Per un feminisme islàmic

Il·lustració: HELENA OLCINA

Il·lustració: HELENA OLCINA

En general, podem afirmar que existeixen dos discursos al voltant de l’islam. D’una banda, un que identifica l’islam com l’únic culpable de totes les opressions que pateixen les dones musulmanes, del qual el principal argument és la constatació de la seva situació, com si fos la mateixa en qualsevol lloc o època, sense tenir en compte altres factors determinants.

D’altra banda, n’existeix un altre que idealitza l’islam. Segons aquesta visió, les dones gaudeixen de tots els drets que els atorga l’“islam”, basats en un suposat equilibri social, expressat en la complementarietat dels sexes i en l’assignació de rols tradicionals.

Malgrat el fet que els dos discursos semblen contradictoris, en realitat es nodreixen mútuament. L’“islam” no és ni la solució ni el problema. Com podem aleshores respondre a la pregunta sobre per què les musulmanes pateixen opressions sense caure en una mirada essencialista? De la mateixa manera que ho fem amb altres parts del món i amb altres religions o cultures: mitjançant l’anàlisi empírica, que ens permet afirmar que els països de majoria musulmana estan avui dia travessats pels conflictes sectaris, per les invasions estrangeres i per les nefastes conseqüències de la colonització. Tot això tindrà una repercussió negativa en la situació de les dones.

Com assenyala l’antropòloga Lila Abu-Lughod, es busquen explicacions culturals i religioses en lloc d’històriques i polítiques, i es passa per alt la necessitat d’entendre els processos que han fet possible la instauració de règims repressius i reaccionaris, així com el paper fonamental que hi ha tingut Occident.

El rebuig al feminisme islàmic ha reforçat el fonamentalisme patriarcal

L’intent d’universalitzar els drets de les dones, en oposició a una suposada tradició islàmica misògina ‘per se’, ha estat llegit com una eina al servei de l’imperialisme occidental, fet que ha provocat el rebuig frontal envers el feminisme per part d’un cert sector musulmà, tant a Europa com als països de majoria musulmana, i ha acabat reforçant al seu torn el fonamentalisme patriarcal. Els discursos a favor de “l’alliberament de les pobres musulmanes” han servit per justificar el saqueig dels països que han estat envaïts.

Les dones musulmanes estan, per tant, resistint a una doble opressió: l’econòmica (neoliberalisme) i la política (fonamentalisme religiós). Aquesta doble opressió, en comptes d’oposar-se, es retroalimenta. No hem d’oblidar que, en general, l’islam polític és conservador en l’àmbit religiós i liberal en l’àmbit econòmic.

Alguns observadors externs van qualificar en un primer moment aquesta doble resistència de “feminisme islàmic”. Com afirma l’antropòloga Ziba Mir-Hosseini: “El feminisme islàmic és el fill no desitjat de l’islam polític. Va ser l’‘islam polític’ el que realment va polititzar tot allò relacionat amb el gènere i els drets de les dones musulmanes”. I, en el context occidental, la creixent islamofòbia per part de tot l’espectre polític i del feminisme hegemònic portarà moltes dones musulmanes a reivindicar un feminisme descolonial i antiracista.

Ara bé, la denúncia de la islamofòbia i de les visions estereotipades no implica la defensa d’un relativisme cultural ni el rebuig de totes les crítiques contra l’“islam”. Però la revisió d’aquells aspectes d’una cultura que siguin problemàtics amb els drets de les dones hauria de dur-se a terme per part d’elles mateixes. Si no, es corre el risc d’actuar des d’una postura paternalista —i, per tant, masclista— i negar l’autonomia de les dones musulmanes. Com afirma l’escriptora Leila Ahmed, “a les occidentals no se’ls va exigir que reneguessin de la seva cultura per emancipar-se”.

Les opressions que pateixen les dones musulmanes a Europa són principalment econòmiques i socials

Entre les esquerres i els feminismes més inclusius, hi ha sectors que pensen que, en un context de majoria musulmana, és fins a cert punt lògic que s’utilitzi un feminisme “religiós” com a estratègia, atès el poc marge de maniobra del qual disposen les dones i, en tot cas, pensen, com afirma el filòsof Santiago Alba Rico, que “han de superar l’islam des de l’interior de l’islam” o, més concretament, que “alliberar la dona des de l’islam pot ajudar inesperadament a alliberar-se també de l’islam”. Tanmateix, no ho veuen pertinent en un context “laic” com l’europeu, ja que ja estan “alliberades” de l’islam.

Aquesta incomprensió és deguda al fet que estableixen una jerarquia d’opressions en què la religiosa destaca per sobre de les altres. En canvi, minimitzen o no conceben que les opressions que pateixen les dones musulmanes a Europa són principalment econòmiques i socials. En aquest context de discriminació i d’estigmatització de la comunitat musulmana, qualsevol denúncia de les opressions per part de les dones musulmanes serà instrumentalitzada amb finalitats islamòfobes. Per això moltes dones prefereixen patir en silenci, abans de contribuir a estigmatitzar la seva mateixa comunitat, que ja es troba debilitada per si.

Per tant, és fonamental que les esquerres i els moviments feministes s’alliberin de l’etnocentrisme, ja que, com hem vist, ha acabat reforçant el patriarcat. Les dones musulmanes no aspiren a “alliberar-se de l’islam”, sinó a ser propietàries dels seus propis cossos i de les seves vides, i a trencar amb les cadenes que les mantenen segrestades enmig d’un camp de batalla ideològic.

Natalia Andújar Chevrollier és professora i activista.

[Aquest article és una contrarèplica de l’article “Qüestionant el feminisme islàmic“. Ambdós textos van ser publicats originalment a la revista ‘Mar Crítica’, editada per CRÍTIC i Pol·len, amb el suport econòmic de la Fundació Flama. Compreu-la per Internet i us l’enviem a casa.]

Un comentari
  • Fanalet de Fernando 22 d'agost de 2017 - 13:45

    Resum: Utopia és allò que funciona perfectament si es donessin les condicions que no es donen.

Deixa el teu comentari