La dimensió desconeguda

Josep-Lluís Carod-Rovira, en una entrevista a CRÍTIC / JORDI BORRÀS

Pot semblar una afirmació exagerada, però ha canviat més Catalunya en set anys (2010-2017) que en 33 (1977-2010). Es tracta, de fet, d’un canvi pluridimensional, ja que afecta, alhora, la dimensió nacional, la social i la democràtica. Fins al 2010, l’independentisme polític era minoritari, a les institucions i a la societat, tot i que havia anat fent un creixement ben notable, mentre que el sobiranisme no independentista era, teòricament, més ampli, per més que no passava de ser, en general, una posició retòrica, sense cap conseqüència real sobre la quotidianitat, més pròpia d’una declaració de principis de partit o d’una resolució parlamentària, sovint reincident, sense cap efecte. Avui, però, el grup social més nombrós es manifesta partidari de la independència, majoria que s’amplia considerablement quan hom al·ludeix a l’autodeterminació, dret col·lectiu que s’ha convertit en dret a decidir, a causa de l’encara hegemonia ideològica convergent en alguns àmbits que, al principi del procés actual, parlava d’”Estat propi” per no dir “independència” i, de “consulta”, per evitar el mot “referèndum”. L’autonomisme, doncs, sembla que, de forma ja irreversible, ha estat substituït per l’independentisme i pel sobiranisme en la direcció política del catalanisme.

Pel que fa a l’agenda més social, indestriable, malgrat tot, de la nacional, la societat catalana ha optat per atorgar-ne el lideratge polític a formacions diferents d’aquelles que l’havien tingut durant les tres primeres dècades de democràcia postfranquista. En aquest sentit, aspectes com el dret a l’habitatge, la pobresa energètica, la renda mínima, la violència de gènere, la precarietat laboral, la manca de perspectives juvenils o l’acolliment de refugiats són elements que preocupen la majoria i davant dels quals es reclamen mesures efectives. I, en relació amb la dimensió democràtica, hom reclama una revitalització del sistema polític, una actualització de formes, procediments i continguts. La democratització de la democràcia és més urgent que mai, atesa la cruesa d’una crisi econòmica que provoca desafecció de la política i desconfiança en el sistema, desprestigi dels representants electes i governamentals i sensació d’inutilitat de la política democràtica per resoldre problemes i garantir una qualitat de vida superior. L’incompliment de promeses electorals, els casos de corrupció, la llunyania de la política de la realitat diària, exigeixen obrir de bat a bat les finestres del sistema perquè hi entri aire fresc, més participació, més mecanismes de control dels càrrecs públics, més transparència, més humanitat. La gent ja no se sent còmoda amb la Constitució espanyola no sols perquè, per edat, la majoria no va tenir oportunitat de votar-la, sinó perquè és favorable a un nou marc legal que deixi el poder decisori en mans dels ciutadans i no d’unes elits familiars, institucionals, financeres o polítiques. No vol una democràcia de delegació, sinó de participació i decisió.

Els dos referents constitutius de la Catalunya autònoma —CiU i el PSC—  ja no són majoritaris. El primer, perquè ha saltat pels aires i ja no existeix com a referent polític i electoral, i el segon, perquè ha quedat en una posició més aviat irrellevant. Avui han estat substituïts, respectivament, per ERC i Ciutadans els primers, i pels comuns i Ciutadans els segons. Una sobreposició del mapa electoral actual amb el de fa alguns anys mostra com, en general, allà on abans es votava CiU ara s’opta per ERC, i allà  on els vots anaven al PSC ara van als comuns, produint-se en tots dos casos un evident relleu generacional, de manera que només les generacions més grans són més fidels a les sigles del passat, però no pas les més joves. Tot i que, lògicament, ERC no és el mateix que CiU, ni els comuns igual que el PSC, per més que s’hagin beneficiat d’un transvasament de vots. ERC és inequívocament independentista i progressista, en contrast amb la CiU de sempre, mentre que els comuns es troben més a l’esquerra que el PSC i, en contrast amb aquest, són sobiranistes en la mesura que entenen que qui ha de decidir el futur de Catalunya són els catalans i no Espanya. A Catalunya, doncs, la societat s’ha desplaçat més cap a l’esquerra i cap a posicions sobiranistes, gràcies a ERC i als comuns, deixant enrere l’autonomisme i el centrisme liberal i socialdemòcrata de tres dècades, en mans de CiU i del PSC. Catalunya, en definitiva, s’ha esquerranitzat, sobiranitzat i democratitzat més que abans.

“No podem parlar de corrupció. Qui gosa trencar el silenci és titllat sovint de botifler o de traïdor a la pàtria”

La no-resolució del conflicte nacional, per la via de la institucionalització democràtica i de l’homologació internacional, manté el debat polític públic en situació d’una certa letargia, anestèsia o inacció, davant determinades realitats sobre les quals hi ha qui s’estima més de passar de puntetes. Es tracta de temes que incomoden profundament i davant dels quals hom demana prudència o, directament, silenci, per por de no perjudicar el procés polític actual. I qui gosa trencar-lo és titllat sovint de botifler o de traïdor a la pàtria. No podem parlar clarament i oberta de corrupció, denunciar-la i combatre’n els orígens i els pretextos perquè, pel que sembla, hi ha gent que figura que són independentistes que, alhora, són també personalment corruptes o bé que han finançat el seu partit amb els diners dels impostos de tothom. I, és clar, si això se sap, furgar a la ferida sempre fa mal i potser perjudica la possible evolució positiva del procés. Hi ha, fins i tot, qui ha gosat parlar dels “nostres corruptes”, atorgant gairebé la condició de gesta patriòtica al frau social comès, simplement perquè aquest havia estat fet a la hisenda espanyola. Caldria ser clars a afirmar que, en un país nou, si són corruptes, no són dels nostres. I hi ha qui posa més èmfasi a comprendre i salvar certs corruptes que a valorar positivament que hi hagi partidaris del referèndum que, ara i tant, no es defineixin independentistes. Algunes crítiques, insults i desqualificacions dels noms més destacats dels comuns tenen, de vegades, un to ètnic, classista i nacionalista carrincló que hauria de ser incompatible amb el país que volem fer. I aquesta actitud sí que pot fer mal a la cohesió social del país.

“Algunes crítiques i insults cap als comuns tenen, de vegades, un to ètnic, classista i nacionalista carrincló”

D’altra banda, per por de molestar la Unió Europea (UE) en aquests moments, s’opta per no formular-hi crítiques fonamentades o, a l’inrevés, es cau en un antieuropeisme visceral, amb aparença de poc reflexiu. La gran aventura europea va ser vista com una mena de terra promesa, de garantia d’irreversibilitat en la dictadura espanyola, de solució de tots els problemes. Avui, però, la UE, aquí i gairebé a tot arreu, coneix un refredament alarmant de les esperances que havia suscitat en els inicis; però, sobretot, apareix com una gran supraestructura burocràtica, sense ànima, en relació amb la qual és molt difícil de sostenir-hi una complicitat emotiva. No són pocs els que s’interroguen sobre la viabilitat d’una Europa així, allunyada de la gent, freda, distant del dia a dia de les persones i responsable d’unes mesures econòmiques que fan una vida molt difícil als ciutadans i al teixit emprenedor. En aquestes circumstàncies, l’orgull de pertinença a Europa comença a desmuntar-se. A la UE li cal una democratització real, com a mínim amb un govern europeu, una política fiscal, migratòria i de defensa comunes, i un Parlament democràtic de debò. Si no és així, pot anar creixent la idea que Europa sí, però que la UE no val la pena.

“En l’espera del dia gloriós de la independència, hi ha debats paralitzats per por de perjudicar el procés”

En l’espera del dia gloriós de la independència, hi ha debats paralitzats, com si les realitats que representen no existissin, per por, novament, de perjudicar el procés. És el cas de la llengua, la defensa nacional o la qüestió dels Països Catalans. La demagògia, el paternalisme i la indecisió, en aquests casos, no tenen límits. Hi ha qui pensa que, per bastir una majoria social favorable a la independència, cal parlar en espanyol, prioritzar encara més aquest idioma i garantir-ne l’oficialitat futura, com si amb això els hispanoparlants haguessin d’enarborar l’estelada a carrera feta. També es parla de defensa nacional, confonent-la amb la seguretat pública, atorgant als Mossos unes funcions que no corresponen a un cos de policia i desconeixent que no hi ha cap Estat a la UE que no disposi d’una estructura defensiva bàsica, a la qual es ve obligat pel Tractat de Lisboa.

Els errors comesos per l’independentisme i per l’autonomisme, pel que fa als Països Catalans, no justifiquen, tanmateix, l’absència d’una estratègia nacional pensada en clau de futur, però activada ja en el present. Just el contrari, doncs, del darrer full de ruta aprovat per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) en el qual es renuncia a l’esment de la concessió de nacionalitat i passaport als ciutadans de fora del Principat que individualment ho sol·licitin, com fa la República d’Irlanda amb els irlandesos dels comtats del nord. En nom d’una mal entesa intromissió, doncs, es renuncia a tenir criteri propi sobre el tema, criteri que sí que tenen, defensen i practiquen els partits espanyols.

“Entrem a la dimensió desconeguda, perquè ningú no sap què passarà. Ni el Govern d’Espanya ni el de Catalunya”

I així arribem on som ara. Com que cap procés nacional cap a l’estatalitat sobirana, cap a la independència nacional, no és idèntic, és impossible, avui, de predir amb precisió el caràcter i l’abast dels propers passos. Entrem, com en aquella exitosa sèrie primerenca de TV3, a la dimensió desconeguda, perquè ningú no sap, exactament, què passarà. Ni ho sap el Govern d’Espanya, ni ho sap el de Catalunya, per més que sí que sàpiguen tots dos què és el que volen que passi i s’esforcin a verbalitzar-ho ça i lla. Dependrà, òbviament, de molts factors. En primer lloc, del caràcter i de la intensitat de l’acció dissuasiva que el Govern d’Espanya estigui disposat a utilitzar. Fins on serà capaç d’arribar, quins límits de repressió emprarà, quines mesures promourà per impedir que els catalans del Principat ens manifestem a les urnes? Ho impedirà “físicament”, com va anunciar no la titular d’Agricultura, sinó la de Defensa? Un Govern d’un Estat membre de la UE impedint votar a més de set milions de ciutadans europeus, tant se val el procediment i el pretext legal utilitzat, no sembla una imatge gaire edificant, ni la decisió més modèlica per millorar la imatge de l’Estat europeu amb el pitjor sistema judicial, el menys independent del poder polític de tot Europa.

“Costa d’entendre alguna votació al Congrés com no sigui que algú estigui negociant amb Madrid una sortida”

En segon lloc, l’actitud del Govern de Catalunya haurà de ser clara i decidida, és a dir, fàcil d’entendre i apel·lant en tot moment al valor suprem del vot en una societat democràtica. La claredat i la fermesa en les posicions exigeix no fer més cops de volant inesperats en plena ruta, tal com ja ha passat abans, primer amb el referèndum, instrument simbòlic, visible i central del procés, que ni tan sols apareixia en el programa electoral de la llista guanyadora, però que després es convertí en l’estrella de la reivindicació democràtica catalana. O bé els canvis d’actitud, en pocs dies, sobre si cal anar o no al Congrés dels Diputats a Madrid. Un cop s’ha dit que no, perquè abans no s’ha parlat amb el Govern espanyol i per evitar de reincidir en un nou linxament com el patit pel ‘lehendakari’ Ibarretxe, què ens aporta de positiu dir ara que sí, però afirmar que no s’acceptarà que s’hi voti res, mentre es reivindica el dret dels ciutadans de Catalunya a votar? Francament, costa d’entendre i d’explicar aquesta giragonsa i alguna votació al Congrés dels Diputats, llevat que sigui que, simultàniament, algú estigui negociant amb Madrid una sortida no pas per a Catalunya, sinó per a certs noms esquitxats d’irregularitats i de presumpta corrupció.

En tercer lloc, és el poble de Catalunya qui ha de demostrar un veritable comportament cívic i compromès, deixant clar que la independència nacional no és una dèria d’un polític o d’uns partits, sinó una aspiració majoritària de la societat catalana. I fóra un error que els moviments socials es limitessin a un arrenglerament acrític amb el Govern, del qual no haurien de ser un apèndix submís, sinó un aliat responsable, però amb criteri propi i mètodes distints. Però la resposta civil, que serà imprescindible, no podrà substituir, en cap cas, la funció representativa que la democràcia atorga als Parlaments o bé l’executiva, que correspon, en darrera instància, al Govern. Cal tenir tots els escenaris possibles previstos, sense descartar-ne cap, ni tan sols la funció extraordinària que, en cas d’impàs, podria fer un Parlament amb majoria independentista. O referèndum o referèndum, efectivament. Però, mentre el primer sí depèn de Madrid, de la seva capacitat de negociació i de la seva voluntat política d’acordar-lo, el segon referèndum ja no. La convocatòria d’aquest segon és conseqüència de la negativa espanyola i, per tant, en aquest cas, la decisió de fer-lo només depèn de nosaltres. Madrid, doncs, ja no hi compta per a res.

Finalment, la reacció internacional davant la reivindicació catalana tindrà també un pes notable en la resolució del conflicte. És aquí on caldrà activar-se al màxim ja des d’ara mateix, aprofitant tota la feina feta a Afers Exteriors, els contactes establerts, les complicitats guanyades, els suports obtinguts. Són molt nombroses les personalitats internacionals que han rebut premis, guardons, homenatges i doctorats ‘honoris causa’ de Catalunya que, davant la immediatesa del dia D, poden posar el seu nom al servei d’una raó tan democràtica com és l’exercici del vot per part dels catalans. Qui ha d’aparèixer com a màxima defensora de la democràcia, davant del món, ha de ser Catalunya, no Espanya. No ens podem permetre errors, ni passos en fals, però tampoc no podem oblidar que, al llarg de la història, han estat certs fets consumats, unilaterals, els que han permès d’avançar. No hi ha dimensió més desconeguda, però tampoc més apassionant, que la democràcia, perquè ho deixa tot en mans de la voluntat de la gent. I nosaltres, com tots els pobles del món, serem allò que vulguem ser.

Josep-Lluís Carod-Rovira és escriptor i polític.
4 comentaris
  • Bastida 23 de juny de 2017 - 11:13

    Sempre impressionant en les seves aportacions intel·lectuals. Contrasta amb el desastre que va ser capaç de generar el seu pas pel partit i pel govern. Un clar exemple que aquestes persones fan millor servei des de l’àmbit intel·lectual que no pas en la gestió política. Probablement els seus egos no es veuen tan ben satisfets en aquest darre àmbit, però són respectats per les aportacions que realitzen des de la reflexió.

  • Roger Caballe 24 de juny de 2017 - 10:39

    Totalment d’acord amb el comentari anterior.

  • jep 25 de juny de 2017 - 17:07

    No és cap accident. Si la UE està regida per una burocràcia demofòbica és perquè així ho han volgut els governs i els poders fàctics. Això els ha permès anar tirant endavant l’agenda neoliberal, des d’una institució que no necessita presentar-se a les eleccions. Convergència, per exemple, ha pogut vendre la moto que defensava el petit comerç, mentre a la UE aprovava directives i acords de lliure comerç que el condemnaven a mort. Ser a la UE, avui, vol dir renunciar a la sobirania.

  • lllluis 3 de juliol de 2017 - 17:26

    Molt d’acord amb en Jep. Un cas flagrant d’avui mateix: els tres ministres de l’interior més importants (crec que eren d’itàlia, frança i alemanya) proposen penalitzar a les ong’s que estan salvant persones a la mediterrània, ja que això vol dir assumir més refugiats dels que voldrien. Penalitzacions que van des de limitar el seu moviment fins a limitar el seu finançament! L’alternativa: que líbia faci de policia amb més recursos de la UE: No m’ho podia creure quan ho escoltava. Aquesta no és l’europa que volem!

Deixa el teu comentari