Construint un veritable internacionalisme des de l’esquerra

Seu del Banc Central Europeu

Seu del Banc Central Europeu

Gràcies a la pau sorgida després de la Segona Guerra Mundial, els estats europeus van reconstituir-se en la forma d’estats del benestar, un acord social-democràtic en l’àmbit estatal que distribuïa millor la riquesa i posava les bases per a la prosperitat dels 30 anys següents. Aquesta prosperitat econòmica va tenir com a pilar fonamental els Acords de Bretton Woods i el GATT, acords portats a terme entre més de 40 estats l’any 1944, que van servir per posar fi al proteccionisme de guerra i establir unes normes monetàries i comercials internacionals. Aquestes estaven basades en el control democràtic de les finances i en el reconeixement del dret dels estats a protegir els seus estàndards polítics propis i a portar a terme el seu propi model de desenvolupament econòmic, permetent-se la realització de polítiques industrials i comercials sempre que es justifiquessin de manera adient.

Fent memòria per no repetir errors a Europa

El règim de Bretton Woods, però, es va acabar col·lapsant, ja que era un règim que, com en el cas de l’euro, combinava un tipus de canvi fix amb l’absència de mecanismes per penalitzar els superàvits o reciclar-los cap als països deficitaris. John Maynard Keynes, un dels principals negociadors dels Acords de Bretton Woods, ja va avisar que en absència d’aquestes salvaguardes el sistema acabaria fracassant. I efectivament el sistema va entrar en crisi a principis dels anys setanta, quan el Govern dels EUA va abandonar la convertibilitat del dòlar en or i va generar un nou escenari d’inestabilitat financera i econòmica. El règim de Bretton Woods s’enfonsava i donava lloc a la financerització, rubricada en el Consens de Washington, el qual, promogut des del Govern dels EUA a mitjan anys vuitanta, tenia com a pilars fonamentals la circulació sense restriccions dels capitals arreu del món, les prohibicions de les polítiques públiques industrials i comercials orientades a contribuir al desenvolupament de l’economia local, així com l’aplicació generalitzada de desregulacions, liberalitzacions i privatitzacions.

A Europa, després de l’abandonament del patró or, sense l’àncora monetària dels EUA per poder portar a terme una política de cooperació monetària, Alemanya hauria d’haver assumit aquest paper adaptant les seves polítiques domèstiques a les necessitats de l’economia continental, apreciant la seva pròpia moneda quan fos necessari i permetent que els seus socis recuperessin competitivitat. Alemanya, però, en els diferents acords de cooperació monetària a escala europea, com la ‘serp en el túnel‘ dels anys setanta, el Sistema Monetari Europeu dels vuitanta i noranta i finalment l’euro, mai no ha volgut adaptar les seves polítiques en benefici del conjunt dels països socis; al contrari: ha adoptat sistemàticament polítiques que li han permès tenir una moneda devaluada que l’ha beneficiat econòmicament i políticament; ha perjudicat el conjunt europeu, forçant la devaluació monetària de la Gran Bretanya, de França, d’Itàlia, d’Espanya, etc., abans de l’establiment de l’euro; i forçant l’endeutament, l’austeritat i l’estancament en l’actualitat, amb l’euro, en la majoria dels països de la UE. Els centres de poder econòmic i polític alemanys s’han beneficiat d’aquestes polítiques en la forma de grans superàvits comercials i de gran concentració de poder polític dins la UE, cosa que li permet controlar-la amb mà de ferro.

Cal destacar com a principis dels vuitanta el fracàs del Govern de Mitterrand de posar en marxa polítiques keynesianes a França per combatre l’atur i la recessió suposa un punt d’inflexió en el qual els governs europeus, en especial els socialdemòcrates, van abandonar el seu compromís de representació dels interessos de les mateixes ciutadanies i van acceptar el nou dogma neoliberal. En acceptar aquest nou ordre, començava el desmantellament del Pacte Social i de l’Estat del benestar, amb un atac frontal al món del treball i als drets assolits, que havien portat a un període de relativa prosperitat en les dècades anteriors. En el dilema de si acceptar l’ordre neoliberal o defensar la sobirania econòmica en favor de la majoria, els governs europeus van renunciar a l’exercici de la pròpia sobirania en favor dels interessos dels poders econòmics transnacionals, en especial dels financers sota el pretext que “no hi havia alternativa”.

L’euro va ser la conseqüència principal de la renúncia a fer polítiques econòmiques socials a escala estatal

La realitat sobre els marges d’actuació en l’ordre de les finances i el comerç lliures era molt més complexa. És veritat que l’intent de Mitterrand de realitzar polítiques socialdemòcrates a França no va funcionar. Tanmateix, el succeït era d’esperar, atès que França ja s’havia compromès amb la no-devaluació de la moneda per sota del modest marge permès pel Sistema Monetari Europeu. La feble competitivitat francesa en relació amb Alemanya, que s’oposava a abaixar els tipus d’interès, feia previsible que el gran programa d’estímul de la demanda domèstica posat en marxa augmentaria fortament les importacions, deteriorant el saldo de la balança comercial i posant una enorme pressió sobre el tipus de canvi i la inflació. En comptes de resistir i maniobrar intel·ligentment, Mitterrand, sota influència de l’exbanquer i aleshores ministre de finances Jacques Delors, va acabar cedint davant l’alegria dels centres de poder conservadors, posant a partir d’aquell moment l’estabilització monetària i la liberalització financera com a principal eix de la política econòmica a Europa. L’euro va ser la conseqüència principal d’aquesta renúncia a fer polítiques econòmiques socials en l’àmbit estatal, iniciant la llegenda que “no hi ha alternativa” ni sobirania dels estats en un entorn financer obert i sota governança neoliberal. La socialdemocràcia feia el primer pas cap al neoliberalisme, que seguirien Schroeder, Blair, González i molts altres i que acabaria portant al seu propi enfonsament electoral en la crisi present.

És veritat que qualsevol governant d’una economia oberta de mida mitjana, com França, que es trobi rodejada d’economies obertes governades amb polítiques neoliberals no té fàcil realitzar fortes polítiques keynesianes ja d’entrada sense topar amb els límits de la seva balança comercial. Hauria d’adaptar les seves polítiques al tipus de canvi fixat inicialment, fent-les de forma més lenta i progressiva, i si això no fos possible com en l’actualitat amb l’euro, atesa la gran bretxa de competitivitat respecte als socis comercials, hauria de deixar fluctuar la moneda perquè es devaluï (cosa que no és fàcil de manera controlada) i alhora prevenint que la devaluació acceleri la mateixa inflació (per a la qual cosa es necessita la col·laboració de sindicats i treballadors, ja que requerirà moderació de les pujades salarials durant aquest ajustament). Tanmateix, aquestes polítiques són realitzables si la gestió és suficientment intel·ligent, la voluntat política és ferma i s’utilitzen totes les eines macroeconòmiques que l’Estat té a la seva disposició, sense renunciar a cap d’aquestes.

La crisi i la Unió Europea

No obstant això, el mite que no hi havia alternativa va quallar també dins de l’esquerra, i la UE va sorgir a mitjan anys vuitanta com una resposta a aquesta nova percepció dels governs i partits polítics del fet que no podien gestionar les seves economies en aquest nou ordre neoliberal si no formaven part d’un club ampli format per altres estats que els oferís protecció. Per això els 12 països fundadors d’aquesta van signar l’Acta Única Europea, el 1986, formant la Comunitat Europea, on s’establia la lliure circulació de mercaderies, serveis, capitals i persones; i cinc anys després se signaven els Acords de Maastricht, que anaven un pas més enllà i fundaven la UE i posaven les bases de la moneda única euro.

