De referèndums i desobediències

Consultes sobre la independència als municipis / JORDI BORRÀS

“Hui hem decidit desobeir. No faran la interpretació o potser em lleven la paraula, però és la nostra forma de denunciar que han passat 25 anys des que es va signar la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries, i encara no podem parlar en la nostra llengua al Parlament que, suposadament, representa tots els ciutadans i ciutadanes d’Europa”. Les paraules són de Marina Albiol, eurodiputada d’Esquerra Unida. Les va pronunciar dilluns d’aquesta setmana. Com ella, Josep Maria Terricabras (ERC), Ramon Tremosa (PDeCAT) i Francesc Gambús (independent) també van desobeir el veto del president de l’Eurocambra, l’italià Antonio Tajani, a parlar “excepcionalment” en llengües no oficials al plenari.

El documental ‘En lluita‘, dirigit per Eloi Vila i Pere Llibre i emès al ‘Sense ficció’, de TV3, aquesta setmana, mostra com un grup de veïnes del barri del Pomar, a Badalona, rememorava la lluita amb què van aconseguir que a l’abril del 1985 no les deixessin sense autobús a Pomar. “Què hem de fer?”, recorda Carmen Díaz que es van preguntar. “Doncs segrestar autobusos”, van decidir. Rosa Luna relata com van amenaçar els conductors de 14 o 15 autobusos i van fer que les portessin fins al barri: “Em vaig posar nerviosa perquè jo mai havia fet això, però gens de por. Per què? Alguna cosa havia de fer perquè no em traguessin l’autobús, no?”. La història dels barris de les grans conurbacions del país l’ha protagonitzada el veïnat desobeint la condemna que patien per viure en suburbis sense molts dels serveis bàsics. “Hem lluitat per tot”, concloïa Carmen Díaz; “vam lluitar pels mestres, per l’enllumenat, pels desguassos i pels autobusos”.

La lluita en contra de la destrucció de l’horta que rodeja la ciutat de València fa dècades que protagonitza una lluita desobedient. Han patit la voracitat del ciment, especialment durant els anys de la bombolla immobiliària, que ha fet desaparèixer el 64% de l’espai agrícola. Hi ha hagut una resistència massiva i sostinguda en el temps que ha utilitzat de forma habitual la desobediència. El cas més emblemàtic és la defensa de la zona de la Punta, que ha estat arrasada per construir-hi una zona logística que una dècada després encara no s’ha fet. Tot i que aquella lluita no va evitar la destrucció, sí que ha estat esperó per a altres casos de desobediència en defensa de l’horta menys espectaculars però victoriosos, com l’ocupació recent d’uns terrenys del BBVA per recuperar-los com a horts veïnals autogestionats i la replantació de l’àrea dels peixets a Alboraia per evitar que s’hi fes un macrofestival de música en una platja protegida.

Més del 90% dels i les mestres balears van protagonitzar una altra lluita que ha esdevingut icònica: la vaga indefinida convocada per l’Assemblea de Docents en contra del decret de Tractament Integrat de Llengües (TIL), que volia imposar l’anglès a les aules en detriment del català a les Illes. A aquella vaga entre el 16 de setembre i el 4 d’octubre de 2013 s’hi van sumar una manifestació amb 120.000 persones a Palma i la desobediència de la major part de centres, que van decidir no aplicar el decret. La conseqüència: tot i les amenaces, imposicions i maniobres del Govern del PP, el TIL mai es va arribar a aplicar i el president José Ramón Bauzá va haver d’acabar reculant.

Al mateix temps, a Manresa, s’estava creant l’Obra Social de la PAH al Bages. Berni Sorinas, portaveu d’aquest moviment, explica que va ser la seva resposta davant la constatació que l’Administració no oferia cap solució a moltes famílies que havien estat desnonades. I així va ser com fa tres anys i mig van ocupar el primer edifici a Manresa perquè s’hi instal·lessin persones que havien perdut casa seva. Des d’aleshores, ja han ocupat fins a sis blocs de pisos, on hi viuen 74 famílies. I tot això en una ciutat, Manresa, on hi ha un 25% dels habitatges buits, el percentatge més elevat de Catalunya, assegura Berni Sorinas.

I, amb tots aquests precedents, divendres passat el Govern de la Generalitat, acompanyat de diputats de Junts pel Sí i de la CUP, va anunciar, finalment, l’esperada data i pregunta per celebrar el referèndum d’autodeterminació. Serà el pròxim 1 d’octubre, i la ciutadania amb dret a vot haurà de respondre si està d’acord que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República.

Mobilització social pel referèndum?

Fa anys que la població de Catalunya viu atrapada en un “moment històric” permanent. En diverses ocasions ha semblat que la data del desenllaç seria imminent. Ho havia de ser el 9-N, que va acabar convertit en un procés participatiu; ho havia de ser el 27-S, amb l’artefacte de Junts pel Sí, que no va funcionar com els seus promotors esperaven. I recurrentment, quan s’ha apropat el moment definitiu, des del Govern han xutat la pilota encara més enllà i han mantingut l’expectació. Però ara, ja amb la data i la pregunta sobre la taula, tot indica que sí que hauria de ser la definitiva.

“Crec que el moviment independentista va ser una revolució ciutadana el 2012, amb suports institucionals i de mitjans de comunicació públics, però que sense l’empenta des de la base no hauria aconseguit res, per més propaganda que li haguessin fet”. Tot i que caldria situar l’empenta popular independentista més d’hora del que ho feia Jordi Évole diumenge passat a ‘El Periódico’, el més interessant de l’article d’aquest periodista és el reconeixement que sense un ampli i dinàmic moviment de base el procés independentista no hauria assolit l’envergadura que li ha permès situar la independència al tauler central de la política catalana. Els darrers anys, però, la iniciativa popular s’ha estancat i ha estat la política institucional que ha assumit el timó del procés.

“L’empenta popular haurà de tornar a mobilitzar-se si vol garantir que, ara sí, es pugui votar en referèndum”

Tot apunta que els mesos vinents viurem una escalada de les amenaces de l’Estat en contra de la decisió de la Generalitat de celebrar el referèndum i accions concretes per impedir-lo (aquesta mateixa setmana, la Fiscalia ja ha anunciat que porta l’anunci de la data i la pregunta al TSJC). Tots els escenaris són oberts. Però que la balança es decanti en favor de les prohibicions, del pactisme o de tornar a xutar la pilota enllà, o que ho faci en favor de garantir definitivament l’exercici del dret a l’autodeterminació, no dependrà tant dels qui ocupen càrrecs a les institucions públiques com d’aquella empenta popular que va arrossegar bona part de la classe política a comprometre’s amb les demandes democratitzadores. És la que ara haurà de tornar a mobilitzar-se si vol garantir que, ara sí, es pugui votar en referèndum sobre la independència de Catalunya.

La Carmen Díaz i la Rosa Luna van segrestar autobusos perquè no els deixessin el barri incomunicat; el veïnat de l’horta valenciana va lluitar amb urpes i dents contra la destrucció de les excavadores; la comunitat educativa balear va plantar-se i es va negar a obeir una llei que volia aniquilar la llengua catalana de les escoles; a Manresa ocupen edificis perquè desenes de famílies gaudeixin d’un habitatge on fer el sopar als fills, acotxar-los a la nit, conversar al sofà i estimar-s’hi.

Quan encara no fa ni una setmana que s’ha desencadenat finalment la que molts esperen que sigui l’última etapa del procés sobiranista, faig meves les paraules de l’economista Iolanda Fresnillo que, veient les veïnes del Pomar al documental de TV3, piulava: “L’evidència que sense desobediència no avancem és aclaparadora”.

Laia Altarriba i Piguillem és periodista i directora de la ‘Jornada’.
Un comentari
  • DOLORS BOSCH AGUSTÍ 21 de juny de 2017 - 9:50

    Els abusos de poder s’han de desobeir!

Deixa el teu comentari