèixer a la manifestació del dia que van matar el seu germà. Ho vaig fer mig avergonyit, pel fet que d’alguna manera els hi estava dient amb aquella història, que si el destí haguera estat diferent, qui sap si jo avui no existiria. Ens vam entendre amb mirades còmplices i no va caldre dir res més.

Els meus pares —independentistes tots dos, ja ho eren aquell llunyà 1974— sempre m’han explicat aquesta anècdota de la manifestació. També recorden el paper galdós del PSUC respecte a l’afer Puig Antich. Això mateix narra un altre independentista, Àlvar Valls, al seu llibre ‘Al cap dels anys’. “Per part del PSUC, la ignorància del cas va ser total: el vell enfrontament entre el marxisme leninisme i l’anarquisme a Catalunya encara passava rigorosa factura als anys setanta. I això malgrat que moltes organitzacions sectorials, més arrelades al poble que els partits, sí que van aportar en els seus àmbits, amb convenciment i empenta, el suport solidari que els partits negaven”. Valls explica que mentre el PSUC no va moure ni un dit per salvar Puig Antich, l’independentisme, en tota la seva transversalitat —des de la vella guàrdia del FNC fins als joves del PSAN— es van bolcar amb el cas de l’activista del MIL. Tal va ser el tancament de files amb el jove anarquista, malgrat no compartir ideologia, que fins i tot la misteriosa EPOCA—Exèrcit Popular Català, l’organització armada més desconeguda d’aquells anys i de la qual algun dia caldrà posar-ne els punts sobre les is— va plantejar-se irrompre per primer cop amb una acció armada quasi suïcida que incloïa una emboscada contra la policia amb militants armats a peu de carrer coberts per franctiradors des dels terrats que escombrarien els grisos des de l’aire. Tal acció, per motius que ara no vénen al cas, no es va produir. Sí però, que el relat de què més enllà del PSUC no existia l’antifranquisme, ha arrelat de valent.

“Els contraris al règim franquista anaven molt més enllà dels que hi cabien rere les sigles del PSUC”

Amb tot això vull dir que si bé és indiscutible que l’hegemonia política de l’antifranquisme la va lluir el PSUC durant aquells anys, els contraris al règim anaven molt més enllà dels que hi cabien rere les sigles del vell partit comunista. Que els hi preguntin als exmilitants d’EPOCA acusats de la mort de l’empresari Bultó que, tot i que el seu cas es va incloure en un primer moment amb els casos de l’amnistia de 1977, la seva posada en llibertat no va durar ni 24 hores, havent-se de refugiar per evitar ser, de nou, empresonats, de resultes de l’ordre de recerca i captura que va recaure sobre ells. Mentre l’Estat amnistiava des de militants del PSUC fins a activistes que carregaven crims de sang d’ETA, el FRAP i els GRAPO, els militants d’EPOCA van haver de fugir en ser-los retirada l’amnistia pel simple fet de ser independentistes catalans.

Durant els proppassats mesos hem hagut d’aguantar un discurs terriblement revisionista que des de les files de l’ecosocialisme s’ha volgut apropiar del relat antifranquista. Tal ha estat aquest vergonyós intent que s’ha arribat a afirmar que ni CiU ni ERC van lluitar contra el franquisme. Malgrat que a algú li dolgui, en Jordi Pujol del compte corrent a Andorra, és el mateix que va ser torturat i empresonat per la policia franquista. Convé recordar també que mentre el PSUC es presentava a les eleccions de 1977, ERC no va poder fer-ho perquè encara era un partit il·legal. Se’m fa difícil entendre com es pot alimentar aquest discurs amb les dades a la mà. Precisament ERC va ser el partit amb més militants assassinats pel règim franquista, 498, quasi tres vegades més que els del PSUC, amb 176 militants.

“Que li preguntin a les germanes Puig Antich què en pensen del PSUC i el seu paper durant la mort del seu germà”

Que li preguntin a l’Imma, a la Montserrat i a la Carme Puig Antich què en pensen del PSUC i el seu paper durant la mort del seu germà. Que algú li pregunti a la família del jove exmilitant de les JERC Martí Marcó, metrallat per la policia el 29 de gener de 1979, què en pensa de la transició. Una transició que va fer alçar el jove independentista amb el qual seria l’embrió de Terra Lliure. Una organització que va néixer, precisament, de l’engatussada amnèsica que el PSUC, el PCE i el PSOE, van pactar amb falangistes, militars i monàrquics mentre redactaven la Constitució espanyola que avui alcen, com si fos la sagrada Bíblia, els hereus d’aquell règim putrefacte. Que ningú tingui la poca vergonya de tornar a dir mai més que més enllà del PSUC no hi va haver antifranquisme.

