Com ha de guanyar l’esquerra? L’etern debat

No t'espanti aquest vent Portada OK (1) copia

Portada del llibre ‘No t’espanti aquest vent’ de Lluc Salellas / ANGLE EDITORIAL

(Fragment del llibre ‘No t’espanti aquest vent. Reflexions per a una esquerra del segle XXI’ (Angle Editorial), publicat per Lluc Salellas, periodista i activista polític de la CUP)

En una de les primeres intervencions després de sortir de la presó, Arnaldo Otegi explicava les conclusions que el moviment d’alliberament basc havia tret de la seva experiència al capdavant de quasi totes les administracions locals del País Basc entre 2011 i 2015. La intervenció servia per comprendre les limitacions de les institucions actualment. Otegi recordava que aquestes ens han xuclat la capacitat d’incidència política, i que cal ser-ne conscients per no perdre allò que ha de definir tot projecte polític d’esquerres: la credibilitat. Així mateix, el polític basc advertia de dos aspectes fonamentals que cal que tinguem sempre al cap. D’una banda, la limitació que es troben els governs de tot tipus per aplicar polítiques netament transformadores si, més enllà de la suma de vots dins un plenari, no tenen un suport explícit a polítiques transformadores concretes. D’altra banda, el polític d’Elgoibar advertia del perill del cofoisme que pensa que pel sol fet de governar la feina ja és feta, mentre oblida que sense el tensor del carrer i l’organització social cap projecte de transformació acaba tenint els efectes volguts.

Si recupero les paraules d’Otegi ara és perquè, malgrat que la voluntat del llibre  ha sigut sempre fer una aproximació més profunda al què que no pas al com, crec que aquest és un àmbit de debat que no podem oblidar. Tan sols cal haver viscut a una assemblea de la CUP per comprovar que a vegades s’acaba dedicant més temps al debat sobre el com que sobre el mateix què. N’hem de ser conscients, i sobretot hem de procurar no errar el tret quan tenim la possibilitat de governar, i tampoc en el dia a dia de les nostres associacions, organitzacions o assemblees. La nostra pràctica política ens ha de servir per aconseguir que, més enllà de la transformació, es generi confiança, seguretat i visió de futur. I el primer pas per aconseguir-ho és, sens dubte, la transparència. Avui la transparència és una de les principals escletxes del sistema global, com s’ha pogut comprovar amb la repressió patida per «guerrillers del segle XXI» com ara Edward Snowden o Julian Assange. La nostra proposta política passa, doncs, per ser el pol antagònic a l’opacitat del capitalisme i les elits polítiques i econòmiques amagades enmig dels números borsaris. I això significa també saber-ho traslladar a l’opinió pública, en la dosi necessària i amb els mecanismes perquè tots aquells que vulguin anar fins al fons trobin les portes obertes. I és que allò que no es pugui explicar val més que no sigui decidit.

“Cal pensar fórmules que superin els models organitzatius de les esquerres. Tenim el repte d’introduir la participació política telemàtica”

Vots afirmatius a l'assemblea de la CUP celebrada a Esparreguera / CUP

Vots afirmatius a l’assemblea de la CUP celebrada a Esparreguera / CUP

Va ser Julian Assange, precisament, qui va dir: «Si una mentida pot servir per començar una guerra, la veritat pot servir per aturar-la.» Un context que ens ha de portar al debat sobre com exercim la democràcia participativa als nostres espais polítics, però també per definir pressupostos i polítiques públiques. I això, consegüentment, vol dir pensar fórmules que superin models organitzatius en què bàsicament acostumen a participar joves sense obligacions i persones grans que no tenen càrregues familiars. Cal dissenyar propostes que complementin les necessàries assemblees setmanals, les trobades de barri per debatre les partides d’un pressupost i la voluntat de descentralitzar els recursos públics i la seva gestió. I penso que en aquest punt tenim el repte d’introduir la participació política telemàtica sense caure en la fal·làcia que només amb aquesta acció ja en fem prou per a una suposada activació política.

