Artur Mas i el masisme: la recerca de legitimitat

Artur Mas en un cartell electoral de 2012 / CiU

Artur Mas en un cartell electoral del 2012 / CiU

Ara fa una mica més d’un any, quan finalment Carles Puigdemont es convertia en president de la Generalitat, un diari em va demanar, al costat d’altres historiadors, que fes un exercici curiós, un resum de la trajectòria política d’Artur Mas com si en el futur algú ens demanés fer una entrada d’enciclopèdia dedicada a l’expresident. Imagino que en aquell moment la idea –potser no del tot innocent, com és natural, d’altra banda– era la de certificar la fi d’una etapa política marcada pel dirigent convergent. Tot i que en el seu moment vaig advertir que es tractava d’un exercici molt abstracte –i, segurament, ara encara més perquè la carrera política d’Artur Mas no és tancada del tot (una altra cosa és saber les formes que agafarà)–, vaig acceptar. Vaig creure que em serviria, encara que fos provisionalment, per rastrejar una trajectòria que per bé o per mal ha marcat tota una etapa de la vida política a Catalunya. Amb aquest article a CRÍTIC torno a fer l’exercici, de forma igualment provisional, però amb una mica més de lupa. Torno a mirar aquell breu text que vaig escriure i em pregunto quin és el fil roig de la trajectòria. Comparteixo la reflexió amb els lectors, esperant que pugui ser de llur interès.

Més enllà de dictaminar errors i encerts de l’expresident de la Generalitat, val la pena intentar copsar quin va ser i encara és el tret més definitori que ajuda a explicar les seves opcions. Evidentment –com tot historiador sap–, mai els esdeveniments són originats per una única causa, però per explicar un procés sempre cal fer una priorització dels elements que tenim a l’abast. I, en aquest cas, a parer meu, l’element explicatiu prioritari, aquell que es pot trobar com a dominant en la seva ja dilatada carrera política, és la recerca de legitimitat política.

D’hereu a cap de l’oposició

S’ha de fer un pas enrere i recordar com el lideratge d’Artur Mas va emergir, al final del mil·lenni passat com una aposta autònoma per part d’un Jordi Pujol conscient de la necessitat de retirar-se però en certa manera recelós a fer-lo. En el seu moment, quan va preferir Artur Mas a Josep Antoni Duran i Lleida, es va dir que el vell dirigent havia optat per la generació dels néts. No es tractava pas només d’una qüestió d’edat, sinó justament de legitimitat. La vàlua d’una cúpula més jove –coneguda amb el nom de “pinyol”–, encapçalada per un dirigent que fins en aquell moment no havia tingut càrrecs orgànics importants, significava fer pivotar tot el seu prestigi (i l’acceptació per a una part del partit) en l’únic fet que hagués estat escollida per Pujol.

La primera ocasió important per aprofundir i començar a construir-se una legitimitat autònoma per part d’Artur Mas fou el 2003. No tant perquè aconseguí guanyar les eleccions en escons (“frenant” un ascens del PSC de Maragall com a proposta hegemònica que el 1999 havia semblat consolidada), sinó perquè tenia a les seves mans l’oportunitat de fer Govern i construir-se un perfil institucional. No ho va aconseguir, per moltes raons, entre les quals la poca atenció donada en els anys anteriors a un món d’ERC que s’havia renovat i enfortit i que s’havia sentit totalment marginat dels “cosins” nacionalistes al llarg de la legislatura 1999-2003, quan l’últim Pujol, per evitar ensurts, va optar per pactar amb el PP, a Madrid, i sobretot, a Barcelona.

L’atenció havia estat tan poca que Artur Mas, després d’una inoblidable foto a la plaça de Sant Jaume envoltat dels seus col·laboradors com a conseller en cap en funcions que li cridaven “President!”, es va quedar literalment estabornit quan Josep-Lluís Carod-Rovira va conduir ERC a la signatura del Pacte del Tinell i va relegar CiU a l’oposició.

El líder de CiU va maldar per construir un partit imprescindible per a les grans qüestions de país

Aquell moment per al conjunt del món convergent en general i per a Artur Mas en particular va ser molt crític, perquè es va percebre com una mena d’inversió de l’ordre natural de les coses. Fins i tot, va haver-hi més d’un i més de dos comentaristes que van augurar la desaparició del partit a l’oposició. No solament no va ser així, sinó que el mateix Artur Mas va maldar per construir un perfil de partit de l’oposició que se situés en la centralitat, és a dir, que fos imprescindible (i fins i tot capdavanter) per a les grans qüestions de país. Això ajuda a explicar el protagonisme assumit pel llavors cap de l’oposició i pel seu entorn en la llarga vicissitud estatutària. I només així es pot entendre la seva insistència –que es va situar al límit del trencament de la lleialtat institucional– a voler manllevar un pacte –secret i en exclusiva– amb el president del Govern Rodríguez Zapatero. El pacte tenia dues funcions legitimadores molt clares: davant de l’opinió pública catalana, com a líder que havia fet possible el desencallament de la negociació amb el Govern central, i davant d’aquest últim, com a interlocutor privilegiat de l’escenari polític català.

La reedició del tripartit i la presidència de Montilla foren la prova que aquesta estratègia de legitimitat tenia un topall sobretot a Catalunya: ni els electors havien descavalcat el tripartit ni els republicans estaven disposats a trencar la col·laboració amb els altres partits catalanistes i d’esquerres. La recerca de la legitimitat per part de Mas es faria a partir d’aquí sobre la base d’un intent de renovació del catalanisme conservador que mogués aquell espai polític cap a posicions més sobiranistes: era l’estratègia de la Casa Gran, un projecte més cultural que estrictament polític, que, més enllà d’aglutinar alguns perfils procedents del món del socialisme català d’arrel més catalanista –com ara el cas de Ferran Mascarell–, no acabaria de quallar del tot com a eina de vertebració d’una nova centralitat construïda sobre bases nacionalment i socialment més avançades.

Artur Mas, president

La nova ocasió arribaria amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 i, sobretot, amb les eleccions del novembre d’aquell any. El descrèdit del PSOE per la gestió de la crisi i la conflictivitat interna del Govern de Montilla varen ajudar a fer percebre a una part significativa de l’electorat l’aposta per CiU com una aposta segura en termes de gestió i de superació d’una etapa –la del tripartit– considerada convulsa. Aquest element, juntament amb l’enuig majúscul per la laminació de la voluntat de la ciutadania catalana via judicial amb la sentència sobre l’Estatut, acabaren per decantar la balança, assegurant una majoria folgada per a CiU i, sobretot, la disposició d’una ERC laminada pels conflictes interns a arribar a acords.

En aquell moment, Artur Mas, ja finalment president de la Generalitat, tornaria a buscar una eina forta de legitimació en dues direccions: a través d’un moviment suau però perceptible cap a la superació de la cultura autonomista clàssica (és d’aquesta època el naixement de l’expressió “estructures d’Estat”) i, sobretot, a través d’una imatge de solvència “europea”, vinculada a les polítiques d’austeritat (algú recorda l’expressió del “Govern dels millors”?), per contraposar-la a la del tripartit i a la d’un Govern socialista estatal ja en fase terminal. I va ser en aquesta conjuntura on probablement va cometre un dels errors més grans –derivat de la incapacitat de llegir els moviments socials? Mal aconsellat?– de la seva carrera política. Mentre es multiplicaven les mobilitzacions en contra de les retallades del seu Govern, mentre el 15-M omplia les places i una part de la indignació catalana confluïa en la gegantina Diada del 2012, va creure que aquella seria l’ocasió de la legitimació definitiva, en el moment en què ell seria el líder que, desterrades les pràctiques ‘peixalcovistes’ d’arrel pujoliana, seria capaç d’hegemonitzar el moviment sobiranista. Per aquesta raó anticipà les eleccions al novembre del 2012 buscant una majoria excepcional, que es resoldria amb una sonora derrota, perdent 10 diputats. Tampoc aquest cop havia estat possible.

Va existir el masisme?

Però Artur Mas era i és un dirigent tenaç i es féu fort en la seva dimensió presidencial: en definitiva, seria sota un nou mandat seu (gràcies als vots d’ERC) quan el país encararia una nova etapa, caracteritzada per un eixamplament decisiu del sobiranisme. En aquest sentit, i malgrat que mai va poder aconseguir el lideratge absolut del moviment, va saber projectar la idea que el masisme no era tant un corrent polític determinat, sinó més aviat una etapa, aquella en la qual Catalunya faria passos decidits cap a l’autodeterminació. Per aquesta raó –per aquesta nova legitimitat desitjada–, mentre adoptava una línia del tot continuista en matèria de política social, va maldar perquè s’arribés a la petició del referèndum davant de les Corts, a la primavera del 2014.

El 27-S, Artur Mas va haver de renunciar a la llista del president i després va haver de fer un pas al costat

Pot ser que en aquell moment hagués estimat suficient arribar fins aquí, però dos fets el portaren a creure que no era suficient. Un: els resultats de les eleccions europees del 2014, que amb el ‘sorpasso’ d’ERC exemplificaren la feblesa de la legitimitat independentista que havia cregut ja consolidada en els dos anys anteriors. I dos: sobretot, les declaracions de Jordi Pujol a l’estiu del 2014, que destruïren del tot la seva legitimitat originària. Probablement és en aquests dos fets que s’ha de buscar una part de les raons de l’evolució “rupturista” que el portaren a la celebració del 9-N: una nova legitimitat –ja molt llunyana del pactisme pujolista– construïda, en efecte, entorn de la capacitat d’ésser el president que, contra vent i marea, havia posat les urnes. I aquí potser es troba l’altra conjuntura crítica de la seva trajectòria política, en el moment en què va decidir no celebrar eleccions tot just després del procés participatiu. Les eleccions s’ajornaren fins després de les municipals del 2015: altres legitimitats –procedents del cicle de mobilitzacions dels anys anteriors– es farien fortes en l’escenari municipal (com a Barcelona) i quedà evident que ERC seria capaç de capitalitzar igual o més que el mateix masisme la pujança de l’independentisme, sobretot a les zones no urbanes.

La resta de la història, fins als nostres dies, és la història d’una legitimitat sempre disputada: en el cas de les eleccions del 27-S, on es va veure obligat a deixar de banda la idea d’una llista del president –allò que hauria estat la culminació del masisme–, i més endavant amb la impossibilitat de plantejar un pols a la CUP fins al final en el moment en què les enquestes auguraven, a la primavera, una davallada absolutament històrica per a CDC. Mas sortia d’escena amb un qüestionament real del masisme més gran d’allò que molts estarien disposats a admetre, fins i tot entre els seus, com es va veure en el procés de renovació de CDC, quan bona part de les seves tesis van ser simplement rebutjades per les pròpies bases del nou PDECat.

Ara, després de més d’un any i amb una inhabilitació per la convocatòria del 9-N que pot constituir un aval davant d’una part significativa de l’electorat però també amb la llosa que poden representar les revelacions sobre els casos de corrupció durant els seus mandats al capdavant del Govern i de CDC, fa acció de tornar a primera línia, en formes i amb objectius no sempre intel·ligibles. Això sí, segurament, un cop més buscant la legitimitat.

Paola Lo Cascio és politòloga i historiadora.
Un comentari
  • Maria L. Sciascia 31 de març de 2017 - 11:57

    Un molt bon article per reflexionar, centrat amb un dels protagonistes.
    A rel de la seva lectura, faig preguntes que volejen per les xarxes:
    La legitimitat que persegueix en Mas, en l’actualitat d’una forma accelerada i ansiosa al meu entendre, li és necessària a ell personalment( i cal reconèixer-li la capacitat de resistència ) i al grup que comparteix la seva història, i que vol de totes totes mantenir-se en el poder. Però no sembla que aquesta actitud beneficiï al nou partit , que queda instrumentalitzat pels avatars del passat i del present de Convergència,representats per en Mas. Hi ha lloc per aquest partit amb Mas? Al meu entendre no gaire, es allargar lo inevitable.Com mes triguin a fer net,a donar pas a les noves generacions ,mes vots per Esquerra.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog