08/05/2017 | 20:00
Qualsevol guerra genera un fort sentiment de rebuig entre la gent amb un mínim de seny. I si els danys personals, morals i materials són incommensurables, com en el cas de la Segona Guerra Mundial, és ben raonable que a Europa es doni gairebé sempre la benvinguda a qualsevol proposta que vulgui evitar la repetició de fets semblants.
Una certa errada de percepció
A primera vista hi hagué, doncs, una notable acceptació, com prèviament n’hi havia hagut amb l’aparició del Consell d’Europa (no s’ha de confondre amb el Consell Europeu) davant la creació de les llavors anomenades ‘comunitats europees’ que, aparentment, focalitzava com a prioritària la reconciliació entre Alemanya i França. Amb aquesta voluntat, digna d’encomi, passaren tanmateix desapercebuts altres aspectes que acompanyaven aquesta creació i que, a la llarga, s’han demostrat tan o més importants que el justificatiu principal.
La voluntat dels països membres de les comunitats de recuperar la direcció dels afers mundials que havien perdut amb la guerra; el fet que en la nova organització s’hi agrupessin els estats més fortament colonialistes i explotadors, i la constatació que la proposta tan sols incloïa mig continent europeu, vigilat pels Estats Units a través de l’OTAN, no van ser gens tingudes en compte com a contrapès negatiu del projecte.
Els símptomes d’un recorregut desviat
Tanmateix, a mesura que han passat els anys, i en particular des de la caiguda de l’antiga URSS, l’anomenat ‘projecte europeu’ ha esdevingut una aliança de països on predominen els més criticables objectius del lucre neoliberal, on l’austeritat afecta els més desafavorits i on, amb violència i sense cap escrúpol, es tanca la porta als qui vénen de fora. Vegem alguns dels símptomes més explícits de tal situació:
La vergonya democràtica, suaument dita ‘dèficit democràtic’ des de les instàncies oficials, representada per una suposada Constitució que, en no ésser aprovada en alguns referèndums, és transformada en Tractat de Lisboa. I representada també per l’ínfima capacitat legislativa atorgada al Parlament Europeu, per la manca de possibilitats de control dels ciutadans envers el Banc Central Europeu, pels poders de la ‘troica’, que no disposa de cap legitimitat popular, i pel predomini absolut dels ‘lobbies’ que representen els grans poders empresarials i financers.
Les nul·les possibilitats d’actuació de les nacions sense Estat que no es troben dotades de cap instància d’intervenció en les institucions europees si no és mitjançant els mateixos governs centrals.
La priorització de polítiques financeres, molt per damunt de les gairebé inexistents polítiques socials, basades en un euro que mai no havia d’haver existit com a tal, en unes normes financeres generadores de deute i que tan sols afavoreixen els creditors, en una progressiva desaparició dels serveis i de les prestacions públiques i en un deslleial comportament d’alguns estats (Luxemburg, Irlanda, Holanda…) que faciliten l’elusió fiscal de les grans companyies.
Les condemnables polítiques migratòries i d’asil tant dels estats individualment considerats com de la mateixa Unió Europea. Els ofegats a la Mediterrània, els morts de set al Sàhara i els refugiats de tots els camps fronterers ens demostren que l’ètica i les actuals estructures mentals dels responsables europeus i estatals són del tot incompatibles.
Un futur amb males prediccions
Fer prediccions no resulta mai senzill; però, si quelcom s’albira en l’actual moment europeu, no són pas bones perspectives.
Econòmicament, els pactes que es preparen (TTIP, TISA, CETA) no ofereixen cap altre futur que el del lucre d’uns quants contraposat a la misèria de la majoria, com demostren les dades dels informes internacionals i experiències com la del NAFTA a l’Amèrica del Nord. La globalització ens ofereix la seva pitjor cara, de la qual els grups de pressió de Brussel·les semblen estar-ne encantats. I sovint sembla que nosaltres també, obedients consumidors i usuaris, d’acord amb les instruccions que els poderosos consorcis ens donen.
En el sector financer, l’euro i les polítiques que l’acompanyen cal que siguin revisades de cap a peus. Dissoldre l’euro, que en surtin els països que ho vulguin i establir un euro a diferents velocitats són tres opcions vàlides. M’inclino per la tercera: monedes que vinculin països amb situacions econòmiques similars i disposats a cohesionar les seves polítiques socials i fiscals. I una administració de tals monedes que permeti l’endeutament dels governs amb els bancs centrals.
Les coses no podran millorar gaire en la mesura en què es mantinguin vius l’especulació financera i els paradisos fiscals. Pel que fa a l’especulació, i com a primer pas per frenar-la, val la pena pensar en la proposta de taxa Tobin o en altres de similars. A l’abril del 2014, 11 ministres de països de la UE varen plantejar tímidament un impost d’aquest estil que s’aplicaria sobre la compravenda especulativa d’accions però deixant de banda les divises i els mercats del deute i de les matèries primeres. La seva posada en marxa s’ha retardat fins al 2017. Pel que fa als paradisos fiscals, cal assenyalar en primer lloc la Gran Bretanya, on els territoris que té sota tutela registren la majoria de les societats pantalla que varen aparèixer en els ‘papers de Panamà’, i es constata Londres com a centre mundial de blanqueig del diner del crim organitzat (vegeu ‘Alternativas Económicas’, núm. 40, octubre del 2016).
Políticament i social, cal subratllar dues qüestions punyents. La primera fa referència a les polítiques migratòries, amb resultats de caràcter racista, xenòfob i impulsors de l’extrema dreta. La segona, que avança silenciosament, la representa l’impuls que s’està donant a les anomenades ‘polítiques de seguretat i de defensa’. Les propostes de Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, apunten a potenciar l’embrionari exèrcit europeu, que ja gaudeix de brigades amb militars de diferents països, i concerneixen també la creació d’un fons europeu de defensa destinat a impulsar “la recerca i la innovació en matèria militar”, que acompanyaria la producció conjunta d’armament. Quan no es té la força de la raó, es fa servir la raó de la força.
Caldrà molta clarividència per part de l’opinió pública i la posada en marxa de mecanismes veritablement participatius per tal d’allunyar-nos de la injustícia, de la inconsciència i de la irracionalitat que ens proposen els actuals responsables comunitaris i estatals del que podem qualificar de frustrat i frustrant somni europeu.
Arcadi Oliveres és activista social i economista.
[Aquest article està publicat originalment a la revista ‘Mar Crítica’, editada per CRÍTIC i Pol·len, amb el suport econòmic de la Fundació Flama. Compreu-la per Internet i us l’enviem a casa]
