Resposta a Jordi Borja: el nostre camí cap a la interculturalitat

Logotip en forma de màscara de la Festa de les Cultures i la Diversitat d’aquest 2017.

Aquest text pretén ser una resposta raonada a l’article “Talibans d’estar per casa”, que fa alguns dies va escriure Jordi Borja al diari ‘Ara’. En aquell article s’acusava l’Ajuntament de Barcelona d’haver impedit la celebració de la Festa de les Cultures i la Diversitat i s’atribuïa al govern municipal, i en concret a mi personalment, de moure’ns per una barreja d’“autoritarisme, ignorància, ideologisme sectari i egoisme”. Ni el primer supòsit ni, òbviament, els qualificatius del segon són certs.

Per contextualitzar el debat, voldria retrocedir, puntualment, a la Barcelona del 1993. La diversitat cultural pels carrers de la nostra ciutat es feia cada vegada més evident a partir de la incipient arribada migratòria. Es va celebrar, aleshores, la primera edició de la Festa de la Diversitat, organitzada per SOS Racisme. L’objectiu era donar a conèixer als barcelonins una realitat de canvi social que estava vivint la ciutat. Es plantejava un primer apropament, des del respecte i la curiositat, a partir d’elements com la música i la gastronomia.

“Mostrar la diversitat des d’una aproximació folklorista ja no tenia sentit. Els ‘nouvinguts’ ja són veïns de la ciutat”

Aquella festa va ser tot un encert. Com ho va ser la seva finalització, l’any 2003, quan la diversitat cultural es percebia ja arreu: en els nostres carrers, a l’escala de veïns, a l’escola o en l’àmbit laboral. En aquell moment, mostrar la diversitat des d’una aproximació folklorista ja no tenia sentit. Les persones “nouvingudes” ja no ho eren: havien esdevingut veïnes de la ciutat i, per tant, no era necessari posar aquesta diversitat en un aparador aïllat perquè formava part de la nostra quotidianitat.

Any 2011. L’Ajuntament de Barcelona posa sobre la taula una aposta política que tendeix cap a la plena ciutadania del conjunt de la població i cap al diàleg intercultural. Es publica el Pla BCN Interculturalitat, impulsat pel govern del PSC, continuat per CiU i reforçat ara per Barcelona en Comú, omplint-lo de nous continguts cada vegada més reivindicatius.

Avui, el model intercultural no solament trenca l’esquema “nosaltres/els altres”, sinó que modifica el “nosaltres” i ho fa basant-se en tres principis: reconeixement de la diversitat, igualtat/equitat i diàleg. Aquesta aposta posa en valor la diversitat cultural i religiosa, però no es limita a celebrar-la com a quelcom d’exòtic, sinó que suposa una lluita contra la discriminació, les desigualtats i el racisme estructural. Aquesta lluita té una clara diferència amb el model multicultural, que implica l’errònia idea que una societat multicultural és ‘per se’ justa i progressista.

D’altra banda, les persones migrades no solament tenen problemes de discriminació explícita; també pateixen la invisibilització dels seus coneixements i capacitats, que van molt més enllà de la música o la gastronomia. Per això, és clau el principi del diàleg. Un diàleg permanent i d’igual a igual, en el qual tots formem part del “nosaltres”. Per tant, no té sentit parlar d’una cultura majoritària i 160 cultures separades, ja que aquestes formen part de la cultura de la ciutat de Barcelona; amb i des de totes elles construïm ciutadania.

“La perspectiva intercultural trenca amb propostes elitistes orientades de dalt a baix”

Entenem la interculturalitat com un procés, com un model cap al qual volem caminar, tot i que encara n’estem lluny. Des de l’Ajuntament estem compromesos perquè la perspectiva intercultural sigui transversal a tots els àmbits. Defensem un model en què nens i nenes d’origen estranger puguin aprendre la seva llengua materna a les escoles; que els ciutadans puguin exercir el dret a la llibertat religiosa, si és el seu desig, amb normalitat i sense amagar-se en oratoris clandestins; que es puguin anar veient elements simbòlics d’aquesta diversitat barcelonina en l’espai públic; en definitiva, volem una ciutat democràtica i oberta a tots i a totes.

Les polítiques amb perspectiva intercultural trenquen amb propostes elitistes orientades de dalt a baix i promouen la participació de tota la ciutadania en espais de reflexió i preses de decisions. A tall d’exemple, el Consell Municipal d’Immigració de Barcelona (CMIB), format per 52 entitats, és un dels òrgans consultius de la Comissionada d’Immigració. I, per cert, aquestes entitats del Consell van emetre una nota informativa en la qual explicitaven que no donarien suport a la festa a la qual es referia el senyor Borja perquè tenia “una mirada tendent a l’exotisme i no orientada a la interculturalitat i diversitat que preconitzem des de l’Ajuntament i des del CMIB”. També SOS Racisme es desmarca d’aquesta celebració en un comunicat. De fet, tenim constància fefaent que diverses institucions i entitats que figuren a la web de la festa mai no hi han donat suport.

“El senyor Borja en el seu article evita referir-se a mi pel nom i, en canvi, em defineix com ‘una talibana’”

En el cas de l’Ajuntament, un cop rebuda la proposta, vam trobar que aquest esdeveniment desvirtuava el moment actual de la ciutat. I així ho vam traslladar als organitzadors. Aprofito aquest punt per posar de manifest que el senyor Borja mai ha volgut reunir-se amb mi. Si ho hagués fet, li hauria dit que aquesta iniciativa reforça la idea de “tot pels immigrants, però sense els immigrants” –o com a mínim sense les persones migrades com a subjectes actius. Per tant, la decisió de no donar suport institucionalment a aquest acte és coherent amb les idees i prioritats de l’equip de govern.

Ara bé, hi ha una gran diferència entre no donar suport i prohibir, i des de l’Ajuntament, òbviament, no s’ha fet cap acció de boicot. Simplement no s’ha acompanyat una activitat allunyada de la línia del govern municipal. Perquè governar és això, promoure les iniciatives per les quals t’han escollit, però també identificar quines necessiten el suport municipal i quines no. En tot moment vam tenir clar que la festa en qüestió era una iniciativa privada de gran format que perfectament es podia celebrar sense suport municipal.

Però, malgrat l’evident distància ideològica d’aquesta iniciativa amb la perspectiva intercultural de l’Ajuntament, és important destacar que els motius finals de denegació dels recintes sol·licitats pels empresaris no van ser qüestions de mirada conceptual o de plantejament polític. Van ser de caràcter estrictament tècnic, relacionats amb possibles problemes de seguretat manifestats per la mateixa Guàrdia Urbana, atès que la festa es volia celebrar el 23 de juny, revetlla de Sant Joan, un dia en què s’extremen les precaucions.

Per acabar, una puntualització semàntica. El senyor Borja en el seu article evita en tot moment referir-se a mi pel nom i, en canvi, em defineix com “una talibana”. En 60 anys de vida he pogut conèixer i apropar-me a persones de molts orígens i amb motxilles i característiques diverses. Sempre ho he fet des de la humilitat, el respecte i les ganes d’aprendre. De fet, la paraula talibà –de l’àrab ‘ṭālib’, “el que busca el coneixement”— em defineix pel meu desig de continuar aprenent.

Lola López és antropòloga i comissionada d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat de l’Ajuntament de Barcelona.
Un comentari
  • Josep M Armengou i Iglésias 27 de juny de 2017 - 13:12

    Molt bon article de Lola López, que agraeixo.

    Després de l’inicial de Jordi Borja i del següent de Manuel Delgado, crec que la composició de lloc ens la podem fer molt bé.

    El gran problema de fons és que tenim massa persones amb noms, cognoms i vides pròpies, com la resta de ciutadansque, no tenen els mínims drets de ciutadania de què disposem els que hem nascut casualment aquí.

    I , tot celebrant que, per sort, encara l’educació i la salut són drets molt preservats en aquest país, quasi tota la resta són menystinguts per una legislació, l’espanyola, de la que esperem desprendre’ns ben aviat i oferir-nos plegats una ciutadania de més amplis horitzons.

Deixa el teu comentari