Els resultats d’aquesta gestió econòmica comuna, que pretenia ser una protecció per a les mateixes economies, han estat pèssims. La crisi econòmica ha generat enormes estralls, en forma de sobreendeutament tant públic com privat, sistemes bancaris fràgils i en quasifallida, sistemes productius abandonats i desestructurats, xifres d’atur extraordinàries, precarització i desprotecció del treball, empobriment de la població i tensió entre els països socis, que està despertant sentiments nacionalistes i racistes. L’euro, gàbia principal en aquesta gestió neoliberal compartida, a més, té una enorme probabilitat d’acabar esclatant, molt a pesar de la defensa cega que se’n fa des de dreta i esquerra. En definitiva, aquest és un sistema trencat que només s’aguanta per l’artifici de les polítiques heterodoxes dels bancs centrals, que imprimeixen diners per comprar tot tipus d’actius públics i privats com si no hi hagués un demà, evitant així la devaluació del capital i la fallida dels sistemes econòmics globals. Ningú no té clar si aquestes polítiques heterodoxes es podran retirar sense que això generi un terrabastall que porti a una nova crisi financera.

La crisi va demostrar que els interessos dels estats són els que tenen més pes en la política internacional

La proposta que se’ns presenta davant del fracàs de la integració econòmica i política neoliberal, que part de l’esquerra no-socialdemòcrata ha assumit també de forma preocupant, és la de caminar cap a una encara major integració política i econòmica, culminant finalment una governança mundial que permeti posar ordre en la financerització. Aquesta proposta alimenta el mite, que circula amb molta força darrerament, que l’Estat nació està condemnat a morir i que ja ha estat superat pels esdeveniments de l’era neoliberal i de la financerització. L’evidència, per contra, és que les institucions dels estats han demostrat la seva resiliència i han agafat tot el protagonisme en la crisi que estem vivint, per la qual cosa no sembla que hagin de desaparèixer en el mitjà termini. De fet, la crisi financera global es va tornar ràpidament una crisi dels estats i dels seus sistemes financers, atès que els primers rescats financers el 2009 es van dur a terme utilitzant els recursos i les institucions dels estats. Més enllà dels judicis o dels ideals propis, aquest és un fet que no es pot negar. La crisi va demostrar que, en el fons, els interessos dels estats són els que tenen més pes en la política internacional, i que la negació d’aquest fet, creant projectes que no tinguin en compte aquests incentius, és una recepta per al fracàs.

L’euro és l’exemple més gran d’aquest fracàs. El projecte de moneda única europea va ser segurament la màxima expressió d’aquest intent de superar els estats a Europa. Es va imposar una estructura d’Estat, creant una Unió Monetària sense establir les estructures complementàries que fessin viable el projecte d’Unió Monetària. Amb això es pretenia obligar els estats membres a triar en el futur entre cedir major sobirania en els camps fiscal, econòmic i financer per completar el mercat comú i el nou estat europeu, o abandonar l’euro per poder gestionar la pròpia economia davant de futures crisis. Els creadors de l’eurozona havien de saber que la institucionalitat actual, en la qual l’euro no té una estructura fiscal ni política que el faci viable, era transitòria i que, per tant, o s’avançava o necessàriament s’hauria de tornar enrere. Totes les evidències del transcurs de la crisi ens mostren que els estats, en especial Alemanya, no tenen intenció de renunciar a la seva sobirania fiscal ni financera, i que, per tant, l’experiment de l’euro no acabarà bé.

Per desgràcia, a Europa, els interessos dels poders econòmics estan massa sovint representats per les institucions de la Unió Europea i de la Unió Monetària Europea, que en teoria són institucions polítiques per a tots els europeus. En realitat, aquestes institucions han demostrat tenir una naturalesa i defensar uns interessos que no tenen res a veure amb els de la majoria dels europeus. Casos com el de Grècia, on les institucions europees i els estats més poderosos, en especial Alemanya, han imposat austeritat i privatitzacions sota el pretext del pagament del deute i el manteniment de l’euro, mostren que aquest enfrontament no es podrà dur a terme de forma cooperativa o negociada. El fracàs de Syriza també ens demostra els límits d’intentar canviar l’eurozona, ja que Syriza va apostar per mantenir-s’hi dins, a tot preu, confiant que els seus socis serien benintencionats i acceptarien reduir el seu deute i posar fi a l’austeritat. Aquests esdeveniments han demostrat la naturalesa real de la Unió Europea com una aliança entre estats basada en tractats, en la qual cap estat no assumeix responsabilitat per cap altre, i en la qual, de fet, els estats més poderosos es beneficien del compromís de la resta dels estats a no exercir les seves sobiranies pròpies. Actualment, el Govern de Syriza aplica a Grècia el programa neoliberal més dur de la història europea i ha perdut la major part del suport i legitimitat amb els seus votants.

