09/02/2017 | 20:00
La Mediterrània ha engolit més de 5.000 cadàvers aquest 2016 davant la impassibilitat dels governs de la riba nord i la indiferència dels del sud. A Catalunya són molts els moviments solidaris que s’han aixecat a favor d’acollir refugiats que s’escapen dels països en guerra. Aquesta, però, és la primera vegada que tres figures rellevants de partits polítics d’esquerres —Eulàlia Reguant (CUP), Joan Manuel Tresserras (ERC) i Gerardo Pisarello (BeC)— signen una declaració pública conjunta per reclamar un posicionament ferm, contundent i conjunt sobre aquesta qüestió. Perquè el Mare Nostrum deixi de ser un Mare Mortum i sigui un Mare Vitae.
Del Mare Mortum al Mare Vitae
Alguns mesos hi ha mitjanes de més d’una persona ofegada cada hora. Es fan reunions d’alts representants, però les polítiques no canvien, o s’endureixen. El 2016 ha batut el rècord de morts a la Mediterrània causats per la manca de procediments regulars i legals de migració i de protecció de refugiats. La Mediterrània ha esdevingut el Mare Mortum. Hi ha uns responsables principals. Però la vergonya és col·lectiva. La Mediterrània no ha de ser el Mare Mortum.
“Els pobles del Mediterrani són l’únic marc natural dels Països Catalans. És on s’enfonsa la nostra arrel fruit de segles de mestissatge”, afirmava el poeta mallorquí Josep Maria Llompart. La història ens mostra que aquesta mar que ens aglutina i ens dóna nom i sentit ha estat escenari de confrontacions però també d’intercanvis, d’influències i de lligams. Cal denunciar l’acumulació de mort, violència i roïnesa política. La Mediterrània és i ha de ser un espai de construcció, d’aprenentatges i d’intercanvis, de solidaritats. És un imperatiu ètic i un deure polític.
És ara que cal posar en valor la nostra tradició i la nostra vocació internacionalistes amb els pobles mediterranis. És impossible d’entendre la cultura catalana —i la matriu progressista i modernitzadora de la seva trajectòria contemporània— sense reconèixer i conèixer el mestissatge i diàleg entre ribes.
“Els poders no han mirat la Mediterrània com un llegat de diversitat, sinó com un espai de conflicte i de conquesta”
No cal remuntar-se a temps de consolats comercials, o als préstecs mediterranis que nodriren el nostre modernisme, l’orientalisme local o el noucentisme. Ni a les revelacions de les excavacions d’Empúries que estimulaven l’interès pel món clàssic entre les classes treballadores. Els moviments populars i les esquerres s’han emmirallat en les aigües de la Mediterrània. Des de la influència en el republicanisme de la doctrina de la descolonització arran l’emancipació algeriana, fins a les relacions del comunisme català (PSUC) amb l’italià (PCI). O els intercanvis, estiu rere estiu, amb el poble sahrauí; o els brigadistes d’aquest costat desplaçats a donar suport a la lluita pel reconeixement del poble palestí; o les llàgrimes d’emoció de moltes quan el moviment revolucionari kurd recuperava Kobanê el 2015; o la lluita contra les tanques vergonyants a la frontera sud d’Europa. L’epicentre de la Mediterrània per a les esquerres catalanes del segle XXI es materialitza amb la Barcelona capital mundial de la pau.
Milers de persones sortint al carrer i internacionalitzant el “No a la guerra” i denunciant les polítiques militars a l’altra riba assenyalaven l’Europa del capital i les grans potències mundials còmplices, acusaven el bel·licisme d’uns poders que no reconeixien altra lògica que la dominació. Uns poders que no han mirat mai la Mediterrània com un llegat de diversitat, sinó com un espai de conflicte i de conquesta, d’extracció de recursos i de valor geoestratègic. No és casualitat que, juntament amb el País Basc, Navarra i les Canàries, Catalunya fos l’únic territori on va guanyar el NO a l’OTAN el 1986, després d’una campanya impulsada pels moviments pacifistes. La tradició pacifista és un component ideològic fonamental dels moviments polítics d’esquerres i catalanistes. Que el 2003 Barcelona es consagrés com la veritable capital mundial de la pau en va ser la prova.
“No es pot ser d’esquerres i no prendre una posició radical davant la conculcació sistemàtica de drets”
En un moment de construcció de noves institucionalitats i de definició de polítiques que determinaran la nostra inserció en l’entorn global, les esquerres hi tenen molt a dir i hi han de dir molt. Som substancialment mediterranis. Per la història, per la cultura, per la ubicació geogràfica i per la nostra genealogia com a poble. Res del que passa a la Mediterrània ens pot resultar aliè; tot el que s’hi fa ens interpel·la. La Mediterrània ens és un espai de trobada, un marc principal on teixir complicitats, on construir unes relacions internacionals basades en l’intercanvi lleial i just. Un marc que impedeixi l’establiment d’unes relacions de verticalitat sota el domini d’aquells que deixen morir ofegades milers de persones.
Mentrestant, en som també responsables, perquè no estem fent prou força per revertir la situació. I les esquerres catalanes sempre hem declarat voler participar en la construcció d’una Mediterrània civilitzada, d’un Mare Vitae.
Diu Gioconda Belli que “la solidaritat és la tendresa dels pobles”. Des dels moviments socials i les organitzacions catalanes s’ha exercit la solidaritat àmplia i generosa amb els pobles mediterranis. És cert. Però potser la tendresa de què parla Belli evoca un compromís i una acció més decidides. L’ultratge es perpetra davant de les nostres platges. Avui, aquí, no es pot ser d’esquerres, ni reivindicar les plenes llibertats pel nostre poble i, al mateix temps, no prendre una posició radical davant la conculcació sistemàtica dels drets i valors que defensem. Només ens podrem enriquir amb tanta diversitat si som capaços de defensar-la. I ara, a la Mediterrània, la diversitat, la dignitat de les persones i els seus drets i llibertats han de ser defensats. Aquesta és la tendresa primordial ara. I serà amb tot això preservat i garantit que, tal vegada, podrem explorar les altres tendreses.
Gerardo Pisarello és primer tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Barcelona per Barcelona en Comú.
Eulàlia Reguant és diputada al Parlament de Catalunya per la Candidatura d’Unitat Popular-Crida Constituent.
Joan Manuel Tresserras és exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat i president de la Fundació Josep Irla, vinculada a ERC.
[Aquesta declaració està publicada originalment a la revista ‘Mar Crítica’, editada per CRÍTIC i Pol·len, amb el suport econòmic de la Fundació Flama. Compreu-la per Internet i us l’enviem a casa]
