Demà és ara: sobre l’Esquerra Independentista i els escenaris d’autodeterminació

Una estelada oneja en un acte de la CUP / JORDI BORRÀS

Estem vivint moments políticament crucials. La possibilitat d’una ruptura independentista a Catalunya i la construcció d’una República Catalana, la imposició i consolidació de les polítiques neoliberals a escala global amb la consegüent regressió dels drets laborals i socials de la classe treballadora, així com dels serveis públics, la resistència violenta del patriarcat a la seva superació pel feminisme, l’extensió i l’agreujament de les crisis humanitàries i mediambientals relacionades amb el capitalisme extractivista i les guerres que se’n deriven, i el creixement de la dreta i de l’extrema dreta a gran escala, entre altres processos que formen part del nostre actual escenari local i global.

Com pot l’Esquerra Independentista (EI) incidir en aquest escenari, de manera que pugui fer avançar el seu programa polític ensems que el seu creixement i reforçament organitzatiu?

El nostre programa es basa en la construcció nacional, l’autodeterminació i la independència dels Països Catalans, en la construcció d’una societat socialista i en el feminisme com a fonament de la nova societat.

Al davant hi tenim l’Estat espanyol representant totes les tendències negatives abans esmentades, a més d’una radical ‘demofòbia’ i d’una total manca de voluntat per resoldre democràticament el conflicte polític amb Catalunya. En el rerefons, una Unió Europea políticament fracassada i totalment instal·lada en el neoliberalisme, en la seva versió financera i extractiva més agressiva.

“Una part del nou sobiranisme polític espera un cant de sirena de l’Estat per obrir la via reformista”

Als Països Catalans, els nous governs al País Valencià i a les Illes, malgrat el respir social i democràtic que estan suposant amb relació als anteriors governs del PP, no passen de ser opcions reformistes totalment compromeses amb l’autonomisme i amb la regeneració de l’Estat espanyol, i a la Catalunya del Nord la resistència cultural i lingüística són encara la punta de llança de la lluita per una identitat política encara no reconeguda.

A Catalunya l’opció independentista compta amb un ampli i sòlid suport popular, amb una majoria parlamentària i municipal, a la vegada que amb les dilacions i indeterminacions derivades de la no-assumpció de la desobediència i de la ruptura per part d’alguns actors de l’entorn del Govern de la Generalitat, alhora que una part del nou sobiranisme polític segueix utilitzant el processisme per mitigar l’impacte de les seves complicitats amb la corrupció i espera algun cant de sirena de l’Estat per tal d’obrir una nova via reformista autonòmica. D’altra banda, el Govern de la Generalitat i bona part de Junts pel Sí promouen activament un projecte de sobirania plenament compromès amb el neoliberalisme, la UE, la ‘troica’ i l’OTAN, i negacionista pel que fa als Països Catalans. En aquest marc, l’esquerra reformista i regeneracionista enquadrada en opcions polítiques d’àmbit espanyol continua insistint en el brindis al sol d’un impossible referèndum pactat amb l’Estat i apuntalant de manera corporativista la continuïtat del règim del 78 a Catalunya.

“És imprescindible que l’Esquerra Independentista recuperi la seva autonomia amb relació a Junts pel Sí”

La CUP-CC es va presentar a les eleccions del 27-S amb el compromís de posar fi al processisme i amb un programa netament rupturista. En aquest context polític, creiem que l’EI cal que defensi amb total contundència que l’única possibilitat per a l’autodeterminació i la independència és mitjançant la unilateralitat i la desobediència, i la ruptura democràtica amb l’Estat espanyol per mitjà d’un referèndum que, obeint la voluntat popular expressada al carrer i a les urnes, cal que sigui convocat i realitzat sense dilacions.

També és imprescindible que l’EI recuperi plenament la seva autonomia i llibertat amb relació al Govern de la Generalitat i a JxSí  pel que fa al combat ideològic i polític contra el seu projecte neoliberal, així com sobre la reivindicació dels Països Catalans com a marc  de referència en el procés de construcció i d’autodeterminació nacional.

Això requereix abordar el Procés Constituent com un embat democràtic que ens permeti fer avançar el nostre programa polític en el nou marc constitucional republicà, en una lògica de lluita política basada en el principi de República i revolució, i que hem de fer extensiu al conjunt dels Països Catalans. Per a nosaltres, el debat sobre els procediments del Procés Constituent passa més per com contribuïm a activar les lluites socials que han d’incidir-hi i per com hi participem que sobre les metodologies i tecnologies del Procés.

Si, efectivament, pot esdevenir-se que la lluita de classes i un programa polític socialista i feminista puguin avançar en el context d’un procés d’independència, és amb la condició que la classe treballadora i les classes populars tinguin un paper clau i autònom en la lluita per l’autodeterminació, amb un programa polític propi d’alliberament nacional, i en un marc de lluita social amb una representació política clarament diferenciada. En el nostre cas, la construcció social i política de la Unitat Popular esdevé un factor imprescindible i urgent.

“La CUP no es pot limitar a reduir el seu programa a un paper d’acompanyament del Govern català”

Per tal de fer possibles aquests objectius i plantejaments, és necessari que la CUP-CC clarifiqui que el seu compromís, la seva aliança i corresponsabilitat són amb la ruptura independentista i amb el Referèndum, no amb el Govern autonòmic i la majoria parlamentària que li dóna suport. Avui dia, la CUP-CC no es pot limitar a reduir el seu programa electoral a tenir un paper d’acompanyament, malgrat que crític algunes vegades, del Govern de JxSí en el terreny de l’aplicació del full de ruta sobiranista.

En conseqüència, cal desvincular-nos de marcs i àmbits institucionals de corresponsabilitat per passar a dinàmiques de contrapoder i, en tot cas, de bilateralitat. Només així podrem optimitzar la nostra capacitat d’incidir en la realització del Referèndum, en l’única lògica possible de la unilateralitat i de la desobediència, i en la proclamació i construcció de la independència i de la República.

I aquest contrapoder requereix recuperar i reforçar la nostra lluita i la nostra acció social en l’espai públic i en els municipis, tant per la independència com pel socialisme i pel feminisme. Només així assolirem la força que ens farà passar de ser institucionalment decisives a ser contrahegemòniques i determinants en el Procés Constituent de la República Catalana i de la societat que en resulti.

La formació de la Unitat Popular com a aliança estratègica en la construcció nacional dels Països Catalans i del nostre projecte socialista i feminista ha de ser una prioritat estratègica i organitzativa en tot el País, que només serà possible si es donen les condicions anteriors, a la vegada que el desplaçament del nostre eix de lluita cap a fora de les institucions autonòmiques, incloent-hi l’opció de suspendre-hi la nostra presència si en la propera tardor no es du a terme el Referèndum, o, si en cas d’una victòria del ‘sí’, o d’una impossibilitat de celebrar el Referèndum per motiu de la violència de l’Estat, no fos declarada la independència ni proclamada la República.

“Ens reclamen una major transparència, més debat polític i més participació de la militància”

Aquests reptes polítics també ens reclamen una major transparència, més debat polític i molta més participació de la militància en el si de l’EI en general i de la CUP-CC en particular. Nosaltres estem al servei del nostre projecte polític, pel qual és imprescindible el reforçament del nostre espai polític, allunyant-nos de processos pels quals la CUP-CC pugui esdevenir l’instrument amortitzat d’un projecte polític aliè i en què l’EI esdevingui un subjecte a superar i bandejar.

La CUP-CC no pot caure continuadament en el possibilisme institucional renunciant al seu projecte estratègic; cal impugnar el règim del 78 tant en la seva vessant estatal com autonòmica. La CUP-CC cal que sigui l’alternativa necessària i no la crossa d’aquelles institucions i formes de fer política que intenten normalitzar i domesticar la presència d’un moviment de ruptura democràtica que impugna el Règim del 78 en la seva totalitat, incloent-hi la seva cultura institucional.

La CUP-CC ha de ser un agent actiu a l’hora de fer una denúncia global del sistema econòmic, social, polític i cultural, i també a l’hora de visualitzar una alternativa a l’hegemonia conservadora que avui representen el Govern de la Generalitat i JxSí, a la vegada que una garantia insubornablement compromesa amb el Referèndum, la unilateralitat i la desobediència, i un baluard de la resistència popular davant la repressió de l’Estat. Sigui quin sigui el proper escenari polític, amb processisme dilatori i continuïtat de l’autonomisme, o de veritable ruptura independentista, l’EI caldrà que sigui més forta que mai, per continuar arreu dels Països Catalans la lluita per l’autodeterminació, o per seguir lluitant pel socialisme i pel feminisme en la nova República Catalana i per la independència dels Països Catalans en un nou escenari en què estaran esquarterats entre quatre estats, tres comunitats autònomes i un departament.

I com afrontar els atacs i la repressió de l’Estat?

L’EI no pot legitimar cap escenari derivat de l’assumpció d’una intervenció de l’Estat, ni participar-hi. Sigui quina sigui l’actuació de l’Estat, des de la suspensió de l’autonomia en aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola fins a la inhabilitació del Govern de la Generalitat, o la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions autonòmiques en nom de la Llei espanyola de seguretat nacional, entre d’altres, abans, durant o després de l’1-O, implica la desobediència, la insubmissió, la unilateralitat i el boicot. I això no pot dependre d’un càlcul tacticista. Cal que sigui una aposta estratègica amb les forces que tenim i amb les que puguem acumular. Referèndum unilateral i desobediència institucional i popular, convertint les intervencions de l’Estat en respostes rupturistes i insubmises. Mantenint el Parlament malgrat la seva dissolució, creant, si escau, una Assemblea Nacional alternativa, enfrontant les iniciatives de l’Estat, fent el Referèndum, guanyant-lo, proclamant la independència i la República, radicalitzant les mobilitzacions i l’acció política, amb la vaga general en la nostra agenda. L’EI no pot, en cap cas, legitimar unes noves eleccions autonòmiques. Referèndum o Referèndum, ruptura o ruptura. L’1-O només pot ser, doncs, la data del Referèndum, de la independència i la República si el guanyem, i també d’ambdues si no el podem fer per motiu de la repressió de l’Estat Espanyol.

“Res que no sigui el referèndum i la insubmissió a tot allò que ho vulgui impedir: inhabilitacions, dissolucions o eleccions autonòmiques”

Perquè, finalment, allò que marcarà la diferència i esdevindrà el factor clau que decantarà la balança en un sentit o en un altre serà la mobilització popular i la desobediència civil, generant un escenari de ruptura democràtica i un nou marc institucional i l’impuls del procés constituent republicà. Com més aviat arribin aquest moment i aquesta circumstància, més aviat avançarem cap a l’autodeterminació i la independència, i l’EI cal que en sigui un catalitzador actiu. Res que no sigui el Referèndum i la insubmissió a tot escenari polític que el vulgui impedir, siguin inhabilitacions, dissolucions o eleccions autonòmiques. Cap elecció que no sigui la de la nova Assemblea Constituent en el marc de la nova República independent ja proclamada.

I en aquests plantejaments hi ha coincidència entre l’EI, la Unitat Popular i la majoria del moviment social independentista. Avui, la centralitat està en la desobediència i en la unilateralitat. I aquesta centralitat de les nostres propostes pel que fa a com exercir l’autodeterminació ens ajuda a acumular forces per seguir construint la Unitat Popular, imprescindible per fer valdre posicions rupturistes en el Procés Constituent de la nova República, i per continuar amb l’autodeterminació dels Països Catalans.

Arriben temps de refundacions, del país i de l’EI, i ens cal encarar-los des del reforçament i l’autonomia del nostre espai polític, des d’ara mateix, perquè el demà és ara.

Carles Riera és diputat de la CUP-Crida Constituent al Parlament de Catalunya.
3 comentaris
  • Bayfor 17 d'agost de 2017 - 11:44

    Un relat excepcional que entenc que satisfarà als seguidors de la CUP. Potser on falla més, al meu parer, és quan jutja altres opcions polítiques que no segueixen els fonaments de la CUP, perquè crec que no cal intentar desprestigiar-les d’una forma que penso poc consistent i com si això sumés punts en favor de les opcions cupaires. Per a mi tan brindis al sol pot ser intentar reformar l’Estat espanyol com pretendre que tant gran part del nucli de poder com del suport social de JxS abandonin els seus principis (incloent-hi l’adscripció majoritària al capitalisme neoliberal, o el funcionament amb unes estructures de classe en les que estan còmodament instal·lats i que per definició no llençaran en orris). Els que fins abans d’ahir pactaven amb les forces majoritàries del govern de “l’odiat” Estat espanyol, entenc que ho feien perquè ideològicament s’hi sentien còmodes i identificats, ja fos amb les retallades fiscals (recordem la llei òmnibus i l’encerclament del Parlament) o amb les reformes laborals regressives i favorables a la patronal (de fet encara se’n senten propers o no sempre hostils, com es demostra en les posicions del PDCAT davant de determinats temes, com l’anomenada llei antiokupes promoguda per ells, o l’abstenció en la moció de censura per enderrocar al govern del PP, per posar només dos exemples). En definitiva, es podrà estirar tot el que es vulgui la realitat del conflicte territorial pel poder entre els que governen a Catalunya i els que governen a Espanya, però per a mi no serà mai suficient per tapar el conflicte de classes que es manifesta en tots els aspectes i a tot arreu (des de l’economia a la política, i des de les relacions entre les persones a les formes d’entendre les cultures populars), i que al meu parer cal resoldre amb unes altres aliances, tant a Catalunya, com a Espanya i a la resta d’Europa. Ens hi juguem molt i coincideixo amb l’autor quan diu que el demà és ara.

  • Jaume2 19 d'agost de 2017 - 9:49

    Bayford, el teu error de partida, al meu parer, és que deslligues la “qüestió territorial” de la qüestió social, quan el tema nacional no deixa de formar part del corpus de la problemàtica social a Catalunya (com un alliberament) i a l’estat com un deute pendent amb sí mateixos: cap poble es pot alliberar mentre en subjugui d’altres.

    • Bayfor 22 d'agost de 2017 - 13:09

      El que tu interpretes com a error, per a mi és una afirmació. Jo no comparteixo les visions dites nacionals d’enlloc, al menys d’una forma tan generalista, única i transversal com se’ns vol imposar. Això no vol dir que no consideri que l’espanyolisme pepero és molt aberrant i molt diferent que el nacionalisme català d’organitzacions dretanes com per exemple el PDCAT, però per a mi no és suficient per haver de conformar-me amb cap dels dos, si es que puc triar (es a dir, ni l’un ni l’altre). Per a mi són més importants les persones i els projectes de convivència, on considero fonamental les aliances entre els sectors populars que penso que compartim moltes més coses, al marge dels territoris. En les qüestions polítiques, econòmiques i socials em sembla força evident que es més fàcil sentir-se proper de persones i d’organitzacions amb les que s’està intentant construir una alternativa al model capitalista imperant que ens oprimeix a la gran majoria, independentment del territori on siguem, (i això pot valdre per a tota l’amplitud territorial que li vulguem donar). I fons i tot en les relacions personals i en les qüestions culturals penso que hi ha diferents maneres d’aproximació i de convivència entre les persones, i per això em sento més proper de formes de relació i de construccions culturals que tenen molt en compte la base popular i les persones pel davant de tot, per damunt de formules elitistes molt més classistes, i fins i tot en algunes ocasions carregades d’ideologies supremacistes (que també circulen per tot arreu).

Deixa el teu comentari