El Govern de Syriza aplica a Grècia el programa neoliberal més dur de la història europea

Cal, per tant, plantejar seriosament la recuperació de la sobirania monetària, alhora que es treballa per establir acords de cooperació internacional que facilitin l’estabilització dels tipus de canvi i la regulació dels fluxos comercials. Pensar que aquesta alternativa és inviable, i que els estats no tenen les competències per gestionar aquesta situació de transició econòmica, mentre que la de la reforma de l’euro ho és, pot suposar com ja ha succeït amb la socialdemocràcia el fracàs de la nova esquerra, que fins ara no s’està preparant per a un escenari posterior a l’euro, en el qual la gestió de l’economia i de les relacions internacionals serà de gran importància. Paral·lelament, també caldrà eximir-se de l’aplicació d’alguns tractats que vinculen els estats europeus, atès que alguns d’aquests tractats tenen un caràcter clarament neoliberal i antisocial, com és el cas del Pacte d’Estabilitat i Creixement Europeu, el qual forma part essencial de l’arquitectura restrictiva de la Unió Monetària.

A més, una vegada més en la història, el sentiment popular, molt arrelat als estats, s’està imposant per sobre el projecte d’hiperglobalització neoliberal dirigit per les elits transnacionals. Per tant, s’hauran de fer passes enrere en aquesta hiperglobalització neoliberal, frenant la financerització, abans que sigui tard perquè no hi hagi una desintegració desordenada. L’esquerra ha de presentar una proposta decidida perquè això es pugui produir de manera progressista i internacionalista. Que membres de l’esquerra assimilin aquesta proposta realment internacionalista a la d’un replegament nacional de dretes per evitar un debat seriós només pot reflectir la mateixa ignorància respecte a la història i el funcionament de l’economia, o la mesquinesa de qui des d’una suposada posició progressista defensa el projecte neoliberal. Forçar la integració per la via tecnocràtica sense escoltar els senyals que envia la ciutadania arreu d’Europa és la recepta per al fracàs, que pot prendre la forma de l’ascens de la ultradreta o de la catàstrofe financera, o de totes dues alhora.

Riscos del projecte de superestat europeu

En el cas concret de la creació d’una governança europea, més enllà del fet que el projecte sigui irrealitzable per falta de voluntat dels actors principals, com indiquen totes les evidències fins ara, cal assenyalar també el risc que suposaria una concessió quasi total de la sobirania a unes institucions europees sense tenir les condicions necessàries per a una democràcia, com, per exemple, reformes de les institucions europees que donessin garanties prèvies a la integració, uns mitjans de comunicació europeus i/o el coneixement del/s idioma/es necessaris per comprendre la política europea. Sense aquestes condicions hi hauria el risc elevat de crear un superestat que —més enllà que seria lluny de funcionar òptimament a causa de les enormes diferències econòmiques i socials— tindria tots els ingredients per funcionar com una democràcia de baixa intensitat, sense les condicions mínimes per a la rendició de comptes, i, per tant, molt susceptible de ser capturat pels poders econòmics transnacionals. Per això, el “Més Europa” portat a la política del curt-mitjà termini és una amenaça a la qualitat democràtica dels règims constitucionals del continent europeu.

De fet, l’auge de l’extrema dreta i la integració de la governança neoliberal, que no respecta les democràcies estatals, són vasos comunicants. “Més Europa”, per tant, està portant a més nacionalisme, més racisme i menys cooperació internacional. Aquest fet no és nou en la història europea, que ha intentat diverses vegades posar en marxa globalitzacions centrades en el lliure comerç i la moneda comuna i que han acabat en reaccions nacionalistes que han culminat en guerres. John Maynard Keynes, que ja el 1925 criticà la tornada d’Anglaterra al règim de moneda comuna del patró or, el qual imposava la disciplina fiscal com a principi per mantenir l’estabilitat financera, va comprendre bé això i ho va reflectir en els Acords de Bretton Woods del 1944, en què s’arribà a un compromís perquè la globalització i l’internacionalisme no fossin incompatibles amb les sobiranies estatals ni amb les democràcies.

