02/12/2016 | 00:05
En aquests 17 mesos a l’Ajuntament hem après moltes coses, també en el terreny institucional, on hem constatat quelcom que dèiem de manera més o menys retòrica abans d’entrar-hi: que la capacitat transformadora de les institucions vigents és pràcticament nul·la. Així, hem vist com la institucionalització dels moviments ha contribuït a la desmobilització del carrer, alhora que no servia per assolir ni els més mínims objectius. Ni s’ha tancat el CIE, ni s’està en vies d’acabar amb els pisos turístics, l’habitatge segueix pujant de preu sense límits, el turisme creix i les seves conseqüències s’expandeixen a tots els barris, i així una llarga llista de qüestions que, malgrat ésser objectius teòrics de Barcelona en Comú (BeC), segueixen igual o pitjor des que van prendre possessió del govern.
La incapacitat del govern municipal per dur a terme un programa mínimament transformador, fins i tot dins els límits de la legalitat, ha estat una evidència des del primer dia. Així, el govern de BeC, i ara també del PSC, no ha volgut confrontar-se al poder polític i econòmic de la ciutat. Alguns exemples els tenim en la renovació de subcontractacions laborals i convenis amb Barcelona Turisme, el manteniment de les relacions amb Barcelona Global, la renovació d’externalitzacions a tot l’aparell municipal, la gestió patronal dels conflictes laborals propis, etc. Plantar cara al poder és un handicap que cal superar. I BeC no està disposat a jugar aquesta partida. Tot el contrari, amb l’entrada del PSC, l’ensurt d’alguns fa un any i mig ha deixat pas a celebrar còctels plegats.
La incapacitat del govern municipal per dur a terme un programa mínimament transformador ha estat una evidència des del primer dia
Hem constatat, doncs, el què ja sabíem: tenir el govern de l’ajuntament no és tenir el govern de la ciutat. No només la por no canvia de bàndol, sinó que tampoc ho fa el poder, quan no és la gent directament qui canvia. Però més enllà de la manca de voluntat política, de la por, o de la feblesa front al poder (especialment econòmic), hi ha també obstacles que fan de les institucions burgeses espais difícilment governables i, en particular, ser útils per les classes populars.
Quins són, doncs, els obstacles que impedeixen que l’Ajuntament sigui una institució al servei de la transformació i de la classe treballadora?
1) Competències. Des d’un punt de vista competencial, moltes de les accions que caldria dur a terme per emprendre polítiques transformadores que es traduïssin en una millora de les condicions de vida de les classes populars escapen totalment de l’àmbit de l’Ajuntament. Així doncs, malgrat poder fer intervenció en alguns aspectes per millorar, per exemple, la problemàtica de l’habitatge, la salut, l’educació, o la precarietat laboral, són qüestions que amb les competències d’un ajuntament són molt difícils de transformar radicalment.
2) Estructura jurídica. Fins i tot amb les majories suficients per fer canvis l’estructura jurídica està dissenyada per fer-ho difícil, quan no impossible. Les lleis sobre el dèficit, la contractació de personal, les directives europees de liberalització de serveis, i un entramat de normes ingent actua de dic de contenció de les polítiques de canvi. Per exemple, la facilitat per externalitzar i privatitzar serveis xoca amb la dificultat de les municipalitzacions, per exemple, o la facilitat per facilitar un urbanisme especulatiu xoca amb la dificultat (i el cost) de frenar projectes devastadors en marxa.
3) Poder real. Finalment, és evident que ocupar els governs de les institucions no garanteix mai el control de les mateixes, i encara menys la desarticulació de les relacions de poder intrínseques al propi estat. Així doncs, les institucions es converteixen en un espai més en la pugna pel poder real, també alhora de pensar i desplegar polítiques que impliquin canvis profunds.
Són moltes les qüestions, més profundes o superficials, que podríem seguin analitzant respecte el poder, però per l’objectiu de l’article i del que avui volem traslladar és que hi ha una conclusió inequívoca: els límits de la institució són un carreró sense sortida. I quan no es transmet aquesta evidència com a primer pas per tractar de subvertir els poders establerts, es cau com veiem amb una defensa de la institució i els seus poders coercitius a qualsevol preu, una grandiloqüència en les declaracions que no encaixa amb la realitat que es viu al carrer, una necessitat d’atacs i excuses caps els que t’assenyalen l’incompliment de promeses electorals i una readaptació del discurs constant per poder fer empassar als més convençuts que totes les renuncies són part necessària de la valentia que és governar la ciutat.
Tal com es desprèn de l’anàlisi anterior i de la nostra experiència quotidiana a l’Ajuntament i als districtes, la nostra participació institucional topa amb els límits intrínsecs de la institució. La limitació de les institucions burgeses i de la nul·la autonomia local del règim constitucional espanyol ens situen, com hem dit, en un carreró sense sortida. Així doncs, entenem que com a CUP Capgirem Barcelona tenim la responsabilitat de plantejar els objectius polítics que permetin superar aquesta lògica institucional, alhora que superem la lògica de dominació respecte la Unió Europea, l’Estat espanyol, el capitalisme i el patriarcat.
Tot canvi que millori la situació de les classes populars i de la classe treballadora vindrà de fora de les institucions i malgrat les institucions
Tot canvi que millori la situació de les classes populars i de la classe treballadora vindrà de fora de les institucions i malgrat les institucions, que faran tot el possible per aturar, arbitrar o aigualir les reivindicacions primeres. Ho hem vist durant 32 anys de mandats del PSC amb ICV i a estones amb ERC, durant quatre anys amb CiU i, ara mateix, amb el retorn a l’Ajuntament del PSC de la maneta de Barcelona en Comú.
“Participació institucional”: l’oxímoron
Al mateix temps, amb l’entrada de la CUP Capgirem Barcelona a l’Ajuntament i a vuit dels deu districtes de la ciutat ens hem trobat de cara amb tots els òrgans de “participació institucional” realment existents; podent dividint-los en els consells d’àmbit de ciutat i els d’àmbit de districte. En total, es pot parlar d’uns aproximadament 500 òrgans de “participació institucional”. El propi Consell de Ciutat (que seria el consell d’on neixen la resta de consells sectorials) va realitzar un dictamen sobre el nombre desproporcionat i la seva eficàcia més que limitada.
Malgrat l’extens nombre d’aquests òrgans la participació institucional constatem que, en el cas dels òrgans d’àmbit de ciutat, diferents qüestions:
En primer lloc, la participació sense cap tipus de vinculació amb les propostes u opinions que allà es realitzen. Les normes reguladores de la participació institucional així ho impedeixen. Pensem que quan més vinculants fossin aquest tipus d’òrgan menys poder de decisió pel propi govern de torn. Com a molt es realitzen dictàmens que expressen postures de consens que solen ser molt aigualides dintre d’un marc ja molt institucionalitzat.
En segon lloc, el clientelisme i repetició dels mateixos actors socials en aquests òrgans de participació institucional. Donat que no hi ha vinculació, aquests consells serveixen per a què certes entitats, associacions, plataformes, etc. mantinguin un espai on poder traslladar les seves inquietuds al propi govern o als grups de l’oposició per a que cadascun actuï com així més cregui convenient.
Una qüestió que cal tenir en compte són el tipus d’entitats que hi participen, evidentment i en gran majoria són el que podríem conèixer com la “societat civil” que legitima la pròpia institució i la democràcia formal existent. Entitats amb suficient capacitat econòmica per mantenir alliberats, procurar-se subvencions i conformar part de “l’opinió pública” sobre els temes del seu àmbit. Un exemple del que descrivim: els sindicats representats a quasi tots els espais de “participació institucional” són CCOO i UGT.
En tercer lloc, existeix una manca de coneixement per part dels veïns i veïnes d’aquests espais. El desconeixement per part de la majoria del veïnat de Barcelona amb relació a tots aquests òrgans és enorme. Aquest fet, suposa que els processos que en algunes ocasions es realitzen (consulta horaris comercials, PAM, “elecció” síndica, etc.) són extremadament limitats amb relació a la participació dels veïns i veïnes. Tot això malgrat l’ingent quantitat de diner públic que s’aboca en aquests processos. Podríem resumir la situació amb un “jo m’ho cuino, jo m’ho menjo” per part de l’Ajuntament i les entitats que sempre han estat al voltant de la institució.
En quart lloc, analitzem que aquest espai suposa la legitimació de les decisions del govern de torn mitjançant els òrgans de participació. Vistos els dictàmens realitzats pel Consell de Ciutat, per exemple en relació amb modificacions pressupostaries i ordenances fiscals, tot indica que un cop renovats els diferents consells es poden transformar ràpidament en corretges de transmissió de decisions del govern del color que sigui per a ser més digeribles de cara als veïns i veïnes. Una eina per cobrir decisions de govern sota l’empara de la participació institucional.
Finalment, podem observar el conservadorisme de la “societat civil” institucional. Tal com hem relatat anteriorment, les entitats que conformen aquests òrgans de participació institucional, en general, tenen un marcat to institucionalista i conservador de l’statu quo social. Això implica que, fins i tot, si aquest òrgans fossin vinculants les polítiques que en podrien sortir no haurien de ser ni molt menys transformadores en molts casos.
L’organització del moviment popular
Com dèiem anteriorment, tenir l’alcaldia a l’Ajuntament de Barcelona no vol dir guanyar Barcelona, però el que si està clar és que per fer polítiques transformadores, radicals -en tant que vas a l’arrel de les diferents qüestions- hi ha dos eixos fonamentals: en primer lloc el conflicte inevitable amb els poders econòmics de la ciutat i amb els interessos dels que fins ara han tingut el monopoli de les diferents polítiques que s’han desenvolupat i en segon lloc, la necessària mobilització als barris per tal de generar una pressió necessària per poder enfrontar-te als diferents impediments legals i mediàtics d’aquestes polítiques que suposin una millora per les classes populars de la ciutat; de la mateixa manera que la construcció d’alternatives als diferents barris.
Per fer polítiques transformadores hi ha dos eixos fonamentals: el conflicte inevitable amb els poders econòmics i la mobilització als barris per generar pressió
En aquest sentit, voler trobar el consens, voler que els poders que s’han enriquit a base de la despossessió de les treballadores d’aquesta ciutat, de les tasques de cura i reproductives invisibilitzades i no remunerades de les dones, acceptin només parlant perdre part del pastís és senzillament impossible. No només això, sinó que generen plataformes reaccionàries amb visibilització dels mitjans de comunicació.
Per tant, un dels grans reptes que tenim com a moviment a la ciutat, és articular respostes contundents des de cada barri, continuar organitzant la resistència a l’embat de les polítiques neoliberals i patriarcals per tal de construir una vida que valgui la pena ser viscuda. És per això, que una de les grans qüestions que estem intent abordar és el traspàs d’informació de les múltiples àrees i competències que té l’Ajuntament de Barcelona com a institució per tal de poder organitzar una nova institucionalitat que estigui al servei de les classes populars.
El coneixement i la informació és poder i amb aquests elements podem articular alternatives i podem mostrar que les veritats que s’han sentenciat com a conseqüència del desconeixement volgut de la classe política i dominant durant tants anys no són certes. Amb voluntat real de canvi, sense por a la desobediència, sense por a les classes dominants i al que digui ‘La Vanguardia’, entre d’altres, es poden desenvolupar projectes que posin al centre les persones, les dones, les migrades i els joves.
