19/01/2017 | 20:00
“Quan no estem segurs, estem vius”,
Graham Greene
Cremar una foto del rei és una acció radical? Cridar i insultar-se en una tertúlia per defensar una posició política és una actitud radical? Menysprear els altres per demostrar que s’està en possessió de la veritat és un comportament radical? Són accions de radicalitat o de postureig? Quin és l’objectiu que hi ha darrere aquesta manera de fer? Construir i aportar idees útils o exclusivament obtenir repercussió mediàtica i satisfer egos?
L’operació Diàleg del Govern espanyol és radicalitat? En absolut. És postureig. El nom no fa la cosa. No hi ha diàleg quan una de les parts té totes les preguntes i totes les respostes i estableix unes condicions basades en la desconfiança, la prepotència i la inflexibilitat. Aquesta mal anomenada ‘operació Diàleg’ aconsegueix crispar i nodrir la confrontació.
Vivim en una societat que s’alimenta del conflicte. El conflicte en política està benvist, bàsicament perquè ven. Diguem-ho clar: la confrontació genera negoci i repercussió mediàtica. En canvi, els acords i els pactes venen poc. Els polítics ho saben i els periodistes també, és un ball compassat, un ritme perfecte, i sovint amb resultats nocius per a la ciutadania.
Les xarxes socials potencien la política de la confrontació, de la deshumanització de l’altre, perquè qualsevol polític pot ser protagonista amb un simple comentari elevat de to. Es polaritza, és a dir, s’enforteix encara més el que separa, es maximitza la situació i es confon el problema amb les persones. És un torneig de guanyadors i perdedors, sense escrúpols. És una qüestió de costos i beneficis: en política, al nostre país, hi ha una cultura que es basa en el fet que aquesta manera histriònica i destructiva de relacionar-se i de romandre en l’espai públic és altament beneficiosa.
Aquest intercanvi de tuits entre Albert Rivera i Gabriel Rufián és només un exemple entre tants que succeeixen diàriament, especialment a Twitter, entre polítics de diferents partits:
Igual mejor no hacer gracias con los apellidos @Albert_Rivera. Es muy Primo.
— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) November 5, 2016
Què aporta aquesta forma d’actuar? Satisfer l’ego dels implicats i pensar que han guanyat una “batalleta”, d’una banda, i guanyar quota mediàtica, de l’altra. De fet, aquestes “batalletes” s’han convertit en una gran font d’alimentació per als mitjans, que, fins i tot, fan servir picabaralles generades a través de les xarxes socials per obrir informatius.
Una altra mostra clara que el conflicte ven és aquest cas en què La Sexta no dubta a utilitzar la confrontació entre el periodista Antonio García Ferreras i el líder de Podem Pablo Iglesias com a efecte crida per generar visites al seu mitjà:
Tensión entre García Ferreras y Pablo Iglesias tras el rifirrafe entre Yllanes y Monedero: "Lo vamos a contar todo" https://t.co/Tu5q0TRaDi pic.twitter.com/kEEi2WvVqx
— laSexta (@laSextaTV) December 16, 2016
Vergonya en l’àmbit privat, exhibicionisme en l’àmbit públic
Es parla de política o es fa espectacle amb la política en aquests programes? És una paradoxa que s’afirmi que en la societat ara es parla més de política que mai i el que es constata és que hi ha més teatralització i superficialitat, si és possible. El sociòleg i antropòleg Georges Balandier reflexiona sobre aquesta manera de fer en el seu llibre ‘El poder en escenas: de la representación del poder al poder de la representación‘. De què es parla en els programes de ràdio i de televisió? Es fa política o es parla de polítiques? S’hi fa massa política i s’hi tracta molt poc allò que afecta la ciutadania realment. Sabem més de la darrera batussa entre Iglesias i Errejón o sobre els detalls de les discussions internes del PSOE o del PDECat i, en canvi, tenim molt poca informació sobre les polítiques educatives que defensa cada partit.
Un altre món que està totalment polititzat i que també viu de la gestió negativa del conflicte és el futbol i una part del periodisme que el tracta. Un exemple que ho il·lustra a la perfecció és aquest brillant article que Mònica Planas escrivia la setmana passada a ‘Mundo Deportivo’ i que va titular: “Piqué com a excusa per dividir”. El subtítol també és demolidor: “Demanen als aficionats que es posicionin a favor de l’un, per estar en contra de l’altre”.
En l’àmbit privat el conflicte forma part d’allò íntim. Fa certa vergonya compartir-lo. Preferim que no sigui públic i que se n’assabenti el menor nombre de persones possible. En canvi, en l’àmbit públic, hi ha una tendència clara a fer exhibicionisme del conflicte. La qüestió és que es parli de nosaltres encara que sigui malament. Afortunadament, algunes persones naveguen contra corrent i n’assumeixen les conseqüències, com, per exemple, tenir menys presència mediàtica. En una societat polaritzada, de blancs o negres, apostar per la gamma de grisos és un exercici de subversió. Manuela Carmena, Carles Puigdemont, Ángel Gabilondo, David Fernàndez, entre d’altres, són exemples del saber debatre amb profunditat, d’escoltar l’altre i cercar alternatives inclusives mentre defensen les pròpies idees.
Quines característiques determinen el tarannà d’aquest estil de persones? En primer lloc, el seu interès és col·lectiu i no personal; transmeten autenticitat; no els cal fer estridències per transmetre seguretat; no es defensen agressivament; en lloc de parlar, conversen; no cauen en les trampes dels adversaris; enfoquen la política a mitjà i llarg termini; en definitiva, se centren en el procés i no solament en els resultats.
Responsabilitat ciutadana
Si aquesta cultura de la confrontació ven, és perquè algú compra. Quina responsabilitat tenim els ciutadans? Clarament, hi ha una corresponsabilitat dels ciutadans i dels mitjans. Si els ciutadans no comprem conflicte, els mitjans no podran vendre’l. La ciutadania també compra, per exemple, alguns programes com ’30 minuts’, de TV3; ‘Salvados’, de La Sexta, o documentals com ‘Tarajal: desmuntant la impunitat a la frontera sud’, que va emetre dissabte passat el Canal 33. Són productes periodístics que aborden temes conflictius amb esperit constructiu i amb l’objectiu d’informar i de promoure el debat i el pensament crític. En què ha de consistir, doncs, la corresponsabilitat? En un component ètic a l’hora de tractar el conflicte per part dels uns, i en un esforç conscient per no engolir el ‘fast food’ informatiu per part dels altres.
La responsabilitat es construeix a casa i a l’escola. Els infants són el motor per liderar el canvi de paradigma. Algunes escoles ja treballen fermament en el foment del diàleg, del debat i de la presa de decisions compartida. Parteixen del fet que els nens són éssers intel·ligents capaços de gestionar emocions i de crear relacions saludables, sense por de perdre ni de construir la seva identitat. Aquesta manera de fer s’orienta cap a una societat respectuosa i amb esperit crític.
El referèndum sobre la independència a Catalunya és corresponsabilitzar la ciutadania? Preguntar i debatre sí. Sempre. Però qui decideix què és pregunta i què no? Obrir espais als ciutadans per prendre decisions que afecten la vida de les persones implica valentia per debatre qualsevol tema. Aquí rau la radicalitat democràtica.
Menys dogmes, més dubtes
Aquest esperit és el que fomenta la mediació com a sistema pacífic i no adversarial per a la gestió de conflictes de qualsevol àmbit: conflictes internacionals, familiars, empresarials, escolars, polítics, esportius, comunitaris, etc. La cultura de la mediació ha d’impregnar totes les capes de la societat. Precisament, aquest dissabte 21 de gener es commemora el Dia Europeu de la Mediació i aquesta setmana hi ha diversos actes per fer-ne difusió.
Quina visibilitat mediàtica té la mediació en la nostra societat? Molt poca. Es fa alguna aposta des de la política per la mediació? Només si significa desembussar els jutjats i no perquè s’hi cregui com a model de resolució sense delegar en un tercer el futur de les persones. I des dels mitjans de comunicació? És gairebé inexistent. Llevat d’alguna excepció i molt contra corrent: TV3 emetrà dimarts vinent, 24 de gener, un ‘Sense ficció‘ sobre el món de la mediació.
La política i la mediació són incompatibles? No, però calen polítics que abandonin el dogmatisme, que flexibilitzin les seves posicions, que dubtin (per cert, una lectura molt recomanable: ‘Elogio de la duda‘, de Victoria Camps), que no busquin ressò mediàtic a qualsevol preu, que domestiquin els seus egos, que entenguin que pactar no és perdre; en definitiva, que siguin prou agosarats per qüestionar el paradigma actual, fer un pas endavant i trencar amb la inèrcia imperant. Malgrat les resistències, les reticències i les pors de la pèrdua de poder, la cultura de la mediació és imparable.
