07/05/2017 | 23:30
“La dificultat no rau en les noves idees, sinó a fugir de les velles” [J. M. Keynes (1883-1946)]
En els darrers temps, la proposta de la renda bàsica universal (RB), un ingrés monetari pagat per l’Estat a cada membre de ple dret de la societat o resident de forma incondicional, ha colonitzat territoris impensables uns quants anys enrere. Cada dia se’n parla en més mitjans de tot del món, se n’escriuen periòdicament centenars d’articles divulgatius i també científics, se’n publiquen anualment dotzenes de llibres aquí i allà, se n’organitzen tot sovint jornades, debats, seminaris i congressos, se’n desenvolupen experiments en llocs tan diversos com Finlàndia, Kenya, el Canadà, l’Índia, Namíbia, Holanda… I el suport augmenta: a l’abril del 2016 es va fer una enquesta a 10.000 ciutadans de 28 països europeus i un 64% es mostraven favorables a una RB. A Catalunya, una enquesta elaborada l’any 2015 per l’empresa GESOP va mostrar que un 72% de les 1.600 persones enquestades estaven d’acord amb una RB. Fins i tot alguns partits polítics d’arreu l’han considerada i incorporada en els seus programes electorals. Es pot afirmar, sense exagerar gens ni mica, que no passa dia que no ens llevem amb alguna notícia al voltant de l’RB.
Algunes raons que poden explicar aquest creixent grau de coneixement de la proposta podrien tenir a veure amb els efectes de les polítiques d’austeritat aplicades i l’augment clar de les desigualtats socials i de la pobresa en els darrers anys de la gran crisi. Conegudíssim és el darrer informe d’Oxfam, que va posar sobre la taula una dada devastadora: només vuit persones posseeixen més que la meitat més pobra de tot el món. Fa alguns mesos, Eurostat també oferia algunes dades prou clares de la realitat: segons l’indicador AROPE, l’any 2015, un 28,6% de la població del Regne d’Espanya, és a dir, 13.334.573 persones, vivia en risc de pobresa i d’exclusió. Encara més: el Regne d’Espanya és el tercer estat amb més desigualtat de la UE, després de Romania i Sèrbia. El 10% més ric obté un equivalent a la quarta part dels ingressos del conjunt de la població. I la taxa de treballadors pobres (és a dir, aquelles persones que posseeixen una ocupació legal i que, malgrat això, se situen per sota del llindar de la pobresa) ha passat d’un 11,7%, el 2013, a un 14,8%, el 2015.
Aquestes desigualtats mostren, alhora, la importància extrema que tenen les polítiques de protecció social i econòmica, fonamentals per donar estabilitat i seguretat a la vida i la salut de les persones. I serien fortament reduïdes amb la proposta de finançament de l’RB, mitjançant una gran reforma del sistema fiscal que proposen els economistes Arcarons, Raventós i Torrens, on l’índex de Gini disminuiria quasi 12 punts i arribaria als nivells dels països de benestar nòrdics.
Renda bàsica o subsidis condicionats?
Aquest model té les característiques següents: a) la quantitat d’RB és per sobre del llindar de la pobresa, b) l’RB no està subjecta a la imposició de l’IRPF; c) l’RB substitueix tota prestació pública monetària de quantia inferior; d) l’RB haurà de ser complementada quan sigui inferior a la prestació pública monetària; e) la seva implantació no suposa detreure cap ingrés públic per la via de l’IRPF. El model ha de finançar el que es finança actualment (sanitat, serveis socials, ensenyament, etc.) i, òbviament, l’RB que es proposa.
Segons aquesta proposta, en cas de ser portada a terme, suposaria una gran redistribució de la riquesa de dalt a baix o, millor dit, dels que ostenten més riquesa a la majoria restant de la població. A finals d’abril, un informe molt divulgat del BBVA posava en qüestió que una RB pugui ser finançada, citant la proposta esmentada. I cometia molts errors; aquí només podem indicar la resposta escrita tres o quatre dies després de publicat l’informe del BBVA.
Un altre factor que de ben segur ha tingut un paper important en el creixent interès per un model d’RB és el fracàs dels subsidis econòmics condicionats, que són prestacions condicionades i cobertures limitades en el temps i que aporten quantitats per sota del llindar de la pobresa, de manera que no han donat resposta en els moments més crus a la llarga crisi que es va iniciar l’any 2008. Cal recordar, per cert, que els sistemes universals com el sanitari i l’ensenyament sempre gaudeixen de més suport i consens popular que els focalitzats en un grup de població en concret (a banda dels possibles efectes estigmatitzants que tenen aquests darrers).
El sistema contributiu espanyol ha anat generant una dualització de la societat, entre els qui tenen feines estables i poden anar cotitzant per a una futura pensió de jubilació (cada cop més incerta) i els qui entren i surten de les feines precàries sense poder obtenir ni tan sols la prestació d’atur pel fet de no haver cotitzat prou temps. Aquests sistemes de prestacions d’atur no estan gens ben adaptats als canvis socioeconòmics, a les transformacions del mercat laboral ni a les conseqüències que han tingut les diverses contrareformes legislatives del mercat laboral. Milions de persones es queden fora del sistema de cobertura d’ingressos. A la vegada, des dels anys noranta del segle passat s’han creat uns subsidis per a pobres que no cobreixen ni tan sols el llindar de la pobresa i estan subjectes a tota una sèrie de controls i de requisits que fan molt difícil d’accedir-hi. Tot plegat ha generat també un sistema fragmentat que no està ben integrat, genera ineficiències i incompatibilitats, i provoca les anomenades i molt conegudes trampes de la pobresa i de l’atur. Aquestes trampes consisteixen a penalitzar econòmicament els beneficiaris, en cas que acceptin una feina remunerada, atès que no es poden acumular els subsidis, fet que no genera cap estímul per acceptar ocupacions i, alhora, provoca que algunes persones optin per feines sense contracte per tal de poder cobrar els subsidis, i així augmenta l’economia submergida.
El sistema més generós de l’Estat espanyol, com és el de la renda de garantia d’ingressos de la Comunitat Autònoma Basca, també presenta problemes d’accés per a una part important dels possibles beneficiaris, adés per vergonya de certificar que hom és pobre, adés per desconeixement de com accedir-hi. I aquests problemes són encara més accentuats per l’ofensiva del Govern basc actual (del PNB i amb el suport del PP i del PSOE) per augmentar més els controls i les condicions per accedir-hi.
L’RB, com que és universal, estalvia els costos administratius associats al control dels diversos subsidis existents i podria tenir el suport social de què gaudeixen la resta dels sistemes universals, com ara el sanitari i l’ensenyament. També tindria l’efecte d’ordenar i simplificar el sistema de prestacions. I no cal dir que evitaria la trampa de la pobresa, ja que no es perdria la prestació encara que s’aconseguís una feina.
Aclariment de dubtes i de confusions
Tot i que s’ha arribat a un debat social i polític prou considerable de l’RB, a hores d’ara encara creiem que aquesta proposta segueix patint de moltes confusions i desconeixement, per no dir de perjudicis greus, sovint producte d’una manca d’informació considerable.
És voluntat de l’associació Xarxa Renda Bàsica, secció de la Basic Income Earth Network, difondre i promoure la proposta, com també intentar desfer alguns dubtes i confusions freqüents. Enguany s’ha confeccionat un vídeo que ha tingut una repercussió considerable en les xarxes socials.
Alguns d’aquests dubtes més habituals, que apareixen a les diverses conferències i xerrades a què som convidats, són els següents:
a) L’RB és de dretes o d’esquerres? I/o faria desaparèixer els serveis públics?
b) La gent treballaria amb una RB?
c) No caldria prioritzar els més pobres i després anar ampliant?
Respecte a les qüestions d’a), quins són els criteris per distingir una proposta d’esquerres d’una altra de dretes en defensa de l’RB? Bàsicament, dos. El primer és la manera de finançar-la. Amb la manera com es finança, podem saber quina part de la població hi guanya i quina part hi perd. I és que el fet que l’RB la rebi, per definició, tota la població d’un lloc determinat no vol dir que totes les persones hi surtin guanyant. En la mesura que una RB s’ha de finançar mitjançant una reforma fiscal, hi ha sectors que hi guanyaran i d’altres que hi perdran. D’acord amb la proposta de finançament d’una RB per al Regne d’Espanya que s’ha mencionat més amunt, i de la qual aviat es publicarà un llibre amb tots els detalls, hi perd el 10% més ric de la població i hi guanya el 90% restant. Per cert, en contra del que alguns diuen que l’RB va contra l’Estat del benestar (o el que en queda), en aquesta proposta de finançament, no es toca ni un cèntim d’educació, de sanitat ni de serveis socials públics.
A més de la manera de finançar-la, el segon criteri per distingir els defensors d’esquerres de l’RB i els de dretes és atendre les mesures de política econòmica que acompanyarien la proposta. L’RB no és una política econòmica: és una mesura de política econòmica, molt important, però només una mesura.
Pel que fa a b), l’enquesta del GESOP citada més amunt mostrava que, amb una RB, un 86% de la gent consultada seguiria treballant, i només un 3% deixaria de fer-ho (de forma remunerada). La gent, a més d’ingressos, també cerca un reconeixement social i sentir-se útil. No cal dir que la gent podria desenvolupar projectes d’estudi, millora de feina, pagar deutes, més temps amb la família…, com palesen diversos experiments socials.
Finalment, l’objecció c) ―la que defensa que els ajuts es destinin només als col·lectius més necessitats― és molt habitual entre els defensors dels subsidis focalitzats (malgrat que, paradoxalment, siguin ferms partidaris dels sistemes universals de sanitat i d’educació). L’RB, si és d’una quantitat superior al llindar de la pobresa i si és universal, guanya en simplicitat administrativa i posa fi als controls i a les traves burocràtics que generen els ajuts focalitzats. Però també guanyem en suport social i consens popular, atès que és un sistema universal, ja que també sabem que el fet de focalitzar les prestacions en determinats col·lectius afavoreix que hi pugui haver tensions entre grups de població que en poden ser exclosos o inclosos en funció de criteris prou arbitraris o requisits molt exigents, per evitar que hi pugui haver molts perceptors del subsidi. A favor de la seva universalitat també hi hauria el fet que, en les nostres societats, la frontera entre els que entren i surten del mercat de treball fa que el risc de pobresa sigui cada cop més extensiu a amplis sectors de la societat. Això per no parlar de les cada cop més miserables pensions de jubilació per sota el llindar de la pobresa i que tenen un marcat biaix de gènere, desfavorables per a moltes dones.
L’RB no ha tingut un camí fàcil fins aquí. Potser la debilitat més gran d’aquesta proposta és la facilitat, quan no se’n disposa d’un mínim coneixement, de ridiculitzar-la demagògicament: “Mantindrem dropos”, “Serem envaïts pels emigrants”, “Els rics no l’han de rebre”, “Els uns treballen perquè els altres puguin viure sense fer res”… En canvi, quan l’RB és més coneguda, aquests “crítiques” demagògiques són fàcilment superades. I aquesta és una de les grans forces de la proposta de l’RB, com mostra l’augment de nous partidaris arreu del món. L’RB és una molt bona proposta i cada cop és vista així per una part més gran de la població. Les resistències, però, seguiran essent molt grans. La força de la raó acabarà vencent-les? Aviat es veurà.