Posem-ne un exemple. Ara fa uns mesos tant Barcelona en Comú com Podem van haver de ratificar un acord amb el PSC i Izquierda Unida respectivament. Per avalar els acords, tots dos van utilitzar procediments que incloïen les votacions telemàtiques. En el primer cas hi van participar un 27 per cent del cens, i en el segon un 35 per cent. Ara bé, més enllà de legitimar una decisió ja presa per les respectives direccions dies abans, un pas gens menor en la política actual, és cert que el procediment emprat per la «nova política» no és suficient. En primer lloc, perquè les eines telemàtiques ens permeten no només avalar o no decisions ja preses, sinó buscar mecanismes previs de participació per afinar els camins a seguir. I en segon lloc perquè el vot telemàtic en qüestió, que insisteixo que és una millora contrastable en la capacitat de participació de persones de tot tipus no porta directament a una implicació més intensa. És a dir, que no pel fet de legitimar més les decisions que es prenen aconseguim que més gent s’impliqui en el dia a dia de les entitats. A l’altre costat de la balança hi trobem la CUP on encara avui en dia mantenim un model clàssic de participació física constant que permet debatre més i més bé per madurar posicions alhora que suposa limitacions en la participació de persones que tenen poques opcions de ser ultramilitants.

Recordo que un dia un militant cupaire afirmava que havíem de poder exigir vint hores a la setmana de militància a tothom. Jo vaig arrufar el nas i vaig endinsar-me a fer quatre números. Set dies per vint-i-quatre hores cada dia sumen un total de cent seixanta-vuit hores. D’aquestes, n’hi hauríem de restar una tercera part (cinquanta-sis) per a l’estona de dormir, i quaranta més que són les que dediquem teòricament a treballar els que tenim feina. Ens en quedarien unes setanta per repartir. Amb els àpats i les tasques domèstiques, reproductives i de cures en trauríem unes trenta-cinc més aproximadament, cosa que, si seguim la teoria del militant en qüestió, significaria que hauríem d’exigir a la gent que destinés més del 50 per cent del seu temps lliure a la militància. Alguns ho fem, i segurament ho farem, però crec que és del tot inassumible per la majoria de la gent en l’actualitat. I es tracta de buscar fórmules per capgirar-ho. Una d’evident és el repartiment del treball. Mentrestant, però, caldrà que busquem també en les eines telemàtiques un mecanisme atractiu. Reinventem-nos i adaptem la vella consigna de «per tots els mitjans».

“Hem de crear espais de participació política on es respiri felicitat i il·lusió. El procés independentista i el 15M en són bons exemples”

Paral·lelament a aquest pas, ens haurem de centrar a mostrar el fet militant com una tasca extremament interessant, i mai més com un fet carregós. No pas com una activitat idíl·lica i sense costos, que bé sabem que no és cert, sinó com un pas imprescindible en la formació de tot ésser humà i en la consecució de la seva felicitat. Emmarcats encara en la vella lògica del franquisme que afirma que ficar-se en política implica problemes, el compromís social és encara una baula feble de la societat catalana. El procés independentista i el 15M han generat dinàmiques contràries a aquest estaticisme, però encara som lluny d’un context òptim. Hem de recuperar el millor dels nostres argumentaris per convèncer el nostre entorn que s’han d’implicar activament en la transformació social. I això només ho aconseguirem si creem espais segurs, confortables i, sobretot, on es respiri felicitat i il·lusió. Per fer-ho no es tracta de caure en la falsa afirmació que implicar-se no comporta conflictes de tot tipus, sinó que, malgrat aquests conflictes, el mètode de treball, l’entorn i els reptes que ens posem ens generen satisfacció i creixement personal. Deia José Mujica, que «la política és la lluita per la felicitat de tothom». Posem-ho en pràctica.

Aquest és un punt de partida necessari per plantejar-nos un model de societat en què la participació comunitària no sigui una entelèquia. Per això són interessants alguns experiments que s’han fet en l’àmbit municipal, com ara al Figaró, Viladamat o Celrà on la població ha anat adquirint la possibilitat de desenvolupar una democràcia directa. Aquestes propostes, que s’han anat fent visibles, treballant i, fins i tot, copiant per municipis veïns, encara no s’han aplicat amb la mateixa eficiència en espais amb més població. Hi ha hagut intents però ben pocs de reeixits. Una variable que ho explica és com diu César Rendueles a ‘Sociofobia’, que «la gent identifica el canvi amb una pèrdua que ens espanta davant de qualsevol càlcul racional. Ens oposem al consumisme, al populisme democràtic i a l’economia financera però els precomprenem com l’únic baluard enfront de la barbàrie contemporània. Vivim en un estat permanent de pànic a la densitat antropològica, perquè l’única alternativa que coneixem a l’individualisme liberal és la degradació dels grans suburbis perifèrics a les metròpolis o l’integrisme».

Així, en els últims mesos s’han fet moltes bromes fàcils amb la manera com la CUP pren les decisions. La posició de fons que hi ha instal·lada en una gran part de la classe política del país és que les decisions polítiques no poden ser obertes, transparents i democràtiques, sinó que han de ser centralitzades, poc contextualitzades i jerarquitzades. I aquest fet em sembla enormement preocupant. No faré una defensa numantina de tots els procediments que ha utilitzat la CUP (perquè sempre es pot fer més bé), però sí que em sembla que la voluntat d’oferir canals participatius per prendre les decisions transcendentals d’una legislatura és una experiència per potenciar. I ho dic no només perquè l’alternativa coneguda és el vell centralisme piramidal que malauradament part de la «nova política» ha recuperat com a modus operandi; ho dic també perquè aquest discurs consolida la cultura política de la delegació, de la irresponsabilitat i de l’opacitat. I, de rebot, promou la victimització ciutadana i un genèric «tots són iguals».

Els que venim d’una altra cultura política ho veiem immensament diferent. Satisfets de la nostra experiència en espais on no tot et ve servit sinó que s’ha de construir agrupant forces, defensem que les decisions i la política s’han de poder fer de baix a dalt, de fora a dins, situant la gent al centre del debat. I aquest punt el pregonem no només perquè hi creguem, perquè l’hem experimentat i, per tant, en sabem virtuts i defectes, sinó també perquè amb la seva priorització implicarem un canvi cultural que serà beneficiós. Aquella població, veïnat o comunitat que no delega sinó que s’implica, actua, analitza i decideix és sempre un subjecte polític més crític i adaptat als canvis que puguin ser necessaris. També és capaç d’impulsar-los i exigir-los. I des de l’esquerra ens ho hauríem de plantejar com un objectiu transversal i no com una simple regidoria que acompanya. Deia Paulo Freire que «la veritable revolució haurà d’instaurar un diàleg profund amb les masses. La seva legitimitat radica en aquest diàleg i no en l’engany i la mentida». O sortim de la lògica «el centre imposa i la perifèria acata» per passar a la lògica de «la gent debat, decideix i actua i així es transforma el centre» o no podrem fer un pas endavant en el canvi polític necessari.

“Sense tramuntana no hi haurà independència: un vent ferm, ras, sec, contundent i netejador de l’ambient”

En aquest com del qual parlem aquí no podem oblidar tampoc el tracte amb les persones. Amb totes, però especialment amb les que tenim més a prop en la nostra acció col·lectiva. Deia Emma Goldman que «moltes vegades penso que nosaltres, els revolucionaris, som com el sistema capitalista. Traiem dels homes i les dones el millor que posseeixen, i després ens quedem tan tranquils quan veiem com la seva vida acaba en l’abandó i la soledat.» Sovint caiem en els insults, en el menyspreu i en una dinàmica autodestructiva en comptes de, com deia el poeta Papasseit, «aïllar el fanàtic absurd». Ens hem de cuidar. Dir que som aquí. Que malgrat tot podem comptar els uns amb els altres. Fer entendre que ajudar el teu veí en cap cas és un sacrifici, sinó una oportunitat. Amb alegria, i tenint clar que tenim un objectiu comú, que és el de transformar un món que impedeix que entrin nous vents.

Fa temps que m’agrada dir que sense tramuntana no hi haurà independència: un vent ferm, ras, sec, contundent i netejador de l’ambient que permeti començar de nou al mateix indret. No t’espanti aquest vent. Amb el cel blau intens que la tramuntana deixa al seu pas. «És l’aire de tramuntana, creador del clima més agradable, més tònic, més vivificant, que en aquest país es pot imaginar», deia Josep Pla. El podríem compartir. A l’Empordà, als Països Catalans i al món. Esperem, si més no, que aquest llibre serveixi com una humil acceleració perquè aviat tinguem aquest vent amb nosaltres. Sense temences. Amb esperances de voler-ho (i canviar-ho) tot. Amb el somni de fer-ho possible. Un somni que no s’ha de somniar, sinó que s’ha de viure. M’ho deia una vegada una amiga basca: «Bizi itzazu ametsak, amestu beharrean» (viu els somnis en comptes de somniar). I confio que amb aquest llibre hi siguem més a prop. Si no, sempre em quedarà consolar-me amb Montserrat Roig quan diu: «Les paraules no es poden tancar dins d’una gàbia. Volen soles.» Que volin. Que facin el seu camí. Que trobin algú que hi trobi sentit.

Lluc Salellas és regidor de la CUP a Girona i membre del Secretariat Nacional de la CUP.

(Fragment del llibre ‘No t’espanti aquest vent. Reflexions per a una esquerra del segle XXI’ (Angle Editorial), publicat per Lluc Salellas, periodista i activista polític de la CUP)

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog