Carta d’una jove indignada: “No ens diguis ‘millennials’; digue’ns precaris”

Manifestació estudiantil el passat 2 de març a Barcelona / SEPC

El meu germà em va ensenyar una cançó l’any 2011. Diu així: “Sóc de la generació sense remuneració […]. I ja és una sort poder fer pràctiques. Que estúpida sóc! I em poso a pensar… Quin món tan estúpid, si per ser esclau cal estudiar”. Ell i els amics de la universitat (‘millennials’ tots) de seguida la van convertir en un petit himne. La cançó, “Parva que eu sou“, del grup portuguès Deolinda, va fer un petit transvasament solidari de sud a sud d’Europa. Aleix Marbán i Marina Herlop la van versionar domèsticament i la van penjar a YouTube el dia 11 de maig de 2011. Quatre dies abans del 15-M.

Segons els gurus i experts en generacions, dels quals tots hauríem de desconfiar, jo també sóc millennial’. Som els que hem nascut entre principis dels vuitanta i finals dels noranta, aproximadament (ni tan sols els experts s’hi posen d’acord). Amb els meus amics universitaris no cantem la cançó de Deolinda, però ballem com els que més #Faena de Zoo: “Contrat de pràctiques, faena inabarcable, treball infame, salari miserable”.”Al final ells no perden”, segueix la cançó.

Qui són ells? Podríem dir que són la generació de la Transició “modèlica”, que se saldava amb morts i amb càrrecs polítics per als franquistes. Podríem dir que són la generació que va fer entrar Espanya a l’OTAN. La generació que va posar mig Barcelona al mapa, l’any 92, mentre se’n carregava l’altra meitat. O la que mirava impassiblement com creixia la bombolla immobiliària. La mirava i no veia com alguns cobraven sobres d’amagat. Podríem acusar totes aquestes generacions, però no ho farem, perquè sabem que és injust. Al cap i a la fi, no tots els ‘baby boomers’ són Antonio Navalón.

La taxa de risc de pobresa entre els 16 i els 29 anys és del 30%, segons dades de la Generalitat del 2015

Fa alguns dies, el guru Antonio Navalón va parlar dels ‘millennials’ a ‘El País’. Abans de res, cal saber qui és aquest home, i ho explica perfectament Jesús Travieso a ‘eldiario.es’: implicat en el cas de saqueig de Banesto, morós d’Hisenda el 2015, accionista d’una petroliera de Cebrián. Navalón deia que els ‘millennials’ som “dueños de la nada”, amos de res. De passada, qüestionava el nostre civisme, responsabilitats, drets, solidaritat, capacitat de proposta, i pràcticament la nostra condició d’éssers humans. Bé, el Sr. Navalón s’equivocava en tot, menys en el titular.

Els ‘millennials’ som, efectivament, amos de res. No tenim feina, no tenim casa, no tenim diners. Som pobres, literalment. La taxa de risc de pobresa entre els 16 i els 29 anys és del 30%, segons dades de la Generalitat del 2015. El 2008, en canvi, era inferior al 20%. La crisi ens ha empobrit, i ens ha empobrit més que a la resta de la societat. Una altra dada: el 39% de joves entre 28 i 34 anys han baixat de classe social (el 45% si tenen fills).

Infografia: HELENA OLCINA

No tenim diners perquè no tenim feina. La Taula del Tercer Sector va publicar al desembre passat un informe demolidor sobre atur i precarietat juvenil a Catalunya: si agafes deu persones entre 16 i 29 anys, almenys tres estaran a l’atur. Un farà més de 12 mesos que no treballa. Fa deu anys, només un jove hauria estat a l’atur. No ho oblidem: fa només deu anys.

La gràcia de tot això és que els altres set, que sí que tenen feina, estan amb contractes temporals. Pràcticament tots. El 93%, si són menors de 25 anys, i el 90%, si en tenen entre 25 i 29. I cobrant misèria: el sou mitjà de les persones entre 16 i 25 anys és de 6.500 euros anuals, i el de les persones entre 26 i 35, 16.800. En tots dos casos, la diferència amb els sous del 2008 és de més de 2.000 euros anuals. 2.000 euros menys, és clar. A més, la precarietat afecta especialment les dones: el nombre de dones que treballen a temps parcial perquè no troben una feina a temps complet supera el doble dels homes que treballen en aquest règim per les mateixes raons.

El jovent paguem els plats trencats de la passivitat dels que van viure els anys de les ‘vaques grasses’

Com que no tenim diners, i no tenim feina, tampoc tenim casa: l’edat mitjana d’emancipació a l’Estat espanyol són els 29 anys. L’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) diu que tres quartes parts dels menors de 30 anys catalans vivim amb els pares. A qui l’estranya? Si cobrem 600 euros el mes, com paguem un lloguer (que ha augmentat el 7% de preu a Catalunya, segons dades de la Generalitat)?

Fins aquí, tot bé. Les dades li donen raó al Sr. Navalón. Els ‘millennials’ som uns desposseïts. La societat líquida s’acarnissa en nosaltres. Vivim de lloguer a lloguer, de feina precària a feina precària, de pràctiques a pràctiques, de crèdit a crèdit, i tirem perquè ens toca. Perquè, si no tirem, ens diuen “ni-nis”, que no té tant de glamur com ‘millennials’. Tirem, perquè aquest és el món que hem heretat: un món on el jovent paguem els plats trencats de la passivitat dels que van viure els anys de les “vaques grasses“.

La gràcia de tot això és que, a més, se’ns responsabilitza d’aquesta situació. Tot això és culpa nostra. Si no hi ha feina, és perquè no en busquem. Si no tenim casa, és perquè no ens hi esforcem. Ens han educat en un discurs contradictori: d’una banda, discursos precuinats inspirats en Steve Jobs. Ho hem de voler tot, hem de trobar una feina que ens apassioni, tenir un impacte al món. Hem de somniar. Tot depèn de nosaltres mateixos. D’altra banda, som uns impacients que no sabem què és la cultura de l’esforç perquè “ens ho han donat tot fet”, i som insatisfets i desagraïts. Cap de les dues coses no és veritat.

Els ‘millennials’ som la generació més educada de la història, però això no es reflecteix en els sous

No cal que ens escandalitzem: tota generació ha tingut pontificadors que troben una excusa per carregar contra les generacions més joves, en un típic tic conservador que es repeteix al llarg de la història. Però el Sr. Navalón està molt equivocat. Potser no tenim feina, no tenim diners i no tenim casa, però els ‘millennials’ tenim moltes altres coses.

Per començar, tenim educació. Som la generació més educada que hi ha hagut en la història. Però la veritat és que cada vegada ens serveix de menys: segons l’informe de la Taula del Tercer Sector, la diferència de sous entre algú amb més estudis i menys estudis s’ha anat reduint progressivament des de la crisi. Això s’accentua en les dones: tot i que el 58% de les persones amb educació superior són dones, són majoria entre la població aturada amb un nivell d’estudis alt: elles són el 63%; ells, el 37%. D’altra banda, si no anem amb compte, serem per sempre la generació més educada de la història, perquè qui ve darrere nostre ja no ho podrà pagar. El cost mínim d’un grau a la universitat catalana és de 1.750 euros, el 47% més que fa cinc anys. El preu d’un curs de formació professional es va duplicar el 2012, i no ha baixat des de llavors.

La segona cosa que tenim és Internet. No seré jo qui defensi que no estem viciats a les xarxes socials: potser ho estem. Segurament ho estem (Simon Sinek ho explica amb bastant cruesa en aquest vídeo). Però qui ens pot culpar per voler posar un filtre d’Instagram a la nostra vida precària? Com a mínim, ens defineix com a optimistes. Bromes a part, les persones com Navalón ataquen sistemàticament les xarxes socials i Internet per una raó molt simple: és el nostre territori. Avorrits que les vies de comunicació tradicionals parlin de nosaltres sense parlar amb nosaltres, els ‘millennials’ tenim Internet com a finestra al món. S’estranyen que hi passem hores, quan és un dels pocs espais que tenim.

Tenim educació, tenim Internet, però encara hi ha una cosa més important: tenim crítiques, i les fem sentir. Al contrari del que pensen el Sr. Navalón i altres experts en tòpics generacionals, el jovent som qui practica més participació no electoral. El 36% del jovent hem anat a un acte polític o reivindicatiu; la mitjana és del 31,1%. El 43,8% hem anat a una manifestació; la mitjana és del 31%. El 21,6% hem participat en un debat polític o social; la mitjana ni arriba al 14% (són dades del 2011 en l’espera que l’enquesta es repeteixi aquest 2017).

Els ‘millennials’ hem recuperat la mobilització i hem impugnat un sistema que començava a fer aigües

És cert que votem menys. Però potser té a veure amb el fet que ja no ens creiem que serveixi de res, i no amb la nostra manca d’interès. Segons dades proporcionades a CRÍTIC pel politòleg Roger Soler i Martí, joves i adults tenim el mateix interès per la política, al voltant del 52%. A sobre, el jovent som més crítics amb la democràcia i les institucions: el 14,2% dels menors de 30 anys ens declarem insatisfets amb el seu funcionament, mentre que el percentatge arriba al 19% en els majors de 30 anys.

Tot això són dades, però és que quasi no caldria haver de posar-les per reivindicar que els ‘millennials’ som una generació que ha recuperat la mobilització, la crítica al carrer, i que ha impugnat un sistema que començava a fer aigües pertot arreu. Vam sortir al carrer massivament pel 15-M, per Bolonya, vam defensar el dret a l’avortament quan Ruiz-Gallardón el va amenaçar, estem defensant avui dia la Barcelona que cada vegada és menys ciutat i que expulsa els seus fills i filles dels barris. També hem sortit massivament per defensar el dret a decidir o la independència de Catalunya, i les franges d’edat dels 18 als 34 anys és on el ‘sí’ a una Catalunya independent guanya per més al ‘no’ (uns 13 punts percentuals). I, per cert, en tots aquests llocs ens hem trobat gent de totes les generacions amb qui hem pogut compartir projecte, perquè ni tan sols els ‘baby boomers’ es creuen el que diu Navalón sobre nosaltres.

Gràfic: HELENA OLCINA

Té mèrit: després de veure com, en un tancar i obrir d’ulls, la classe política s’emportava crisi avall els drets llaurats per generacions anteriors, en lloc de pensar que sortir al carrer és inútil, ho hem fet amb més força. Entre feina, estudis, pràctiques, i la multitud de problemes econòmics que ens persegueixen, hem trobat espais per defensar uns drets que el Sr. Navalón ens diu que tenim, però que nosaltres només veiem com ens roben. I sí, hem fet la foto a la ‘mani’, li hem posat un filtre ben vistós i l’hem penjada a les xarxes socials. I què.

Malgrat el sentiment castrant que provoca tenir una vintena d’anys o una trentena i seguir sent una persona dependent; malgrat viure esperant la loteria d’una beca, d’una feina, el proper màster, les properes pràctiques; malgrat deixar-nos la pell a ser persones “amb iniciativa” i “idees” per tenir, com a mínim, una engruna d’oportunitat per aconseguir millorar la nostra situació; a pesar de tot això, resulta que tenim il·lusions, tenim projectes, i intentem canviar un món que hem vist desfer-se mentre ens fèiem grans. Per algun motiu, Marina Subirats deia en una entrevista a CRÍTIC que els joves som la classe potencialment més revolucionària.

No ens enganyem. Hi ha gent fotuda a tot arreu, i, si ens passem de discurs generacional, ens oblidarem que la lluita no és d’una generació a una altra, sinó de qui té poc contra qui té massa. També hi ha ‘millennials’ a qui tot els va fantàsticament. Les pràctiques els han servit per trobar una feina, la carrera els ha format com els tocava, cobren un sou digne i s’han pogut independitzar. És curiós: aquests ‘millennials’ sense problemes segurament són els fills dels ‘baby boomers’ que no estan fotuts. Que els paguen el pis als fills, que mouen contactes per trobar-los una feina.

A les generacions que vindran: espero que ens impugneu moltes de les coses que fem nosaltres

Fa alguns dies, els amics del meu germà van recuperar la cançó de la Deolinda a Facebook: “Sóc de la generació ‘de què serveix queixar-nos? Hi ha algú molt pitjor que jo a la tele’. Que estúpida sóc! Sóc de la generació ‘jo ja no puc més! Aquesta situació ja fa massa que dura’. I ja no sóc estúpida. Em poso a pensar: quin món tan estúpid, on per ser esclau cal estudiar”. Comentaven això: “Que lluny queda i que igual estem”. “Que som nostàlgics, a banda de precaris?”.

Era al maig del 2011. Quatre dies perquè esclatés el 15-M, i ja es lamentaven de la situació. Ara fa sis anys de les manifestacions, i tots parlem dels canvis que ha portat el 15-M a les institucions… Però els amics del meu germà diuen a Facebook que segueixen igual. Ho diuen a Facebook perquè no hi ha gaires més llocs on dir-ho. Tenen quatre, cinc, sis, set anys més que jo.

Ens acusen de no voler créixer. Ens diuen ‘Peter Pans’. Què voleu que us digui: qui vol, no pot, i a qui no vol, no li falten motius.

P.D.: Una salutació a les generacions que vindran, i que ja trepitgen fort (fa uns quants dies, els estudiants d’un institut de Lleida denunciaven un professor homòfob!): espero que ens impugneu moltes de les coses que fem nosaltres. Espero que nosaltres no siguem tan absurds per pensar que no teniu res a dir.

Mar Romero és periodista i responsable de xarxes socials de CRÍTIC.
Un comentari
  • Xavier Campreciós Pino 19 de juny de 2017 - 9:55

    Bon retrat, Mar. Això s’ha de tombar.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog