Els Comuns i el referèndum

Xavier Domènech, davant dels mitjans de comunicació després de la reunió de la Coordinadora. / CATALUNYA EN COMÚ

Els Comuns són exigits constantment respecte de la independència de Catalunya i el referèndum, uns temes que els són molt incòmodes perquè no els tenien a la seva pròpia agenda. Des de l’un costat i l’altre, els demanen que es posicionin clarament, però ells estan en debat intern i van avançant amb posicions que intenten ser equidistants i amb forta indefinició, intentant guanyar temps i possiblement esperant que la situació externa els faciliti una sortida. Però, lluny de passar això, sembla que serà tot el contrari: la tensió creixerà a mesura que s’acosti l’1-O i farà més difícil la seva postura. Per tant, necessiten aclarir-la de manera interna, d’acord amb principis clars, per llavors poder sortir a l’arena amb una posició ferma entomant els reptes que té la societat catalana.

La seva dificultat principal és que els Comuns són ‘un’ partit que s’ha fet tenint en compte criteris socials d’esquerres, sense una definició concreta en el tema nacional; per tant, en el seu si compten amb gent que manté diferents posicionaments, és a dir, que són tan plurals com el país mateix. Però, en principi, això no hauria de suposar una dificultat, sinó més aviat una riquesa i la responsabilitat d’haver de tenir un paper important.

D’altra banda, a casa nostra, aquest ser d’esquerres molts cops es manifesta més com una oposició sistemàtica als partits de dretes que no pas com una anàlisi en clau d’esquerres que permeti caminar sense complexos, si cal puntualment al costat de la dreta, si així s’aconsegueix avançar en les posicions socials. En aquest sentit, el procés independentista, per als Comuns, està plagat d’incomoditats en contenir un gran espectre social que inclou una part de la dreta catalana (tot i que la dreta del PP i C’s no hi són, també n’ha saltat Unió, i que els grans poders econòmics no hi estan d’acord). Encara més: el procés independentista necessita aquest gran espectre de dreta a esquerra per poder tenir alguna possibilitat d’enfrontar-se amb l’Estat, i és molt estratègic que l’antiga Convergència hi sigui al capdavant (amb certa il·lusió de liderar), encara que sigui cert que s’hi hagi incorporat per càlcul d’interessos per mantenir-se en la centralitat de la política catalana, perquè d’altra manera tots els sacrificis que està fent no serien sostenibles per a ells. En aquest sentit, benvingut sigui si estem podent arrossegar una part de la dreta catalana a un projecte de ruptura amb un Estat postfranquista, a un procés de desobediència i a un procés que possibilitarà redefinir-se en ple segle XXI. Sincerament, és un privilegi històric que no es manifesta en gaires llocs del món i que segurament no podrem tornar a gaudir mai més. I, encara que aquesta dreta somniï poder controlar el futur país, molt em temo que aquesta societat, majoritàriament inclinada cap a les esquerres, aconseguirà traduir el seu veritable pes social en presència política al Parlament, quan tot el tema nacional deixi d’emmascarar tots els debats. Perquè això és el que ha fet que la nostra dreta, en l’autonomisme, pogués dissimular el seu projecte egoista i insolidari.

Els Comuns tenen una altra pedra a la sabata. Són un partit nou, que vol abanderar noves maneres de fer política, però en el seu si manté equilibris entre forces molt noves que no tenen, per al bo i per al dolent, estructura de partit i altres forces que tenen molta estructura i possiblement molta càrrega de l’antiga política; per tant, tenen tendència a veure tot el que fan els altres actors polítics com a maniobres partidistes i electoralistes.

D’altra banda, el que està passant en la política catalana, ja al marge dels Comuns, però que també els afecta a l’hora de plantejar el debat és que l’independentisme més essencialista, que fa molt poc no passava del 15%, ha anat creixent per l’acció del PP, del PSOE i de C’s, que han ajudat a clarificar el que suposa per a Catalunya restar dins d’un Estat que no ha passat pàgina del franquisme. El suport a l’independentisme ha augmentat fins a la meitat de la població, està molt mobilitzat i té un projecte, encara inconcret, que ofereix esperança i possibilitats de canvis i millores socials. I això és una perspectiva que Espanya no vol ni pot oferir, tret del 20% de la població, que vota Podemos i sí voldria modernitzar Espanya, però que difícilment pot créixer més en el curt-mitjà termini, sobretot ara que el PSOE ofereix una imatge ‘rebel’ contra la seva pròpia ‘vella guàrdia’ (una imatge més il·lusòria que real). Per tant, l’independentisme, tot i tenir l’hàndicap de ser una opció de canvi i, per tant, d’incertesa, ja disputa clarament i de manera pertorbadora el poder a l’ordenament polític i jurídic imperant, que compta amb la seguretat i l’estabilitat de l”statu quo’. I això és així perquè l’independentisme s’ha convertit en un projecte polític que engloba motivacions identitàries, però sobretot econòmiques i socials. Ja no es pot dir que l’independentisme sigui un projecte nacionalista, i com reflecteix l’enquesta del CEO: només el 14,7% dels futurs votants del ‘sí’ declaren que ho farien, prioritàriament, per motius nacionalistes, mentre que, atenció, entre els votants del ‘no’, el 58,5% manifestava que ho faria per motius que s’engloben dins del nacionalisme espanyol.

És a dir, el fet de voler gaudir d’un Estat propi ho és, sobretot, per una qüestió de gestió administrativa en la qual s’ha arribat a la conclusió que, si no s’ha d’anar a Madrid a demanar permís, hi sortirem guanyant i podrem fer polítiques més modernes i socialment més interessants. És a dir, que hi ha independentistes que viuen molt la identitat catalanista, però n’hi ha que senten també altres identitats: andalusa, extremenya, murciana, espanyola, francesa, colombiana, marroquina, pakistanesa… i això no impedeix que vulguin la independència com a projecte col·lectiu. O, expressat d’una altra manera, que mantindrem tota la germanor i comunicació amb els germans espanyols, però preferim no estar lligats administrativament a les estructures de l’Estat espanyol, perquè hem acabat concloent que no ens ajuda, sinó tot el contrari. I, el que és pitjor, aquesta hostilitat no solament té a veure amb una voluntat de nom, sinó que té a veure amb el seu ADN, amb la manera com Espanya es defineix a si mateixa com a antagònica de la seva pròpia pluralitat i dels fets diferencials que conté, cosa que fa que es comporti irremeiablement amb una imposició i una prepotència insuportables i indignants.

En canvi, podem veure que en el ‘no’ s’aborda la situació d’una manera molt diferent. Hi ha un predomini d’aspectes identitaris, culturals i de llaços familiars i afectius amb gent que viu a Espanya. Per tant, el ‘no’ tendeix a enrocar-se visceralment sense voler i sense oferir, per tant, cap projecte alternatiu engrescador. És un ‘no’ més espantat, que batalla perquè sent amenaçada la seva identitat i que fuig del debat perquè tem que el pugui perdre i perquè sent que no s’ho podria permetre emocionalment. Això no és greu i es pot treballar. De fet, és força normal que succeeixi tal com s’han gestionat els aspectes identitaris en aquesta Espanya ‘una, grande y libre’, que ha vist sempre la presència de gent vinguda de la resta d’Espanya a Catalunya com un cordó sanitari per impedir ‘las ínfulas separatistas’, és a dir, que han fet servir utilitàriament la població immigrada i han promocionat la seva no-integració plena en la societat catalana, cosa que no han pogut impedir, és clar, i que fa que, avui dia, una gran part de l’independentisme parli i pensi en castellà. Per tant, hi hauria molt terreny per avançar, proposant enfocaments alternatius més integrals que desactivin les pors i l’enfocament predominantment identitari que porta a frontismes innecessaris i perillosos.

I per això molts partidaris del ‘no’, com que volen que tot continuï igual, a la pràctica, estan apostant directament per la no-independència sense voler passar per un referèndum que pugui mostrar si és la voluntat majoritària, i ho fan recolzant-se, conscientment o inconscient, en la postura de rebuig total del Govern de Madrid i en els arguments legalistes per negar el dret a conèixer què desitja la societat. I això ho complementen amb arguments de la por i amb arguments falsos com que es divideix la societat o que s’aixequen murs. Això es pot esperar del PP, de C’s o fins i tot del PSC; però, de la gent que vol que la política sigui diferent, no puc entendre aquesta passivitat ‘deshonesta democràticament’. És a dir, que no entenc que els partidaris del ‘no’ dels Comuns, en comptes de voler votar ‘no’, no vulguin el referèndum o que proposin aigualir-lo fins a convertir-lo en ‘una mobilització’ més, sent com és l’únic tipus de referèndum que la societat catalana pot organitzar davant del tancament en banda de Madrid. Perquè quina és l’alternativa? Un referèndum idíl·lic acordat amb l’Estat? Amb quin Estat? L’actual? O és que es demana que s’esperin dècades fins que a Espanya se superi el bipartidisme pur (PP/PSOE) o el bipartidisme complex (PP-C’s/PSOE-Podemos)?

Cal reconèixer que els independentistes van canviar el seu full de ruta i van apostar de nou pel referèndum, com han defensat sempre els Comuns, perquè, del plebiscit del 27-S, no se’n desprenia clarament que hi hagués una majoria social independentista (tot i que el 48% independentista més certa part d’independentistes que van acabar votant partits no posicionats com Catalunya Sí Que Es Pot o el PSC segur que eren més del 50%). En contra d’això, els independentistes aposten per jugar net i, malgrat tenir tota la maquinària espanyola en contra, organitzen un referèndum, que desitjarien guanyar, però que podrien perdre. Això és voler que la solució sigui democràtica.

I fa la impressió que els Comuns, com a denominador comú de la seva heterogeneïtat interna, accepten estar en contra de superar el conflicte a través d’un referèndum. És a dir, que es té tanta por del resultat que desitgen un ‘referèndum perfecte’ en una situació imperfecta de desnivell de poder respecte de Madrid, que justament és l’origen de problema. O sigui, que no es pot acceptar que aquest origen del problema sigui el que paralitza la solució.

Perquè l’argumentari dels Comuns gira al voltant de no estar a favor d”aquest’ referèndum: perquè no és el referèndum que li convé a Catalunya (quan és l’única manera que Catalunya ha trobat d’organitzar el referèndum ‘contra viento y marea’), perquè no té totes les garanties (qui no permet que les tingui precisament és el Govern de Madrid, cosa que ja hauria de motivar prou a participar-hi per sana rebel·lia), perquè no és vinculant (en la pugna amb el Govern central, no sabem res, però el fa molt vinculant el simple fet que el Govern català es comprometi a fer servir el seu poder per executar el resultat, tant si és ‘sí’ com ‘no’), perquè és una cortina de fum del PDeCAT (malgrat que és normal que els càlculs partidistes hi siguin, reduir el referèndum a una necessitat del PDeCAT, quan és una exigència social, és molt barroer), perquè és el referèndum dels independentistes (és el referèndum que organitza el legítim Govern de la Generalitat de Catalunya per solucionar un problema que preocupa la societat, igual que el que fa l’Ajuntament de Barcelona, que no representa BeC i el PSC, sinó que representa la ciutat), i segurament perquè saben que el ‘sí’ guanyaria (a menys que els del ‘no’ estiguessin tan motivats a participar-hi com els del ‘sí’).

En definitiva, el debat a Catalunya en Comú no s’ha de fer basant-se en una realitat dinàmica, sinó que hauria de sustentar-se sobre la seva pròpia identitat. Això els podria guiar millor en la seva deliberació respecte a què volen defensar. És un partit d’esquerres, sorgit dels moviments socials que desobeeixen lleis injustes per millorar la societat, que pretén regenerar la vida política institucional i que vol estar en contacte amb el carrer.

Tot això els pot guiar per trobar una posició ferma de la qual es puguin sentir orgullosos, actius, no frenats, i no a la defensiva. És contraproduent, per a una formació que vol liderar canvis, que vol generar una altra manera de fer política, anar atordida, posant excuses a banda i banda. Una formació que ha sortit dels moviments socials i amb aspiracions revolucionàries hauria de ser al capdavant d’aquest conflicte (igual que ho fa en els altres), assumint que, encara que no li sigui un tema còmode, el reconeix, el respecta i l’afronta amb responsabilitat i valentia. I, després de 7 anys de debat social, si l’instrument més just que la societat catalana ha trobat és un referèndum i el seu Govern l’està organitzant amb desobediència perquè Madrid no permet cap altra manera de solucionar-ho, seria conseqüent i lleial democràticament no deslegitimar el referèndum, donant per bones les traves de Madrid, sinó tot el contrari: ajudar a organitzar-lo i proposar maneres de millorar-lo.

I, respecte a l’orientació del vot, no cal que el partit tingui una posició sobre la independència. Això ho pot decidir cada persona. En tot cas, el partit podria brandir amb orgull que fa un plantejament totalment democràtic: defensarà amb fermesa el que la societat decideixi. Si hi guanya el ‘sí’: endavant amb la independència i la construcció d’una república tan social com sigui possible, i, si hi guanya el ‘no’: endavant amb la màxima sobirania dins d’una Espanya que s’intentarà que arribi a ser plurinacional.

De totes maneres, la força dels esdeveniments i la temperatura a la qual es posarà Catalunya d’aquí a l’1-O farà que s’hagin de clarificar si no volen ser escombrats per l’onada social, i tinc la fe, perquè en conec molts membres, que acabaran apostant sense embuts pel referèndum.

Jordi Oriola és realitzador audiovisual.
13 comentaris
  • Bayfor 31 de juliol de 2017 - 14:07

    Un article més que pretén analitzar la situació dels comuns des d’uns pressupòsits que es consideren com la única possibilitat de fer anar endavant projectes per al nostre país (i se suposa que també per a la totalitat de la seva gent, en particular dels sectors més desfavorits, que per a mi és el més important). En aquesta ocasió el to és més amable, s’agraeix, però al meu entendre no s’acaba de comprendre que hi ha altres maneres de sentir-se català i de voler tirar endavant un projecte de país que no necessàriament passen per una independència tal com s’està presentant en la pantalla vigent, i sobretot amb una correlació de forces polítiques on la dreta segueix portant majoritàriament la veu cantant a l’hora de definir el projecte de país, i les classes mitjanes i alguns sectors populars aporten un paper més aviat subordinat però molt adient en tot aquest procés. Fins i tot, posats a aventurar, davant d’una hipotètica independència no veig al PP i a C’s acostant-se als comuns, més aviat penso que seguirien recolzant al grup de poder que va aprovar els pressupostos que van estar vigents fins als darrers recentment aprovats, i que en aquella ocasió ens va obligar a la gent del 15-M a fer un encerclament del Parlament contra una llei òmnibus absolutament antisocial que va tenir conseqüències de presó per a algunes de nosaltres. Per cert, finalment van ser condemnades perquè el Govern català ho va demanar recorrent a l’odiat Tribunal Suprem espanyol, perquè l’Audiència Nacional els havia absolt anteriorment, però això no s’havia de permetre, que una cosa és una cosa i una altra és una altra. I després poca gent va pensar en rescatar-los, o al menys no de la mateixa forma i amb les mateixes energies que es van demanar a tota la societat catalana per salvar al soldat Francesc Homs (només per posar un exemple). En definitiva, penso que no es pot argumentar que amb la independència canviarien substancialment les coses per a algunes persones (excepte per el grup de poder i cercles adjunts que ens ha governat gairebé el 80% del temps després de la recuperació democràtica). Per últim, si que estic d’acord amb que els comuns no hem sabut defensar valentament una posició que és minoritària a Catalunya, però no sé en quanta quantitat: som d’esquerres i plurals en el tema nacional, però cal dir que aquest darrer tema el tenim poc treballat i per això anem a remolc de les ideologies del mainstream nacionalista i no hem sabut obrir un debat al respecte (entre d’altres raons perquè no és fàcil manegar-ho ja que tots els nacionalismes, com les religions, acostumen a erigir-se fonamentalment en ideologies de tot ó res /amb mi o contra mi).

    • JORDI ORIOLA FOLCH 3 d'agost de 2017 - 12:22

      Gràcies pel teu comentari.
      Si és un altre articleintentant entendre perquè els Comuns posen tants’peròs’ ‘a defensar que solucionem l’atzucac en el que estem amb un referendum on es pot votar si i també no.
      Si s’entén que hi hagi gent que no vulgui independitzar-se administrativament d’Espanya, el que no s’entén és que els Comuns, a la pràctica, es posin del cantó dels que prohibeixen el decidir (perquè en realitat impedeixen el referèndum però també impedeixen que la possibilitat d’autodeterminació estigui damunt la taula, per tant, fent-los cas, mai s’arribarà a poder decidir lliurement, cal exercir la llibertat, cal exercir el dret al referèndum que se’ns nega), i no que els Comuns es posin del cantó dels que volen fer el referèndum i decidir democràticament.
      I si, precisament pensant en els més desfavorits, una Catalunya independent, on s’hagi superat la dependencia administrativa amb Espanya, havent tret la cortina rera la que s’ha amagat la dreta catalana en l’autonomisme, amb uns moviments socials actius i una esquerra forta al Parlament, permetrà una societat, amb tensions dreta-esquerra com totes, però més justa socialment. Estic segur que l’escenari seria molt més favorable a les conquestes socials que ara amb tants fronts oberts.

      • Bayfor 3 d'agost de 2017 - 17:56

        El problema és que parlem de conflictes diferents i cadascú prioritza el que li interessa. No passa res, que cadascú segueixi el seu camí. Per a mi el conflicte territorial no és el més important, i en conseqüència no és el prioritari. Entenc que els que sempre han manat a Catalunya i ara manen menys ho vegin d’una altra forma, i per això ara s’han embarcat en el procés i el volen dirigir. Això ha passat tota la vida i a tot arreu: és el poder del nacionalisme que ha aconseguit fer-se fort tant a tots els imperis europeus com a l’Argentina peronista o l’Algèria de l’FLN (només en són uns exemples). Però per a mi les solidaritats de classe estan pel damunt de les transversalitats territorials, i per tant em sento més a prop d’algú que milita a l’esquerra, sigui català, valencià, gallec o andalús, que amb algú que sigui del centre, la dreta o l’extrema dreta catalana (que hi ha també, i força). I això referint-nos a l’àmbit de l’Estat espanyol, que és encara on podem operar d’alguna forma els que volem cercar confluències entre els sectors populars, ja que en el conjunt europeu ho tenim molt més magre, degut a les divisions nacionals/territorials que j hi ha, i per això els poders del capital i els seus subordinats polítics a Brussel·les i les capitals de cadascun dels països segueixen fent amb nosaltres el que volen. I així estem, però no em resigno i confio en que també puguem avançar a nivell internacional perquè si no ho aconseguim aleshores si que no anirem enlloc . D’altra banda, en les “independències” territorials que s’han produït a Europa en els darrers vint o trenta anys, des dels països de l’est als balcànics, l’evolució política i econòmica que han seguit ens ha demostrat que les elits de poder han aconseguit seguir afermant-se per sobre dels sectors populars dels seus països, a costa de fer d’administradors subsidiaris del que manen les multinacionals i els nuclis polítics subalterns.

  • E. Riba 1 d'agost de 2017 - 8:15

    Que un partit no tingui el tema de la independència i el referèndum en el seu discurs és perfectament comprensible, però aquest no és el cas dels Comuns. Si fos així, serien indiferents a tot plantejament, proposta o interpel·lació sobre aquest tema, vingui d’on vingui. La seva decisió de criticar unilateralment i sistemàtica una de les dues posicions mostra que no volen la equidistància. El motiu pel qual els costa tant dir-ho és molt senzill: el seu plantejament és “davant del dubte, deixem les coses com estan”, que no deixa de ser el conservadorisme polític de tota la vida. Un partit que diu ser d’esquerres però que el seu discurs polític és de dretes té un greu problema.

  • Roman 1 d'agost de 2017 - 14:33

    Com a català m’horroritza aquest article i la forma en què parla dels catalans que no estan per la independència. Pràcticament els considera malalts que cal tractar mèdicament.

    L’independentisme no es conforma amb trencar la societat catalana i foragitar del catalanisme a la meitat dels catalans, a sobre dona lliçonetes des de la suposada superioritat moral en què s’instal·la.

    Els que no estan pel referèndum no són bons catalans, o no són ni catalans perquè no pertanyen a “la societat catalana” o no són d’esquerres (aquest senyor es veu que dóna carnets) o no cap d’aquestes coses.

    I diu l’autor que l’ambient “s’anirà” (vol dir “l’anirem”) escalfant. Que serà el següent? fins a on penseu arribar en al descalificació dels catalans que no pensen com vosaltres?

    • vado 3 d'agost de 2017 - 2:29

      I tot això ho has entès llegint l’article o és el que tu penses?

    • JORDI ORIOLA FOLCH 3 d'agost de 2017 - 11:56

      Caram, doncs em sap greu que t’horroritzis, però no he entès ben bé perquè…
      T’asseguro que m’he tornat a llegir l’article amb ganes d’entendre on has pogut sentir això de que reparteixo carnets de bon català, que dono lliçonetes morals i que tracto a ningú de malalt?
      De veritat que he sentit que responies amb el pilot automàtic antiindepe. Ja m’explicaràs.
      I lo de quel’ambient s’escalfarà no serà perquè els independentistes l’escalfin, sinó perquè llastimosament l’Estat es posarà agressiu per impedir les urnes.

  • Josep Bel Gallart 5 d'agost de 2017 - 12:54

    Em fa reflexionar la frase: ens van obligar a la gent del 15-M a fer un encerclament del Parlament contra una llei òmnibus absolutament antisocial que va tenir conseqüències de presó per a algunes.

    Y ara encara no hem recuperat ni el perdut amb les retAllades del Tripartit anterior ni el d ara

  • Josep Bel Gallart 5 d'agost de 2017 - 12:57

    Em fa reflexionar la frase: ens van obligar a la gent del 15-M a fer un encerclament del Parlament contra una llei òmnibus absolutament antisocial que va tenir conseqüències de presó per a algunes.

    ara encara no hem recuperat ni el perdut amb les retAllades del Tripartit anterior ni el d ara. Fa falta un canvi cultural a partir de noves praxis quotidianes i acumular molt es forçes mes per guanyar al poder real

    I també es cert aixo: Les “independències” territoriales que s’han produït a Europa en els darrers vint o trenta anys, des dels països de l’est als balcànics, l’evolució política i econòmica que han seguit ens ha demostrat que les elits de poder han aconseguit seguir afermant-se per sobre dels sectors populars dels seus països, a costa de fer d’administradors subsidiaris del que manen les multinacionals i els nuclis polítics subalterns.

  • Arnau M.V 6 d'agost de 2017 - 23:04

    Crec que el Jordi explica bastant bé la diferència entre defensar el referèndum i defensar la independència. No entenc les respostes que ho tornen a barrejar.

    Encara que personalment votaré que si a la independència, entendria molt bé que els Comuns decidissim no decantar-se unànimament pel SI o el NO. Inclús entendria que s’arribés a promoure una alternativa confederal amb cara i ulls. També entenc que es critiqui aquest referèndum pel perill de que no interpel.li a tota la societat o per ser binari. Però el que no entenc és que ara mateix, davant una realitat que és la que és, els Comuns no apostem sense embuts pel que, com diu el Jordi, és actualment l’únic referèndum possible. Si voliem un referendum menys binari, que inclogués una opció confederal o federal, fa molt temps que hauriem hagut de treballar per això activament. Ara mateix, el federalisme és un significant buit excessivament ambigu i molt fàcil d’instrumentalitzar per part de l’Estat espanyol.

    • Bayfor 11 d'agost de 2017 - 10:47

      No és del tot cert que els comuns no han treballat per una opció federal o confederal. De fet, la opció de les confluències, els bons resultats d’En Comú Podem en dues eleccions generals consecutives i l’obertura del debat conjuntament amb les marees gallegues, la confluència valenciana, Podemos, IU, etc. va en aquesta direcció (i segons com vagin les coses s’hi podria sumar més gent provinent de la part de les bases del PSOE més oberta a una confluència d’esquerres i a un federalisme autèntic que mai ha existit a l’Estat espanyol). En qualsevol cas, de moment s’han aconseguit gairebé 5 milions de vots amb una llei electoral preconstitucional que va ser disenyada en favor d’un bipartidisme que ara està greument afectat però encara no ensorrat. Igual que ha passat amb la llei electoral preconstitucional que regeix a Catalunya, encara que en aquest cas la sociovergència ha estat substituida per JxS, i aquí serà més difícil trencar els desequilibris entre el pes social i el pes electoral en les diferents parts del territori. De tota manera, segueixo insistint que un dels problemes dels comuns és que en les qüestions dites “nacionals” no hem treballat un pensament propi i anem a remolc de la transversalitat imperant i de l’ideologia dominant que marca el nacionalisme. Però això no només és un problema nostre, està molt generalitzat a Europa i en molts llocs a sobre està derivant cap a les posicions de l’extrema dreta més xenòfoba. Ens convé treballar molt més el tema.

  • Desde el cinturon con amor 10 d'agost de 2017 - 11:23

    Un pequeño toque de atención:

    Cuando se dan resultados recogidos de las distintas encuestas, lo justo sería enlazar la pregunta original y las respuestas posibles si las hubiera. De esta manera evitaríamos aberraciones del tipo:

    “com reflecteix l’enquesta del CEO: només el 14,7% dels futurs votants del ‘sí’ declaren que ho farien, prioritàriament, per motius nacionalistes, mentre que, atenció, entre els votants del ‘no’, el 58,5% manifestava que ho faria per motius que s’engloben dins del nacionalisme espanyol.”

    Yo puedo colgar una bandera nacional en el balcón y responder que no soy nacionalista en una encuesta por el mismo motivo que se lanza un piropo a un chica y se niega delante del encuestador la condición de machista. El nacionalismo se asume con la misma naturalidad que el patriarcado, sólo puede detectarse y, en consecuencia, enfrentarte a él cuando eres víctima, el resto necesitamos un proceso de “extrañamiento” que nos permita ver la cotidianidad desde fuera y así cuestionarnos nuestra complicidad.

    El CEO lleva haciendo ya algunos años preguntas maniqueas sin que nadie las haya puesto en cuestión, se admiten como normales o incluso hasta interesantes por parte de ciertos sectores sociales que rentabilizan esos tantos por ciento. Un ejemplo, leeros la última encuesta del CEO:
    http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/docs/2017/03/30/11/07/bd7b146e-0841-4cf1-9e8a-9e644f1cd0d1.pdf
    Pero fijaros en las preguntas de la sección “Valors polítics”
    Y salen cosas como:
    “Ubicació en l’eix catalanisme-espanyolisme” (página 50), como si fueran incompatibles e inmutables y obviando definir qué es el catalanismo o el españolismo, basándose en estereotipos culturales, los mismos que los profesores intentan desmontar en las escuelas. Pero sí, es cierto, hace años que el CEO lleva practicando este tipo de preguntas sin que nadie las cuestione, algunas hasta enlazando el origen del encuestado y su lengua habitual con apoyo al independentismo:
    http://www.vilaweb.cat/noticies/lindependentisme-segons-lloc-de-naixement-i-llengua/
    Aquí lo interesante, creo, no son las respuestas, sino las preguntas y la voluntad política que se pueden desprender de ellas.
    Volviendo a la encuesta inicial, podemos encontrar el SALTO de una percepción personal maniquea (eres más o menos catalán que español, medio español y catalán, un tercio de catalán y dos tercios de agua, etc.) con la siguiente pregunta:
    “Ubicació en l’eix catalanisme-espanyolisme dels partits”(página 52)
    Bien, lo que era una percepción personal dentro de la identidad cultural que cada uno desarrolla a lo largo de su vida, se extrapola y no sólo lo hace a los partidos nacionalistas, sino a todo el espectro político, creando un nuevo paradigma político de la noche a la mañana. Olé.
    Espera que todavía hay más:
    “A quin punt d’aquesta mateixa escala, on un extrem significa màxim espanyolisme i
    l’altre extrem màxim catalanisme, col·locaria vostè els següents partits?”(página 53)
    Por si no había quedado claro la nueva división ideológica del Parlament ahora vamos a “filar prim”.
    Siguiendo la encuesta aparecen preguntas tan interesantes como:
    “Amb quina frase se sent més identificat/ada?”(página 55)
    Por que de esto se trata ¿no? de IDENTIFICACIONES. Vamos a las respuestas:
    Sóc un/a català/ana que viu a Catalunya
    Sóc un/a català/ana que viu a Espanya
    Sóc un/a espanyol/a que viu a Catalunya
    Sóc un/a espanyol/a que viu a Espanya
    Cap de les anteriors
    No ho sap
    No contesta

    Tienes que identificarte dentro de los parámetros ideológicos del encuestador, por eso lo interesante de esta encuesta no son los resultados, sino las preguntas donde se establece lo normativo y sólo te queda decantarte por las dos opciones (eso sí, en distintos grados) que te propone la norma de obligado cumplimiento. ¿Sólo? Bueno, siempre hay excepciones:
    Un 22% de los que tenían intención de votar a Catalunya Sí que es Pot se decantaron por la opción “Cap de les anteriors”, subrayando lo estúpido de la pregunta (página 56).

  • Dardo 16 d'agost de 2017 - 18:26

    Lo siento, Jordi, pero me parece que blanco no es lo contrario de negro; también puede serlo el rojo tanto como el amarillo y todos o cualquiera de los colores que conocemos.
    Además, aquí nadie es virgen y suele ocurrir que muchos líderes que se han descubierto independentistas son de un pasado ultraliberal más que próximo a Aznar. Quién puede confiar en compañeros de camino que solo quieren un estado “nuevo” que solo lo sería en un atlas. Nada se dice de la independencia de los pueblos sino de intoxicarnos de sentimentalismo y de supuestos enemigos -que ayer fueron sus aliados- en un mundo donde la independencia de los Estados es una pura ficción.

Deixa el teu comentari