Crida a les esquerres: unilateralitat i fraternitat van juntes

Manifestació de l’11 de setembre de 2012 a l’altura de la Via Laietana de Barcelona / LOHEN11

L’esquerra social i política del nostre país està travessada per “dues veritats” que, com en la tragèdia grega, s’enfronten partint per la meitat la possibilitat de bastir aquell “bloc històric”, aquell marc d’intervenció de les classes populars a les quals tots apel·len i conjuren des de les tribunes, amb les mans alçades, mentre se’ls escapoleix entre els dits la sorra rebel, indignada i insubmisa d’aquelles mateixes forces populars que els van impulsar cap a aquestes mateixes tribunes.

Des de les consultes municipals per la independència del 2009 fins al salt quàntic de les massives mobilitzacions de l’11-S del 2012, el moviment sobiranista va aixecar un moviment de masses des de la unilateralitat que va fer trontollar l’actual sistema autonòmic, va imposar una agenda de ruptura i confrontació permanent amb l’Estat que, no ho oblidem, va ser construït a través de pactes i acords entre elits d’aquí i d’allà.

Les immenses energies socials que va desencadenar el 15-M el 2011, impugnant en clau destituent el sistema de partits i una gran part dels consensos sobre els quals s’aixecà el règim del 78, va fer aixecar, des de la fraternitat, mil i una iniciatives ciutadanes a Catalunya i arreu de l’Estat espanyol que es van retroalimentar entre elles. Aquestes iniciatives van posar a l’agenda política la necessitat de generar noves institucionalitats, noves formes d’autoorganització social i de lluita que poguessin definir des de baix marcs de democràcia i sobirania reals; que ens permetessin bastir en clau constituent quina societat volem —educació, sanitat, habitatge, drets socials i laborals, pobresa energètica, feminisme, defensa del territori…— a través d’iniciatives i formes d’autoorganització com “Encerclem el Parlament”, “Juntes Podem”, iniciatives legislatives populars (ILP), Multireferèndum, marees verdes i assemblees grogues, marees blanques, les PAH, marxes de la dignitat, auditories del deute, assemblees de barri i un llarguíssim etcètera.

La república catalana i el procés constituent van visibilitzar les potencialitats polítiques d’aquesta sinergia

Aquestes dues grans explosions socials no van romandre aïllades l’una al marge de l’altra. Els vasos comunicants van ser visibles des del primer moment i la voluntat de contraposar-los per part de la dreta catalana (tot titllant d'”espanyolista” el moviment dels indignats) fou evident. De fet, la iniciativa del Procés Constituent d'”Encerclem La Caixa” l’11 de setembre de 2013 va ser un primer intent de fer palesa aquesta realitat i visibilitzar les potencialitats polítiques d’aquesta sinergia que s’estava donant en les lluites socials: obrir un procés constituent per baix, entre totes decidir-ho tot. “La república del 99%” no distingia entre independentistes, federalistes o confederalistes, no seleccionava entre els diferents sentiments nacionals dels seus actors. Apel·lava al canvi de consciència que havia operat en grans sectors de la societat vers el sistema de partits i els poders econòmics, i apel·lava a l’aprofundiment d’unes forces destituents/constituents que ja estaven en marxa aquí i arreu de l’Estat espanyol.

República catalana i procés constituent des de baix foren la síntesi d’aquesta irrupció popular a Catalunya, que no es desentenia de la crisi de règim oberta arreu de l’Estat i a Europa, sinó que postulava consolidar i construir noves aliances amb totes les forces socials i polítiques que havia desfermat el nou període, per obrir processos constituents (cadascun amb el seu tempo i la seva intensitat variable) que aprofundissin en aquesta crisi de règim. Com més fortes fossin aquestes aliances fraternes amb els processos de lluita oberts arreu de l’Estat i del sud d’Europa, més profunda seria la crisi de règim i més viable seria obrir un camí unilateral a Catalunya que no deixés la iniciativa del Procés en mans de la dreta i la seva agenda social. Perquè, sens dubte, l’enorme potència de transformació i ruptura s’obtenia en situar en un mateix horitzó polític el malestar social fruit d’unes polítiques corruptes i d’austeritat i l’oportunitat real a Catalunya d’obrir un procés de construcció de la república catalana on fos possible decidir i canviar-ho tot, on les classes populars poguessin esdevenir un subjecte protagonista en la construcció d’aquesta nova institucionalitat que havia de donar resposta als seus interessos i necessitats.

Per una política no heterònoma

Si alguna cosa vam aprendre del 15-M, és que era possible trencar amb la llei del pèndol que ha marcat l’esquerra social i política des dels seus inicis: la doble il·lusió que assenyalava Marx de l’autosuficiència en l’àmbit social o de la suficiència en l’àmbit polític. És a dir, si alguna cosa va posar sobre la taula la irrupció d’aquest moviment, és la necessitat de fer una política no heterònoma i trencar amb la divisió social del treball entre els moviments socials i els partits polítics a través d’una socialització del polític i d’una politització del social.

El moviment del 15-M no va actuar com a ‘lobby’ de pressió als partits existents o (pitjor encara) com a corretja de transmissió d’aquests, sinó que va impugnar la seva mateixa forma d’existència (professionalitzada, burocratitzada, incrustada en la lògica i els tempos institucionals), i va aixecar noves formes d’autoorganització i d’acció popular que els permetessin intervenir directament a tots els nivells, mantenint la seva autonomia estratègica i el seu poder de decisió en les seves accions i formes d’intervenció. Combinar una impugnació al sistema institucional i de partits lligada a una voluntat de construir/repensar noves formes de vida lluny d’aquesta mercaderia a la qual se’ns havia (volgut) convertir.

Qualsevol nova forma de mediació partidària que volgués traduir aquesta energia en força institucional destituent, doncs, calia que interioritzés organitzativament i programàticament aquestes noves formes d’intervenció i la seva radicalitat democràtica. Si algun significat hauria de tenir el significant buit de “la nova política”, és aquest: trencar la divisió social del treball entre partit i moviments, entre representants i representats, entre líders/portaveus i les bases, entre experts i no experts, entre els que pensen i els que actuen, entre els que fan política i els que només voten amb urnes o telemàticament…

Les eleccions municipals, catalanes i generals van servir per impugnar les velles forces polítiques

La CUP (o en aquell moment les CUP) de seguida es va sentir còmoda amb aquest nou cicle que s’obria i, malgrat algunes veus que acusaven el moviment dels indignats de ser excessivament ciutadanista o amb massa lligams a Madrid, l’organització va saber valorar el seu municipalisme de transformació, l’assemblearisme de base i la seva crítica als lideratges i a la vella política (la famosa triple impugnació al règim des del cavall de Troia). El món dels comuns i Podem, per la seva banda, van aprofitar com ningú l’impuls transformador del 15-M per articular-se com a proposta política de confluència, guanyadora, i mirar de canviar el mapa politicoinstitucional de Catalunya i de l’Estat espanyol.

Les eleccions municipals, catalanes i generals van dibuixar un mapa impugnador de les velles forces polítiques a Catalunya i del bipartidisme a l’Estat espanyol absolutament impensable només alguns anys enrere. En l’àmbit municipal van aparèixer candidatures de confluència, de ruptura i de transformació que van aconseguir centenars de representants als ajuntaments i alcaldies importantíssimes com les de Barcelona, Badalona, Berga o Ripollet. En clau catalana, la CUP va triplicar la representació i els comuns van saber traduir també en l’àmbit institucional i electoral les aliances fraternes amb la resta de l’Estat espanyol, que el 15-M va inaugurar, essent la força política més votada a Catalunya en les eleccions generals, sumat als bons resultats de Podemos, malgrat que el règim s’hagi tancat per dalt amb un acord a tres bandes entre el PP, Ciutadans i el PSOE. Gràcies a aquestes aliances, però, el referèndum de Catalunya ha adquirit una acceptació social en la resta de l’Estat espanyol també impensable només fa un parell d’anys, alhora que ha marcat l’agenda política i ha condicionat els intents de recomposició del sistema de partits del 78.