* * *

A l’estudi de Francesc Riart m’hi passava hores dibuixant cada setmana. Allà vaig aprendre a traçar amb carbonet sobre el paper que anava a comprar a la desapareguda Casa Rigol, avui convertida en algun d’aquests establiments per a turistes que han acabant enterrant la ciutat. Amb en Riart —en Rotxé per als amics— també vaig aprendre la tècnica de pintar amb anilina en un moment en què pràcticament ningú posava color a mà. Va ser en Rotxé, quasi en solitari, un dels responsables de la recuperació de l’uniformologia militar de la Guerra de Successió. Més d’un cop l’havia anat a veure mentre remenava arxius al Col·legi de Notaris per descobrir quins colors exactes i quants botons portaven, per exemple, els uniformes de la Coronela de Barcelona. Amb ell vaig començar-me a guanyar les primeres garrofes com a il·lustrador, posant color a les làmines d’aquells soldats uniformats del 1714.

“La Coronela és un dels exemples més potents de milícia d’autodefensa popular que hem tingut mai a Catalunya”

La Coronela, per si algú no es situa, va ser una força armada formada per menestrals i gremis de la ciutat organitzada amb diferents companyies: des dels Sabaters fins als Velluters o els Fusters, és a dir, un dels exemples més potents de milícia d’autodefensa popular que hem tingut mai a Catalunya. El passat 11 de setembre em vaig trobar en Rotxé rondant pel barri vell. Vaig saltar d’alegria de poder-lo abraçar després de molt de temps de no veure’l. Aquell dia, tímid com és, anava vestit de roig amb l’uniforme de feltre de llana de la Coronela de Barcelona, el grup de recreació històrica que ell va ajudar a impulsar. El grup va veure alterat el seu recorregut a conseqüència de la prohibició que l’Ajuntament de Barcelona va fer, impedint-los travessar la porta gòtica del consistori tal com portava fent des de feia cinc anys. L’excusa de l’equip de Colau va ser que l’acte simbòlic “no s’adeia amb la línia commemorativa que practica acollir ni participar en una desfilada d’època atesa la solemnitat de la Diada”.

A ningú se li escapa —tret dels desmemoriats per convicció— que l’actual tinent d’alcalde de Barcelona, el socialista Jaume Collboni, va titllar fa poc més d’un any les restes del Born de “Valle de los Caídos de l’independentisme”. Collboni responia així una pregunta sobre l’ús que calia donar al centre cultural un cop finalitzats els actes del Tricentenari, afegint que calia buscar-li una nova utilitat més enllà de la commemoració. La memòria de 1714 ha molestat sempre l’Ajuntament de la ciutat sota el mandat de PSC i ICV. No cal anar gaire lluny per trobar mostres de tal desprestigi de qui fou diputat, senador i secretari general d’ICV-EUiA, Jordi Guillot: “El Born no forma part de la meva memòria històrica, sí els fossars del castell de Montjuïc i el Camp de la Bota”. Més clar no ho podia dir. Amb aquestes dues mostres de memòria selectiva s’entén perfectament l’obsessió de l’esquerra caviar d’enterrar les restes del Born i construir-hi la biblioteca que estava projectada a l’edifici de l’antic Mercat.

Pel que sembla, els Comuns, que tants gestos han volgut fer per diferenciar-se d’aquell ajuntament a qui cridaven allò de “fem fora la màfia” i amb qui ara governen, han acabat tancant files amb aquesta sectària visió de la història. Mentre aquest mes d’agost el preu del lloguer a Barcelona batia rècords històrics —una problemàtica de difícil solució que l’equip d’Ada Colau ja es va trobar de sèrie— el consistori prioritzava la batalla i la confrontació de memòries en lloc de posar tota la carn a la graella per tornar de fer Barcelona una ciutat habitable per la seva gent.

“On eren les JNC quan Ferran Bel, alcalde i diputat de PDECat, apuntalava el monument franquista més gran de Catalunya amb una consulta ciutadana?”

Posar una estàtua decapitada de Franco al carrer, des d’un punt de vista eminentment reivindicatiu i indiscutiblement antifranquista, no hauria de causar rubor a ningú. Més enllà, lògicament, que es vulgui normalitzar l’exhibició de certs símbols quan els responsables de la dictadura encara mai no han hagut de passar comptes amb la justícia.

No deixa de ser curiós però, com algun d’aquests símbols va perdurar als carrers d’una Barcelona governada per PSC i ICV fins més de 30 anys després de la mort del dictador. Hipocresia per parar un tren: des de la del PSC i ICV que van ser incapaços d’alçar un dit contra el feixista Samaranch a qui li reien les gràcies mentre era viu, fins als pebrots quadrats dels convergents que ara es manifesten amb pancartes davant de Franco decapitat quan resulta que el mateix exalcalde Xavier Trias va proposar dedicar una avinguda al mateix Samaranch. On eren les JNC quan Ferran Bel, alcalde de Tortosa i diputat del nou PDECat, apuntalava el monument franquista més gran de Catalunya amb una consulta ciutadana que tenia guanyada abans de començar, gràcies a la vergonya del pacte del 78? On eren els suposats hereus del PSUC quan l’esquerra independentista de la ciutat, ja des dels anys 90, feia cercaviles per arrencar les plaques del Ministerio de la Vivienda que amb el jou i les fletxes escopien a la memòria dels vençuts?

* * *

El bust de bronze del dictador dins d’aquella sala plena de miralls feia posar els pèls de punta. Era el març de 2014 i aquells dies s’inaugurava al Museu d’Història de Catalunya l’exposició «300 Onzes de Setembre», que traçava la història de la Diada Nacional des de 1714 fins a l’actualitat. La mostra s’emmarcava dins dels actes del Tricentenari, i s’hi enllaçaven tots els fets que van remoure la història del país, exhibint des d’una estàtua de Rafel Casanova, fins al bust de Franco en qüestió i que precisament il·lustra aquest article. Ningú, absolutament ningú, va qüestionar aquell fet. Qui sap si perquè l’escultura es trobava dins de les parets d’un museu o bé perquè ningú va tenir la sensació que el que volia fer aquella mostra era contraposar memòries sinó tot el contrari: entrellaçar-les amb una de sola, la memòria nacional de Catalunya.

“La ubicació de les escultures al Born respon a l’obsessió malaltissa de certa esquerra a qui li molesta sobiranament la memòria de 1714”

Ahir vaig passar pel Born. Un escombriaire es feia una selfie somrient amb Franco de fons. Un grup de turistes japonesos també es fotografiava davant de la instal·lació. Una estelada lligada a l’estàtua eqüestre del dictador i, a les cuixes del cavall, dues pintades de la CJC-Joventut Comunista. Pintura roja, blanca, restes d’ous, excrements… i altres restes aparentment orgàniques que no m’atreviria a identificar. El dia que es va col·locar l’exposició, una dotzena de persones va posar-se a bramar contra les autoritats locals mentre els periodistes, que els doblaven en número, cobrien els fets. Entre els concentrats hi havia les JERC, la JNC i també altres ciutadans sense adscripció política coneguda. Un, fins i tot, duia un cartell on deia ser fill d’un assassinat per la dictadura. Hi va haver crits, alguns de vergonyosos, fins i tot, contra els representants de l’Amical Mauthausen. Un col·lectiu que per cert, en un primer moment va mostrar-se contrari a l’exhibició del Born. Algun desaprensiu va cridar “nazis i feixistes” a la comitiva inaugural de l’exposició. S’ha de ser profundament ruc per acusar els Comuns de fer apologia del franquisme amb aquesta exposició. Però també s’ha de ser sobradament imbècil per fer-nos creure que la ubicació de les escultures no respon a l’obsessió malaltissa de certa esquerra a qui molesta sobiranament la memòria de 1714, perquè senzillament no encaixa amb el seu relat de l’Espanya fraternal.

Aquesta és una història trista. Com tristos han estat tant el paper de la CiU local —aquí no ha arribat la suposada renovació del PDECat— com la d’una ERC que a Barcelona, abandonant qualsevol intent de marcar perfil propi, es dedica a fer un seguidisme pueril de la fracassada formació de Xavier Trias. Lamentables també els papers de PSC i Barcelona en Comú que, en lloc de dedicar-se a frenar la gentrificació galopant, han preferit —sabedors d’un conflicte assegurat— amplificar els crits d’una minoria tot intentant posar dins del mateix sac quelcom tan plural com l’independentisme.

“Un gest realment valent hauria estat eliminar el nom del feixista Samaranch del Museu Olímpic”

Que fàcil que ha estat per l’Ajuntament col·locar Franco al Born en lloc de fer-ho a la vora del Museu d’Història de la Ciutat, o al costat del Museu d’Història de Catalunya. De fet, un gest realment valent hauria estat eliminar el nom del feixista Samaranch del Museu Olímpic que encara ara està dedicat a la seva memòria i, de passada, col·locar l’estàtua decapitada del dictador just davant de la comissaria de Policia de la Via Laietana, paradigma pervivent de la repressió franquista. Precisament a pocs metres de la comissaria, l’estàtua de Francesc Cambó —que va donar suport, també econòmic, als sublevats feixistes— somriu per sota el nas.

Mentre l’Ajuntament es dedica a la gesticulació i l’oposició mancada d’idees de CiU i ERC fa el passerell de la manera més absurda, Cambó segueix allà, impunement clavat al bell mig de la ciutat. Un binarisme municipal que eclipsa la política de la ciutat de mala manera. És la lluita per l’hegemonia del relat i on per ara, malgrat que algú cregui que guanya el pols, estic convençut que hi perdem tots. On vas Barcelona?

Jordi Borràs és periodista, fotògraf i il·lustrador.
6 comentaris
  • marcal_sa 21 d'octubre de 2016 - 9:04

    Quin gran article! moltes dades històriques i coherència per posar a tothom on li pertoca!

  • Pere 21 d'octubre de 2016 - 14:26

    Sempre s’ha dit que l’atemptat a Carrero Blanco va fer inevitable l’execució de Salvador Puig Antich.
    Carregar-li als neulers al PSUC em sembla injust i absurd.
    Posat a demanar-ne comptes, mirem cap a ETA i cap a tots els qui practicaven la “lluita armada” sota una dictadura feixista que dominava perfectament l’aparell repressiu, que no feien altra cosa que enfortir amb les seves actuacions, en una dinàmica d’acció i reacció ben coneguda.

    • Pau Planas Puigbert 21 d'octubre de 2016 - 17:16

      L’articulista no carrega els neulers al PSUC per la mort de Puig Antich. Si repasses l’article, veuràs que diu que “no va moure ni un dit per salvar-lo”, o sigui, que se’n va desentendre, cosa bastant diferent.

  • Ignasi Cristià Garcia 21 d'octubre de 2016 - 20:40

    Jordi, si l’estàtua de Franco posava els pels de punta a l’exposició “300 onzes de Setembre” -que vaig dissenyar- és perquè seguia el fil d’un relat dramàtic que desembocava dintre d’aquella sala i pretenia cor prendre al visitant. Recordeu que darrera els miralls que multiplicaven fins a l’infinit al dictador hom hi trobava, darrera les escletxes que deixaven els mateixos, diferents vitrines amb documents que il·lustraven els moviments clandestins. Tot i els miralls el sostre era una tronada trama de fluorescents mig espatllats, símbol de la corrupció i decadència del règim.
    Davant Franco, dins una sala negra, un quadre del president Companys. Un mirall central posat en diagonal no deixava veure de nou, al visitant, la figura de Franco sinò que reflectia el següent espai, la plaça de les celebracions dels onzes de setembre amb el monument a Rafael de Casanova. Franco estava obligat a veure Companys gràcies al mirall; Companys veia el monument a Casanova i no tenia que suportar la visió del seu assassí gràcies també al joc escènic del mirall. Mirall tractat amb dos intencions, la voluntat de perpetuar en el poder el dictador Franco però també regalar al president Companys una mirada cap a un futur esperançador… Podeu veure més fotos al meu Facebook. Ignasi Cristià

  • Arnau M.V 24 d'octubre de 2016 - 16:03

    ostres.. a alguns ens cansa tanta gesticulació sobre la memòria històrica. Entenem la importància del tema i lo mal tancat que està en aquest país… però veure tanta energía, passió i debat per treure o no treure un Franco decapitat en comparació amb els reptes energètics, climàtics, alimentaris, humanitaris que hi ha sobre la taula… ostres, ja prou, no?

  • Roman 27 d'octubre de 2016 - 12:21

    Crec que es important que la gent que no havia ni nascut en aquella epoca ens expliqui als que hi erem allà com va ser la resistencia antifranquista als anys 70. No deixa de ser un punt de vista, encara que sigui imaginari.

    I sobre ERC, vull dir una cosa molt senzilla. Les persones que eran vives llavors i havien viscut la guerra tenien una visió extremadament critica d’aquest partit (i no diguem de la CNT/FAI). Aquesta es la raó de que trigués tant temps en consolidar-se electoralment. Va haver que esperar que es morís la gent que recordava el resultat que la demagogia i el aventurerisme havien donat als anys 30.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog