01/02/2017 | 20:00
El mateix 25 de juliol de 2014 en què Jordi Pujol feia detonar la bomba en forma de confessió pública, el partit que Pujol havia fundat en una reunió semiclandestina al monestir de Montserrat l’any 1974 encarava la renovació orgànica. La renovació, motivada per la dimissió d’Oriol Pujol, coincidia amb la nova etapa política que s’obria a partir del setembre del 2014, amb l’horitzó del que seria la consulta sobre la independència, després reconvertida en jornada participativa. La nova estructura convergent s’articulava al voltant de Josep Rull, com a coordinador general del partit, i comptava amb l’alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, com a nova portaveu. Evidentment, l’onada expansiva del ‘cas Pujol’ va fer inevitable una refundació del partit que el procés independentista havia fet inajornable. Finalment, aquest 2016 es produïa la voladura controlada i el naixement, no exempt de turbulències que començaven pel mateix nom, d’un nou partit: el Partit Demòcrata Europeu Català, el PDeCAT.
El final dels hiperlideratges
Durant dècades, Convergència va ser indestriable del fundador. Jordi Pujol n’era el principal referent intel·lectual i polític, dirigia el partit internament disciplinant-ne les famílies i, alhora, exercia de màxima autoritat de Catalunya des de les primeres eleccions catalanes, l’any 1980. El seu lideratge va fer néixer el que s’anomenaria, sovint críticament, el pujolisme. Una fidelitat a la seva figura política feta ideologia. En el seu darrer mandat, després d’haver liquidat una llarga llista d’aspirants a succeir-li –Miquel Roca, Josep Maria Cullell, Joan Maria Pujals, Josep Antoni Duran i Lleida…–, l’ungit com a hereu i primer dirigent del partit va ser Artur Mas, la tenacitat i resistència del qual es posaren a prova en la llarga travessia del desert que visqué durant els dos governs tripartits.
L’any 2010, havent après la lliçó i capitalitzant l’esgotament dels governs d’esquerres, Artur Mas arribava a la Generalitat. L’emergència independentista va portar Mas, i bona part de l’electorat convergent, a una ràpida evolució fins a abraçar una opció que fins llavors no havia format part del seu ADN polític. Una evolució que es materialitzà, sense dubtes, al llarg de les diferents demostracions independentistes. El ritme del Procés va marcar-ne la presidència. Des de les eleccions de 2012 –en les quals va tornar a guanyar, però perdent diputats, després d’una campanya erròniament messiànica– amb el punt culminant de la celebració del 9-N, pel qual està essent jutjat, fins al “pas al costat” d’ara fa un any, quan el fins llavors alcalde de Girona, Carles Puigdemont, va accedir a la presidència de la Generalitat, amb el suport de l’heterogènia coalició de Junts pel Sí i de la CUP.
Entretant, l’explosió provocada per la confessió de Jordi Pujol va precipitar la voladura d’un partit contaminat pel passat. En aquest nou escenari, Artur Mas mantenia el lideratge d’una CDC –pel camí i fruit del procés independentista, la federació de CiU, lògicament, s’havia trencat– que va optar pel camí de la creació d’un nou partit, més que per la refundació. Malgrat les pesades càrregues i rèmores del passat, el procés de creació del nou partit, presidit per Mas en tàndem amb l’emergent però encara incògnita Neus Munté, i amb els joves dirigents Marta Pascal i David Bonvehí a la sala de màquines, ja va deixar patent la distància de la nova militància respecte a la manera de fer interna que havia marcat la vella Convergència. Els noms proposats per la direcció per al nou partit van ser rebutjats àmpliament, el candidat oficialista a president del Consell Nacional, el conseller de Cultura Santi Vila va ser derrotat, i el procés de constitució a escala comarcal i local va ser molt menys plàcid del que alguns s’esperaven. Els associats feien sentir la seva veu i deixaven clar que s’havia deixat enrere tota una etapa.
Finida l’etapa dels hiperlideratges, avui dia es pot dir que el PDeCAT és un partit a la recerca d’un líder. L’expresident Mas, dolgut per un pas al costat que avui valora injust i innecessari, no aclareix si està decidit a tornar a la primera línia política, amb l’espasa de Dàmocles de la inhabilitació ben present en l’horitzó. Tot i mantenir l’ascendent dins el partit que presideix, i en l’espera que prengui forma el ‘think tank’ del partit que ell impulsa, res fa creure que el seu retorn pugui ser fàcil. El president Puigdemont ha afermat el seu compromís de no tornar-se a presentar atorgant caràcter excepcional a la seva presidència. Entre els valors del nou partit, ni la consellera Munté ni cap dels nous dirigents eurodemòcrates han fet un pas endavant.
La urgent definició ideològica
Convergència era filla del moment i de la situació concreta en la qual es va fundar. També de la biografia del seu líder històric. Vinculat a la resistència catalanista i catòlica des de jove, Pujol va ser detingut i empresonat l’any 1960 arran dels Fets del Palau. Després de sortir de la presó, s’embarcà en una incansable tasca prepolítica a través de múltiples iniciatives culturals, socials, bancàries, editorials, etc. Anys de “fer país”, en què teixí la variada xarxa d’homes i dones que fornirien el partit a la sortida de la dictadura. Un partit ideològicament singular, basat en un nacionalisme català d’inspiració personalista que Pujol havia sintetitzat de referents tan diversos com Raimon Galí o Jaume Vicens Vives, europeista i amb tocs tant socialdemòcrates d’inspiració sueca com liberals. Un partit que, coalitzat amb la democràcia cristiana històrica que representava Unió Democràtica de Catalunya, bastí un projecte de nacionalització de Catalunya i de contribució en la democratització i estabilitat de l’Estat espanyol.
Gràcies a la seva indefinició ideològica i a l’ambigüitat calculada en l’eix nacional, CDC va esdevenir “el pal de paller” de Catalunya, en paraules del seu fundador. El partit central, amb un ampli suport electoral entre les classes mitjanes del país. L’únic que podia anar des del votant nacionalista de pedra picada, fins al votant més nacionalment temperat, que en altres comicis podia votar opcions progressistes, passant pel votant conservador que veia en CiU una opció de centredreta no espanyolista. Un autèntic ‘catch-all party’ a la catalana, que, com el PSC –l’altre gran partit amb qui es dividia el país– s’ha engrunat a mesura que es feien evidents les tensions derivades del procés independentista.
A l’inici del Procés, el món convergent va cedir votants cap a opcions netament independentistes, especialment cap a ERC, i, des de llavors, ha perdut una part important del votant catalanista no independentista que arrossegava per la seva versió més moderada, a més, evidentment, del favor de les elits econòmiques i empresarials, majoritàriament en contra de la independència. Alhora, no podem oblidar altres motius que han minvat els resultats electorals: el desgast general de l’anomenada vella política, i els casos de corrupció en els quals s’ha vist immersa l’antiga CiU, des de l’esclat del ‘cas Palau’. Precisament d’aquí a poques setmanes començarà el judici sobre el suposat finançament il·legal del partit mentre Fèlix Millet i Jordi Montull eren els màxims dirigents del Palau de la Música.
El PDeCAT ha optat per definir-se com un partit “demòcrata, catalanista, independentista, europeista, humanista i republicà que serveix al progrés i la llibertat de Catalunya i dels ciutadans”. En competència directa amb una ERC més hàbil a l’hora d’aglutinar des d’exsocialistes fins a democratacristians, des de sindicalistes fins a liberals ‘business friendly’, en una calculada equidistància ideològica sota el mantell genèric i ambigu de l’independentisme, el PDeCAT haurà d’apressar-se a bastir un corpus ideològic propi més enllà de l’independentisme.
En aquest sentit, Agustí Colomines, exdirector de la Fundació Cat-Dem i artífex de la Casa Gran del Catalanisme –a través de la qual es van acostar al projecte de Mas personalitats provinents de tradicions polítiques allunyades del pujolisme–, apressava el nou PDeCAT a encapçalar un liberalisme progressista que l’historiador considera orfe de partit a Catalunya. Des d’un liberalisme més ortodox, centrat en la llibertat individual i de mercat, el moviment Catalans Lliures, format per personalitats properes tant al PDeCAT com a ERC o Demòcrates, provinents del que havien estat els antics ‘think tanks’ liberals convergents, com Llibergència o la Fundació Catalunya Oberta, malda per fornir de discurs netament liberal el procés independentista.
La incerta hegemonia
Com hem dit, CDC va governar la Generalitat entre el 1980 i el 2003, en una etapa clau en què es van posar les bases de la Catalunya contemporània. L’Administració pública catalana, el sistema sanitari, la normalització lingüística, TVC i Catalunya Ràdio, el desplegament dels Mossos d’Esquadra com a policia integral, etc., són part del balanç de la llarga obra de Govern de Jordi Pujol. De tota manera, tot i el lideratge convergent, bona part d’aquests projectes van ser fruit del consens polític catalanista bastit durant la Transició. De fet, tot i les diverses majories absolutes, Jordi Pujol va arribar al poder gràcies a acords parlamentaris, de la mateixa manera que ho faria al seu darrer Govern. A més, malgrat els èxits electorals a la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona (i de la majoria de grans ciutats catalans) va ser un bastió inexpugnable fins al 2011, i en les eleccions espanyoles mai va arribar a superar els socialistes catalans. Ara bé, és innegable que Convergència va representar durant dècades una part molt important del país, fins a fer confondre en alguns moments país i partit. CDC ocupava una meitat del país en rivalitat directa amb el PSC –l’altre gran partit, que es creia el partit que més s’assemblava al país–, que n’ocupava l’altra. Aquest model dual –on els uns governaven la Generalitat i els altres la Diputació, els uns tenien el TNC i els altres el Lliure, els uns Catalunya Ràdio i els altres la COM– va començar a esquerdar-se a partir de l’emergència de l’ERC de Josep-Lluís Carod-Rovira, que no s’estava de blasmar aquestes dues Catalunyes enfrontades que fins llavors s’havien repartit el país.
Molt s’ha discutit sobre l’existent o inexistent hegemonia convergent, contra la qual Xavier Domènech proposava construir el projecte dels ‘comuns’. Sigui com vulgui, res fa preveure la restauració o instauració de noves hegemonies –ara que som en ple ‘revival gramscià’– en un fragmentat i incert panorama polític català. Tampoc pot ser aquesta la pretensió del PDeCAT. No pot esperar convertir-se en un una força hegemònica, en el vell pal de paller pujolista, ni continuar comportant-se com si encara ho fossin. Serà la prova de foc dels nous dirigents si, més enllà del moment marcat pel procés, són capaços de dotar el partit d’una connexió amb els votants que els permeti representar una part, només, d’allò que podia representar CDC per a les minvades classes mitjanes nacionalistes. L’altra part, ja no la recuperaran.
El PDeCAT, un partit en construcció
El PDeCAT ha nascut pràcticament d’urgència, en un part complicat, en un moment delicat, en un entorn excepcional, i encara amb l’herència feixuga d’un partit d’una altra època –també amb una estructura que ha fet que s’instruís un ERO per reduir el nombre de treballadors. De fet, com a tal no existeix a la majoria d’ajuntaments –on encara s’anomena CiU, en pau descansi– ni, especialment, al Parlament de Catalunya, on està dissolt dins de JxS. Al Congrés, els diputats del partit es troben inscrits al Grup Mixt. Arribi a bon port o bé naufragui, el PDeCAT ho ha apostat tot a la independència. És innegable que la manera com es resolgui el Procés determinarà la vida futura d’un PDeCAT a mig fer. I el paper que tingui en aquesta resolució serà clau. Qualsevol vacil·lació pot ser mortal per a un projecte que no voldria exhaurir el seu recorregut abans de néixer.
Marta Pascal, coordinadora general del PDeCAT, escrivia fa poques setmanes: “Volem ser el partit de la reforma, el progrés i la modernitat, el partit que dóna respostes en els temps incerts de transició mundial que estem vivint. Ja ho veieu: el millor de la Convergència que ha servit aquest país durant 42 anys es fusiona amb milers de ciutadans –i un 20% d’associats que mai havien militat en un partit– que comparteixen que temps nous necessiten partits posats al dia”. Uns objectius no menors.
De tota manera, el PDeCAT no serà mai ni aquell partit amb un líder indiscutible i providencial que li donava sentit, ni el gran moviment capaç d’aglutinar un ample ventall de votants diferents que es trobaven representants malgrat les diferències en un partit que volia ser la representació més genuïna del país, que havia estat CDC. Ara mateix, en un moment en què ningú s’atreveix a pronosticar què passarà amb el referèndum previst per a la tardor, les enquestes no els són falagueres, i semblen indicar que ERC seria primera força política en un Parlament fragmentat i sense majories absolutes. Optarà, llavors, Oriol Junqueras per un front independentista amb el PDeCAT o per una coalició d’esquerres amb els ‘comuns’? El nerviosisme davant d’aquest hipotètic darrer escenari és patent al PDeCAT.
Però, potser a recer de l’oposició –on diuen alguns que hi fa fred i que, segons el diví Andreotti és on més desgasta el poder–, és la millor manera de tenir temps suficient per donar forma, estructura, gruix ideològic i base electoral a un PDeCAT que, ‘a priori’ i lliure de les servituds del passat, pot esdevenir el partit centrista clau, flexible i disposat per a la formació de Govern, a imatge i semblança de les diferents experiències europees en aquest sentit, en una Catalunya on, passi el que passi, res serà igual. I, com saben els seguidors de la sèrie danesa ‘Borgen’, un partit com el de Birgitte Nyborg pot arribar a assolir la presidència si juga bé les seves cartes.