Cal exercir les sobiranies estatals per posar fre a la financerització i protegir els propis estàndards polítics

La pregunta que ens hem de fer, entenent l’Estat nació com una entitat política confinada a un espai territorial, és: aquesta entitat és en aquests moments un obstacle per aconseguir metes econòmiques i socials bàsiques en el context de la hiperglobalització neoliberal i la financerització, o, en canvi, continua sent indispensable per a l’assoliment d’aquestes metes? O de la mateixa manera: el món hauria d’estar organitzat en múltiples estats o en un de sol? La realitat és que la idea que existeix un mercat global sense fronteres que requereix un govern mundial, o sigui d’institucions que tinguin la mateixa escala i amplada que els mercats, és falsa. No existeix tal mercat global, ni tampoc les condicions per generar un únic govern mundial representatiu. Finalment, molts estats arreu del món, fins i tot estats petits i de rendes molt més baixes que el nostre, demostren que es pot assolir un millor desenvolupament aplicant polítiques macroeconòmiques clàssiques, que essencialment són eines estatals. L’evidència tampoc no mostra que les identitats s’estiguin tornant més globals.

En definitiva, un govern mundial no és possible, ni tampoc és desitjable, atès que la diversitat és positiva, la mal·leabilitat institucional és necessària, i la capacitat de convergència econòmica i social és limitada en el curt i mitjà termini —per la qual cosa calen mecanismes d’absorció de xocs— i finalment la competència i l’experimentació en l’àmbit  estatal augmenta el progrés humà. Cal, per tant, començar a exercir les sobiranies estatals per posar fre a la financerització i protegir els propis estàndards polítics, a través de control democràtic de les finances, polítiques redistributives i polítiques industrials i comercials que protegeixin raonablement el propi model de desenvolupament sense fer dúmping a la resta dels països, de manera que es generi un cercle virtuós global. En definitiva, es tracta de defensar una veritable estratègia internacionalista davant l’Europa de les finances, basada en la solidaritat real i les aliances entre els pobles sobirans. Això implica articular una política de resistència i ruptura dins de cada Estat i al mateix temps coordinar mobilitzacions i combats comuns, amb l’objectiu d’arribar a un horitzó de cooperació fratern i solidari entre els pobles com a alternativa a l’Europa de les finances globals.

10 propostes per trencar amb l’austeritat de la ‘troica’

Això requerirà que deixem de banda el segrest cognitiu que diu que “no hi ha alternativa” i que els espais transformadors de l’esquerra a Catalunya i a l’Estat assumeixin el repte de preparar una transició cap a un escenari amb majors graus de sobirania, en el qual:

1. Es recuperi el control democràtic dels bancs centrals i de la gestió monetària.

2. Es posin en marxa polítiques de control de capitals.

3. Es posi fi a l’austeritat i es reverteixin les retallades.

4. Es porti a terme una auditoria ciutadana del deute públic, procedint a l’impagament dels deutes que siguin il·legals, il·legítims, odiosos o insostenibles socialment.

5. Es realitzi una socialització bancària i dels sectors estratègics de l’economia.

6. Es posi en marxa una política industrial i comercial, procedint a la reindustrialització de l’economia centrada en una transició energètica neta i sostenible.

7. Es dugui a terme una reforma tributària profunda, que augmenti radicalment la progressivitat del sistema impositiu i que persegueixi fermament el frau fiscal.

8. S’ampliïn les funcions, els llocs de treball i els serveis socials de l’Estat, que posin la vida al centre i reverteixin les discriminacions de gènere, raça i classe social.

9. Es procedeixi a una reforma democratitzadora de l’Administració.

10. Es realitzi un procés constituent.

Sergi Cutillas és economista i membre d’Ekona.

Deixa el teu comentari