El referèndum, un èxit de la via unilateral

Però és més que evident que l’impacte d’aquest referèndum en la línia de flotació del règim del 78 no hauria estat possible sense l’acció unilateral del conjunt del moviment sobiranista i independentista de Catalunya. Supeditar ara el referèndum a les possibles futures majories a l’Estat espanyol és treure tota la capacitat d’iniciativa i d’autonomia a aquests moviments que han sabut aixecar des de Catalunya un dels instruments de ruptura més potents dels últims temps contra el règim del 78. De fet, pensem que seria un error posar limitacions jurídiques, el famós xoc de legalitats, davant aquest desbordament democràtic i democratitzador de la societat civil catalana, alhora que l’actitud passiva i expectant dels comuns davant aquest punt de tensió que articula en l’actualitat una de les principals contradiccions de la política catalana els aboca cada cop més a una posició perifèrica de la centralitat política que havien sabut guanyar en les eleccions municipals i generals. Una aposta clara dels comuns cap a la plena sobirania catalana i la democràcia real (donant suport i legitimant que el poble català pugui expressar-se lliurement a les urnes sense necessitat que l’Estat espanyol li doni permís/reconeixement) permetria una aliança que trencaria l’hegemonia en el procés aconseguida per Junts pel Sí.

De fet, ja anem tard. L’esquerra sembla no saber “cristal·litzar institucionalment” aquest doble impuls social que ha marcat la política catalana i generar les aliances necessàries mentre Junts pel Sí ha aconseguit apropiar-se el cicle mobilitzador independentista alhora que l’ha reduït a una comparsa sense capacitat de tensió real en la política catalana (un paper secundari lluny de la capacitat d’incidència del 2012-2014).

Quan el 9-N va convertir-se en un “procés participatiu”, l’independentisme va perdre capacitat de marcar l’agenda

Creiem que el moviment independentista/rupturista va perdre la seva autonomia i la seva capacitat de marcar l’agenda política el dia que es va transformar la consulta del 9-N en un “procés participatiu” i la consegüent fugida endavant de les plebiscitàries. I sobretot quan es va imposar una llista unitària a ERC i a les organitzacions socials i polítiques independentistes, buidant-les del seu poder per esdevenir un tensor en els carrers, i duent-les cap a una lògica institucional on CDC continuava acumulant molt poder de decisió. L’aposta plebiscitària de les eleccions va partir el moviment sobiranista (el 80% que apostava pel referèndum) i va hipotecar l’agenda social de l’esquerra tot obligant l’Esquerra Independentista a gestionar uns resultats enverinats que, si bé dins la lògica plebiscitària, els convertien en determinants i en el tensor del procés, perquè Junts pel Sí no va aconseguir la majoria absoluta, els obligaven a garantir la governabilitat de la legislatura de la majoria independentista amb una correlació de forces molt desigual (el també conegut “PressingCUP”).

Mentrestant, una gran part de la base electoral del pujolisme i de Convergència ha experimentat en aquest procés una mutació que ara troba el seu “pal de paller” natural en Esquerra Republicana, un partit que es troba còmode dins aquest equilibri entre unes bases d’esquerres que aplaudeixen les intervencions de Rufián i de Tardà a Madrid i l’aplicació de polítiques socioliberals al Parlament de Catalunya. Un procés d’adaptació i transformisme permanent que sembla que portarà l’actual ERC, sense gaires traumes ni dificultats, com a digna hereva, a parafrasejar aquella coneguda consigna monàrquica: “El pujolisme és mort; visca el pujolisme“.

Per acabar, i en aquest context, ens trobem amb una CSQP cada vegada més aïllada i que demostra diàriament que els comuns no van participar en aquell procés d’articulació del dispositiu polític, i, com ja hem dit, una CUP en contradicció social permanent, que aposta pel full de ruta rupturista (agafant-se a la declaració del 9-N) i pel referèndum unilateral, però que s’ha vist obligada a donar suport a uns pressupostos que mantenen bona part de les polítiques d’austeritat i de les retallades. Una CUP que frisa perquè no retornin les eleccions sense referèndum (dia de la marmota en bucle) demostrant el triomf del processisme per sobre de la democràcia i del dret a decidir.

Referèndum tant sí com no

L’aposta pel referèndum unilateral, essencialment coherent, tant des d’un punt de vista sobiranista com independentista, ha de ser el punt de trobada de les esquerres, incorporant, però, també, l’altra pota en el relat: la del reconeixement i la fraternitat, mitjançant un autèntic procés constituent per baix, que podria fer aixecar, ara sí, aquest nou bloc històric de sobirania real per a les classes populars al sud d’Europa.

Apostar-ho tot a l’efecte mecànic de la repressió estatal, és a dir, fer bascular la resta de l’esquerra i la seva base social cap a la unilateralitat a base de cops de porra jurídics i reals, mentre se sosté un Govern retallador, és una aposta massa arriscada. En primer, lloc perquè no es té cap garantia que Junts pel Sí i els partits i persones que la integren arribin amb determinació fins al final del procés amb tot el que això comporta. En segon lloc, si tenim en compte que la principal eina per eixamplar aquesta seva base social (una ruptura des de baix i l’esquerra en clau democratitzadora) ha quedat postergada ‘sine die’ (per a després del referèndum) tot i haver declarat solemnement des del Parlament de Catalunya l’inici d’un procés constituent, participatiu, obert i integrador.

En resum, les dues cristal·litzacions institucionals d’aquestes dues realitats que es van manifestar des de l’autonomia estratègica del social en forma d’unilateralitat i de fraternitat han trencat els seus vasos comunicants. I l’eina (des)constituent que les unia ha desaparegut. Cal, doncs, reconstruir aquesta autonomia estratègica dels moviments i fer-ho des de la base, deslligada del tacticisme electoral. En cada pantalla pressupostaria i electoral, la dreta va impulsant ‘de facto’ el seu propi procés constituent; nosaltres no podem resignar-nos, doncs, a aquest atzucac estratègic. Els moviments socials ens hem de coordinar i conjurar en clau constituent perquè, independentment del marc de relació que vulguem o finalment decidim tenir amb l’Estat espanyol, siguem capaços de fer valdre totes les experiències i pràctiques que hem desenvolupat al llarg d’aquests anys des de l’autoorganització i mitjançant la lluita. Cal que enxarxem totes les petites i grans propostes que hem anat construint per tal de definir quina educació volem, quina sanitat, quins serveis socials, quines relacions laborals, econòmiques…; en definitiva: quina societat volem construir, per aixecar també, ‘de facto’, una correlació de forces social que ens permeti constituir unilateralment sobirania real i compartida entre les classes populars d’aquí, dels pobles de l’Estat i de tot Europa.

Cal que les classes populars impulsin una carta de drets socials i un referèndum que inclogui la unilateralitat

És imprescindible articular des de la base tots els espais que hem anat construint en aquesta lluita contra l’austeritat i les retallades i per la reapropiació de les nostres vides. I cal que aquesta aposta sigui autònoma i sobretot s’articuli arreu del territori. En definitiva, en un moment en què la política institucional ha esdevingut la protagonista i on la dreta, tot i la seva capacitat de comandament (tant a Catalunya com a l’Estat espanyol), es troba en un moment de debilitat històrica, cal que la societat civil recuperi el seu poder tensionador i s’articuli com el subjecte de transformació i de canvi que hibridi aquesta doble aliança i faci possible i irrompi en aquest procés constituent de la república catalana.

En aquests moments, tot i les fissures evidents i constants de governabilitat, Junts pel Sí segueix tenint la iniciativa i marcant l’agenda social gràcies a la “correlació de debilitats” i als errors estratègics de l’esquerra política. Cal que les classes populars recuperem la iniciativa, articulant-nos en clau constituent i democratitzadora, apostant per impulsar una carta de drets socials a Catalunya i un referèndum que inclogui la unilateralitat no com una eina per marcar dinàmiques electorals, sinó com l’expressió natural d’una sobirania que només es podrà exercir si hi ha un present i un horitzó ple de ruptures constituents sobre la taula. Només així, aconseguirem sortir d’aquest atzucac en el qual ens trobem i estar en condicions de guanyar sobiranies, disputar el poder a la dreta i aconseguir un marc constituent al servei dels de baix.

David Caño és activista i poeta. Marc Casanovas és redactor de ‘Viento Sur’.
8 comentaris
  • Jordi Ortiz Gil 9 de juny de 2017 - 12:25

    D’acord. Ho compro tot!
    Però com es podrà fer una referèndum en garanties, amb un cens creïble, amb una campanya tant pel sí com pel no, i amb una mobilització de la gent del No, més enllà de la gent que som contrària a la independència i favorables a exercir la sobirania?
    I això en 4 mesos??
    Em sembla que el que tornarem és a votar en eleccions autonòmiques 🙁

    • Pau Planas Puigbert 10 de juny de 2017 - 13:35

      El cens no és una dificultat insalvable: està a l’abast, perquè els partits en tenen còpies per fer el mailing electoral. També es pot fer servir el registre de l’Idescat… La campanya encara és més fàcil: es posa a l’abast de partits i organitzacions, de manera pública i transparent, els recursos disponibles, i espais de propaganda a televisió i ràdio, i es fomenten debats televisats. En tot cas, si no hi ha ni un sol partit polític o organització que vulgui defensar el NO, això no pot ser motiu per deslegitimar la campanya. El boicot al referèndum per part dels sectors que no volen la independència no és motiu, lògicament, per no tirar endavant el referèndum. Si aquesta trampa fos vàlida, fent boicot sempre guanyaria el qui té poques expectatives de guanyar. A altres llocs del món, com a Bòsnia, hi han hagut referèndums amb boicot unionista, i no per això han deixat de tenir validesa.
      En tot cas: seria d’agrair una certa predisposició a tirar-ho endavant, una mínima actitud positiva per part dels Comuns… Tanta amargor, tant d’escepticisme, tanta mandra, tantes pegues, fan sospitar que la força transformadora i revolucionària que se suposava que tenien ha quedat eclipsada a la primera ocasió que han tocat cuixa institucional. Comença a ser molt sospitós tant de discurs immobilista, tanta preocupació, tants de recels. Això no és gens propi dels moviments socials ni de les esquerres transformadores. Això sempre havia estat l’actitud recelosa de la burgesia que volia conservar l’estatus quo perquè ja estaven bé. El subdirector de la Vanguardia està contagiant la seriositat burgesa i la moderació dels oligarques del Pont Aeri…

      • Hans Castorp 13 de juny de 2017 - 13:40

        L’escepticisme crec que s’explica per la sensació de deja-vu, de referèndum se’n va fer un el 9N de 2014, tot i que a últim moment convergència el va descafeïnar, per sorpresa d’ERC la CUP i ICV, esprem que en l’ocasió actual no es facin enrera a últim moment.
        La mandra i la falta d’optimisme crec que són explicables perquè el procés fa que dura ja 5 anys sense que s’hagi produït cap progrés palpable cap a la meta final amb certa intencionalitat des de l’aparell mediàtic afí al PDCat de deixar qualsevol altre problema en 2n terme o vincular-lo de forma maliciosa amb el procés.
        El to empleat des d’alguns sectors de l’independentisme cap als catalans que no seguim amb una actitud dogmàtica el camí cap a la independència tampoc ajuda a ampliar les bases d’aquest.
        En el meu cas sóc partidari de la independència i votaré si en cas de que es celebri el referèndum, però no deixaré d’expressar el meu escepticisme envers la capacitat real de dur-la a terme amb un estat central completament en contra.

  • Desde el cinturon con amor 11 de juny de 2017 - 20:16

    Esto no lo vendes ni regalándolo.

    Siempre me ha hecho gracia esta lectura interesada del 15M por parte de una izquierda nacionalista que ha querido atribuirse las ganas de cambio social por parte de la ciudadanía y a la vez intentar erigirse como sus herederos políticos. Creo que a esto se le llama revisionismo histórico en su vertiente más peyorativa.

    La CUP y la clases medias catalanas formadas por perfiles profesionales, instaladas durante años en el entorno del autogobierno, vieron con recelo como parte de la población golpeada por la crisis conseguía reunirse, organizarse y luchar desde el único espacio libre que quedaba: las plazas. Televisión, prensa y radio continuaban (y continúan) reproduciendo el discurso legitimador de una clase media nacionalista que en palabras de Muriel debería de “iluminar” al resto del pueblo catalán… exactamente igual que durante los últimos 30 años.

