L’esquerra i l’islam: malentesos i fanatismes

Il·lustració d'HELENA OLCINA

Il·lustració d’HELENA OLCINA

La polèmica, a l’estiu passat, entorn de l’ús i la prohibició del burquini va il·luminar l’extensió i la transversalitat d’un fenomen que ens hauria de preocupar a tots: aquesta forma de racisme que, des del 1910, coneixem amb el nom d’islamofòbia. Europa sempre ha tingut problemes de digestió civilitzada, al continent i a l’exterior colonial, com ho demostra el segle XX en el cas dels jueus, dels gitanos o dels negres, però la seva relació amb “l’islam”, inseparable també de la història de l’imperialisme europeu, avui adopta formes particularment perverses i refinades. La França jacobina i extrem-laica anticipa la tendència general. El fracàs de les revolucions àrabs el 2011 i la coincidència en el temps d’atemptats terroristes i d’arribada massiva de refugiats, dos fenòmens associats de manera interessada i fraudulenta, estan legitimant la construcció d’un “enemic intern” que, al contrari del que va passar amb l’antisemitisme, compromet també un ampli sector de l’esquerra.

Fa dos anys, Carine Fouteau cridava l’atenció sobre aquesta temible “transversalitat” racista: “Tots els grups sociopolítics s’hi veuen avui concernits […], incloent-hi el dels electors d’esquerres”, referint-se en concret al rebuig de l’islam. L’exdirector de Le Monde Diplomatique Alain Gresh, un dels especialistes més rigorosos i sensats en el “món àrab”, denunciava per la seva banda la “creixent islamofòbia d’esquerres”. Electors del Front d’Esquerra i fins i tot dels Verds —diu—, “oberts a l’emigració i favorables al vot dels immigrants, pateixen una autèntica fòbia en relació amb l’islam”. Per què l’esquerra antiracista assumeix amb tanta naturalitat la islamofòbia? Gresh mateix explica que “la diferència fonamental entre el racisme i la islamofòbia és que la segona pot ser brandada per persones d’esquerres que es creuen a cobert de tota acusació de racisme, però la veritat és que el racisme cultural contra els musulmans s’ha convertit avui, en la nostra societat, en el racisme dominant”.

Aquesta islamofòbia d’esquerres, cal recordar-ho, té efectes polítics molt inquietants. El més extrem és l’alineament d’un sector nostàlgic del campisme soviètic —al costat de l’extrema dreta— en favor del règim dictatorial sirià i de la intervenció de Rússia. El més proper i amenaçador, però, és el creixement de la ultradreta europea, a la qual ha obert pas l’hegemonia cultural d’aquest “sentit comú” que l’esquerra mateixa ha alimentat. Així ho declara el filòsof Jacques Rancière en una entrevista recent en què li pregunten sobre els avenços del Front Nacional de Le Pen a França: “Des de fa 20 anys, certs intel·lectuals de l’esquerra anomenada ‘republicana’ han posat els seus arguments al servei de la xenofòbia i del racisme”.

“Laïcisme mal entès”

Com justifica l’esquerra aquest “rebuig de l’islam”? Després de l’atroç atemptat contra Charlie Hebdo, l’analista marxista d’origen libanès Gilbert Achcar desmentia la dretanització del setmanari i recordava els vincles de Charb amb el Partit Comunista, així com la vocació clarament esquerrana de la publicació, per criticar a continuació la seva contribució a aquesta “construcció de l’enemic intern”, les víctimes de la qual són les minories musulmanes, tant nacionals com immigrants: “Charlie Hebdo és un exemple flagrant del laïcisme arrogant de l’esquerra […], una actitud generalitzada en l’esquerra de bona fe, és a dir, la creença ferma que el laïcisme i l’anticlericalisme són principis bàsics de la tradició d’esquerres”. I hi afegeix: “Es consideren part d’una identitat d’esquerres, juntament amb el feminisme i altres causes emancipadores”. Rancière i Gresh també denuncien l’ús d’aquest “laïcisme mal entès” —diu Gresh— que sembla donar honorabilitat objectiva al racisme dirigit contra la “comunitat” musulmana i els immigrants en general, criminalitzats ara —diu Rancière— no pas pel fet de ser uns “delinqüents estrangers”, sinó pel fet de “no ser laics”.

“El laïcisme i el feminisme són els arguments “d’esquerres” que nodreixen la islamofòbia europea”

El laïcisme i el feminisme són, per tant, els arguments “d’esquerres” que nodreixen la islamofòbia rampant europea. Diguem dues paraules respecte a això. Si comencem pel laïcisme, es tracta d’una confusió perillosa. El laïcisme no és una qüestió social ni una doctrina ni una identitat; és un simple pressupost jurídic dels estats democràtics moderns. Consisteix bàsicament a establir i defensar dues garanties indissociables: la garantia que tots els ciutadans podran desenvolupar lliurement el seu culte religiós, qualsevol que sigui, i la garantia que cap comunitat (cap credo religiós, però tampoc cap lobby) no controlarà l’Estat. En aquest sentit, i en l’espera d’establir també el laïcisme econòmic, no és sobrer d’insistir en la necessitat de defensar la llibertat dels creients i, alhora, la llibertat de l’Estat davant els creients; i recordar, com ho va fer el pare del liberalisme francès Benjamin Constant (mort el 1830), que allò que és “religiós” és la persecució, tant si es tracta de la persecució d’un credo per part d’un altre com si es tracta de la persecució dels credos religiosos per part del “laïcisme”. Quan s’utilitza el laïcisme per perseguir i criminalitzar un credo determinat, en aquest cas l’islam, el laïcisme deixa de ser laic i passa a ser tan “religiós” com el wahhabisme a l’Aràbia Saudita o el xiisme duodecimà a l’Iran.

Quant al feminisme, cal recordar d’entrada que les víctimes preferides de la islamofòbia europea són les dones musulmanes. Segons l’últim informe de la Xarxa Europea contra el Racisme, el 90% de les agressions islamòfobes als Països Baixos, el 81% a França i fins al 54% a Anglaterra van dirigides contra dones musulmanes, en general per raons d’indumentària. Mentre l’esquerra feminista discuteix sobre el vel, les dones que en duen, també europees o en tot cas humanes, abandonades a la seva sort i fins i tot assenyalades pel feminisme continental, pateixen discriminació, rebuig i violència. Alhora, convé cridar l’atenció de nou sobre la voluntat criminalitzadora subjacent en la relació arbitrària entre islam i vestimenta, que deixa poc marge a les pràctiques resemantitzadores, i sobre la necessitat de defensar, com a valor laic i d’esquerres, la llibertat indumentària. Sense oblidar les lluites feministes que, dins de l’islam mateix, miren de combatre el patriarcat mitjançant desplaçaments de l’hegemonia cultural interna, lluites autòctones que eviten el risc de confondre l’alliberament feminista amb la prolongació del jou colonial.

La islamofòbia d’esquerres, en definitiva, legitima les pràctiques racistes d’una Europa cada vegada més identitària i abandona els sectors més desfavorits —immigrants i treballadors precaris de les perifèries urbanes— a la seva sort, augmentant la seva vulnerabilitat davant de les dinàmiques d’autocomunitarisme i de radicalització. La islamofòbia, com he dit altres vegades, és el millor aliat de l’Estat Islàmic i del terrorisme gihadista, un fenomen, per cert, marcadament occidental. A tot arreu l’esquerra, aïllada i sense contacte amb la realitat, ha de trencar —al costat d’altres tradicions nefastes— amb la seva herència antireligiosa.

“El laïcisme pot ser fanàtic, teològic i colonial, i la religió pot ser laica, republicana i anticolonial”

Marx va dir, sí, que “la religió és l’opi del poble”, però per recordar que ho és perquè aquesta (la religió) “és el cor d’un món sense cor, l’esperit en condicions socials en què l’esperit ha estat exclòs”. En un món sense cor, en condicions despullades d’“esperit”, no és possible ni canviar el món ni transformar aquestes condicions sense negociar amb els cors i els esperits. El laïcisme pot ser fanàtic, teològic i colonial, i la religió pot ser laica, republicana i anticolonial. No es tracta de renunciar a res. Es tracta de defensar els més febles i —acceptant una derrota històrica innegable— recompondre el camp democràtic de les lluites socials i dels drets humans sense excloure ningú excepte els fanàtics, ja siguin cristians, musulmans, jueus o ateus; els imperialistes, encara que siguin russos, i els dictadors, econòmics i polítics, fins i tot quan són àrabs i resen en una mesquita. En un món àrab en què les revolucions democràtiques han estat derrotades momentàniament, en una Europa en parracs dominada de nou pel prefeixisme, la islamofòbia s’ha convertit en el motor de totes les radicalitzacions i en el pretext de totes les legislacions d’excepció i de totes les retallades de llibertats. L’esquerra no hauria d’anar per aquest camí.

Santiago Alba Rico és escriptor, assagista i filòsof. Actualment resideix a Tunis.

[Aquest article està publicat originalment a la revista ‘Mar Crítica’, editada per CRÍTIC i Pol·len, amb el suport econòmic de la Fundació Flama. Compreu-la per internet i us l’enviem a casa]

Un comentari
  • Hemidactylus 15 de desembre de 2016 - 18:40

    Crec que al discutir sobre aquest tema entre persones d’esquerres es nota qui ha s’ha trobat amb la religió com a una manera de viure la vida i filosofar (filòsofs, sociòlegs, gent de lletres en general) i els que en la trobem i hem viscut encara la religió com el principal fre del progrés científic de la humanitat i de la discussió racional dels problemes que tenim com a societat. I crec que els de la part científica tenim molt clar que les opinions que té la gent sobre depèn de quins temes no surten del no-res. Per exemple: perquè els grups religiosos encara segueixen posant traves a l’educació a les classes de biologia sobre l’evolució (un fet segons el qual la biologia moderna no s’entén) als estats units, a turquia i a on sigui? Què hi guanyen en aconseguir que hi hagi països a on més del 40 o fins i tot 50 per cent de la gent encara creu amb la creació dirigida de l’espècie humana per part d’un déu, el que toqui a cada lloc (https://en.wikipedia.org/wiki/Level_of_support_for_evolution)? Podeu pensar que perquè són uns fanàtics i prou, i no reflexionar-hi més. Però això afecta a la manera de veure el món i per tant la manera en què la gent enfronta “dilemes” morals com l’avortament, l’eutanàsia, l’experimentació amb cèl·lules mare o temàtiques com l’homofòbia, l’ecologisme (el món està fet al nostre servei?) i també el feminisme, entre molts altres debats socials. És a dir, els grups religiosos estatunidencs estan en una croada contra l’evolució i la biologia evolutiva en general perquè saben que a cada pas que guanyen, això afecta a la visió del món de la gent i els fa guanyar debats morals que es transformen, a la llarga en lleis. Són malvats? No, creuen que tenen raó i que fan un bé a la humanitat. Al nostre departament de biologia encara vam rebre fa pocs anys un corà preciós de part d’una mena de xeic que s’havia proposat gastar-se tota la pasta possible per escampar la paraula de déu entre tots els departaments del món “que investigaven en l’error”. Podeu dir que és una opinió, però dir això això és posar al mateix nivell anys i anys d’esforç científic de la humanitat i un llibre de lleis escrit per un home que va fer de profeta fa uns quants segles. No sé si per dir això sóc un ateu fanàtic, però si ho sóc, així anem.

    En quan al funcionament laic, el laicisme real no és tant senzill: creure que un país a on, posem, un 75% de la gent creu en la religió monoteista X les lleis seran racionals i laiques doncs, perquè hem decidit ser laics i au, és no conèixer el pensament religiós. Una religió són unes lleis, unes costums i unes maneres de fer a part que es poden modificar internament, però a diferència d’un ateu, un religiós mig realment CREU que té raó, com a mínim en una sèrie de coses bàsiques. I no votarà per la llibertat de la resta del 25% a fer el mal perquè creu que els estarà ajudant, i punt. L’ateisme radical és simplement una declaració que al món no hi ha realitats absolutes, no hi ha bé i no hi ha mal més que el que considerem nosaltres com a societat, que no hi ha déu. Si les religions ara poden ser tant guais – laiques republicanes i anticolonials – , és perquè per sobreviure – mantenir el seu quòrum – en un món d’evidències científiques capaces de curar càncers i progressar contínuament en la comprensió del món, han hagut d’impregnar-se d’aquesta relativitat, d’aquesta progressia, tolerància, discussió oberta dels problemes. Sinó, ja sabien que estaven condemnades a l’ostracisme. Per posar un exemple, fa pocs anys, com a gran excepcionalitat, va dimitir “el papa carca” per donar pas “al papa progre”, que cada dia any ens sorprèn “amb una adaptació al món modern” més. Sobreviure. Perquè per sort els ateus tenim força a la societat – sinó seguirien amb en ratzinger – i van veure que el papa carca no era el camí per sobreviure, que no mantenien els més incrèduls amb la institució.

    Comparar l’efecte de l’ateisme beligerant amb una fanatització religiosa – com si els efectes socials d’un ateisme fanàtic (existeix?) i una religió fanàtica fossin els mateixos sobre la societat – em sembla un error de gran magnitud. El funcionament d’un món ateu radical s’assemblaria molt amb un món de funcionament simplement laic, òbviament no podem dir el mateix de les religions.

    Dit això, hi ha moltes maneres d’intentar fer entendre i promoure l’ateisme al món, i s’ha d’anar amb compte quan s’estan produint xocs culturals com els que s’estan produint ara a Europa amb depèn de quins discursos. Per exemple, posar l’islam com a problema per el laicisme europeu, quan justament és a la religió que més li interessa el laicisme a europa en tant que minoritària, és una cagada monumental que dona ales a un racisme defermat amb orígens sobretot econòmics.

    Però des de les esquerres insistir i presentar l’islam com un religió que pot ser progre – és obvi, no? totes les religions tenen faccions – i insistir en això sense parlar dels altres islams, els que per desgràcia remenen les cireres al món àrab, sense oblidar que el que veu la gent al carrer tot sovint són rols de gènere marcadíssims, indumentàries característiques, restriccions alimentàries als sopars d’empresa i un llarg etcètera… crec que també és donar les ales i servir en safata a l’extrema dreta la crítica a una religió carca i intolerant amb la llibertat individual. Si les esquerres no critiquem les religions carques -totes-, en el cas de nouvinguts, es queda el discurs l’extrema dreta, que el laicisme sempre li ha importat una merda però és igual. Crec que les esquerres no han de deixar de ser antirreligioses, han d’explicar bé, crear relat, i dir que una cosa són les persones i l’altre les seves creences, i que tu pots estar totalment a favor de solidaritzar-te amb els migrants que calguin vinguin d’on vinguin i creguin el que creguin… i al mateix temps – o després – criticar la seva religió i fins i tot, lluitar-hi en contra. Quan l’esquerra trenca amb l’herència antireligiosa trenca amb la lluita pel tractament completament racional i obert de la societat i del món, i posa al mateix nivell – el nivell simple d’opinió – un llibre escrit fa més de 2000 anys, un altre escrit fa més de 1300, la homeopatia, el reiki, les cartes astrals i anys i anys d’esforços per demostrar una vegada rere l’altre i entendre el funcionament del món.

Deixa el teu comentari