    ¿Alguien recuerda alguna bandera nacional en las asambleas de indignados? Por contra, la profusión de carteles reivindicativos escritos a mano empapelaban hasta los árboles. La izquierda nacionalista veía con asombro como la “qüestió nacional” desaparecía de la agenda de los concentrados. Pero aún así insistieron. Memorable la situación que crearon cuando forzaron en Plaça Catalunya la discusión de este punto al traerse “militantes” a la asamblea, todos tan bien uniformados… Animo a los interesados a repasar las crónicas de esos día en Indymedia Barcelona para recordar uno de los episodios más vergonzosos de la EI. Aunque esta acción supuso su particular canto del cisne al dispersarse las asambleas a los barrios y por consiguiente anular las posibilidades de manipular tantas y tantas asambleas.

    El establishment catalán se enfrentaba a un movimiento difícil de controlar que tendía raíces no sólo en Catalunya sino en el resto del estado. Un movimiento que consiguió “aturar-los” a pie de calle. El miedo era latente y el castigo debía de ser ejemplar. Para ello recurrieron a la autoridad suprema, pero no olvidaron el problema de fondo: las plazas. Necesitaban de un proyecto que les asegurara el control del espacio público, no podía volverse a repetir lo que se vivió ese día. Y lo encontraron, vaya si lo encontraron, no muy original por cierto, pero efectivo.

    Y es en este proyecto de las clases medias catalanas donde la CUP se encuentra más cómoda, con ciertas fricciones, pero bastante más holgada. Siempre es mejor el “pressingCUP” que sencillamente te ignoren, ¿verdad?. Con una capacidad de decisión impensable en el 15M donde no podían ni llevar sus estelades, infinitamente más cómodos que en esa Unidad Popular que se vivió en las plazas y calles de nuestras ciudades de una manera espontánea y sin necesidad de plasmarla en un acrónimo.

    David, Marc: otro simulacro de referendum que legitime el control de esa clase ilustrada que ha conservado el poder incluso en los peores años de esta crisis, no sólo es inútil para los directamente afectados sino para toda la izquierda. No habrá “ruptura desde abajo” en un proyecto ideado para asegurar y ampliar los privilegios de las clases más acomodadas de Catalunya, como tampoco hay ni siquiera una adhesión de las clases trabajadoras a ese proyecto. Basta con ver la opinión de los sindicatos sobre esa oscura y misteriosa Ley de Transitoriedad. Fíjate como han pasado de la seducción a la amenaza. Nunca más seremos carne de cañón en los delirios nacionales de los dirigentes. No queremos bailar al son de un presidente puesto a dedo ni responder a una pregunta que él se ha sacado del bolsillo.

    Esa no es la democracia que aprendimos en las plazas, esa es la que sale en televisión.

    • Pau Planas Puigbert 12 de juny de 2017 - 13:56

      Mare meva, ni en Lerroux es va arribar a atrevir mai a aquests nivells de deformació de la realitat i d’agitació de l’odi. Que trist, arrossegar aquest ressentiment contra les malvades classes mitges i professionals del país, que no són poques precisament (enfermers, professores, advocades, periodistes, administratius, botiguers, arquitectes, enginyeres, informàtics… a la foguera per impurs!!). L’empanada mental sobre la distribució de les classes socials a Catalunya és de campionat: fas un poti poti entre classes mitges, acomodades, baixes, ilustrades i professionals que ni Déu s’aclara.
      En David Fernandez deu estar content – si llegeix això- : assumint aquest retorçament de la realitat, hem de deduir que la repressió que ell va patir a plaça Catalunya era un estratègia sacrificada per apropiar-se del 15M. Per cert, alegrar-se pel fet que a les assemblees del 15M fos un lloc ” donde no podían ni llevar sus estelades” sona una mica lleig, per no dir fatxa. Hi havia vigilància organitzada, o era espontània?
      I ara en serio: realment no t’adones del sectarisme que desprèn tot aquest discurs elitista? Unitat Popular excloent les classes mitges i als professionals? Això és Unitat Popular? és evident que lo teu és pur odi al país: la línia divisòria que traces no és en cap cas d’estatus ni de classe, sinó purament d’adscripció ideològica focalitzada en excloure a qualsevol que no comparteixi la teva manera peculiar d’entendre les pertinences.
      Ningú et demana que ballis al so de res, ni que siguis carn de canyó: la lluita contra les forces repressores de l’Estat Espanyol la podem fer solets. Mentre no et posis el vestit de guàrdia civil per silenciar-nos i garantir el règim borbònic, n’hi ha prou.

      • Desde el cinturon con amor 12 de juny de 2017 - 17:06

        Siento ser el que te descubra que la nación se encuentra dividida en clases sociales, mostrar lo evidente no tiene nada que ver con el odio sino con la necesidad de entender como funciona el modelo económico actual. Cuando a los alumnos de la ESO les enseñan las luchas sociales en el siglo XIX y XX derivadas de la revolución industrial no se les está incitando a odiar… ¿o tú crees que sí?. Pues vamos hombre…. a quemar los libros de historia!

        En cuanto a tu propia definición de clase media, decirte que es del todo maniquea. Cuando hablo de profesionales ligados al gobierno autonómico no me estoy refiriendo a profesores (marea groga) ni a enfermeras (marea blanca), me refiero a esos estratos sociales con capacidad de mando o influencia social. Tu definición de clase media catalana es bastante parecida a la que describe el partido conservador en Madrid: todos somos clase medias! Y se quedan tan anchos, sabedores de que ampliando el espectro social que se perciba como clase media se asegura la implantación de la meritocracia como modelo a seguir y a la vez se asegura la personalización del fracaso. ¿Te has aclarado ya?.

        Perdona, pero David no estaba solo ese día en Plaça Catalunya, era uno más de los concentrados y esa era la riqueza del 15M. La ausencia de banderas nacionales (estelades incluidas) no es un motivo de alegría, es un hecho, no establezco un juicio de valor, sencillamente constato algo que cualquiera puede corroborar. Cualquiera que hubiera participado en las asambleas del 15M, claro. Si lo viste por la tele, entonces no te puedo ayudar.

        Te puedes hacer una idea del único papel que jugó la EI en la asamblea de de Plaça Catalunya cuando forzaron, con gente traída expresa para la ocasión, la votación por algo que ya estaba reconocido: el dret d’autodeterminació.
        Esto es lo que se vivió:
        http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/423468

        Y así te lo contaron:
        http://www.ara.cat/societat/autodeterminacio-punt-aprovada-acampada-indignats_0_493151254.html

        Que el Procés tiene una mayor acogida entre las clases medias-altas no es algo que salga de un odio insoportable, visceral y misógino (sólo te faltaba añadir este último adjetivo), es demostrable. Vamos a ello.

        Tenemos un precedente: el 9N. Nos centramos en un contexto: Barcelona. Ahora comprobamos la participación en el referéndum por distritos, el porcentaje de sí-sí en cada uno de ellos y a la vez buscamos la distribución de renta entre los distritos para establecer una comparativa. ¿Te parece bien o suena muy Lerrouxista?

        Como dato anecdótico y para que sirva de entradilla:

        Los tres colegios con mayor porcentaje de Sí-sí en el referéndum de 2014 fueron:

        Escola Els Xiprers (Sarrià-Sant Gervasi): 86,2% de suport al sí-sí
        Jesuïtes Gràcia – Kostka (Gràcia): 84,8%
        La Salle Gràcia (Gràcia): 84,6%

        http://www.ara.cat/politica/9-N_alternatiu-Barcelona-districtes-resultats-si-si-si-no-no-independencia-consulta-proces_participatiu_0_1246675565.html

        ¿Esta es la unidad popular de la que hablas? Mmmm, divina puede, popular ya te digo que no.

        En ese mismo enlace aparece que los distritos con mayor porcentaje del Sí-sí que son Gracia y l’Eixample, distritos “populares” por excelencia. Cierto que falta el porcentaje de participación por distrito, lo más parecido lo podéis encontrar aquí:
        https://elspassosperduts.wordpress.com/2014/11/11/els-resultats-del-9n-a-barcelona-ciutat/
        pero la imposibilidad de contar con un censo hace difícil el porcentaje de participación por barrios. Bien, pero si tenemos en cuenta que el sector más movilizado a acudir a las urnas eran los votantes del sí-sí que los del resto de opciones, podemos interpretar que un porcentaje por debajo de la media indica una mayor abstención en ese distrito, o dicho de otro modo: les importaba un rábano.
        ¿Miramos cuáles eran esos distritos?
        Pues Nou Barris y Sant Andreu
        Bien, ahora miremos los índices de la renta familiar por distritos en el 2013:
        http://www.elperiodico.com/es/graficos/barcelona/renta-barcelona-2014-pobreza-7890
        Y vemos que los barrios con un mayor resultado del Sí-sí (Gracia y Sant Gervasi) son los que acaparan las rentas más altas, mientras que Nou Barris se encuentra justo en el otro extremo.

        No sé, no soy un lince, pero me parece que se puede sacar unas cuantas conclusiones de todo esto, ¿no?

        • Pau Planas Puigbert 13 de juny de 2017 - 8:46

          Doncs no, no ets un “lince”, fas anar les dades com vols amb molt poc rigor sociològic: quan es fan eleccions generals espanyoles, TAMBÉ passa que als barris amb menor renda familiar la participació és menor: http://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/inf/ele/ele40/A16.htm
          Com pots comprovar, Sarrià-Sant Gervasi continua essent el barri amb major participació, bastant per sobre de Nou Barris, el barri amb menor participació després de Ciutat Vella. En termes generals, les classes treballadores tendeixen a participar menys a les eleccions que les classes riques.
          Un altre element a tenir en compte és que e a Catalunya les classes treballadores acostumen a participar més en eleccions d’àmbit estatal i menys en eleccions autonòmiques (les raons? Doncs múltiples: qüestió de marc mental, de percepció del que és més important, de la informació que reben segons els canals televisius que miren, de motius identitaris que fan menysprear la política catalana…). Salut!

          • Desde el cinturon con amor 14 de juny de 2017 - 20:59

            Vaya, pues parece que el “lince” ya no es una especie endémica. Si te hubieras fijado sólo un poquitín en el recuadro inferior, sí, el que está situado a la derecha, debajo del mapa, sí, ese; probablemente te habrías ahorrado el comentario. Te vuelvo a enviar el enlace a ver qué tal:

            http://www.ara.cat/politica/9-N_alternatiu-Barcelona-districtes-resultats-si-si-si-no-no-independencia-consulta-proces_participatiu_0_1246675565.html

            Bien, pues en este recuadro el Ara hace una comparativa (no como tú que te limitas a dar datos sin ton ni son) con la participación en las municipales del 2011 y lo hace en puntos porcentuales. Si te fijas, todos los distritos (incluidos los de rentas altas como Gracia) están por debajo en participación, dándose el caso extremo de Nou Barris. ¿Causas de que la participación en los barrios de rentas más bajas sea notablemente inferior?, pues es mucho más sencillo de lo que tú planteas y lo sabrías si te encontraras en la situación: la implicación en un proyecto político va directamente ligada a la mejora en mis condiciones de vida….y punto!. No formas parte de la PAH por determinado “marco mental” o “percepción”, si no por una necesidad inmediata de un derecho básico. Desde la crisis, las únicas mejoras que han repercutido directamente en la clase trabajadora han sido a golpe de ILP (Habitatge i pobresa energètica, Renda Garantida y la malograda d’ Educació), siendo la única forma de acceso a un Parlament donde la clase media se encuentra sobrerrepresentada. Y TODAS estas iniciativas han sido sesgadas por las distintas siglas de los distintos partidos que representan al mismo o muy parecido estrato social. El “No nos representan” posiblemente estaba más vinculado a ese estrato social que no a las siglas de los partidos que los representan.
            A parte de la participación, considero mucho más interesante detenernos en los distritos donde el porcentaje del Si-si superó a la media (78’4 %) en el 9N y darnos cuenta que los partidarios por la independencia se movilizaron más, respecto al resto de opciones, en los barrios con las rentas más altas. Por orden: Gracia, Eixample y Sarrià. Lo que nos lleva a plantear una serie de preguntas:
            ¿La tan manida transversalidad es demostrable? ¿A quién nos tenemos que SUMAR? ¿es casualidad que una población como Santa Coloma de Gramanet con una participación en el 9N del 17’68% y un 62’27% del Sí-si tenga un Diputado a modo de representación parlamentaria?
            http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MAPA-resultados-municipio-9n_0_324418285.html

            Y la más importante: ¿cómo es posible que ningún medio de comunicación “crítico”, “independiente” y “alternativo” haya establecido todavía y a partir del 9N, una relación entre los votantes del sí-sí y su nivel de renta?.
            Això ara no toca? ¿Y cuando tocará?

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog