Sobre els comuns i el referèndum

El coordinador general de Catalunya en Comú, Xavier Domènech, entre càmeres el 29 de maig de 2017 / NÚRIA JULIÀ – ACN

Com a signant del manifest ‘L’1-O no hi anirem‘, i des de la discrepància amb l’article de Jordi Oriola “Els comuns i el referèndum“, vull agrair-li el to, tranquil i mesurat, que afavoreix el debat. Afirma Oriola d’entrada que el referèndum és un tema molt incòmode per als comuns perquè no el tenien a l’agenda. Més aviat tot al contrari: des del començament, tant Catalunya Sí que es Pot com En Comú Podem van situar el referèndum al centre del seu programa, de la seva campanya electoral i de la seva activitat política. No solament això, sinó que a la seva assemblea fundacional els comuns van establir les condicions que ha de tenir el referèndum que reclamen: “un referèndum efectiu, que interpel·li tota la societat catalana i la seva pluralitat de posicionaments, amb reconeixements internacionals i garanties democràtiques”. I en aquesta demanda no s’adverteix equidistància ni indefinició, ja que amb aquestes condicions els comuns van participar en el Pacte Nacional pel Referèndum, que es va trencar, es va congelar o es va dissoldre precisament perquè l’1-O no pretenia complir cap d’aquestes condicions.

El gir independentista no ha fet emergir un projecte progressista i solidari

Tampoc és possible estar d’acord amb l’afirmació que per a l’esquerra és estratègicament positiu que Convergència sigui al capdavant del procés, si entenem l’esquerra com a acció política, més enllà de compartir una candidatura o d’aprovar el pressupost. És impossible recordar que aquest triple pacte històric entre l’antiga Convergència, ERC i la CUP hagi donat fruits d’esquerres en lleis, pressupostos i desobediències més enllà del processisme. Ha quedat clara la voluntat tripartida de ruptura amb l’Estat espanyol, però els sis anys de procés han deixat també palès que en el projecte que fins ara s’ha dibuixat de la Catalunya independent no hi ha cap element de trencament cap a un Estat més social, més igualitari i més solidari, cap a una Catalunya més d’esquerres.

El Barcelona World (ara Hard Rock), l’aprovació de la Llei de reforma laboral amb el PP o l’abstenció recent de l’antiga Convergència en la moció de censura contra Mariano Rajoy serien inexplicables si realment estiguéssim assistint a un desplaçament de la dreta cap a un projecte de ruptura que teoritzi i concreti una ampliació dels drets socials i laborals o un altre model de desenvolupament. L’articulista reconeix que el debat nacional està emmascarant tots els debats. Ara bé, incomprensiblement en culpa l’autonomisme, és a dir, l’Estatut d’autonomia, que ha estat aprofitat per la dreta per “dissimular el seu projecte egoista i insolidari”, com si el gir independentista hagués fet emergir del Govern de Puigdemont un projecte progressista i solidari.

Els comuns, blanc dels atacs del procés

La realitat apunta a la tesi contrària. El procés, des de fa algun temps, situa els comuns com el blanc dels seus atacs perquè percep la suma de la victòria de Barcelona en Comú en les municipals de Barcelona i les dues victòries d’En Comú Podem en les generals com una amenaça per a la seva hegemonia, ja que s’han col·locat, amb naturalitat, des de l’alè del 15-M i des de les lluites socials contra els estralls de la crisi, en un territori fronterer molt ampli, a la manera del vell PSUC i del PSC de Maragall, que penetra en l’independentisme d’esquerres. És un nou factor, una alternativa d’esquerres amb capacitat de generar il·lusió que competeix amb el processisme.

L’autor apunta que l’independentisme no passava del 15% i que en poc temps ha arribat a la meitat de la població (val a dir que en les últimes eleccions al Parlament, el 27-S, no va arribar electoralment a la meitat), però no dóna cap valor de futur al fet que Podem hagi passat del no-res al 20% o al terrabastall de Susana Díaz al PSOE. Un independentisme, afirma, que és un projecte encara inconcret però que ofereix “possibilitats de canvis i millores socials”, encara que admet amb realisme que aquests canvis es redueixen a un canvi de gestor administratiu: “gaudir d’un Estat propi ho és, sobretot, per una qüestió de gestió administrativa“.

És cert que Espanya es comporta amb una prepotència insuportable i indignant amb els fets diferencials, però no seria sobrer advertir del perill que aquesta voluntat d’independència impacient sense mecanismes efectius per concretar-se ajudi a fossilitzar fets diferencials no desitjats en aquesta Catalunya de les dues meitats. Perquè és cert que Catalunya és d’esquerres, però el mapa d’esquerres representat pels que històricament han encarnat un model de canvi o de ruptura social —el PSUC, el PSC i En Comú Podem, la Catalunya urbana i industrial, però també la de l’R+D— en general no coincideix precisament amb les places fortes de l’independentisme.

De què parlem quan parlem del referèndum

Els que defensem amb sinceritat el referèndum no podem acceptar amb passivitat, valgui la redundància, que se’ns acusi de “passivitat deshonesta democràticament” quan diem de no participar en l’1-O, perquè és això precisament el que és l’1-O: un exercici de deshonestedat democràtica amb la gent de Catalunya.

Tenim un problema afegit que sovint fa del debat una conversa de sords: de què parlem quan parlem del referèndum. Des de la saludable pluralitat dels comuns, el referèndum, si no és un acte de normalitat democràtica, no és un referèndum. I els que creuen en la independència com a solució són, o haurien de ser, els primers interessats que fos així. La sobirania i la independència d’un país no la fan les declaracions unilaterals sinó el reconeixement dels altres, començant per l’Estat del qual es pretén independitzar-se. No se sosté l’argument que la creació d’un nou Estat a Europa depèn exclusivament de la voluntat de la ciutadania de Catalunya o del seu Govern, a través del mecanisme d’un referèndum no homologable segons els codis democràtics de les democràcies occidentals. La democràcia és bastant més que posar les urnes i votar, de la mateixa manera que fer un referèndum no és jugar a acuit i amagar amb la Guàrdia Civil, els Mossos d’Esquadra, els jutges, els fiscals, les urnes i els funcionaris, i convertir el fet d’anar a votar en un acte èpic, heroic i patriòticament obligatori.

Mirem els exemples del nostre voltant, dels països amb llarga tradició democràtica que no han patit dictadures ni guerres civils durant els últims 50 anys, mirem què ha passat al Quebec i a Escòcia, que repetidament s’han posat com a exemple pels defensors del procés: hi ha hagut un acord amb l’Estat, amb el Canadà i amb el Regne Unit. Si no hi hagués hagut acord, no hi hauria hagut referèndum. La desobediència catalana té un efecte euforitzant per als addictes, però els resultats pràctics per a la ciutadania han estat nuls. Per fer un referèndum efectiu, és condició imprescindible un pacte d’Estat i un pacte de país.

No es tracta, com diu l’article esmentat, de desitjar un referèndum perfecte, sinó de tirar endavant un referèndum democràticament impecable que serveixi al conjunt de la societat catalana. I, per aconseguir-ho, és imprescindible allò que ni s’ha fet, ni s’ha intentat fer: treballar políticament a mitjà termini per teixir aliances a l’Estat perquè el 20% partidari del referèndum creixi prou per assolir un acord i un pacte. I aquest camí, certament llarg i complicat, és l’únic camí possible en el nostre entorn de democràcies consolidades. Un referèndum unilateral desconnecta, no únicament d’Espanya o d’Europa, sinó d’una part de la gent de Catalunya. La veritat, per dura i complicada que sigui, sempre és revolucionària. I, com més trigui a adonar-se’n tot el catalanisme polític, més complicat serà el camí.

La diferència entre el valor del sí i el valor del no

A Catalunya estan passant moltes coses i no totes són bones. Hi ha un corrent soterrani creixent de populisme contra Espanya, com a efecte col·lateral del processisme, amb mirada de Padània, que, com diu una amiga, posa el nacionalisme català a la mateixa altura que tots els nords més o menys rics que busquen desprendre’s dels suds “pobres, dropos i dependents”. Es dóna una visió distorsionada d’immobilisme hispànic que ignora fets com ara que a la capital d’Espanya governa una senyora com Manuela Carmena o que el PP no té majoria absoluta al Congrés dels Diputats, fet gens anecdòtic. Espanya és molt més plural que el PP.

Davant de la complexitat de la realitat a Catalunya es teoritza la desobediència a les lleis injustes com un component de la identitat de l’esquerra social i de la dreta nacional, encara que és difícil que coincideixin la dreta i l’esquerra en les injustícies que més mal fan: les injustícies de classe. La millor i més exemplar tradició de les esquerres catalanes no és treure pit per desobeir les lleis sinó trencar-se la cara per canviar-les.

Aquest referèndum dissenyat des del secret dels despatxos i no des de la llum i els taquígrafs del Parlament de Catalunya no és cap model de present ni de futur. Només cal reparar en l’enorme diferència que hi ha entre el valor del sí i el del no: si hi guanya el sí, es guanya una declaració unilateral d’independència; si hi guanya el no, es guanyen unes eleccions autonòmiques.

No és admissible que governi la sobirania dels gestos sobre la sobirania de la realitat. Sense entrar en els rèdits electorals, és difícil veure-hi rèdits polítics per a la independència o per al país. El 2-O seguirà vigent la majoria que sí que va votar el 27-S amb totes les garanties democràtiques. L’1-O tampoc legitimarà la DUI, perquè tan unilateral seria la declaració d’independència el 3-O com ho hauria estat el 3 de gener.

La veu del silenci de la majoria que va votar els comuns

Té raó l’articulista quan diu que Catalunya en Comú hauria de “sustentar-se en la seva pròpia identitat” i en la de la gent que li ha donat suport, perquè cap partit no és res sense la seva gent. El nou espai polític ha guanyat dues eleccions generals a Catalunya perquè representa un projecte alternatiu indiscutiblement engrescador, un projecte simbolitzat per un gest icònic: l’abraçada entre Ada Colau i Pablo Iglesias, entre l’Espanya que vol canviar i la Catalunya urbana, la Catalunya de les ciutats, que ja ha començat a canviar. Perquè probablement la construcció d’una Europa de la ciutadania superadora de l’Europa dels estats s’haurà de fer no tant a partir d’enfortir les relacions entre les nacions històriques com de teixir vincles potents entre les ciutats modernes on es concentra la vida de la gent.

El manifest ‘L’1-O no hi anirem’ ha volgut recollir la veu del silenci de la majoria dels que van votar Catalunya Sí que es Pot i En Comú Podem als nostres barris i ciutats.

Sembla que la política viu en una Catalunya virtual, que ha deixat d’escoltar i de parlar amb la gent comuna, la gent real i la seva complexitat. Fa l’efecte que la política tanca els ulls a l’amplitud de l’esquerda que amenaça dividir Catalunya en dues. I no és una esquerda retòrica: només cal fer un tomb pels carrers del Twitter i per les places de les xarxes socials. L’1-O no hi anirem perquè no és el referèndum que els comuns reclamem ni el que els catalans i les catalanes necessitem per aclarir el futur. No participar-hi té el significat democràtic d’esmena a la totalitat a l’1-O. Aquest 1-O podrà ser una data de moltes coses, i la gent que vagi a votar es mereix tot el nostre sincer respecte, però mai no serà ni la data del referèndum ni la data d’un referèndum.

José Luis Atienza fou tinent d’alcalde del PSUC de Viladecans en el primer Ajuntament democràtic l’any 1979; de nou, tinent d’alcalde de la mateixa població el 2011 per ICV-EUiA. Actualment és membre de Catalunya en Comú i del Consell Nacional d’ICV.
21 comentaris
  • Xavier Orduña 24 d'agost de 2017 - 10:04

    A vegades em dona la sensació que l’esquerra té massa tirada a la retòrica. Feu articles que donen vooooltes i voooooltes, i feu servir conceptes que a vegades son molt difusos. Sobirania, poble, majories, …

    – Estàs segur que el referendum del Quebec del 1995 va ser pactat? precisament jo crec que va haver-hi força controversia.

    – Que catalunya tingui un projecte social o no, o quin enfocament se li donarà, això es decidirà a la constitució que es redacti. Un referendum es un referendum, o SI o NO. No té més. No li busqueu tres peus al gat! Ara la questió es Full en blanc o El que ja sabem que no funciona.

    – Si heu guanyat dues eleccions generals a Catalunya es per el vot dual. el mateix li pasava al PSC/PSOE. Ho haurieu de saber això ….

    – Si el referendum s’ha de fer en despatxos, es per la beligerància de l’estat, del qual, pel fet de no defensar el referendum que defensaveu en sou còmplices.

    Em sap greu, perquè com a algú que es jove i no ha viscut el moment de la trancisió i la lluita antifranquista i sembla que el PSUC haguessin de ser super revolucionaris, però després et dones compte que avui en dia, un cop la revolució ha canviat, es queden parapetats darrere la seva cadira, com si diguessin, jo ja em vaig revolucionar, i fan discursos grandilocuents per justificar-se que no mouran ni un dit.

    Un referendum que questioni la monarquia en una part del territori, es el trencament definitiu de la imposició del Rei per part de Franco. Es la continuació d’aquella lluita que vau començar.

    En fi, suposo que tots serem cridats a votar, i les condicions seran les que seran. Si després no surt el que voleu, no us queixeu.

  • oriols23 24 d'agost de 2017 - 10:43

    Cada cop tinc més i més clar que els comuns esteu sent la nova cara d’ICV. L’Ada Colau deia a la campanya de les municipals que no esperaríem a que Madrid ens donés permís per fer procés constituent. I ara dieu i feu tot això?

    Cada cop tinc més clar que només doneu suport a les revolucions si la lidereu vosaltres i si aquesta revolució porta la vostra ideologia.

    És molt trist tot plegat ja que inicialment vaig creure molt en vosaltres com a projecte transformador i alliberador. I malgrat que soc conscient que hi ha molta gent que no pensa igual que vosaltres, sobretot persones com en Jaume Asens, l’Albano Dante-Fachín ò l’Àngels Martínez, us desitjo sort en el camí, perquè la República arribarà malgrat vosaltres, però serà per a tots i totes.

  • Pere 24 d'agost de 2017 - 15:24

    L’autor posa de manifest la indiferència, fins i tot l’hostilitat, que li desperta la reivindicació de les llibertats nacionals dels catalans. No dubta a associar-ho amb el reaccionarisme en totes les seves manifestacions.
    Per això coincideix, en la pràctica, i independentment de les raons que pugui adduir, amb Rajoy, Sáenz de Santamaría, Rivera, Arrimadas o Iceta. Ells també fan una esmena a la totalitat contra l’1-O.
    Tot plegat el duu a atacar l’exercici concret del dret a decidir en nom d’un hipotètic referèndum perfecte que no es veu pas en l’horitzó, la qual cosa constitueix un exercici ben eloqüent d’hipocresia política. En el fons, hi ha la idea d’una reforma constitucional pactada amb el PSOE i Cs, com a mínim, que faria “innecessària” la convocatòria d’un referèndum sobre la independència de Catalunya.
    És la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació allò que vol evitar el corrent “federalista” que ha aconseguit darrerament el control de les estructures de poder de l’aparell d’ICV.
    També sembla evident que hi ha l’intent de traslladar aquest panorama a la formació naixent Catalunya en Comú.
    Que lluny que queden els temps de l’Esquerra Verda i Nacional!

  • josep quintana 24 d'agost de 2017 - 20:06

    Una coseta, ICV tindria els defectes que tingués però era 100 000 vegades millor que el PORE i tot el reste de partits del taxi (cabia tot el partit en un taxi) en què han militat els quatre que ara donen lliçonetes sobre que ser d’esquerres és ser independentista.
    Al que ha posat federalistes entre cometes (“Pere”), li diré que el que ha de posar entre cometes és la seva vergonya perquè NO ÉS NINGÚ per donar carnets de federalista, ni carnets de català, ni carnets de demòcrata, ni carnets de RES.

    • Pere 24 d'agost de 2017 - 21:19

      el teu nivell d’argumentació ja ho diu tot

      • josep quintana 25 d'agost de 2017 - 12:43

        Hola “Pere”,

        La desqualificació per tu dels més arguments és un gran elogi quan ve d’algú que és dedicar a recitar tota hora el catecisme de l’independentisme, un compendi de fal·làcies, sofismes i cuentus xinos en general. Ni les poca-soltades que dieu sobre Espanya són veritat, ni el “procés” va enlloc (les cometes aquí sí que són ben grans).

        Totes les lloances al referèndum com mitjà d’expressió democràtica fan riure quan és conegut que des de Bonaparte, passant per De Gaulle, Pinochet o Franco, sempre han estat una eina del poder per pseudo-legitimar-se.

        No hi espai ni tinc temps per desmuntar totes les burrades que la gent normal s’ha hagut de sentir de la gent com tu que pontifica sobre la independència mentre destrueix el seu país separant als catalans i dient que els que tenen sentiment no-independentista no poden ser catalans.

        I ja no entro en la teva deslleialtat al teu partit perquè suposo que quan traeix al seu país ajudant a portar-lo a l’abisme, retreure-li el que fa amb el seu partit és una banalitat.

  • Lletraferit 24 d'agost de 2017 - 20:25

    Amb tot el respecte per els independentistes. El “procés” és una maniobra d’intoxicació política que no te com objectiu l’assoliment d’una independència efectiva impossible. El principal objectiu és la prèdica , amb la complicitat de tots el mitjans públics i gran part dels privats, d’una ideologia ultranacionalista, identitària i supremacista que divideix vol dividir una societat plural i mestissa (en el bon sentit de la paraula) entre bons (independentistes) i mals catalans (federalistes, unionistes,..). Amb l’ajuda d’organitzacions reaccionaries com l’ANC és preten cohesionar una majoria que mantingui en el poder als actuals dirigents que en cinc anys no han fet res per solucionar els problemes reals del país. Els que el dia 1 d’octubre votin creient la promesa de que “en 48 hores serem independents” mereixen el meu respecte personal, però sembla increible que s’ho creguin.

  • Lletraferit 24 d'agost de 2017 - 20:45

    Qui realment vulgui treballar per la independència ha de tenir present que no pot ser un objectiu (efectiu) a curt termini. Actualment el govern actúa amb el recolzament d’aproximadament la meitat del país com si el tingués de gairebé tots nosaltres, seguint la vella tradició convergent de confondre el partit amb el país. No sembla de moment que ERC pensi canviar aquesta forma d’actuar.

  • Lletraferit 24 d'agost de 2017 - 20:48

    Ser independentista no és una condició necessària per ser demòcrata. Tampoc és imprescindible estar a favor del dret a l’autodeterminació de Catalunya. Estic fart de sofismes que parteixen d’aquesta base.

    • Pere 24 d'agost de 2017 - 21:21

      Vaja, que es pot ser demòcrata negant als catalans el dret a decidir el seu futur. Una nova variant de la democràcia!

      • Lletraferit 24 d'agost de 2017 - 22:04

        Una pregunta: en una futura república catalana els habitants de, per exemple, l’Area Metropolitana de Barcelona, tindrien el dret “democràtic” a decidir “el seu futur” tot i l’oposició del govern de l’estat català? La resposta es “no”, perquè pertanyen a un estat de dret i haurien de pactar l’exercici d’aquest dret. Doncs estem a les mateixes. Hi ha força gent a Catalunya que considera que ha de seguir formant part d’Espanya i no per aixó deixen de ser democràtes. Jo crec que primer s’hauria d’haver mobilitzat tots el partidaris a l’autodeterminació, aixó si amb l’acompanyament de polítiques de progrés per combatre la crisi en l’exercici de les competències “autonòmiques”.

        • Pere 24 d'agost de 2017 - 22:35

          Vet aquí un bon exemple de com les posicions contràries al referèndum (al de l’1-O i a qualsevol altre, insisteixo) pretenen dividir efectivament els catalans entre “els d’aquí” i “els de fora”, tot suposant-los ben gratuïtament opcions radicalment enfrontades.
          Qualsevol procés electoral comporta posicionaments diversos dels qui hi participen, però això cohesiona la societat al voltant dels procediments democràtics.
          Negar un principi democràtic bàsic com és la consulta referendària sobre qüestions de la màxima importància política, en canvi, sí que divideix i crea malestar, perquè obliga els uns a viure sota el dictat dels altres, i preneu els uns i els altres en el sentit que vulgueu.

          • Lletraferit 24 d'agost de 2017 - 23:54

            En primer lloc no has contestat la meva pregunta. A més no estem parlant d’una “consulta”, si no (quan es convoqui) d’un referèndum “vinculant” que ens portarà a la independència en 48 hores (aixó és el que ens venen) sense les mínimes garanties democràtiques: Junta Electoral, o com es digui, designada de fet per el govern; encara no sabem el cens; parcialitat escandalosa del govern i els mitjans públics; cap garantia de reconeixement internacional. No veure aixó és de cínics o de fanàtics. El més probable és que el referèndum no es celebri, però la tabarra “processista” no s’aturarà.

  • Pere 25 d'agost de 2017 - 8:57

    Abstenir-se de participar en l’1-O, tal i com estan les coses, vol dir fer-se còmplice objectiu dels qui neguen les llibertats nacionals de Catalunya. Cínic és qui no ho vol veure.
    Altra cosa és que els seus resultats siguin aplicables: Encara que hi pugui participar més del 50% del cens, els poders de l’estat faran el possible i l’impossible, sense reparar en mitjans de tota mena, per impedir-ne la seva aplicació.
    Això va de democràcia!

    • josep quintana 25 d'agost de 2017 - 13:01

      Catalunya en Comú a la seva assemblea fundacional va decidir que no convocaria ni participaria en referèndums que no complissin els punts següents: ser efectius, interpel·lar a tota la societat catalana (si tota, inclús els que no volen la independència i/o no creuen que un referèndum sigui una bona idea) i la seva pluralitat, tenir reconeixements internacionals i tenir garanties democràtiques.
      El que sigui que convoqui el President Puigdemont quan ho convoqui o quan forci el reglament del Parlament de Catalunya per convocar-ho no compleix aquestes condicions. El que és cínic es anar insultant als Comuns perquè intenten complir amb les decisions de les seves assemblees. Ja et vaig dir que no ets NINGÚ per donar carnets de RES (ni tu ni la Terribas, ni el Mikimoto, ni el Toni Soler, ni l’Iu Forn ni cap dels catequistes del sofisma i el disbarat que us dediqueu a desqualificar als que no combreguen amb les seves rodes de molí).

  • Pere 25 d'agost de 2017 - 23:33

    No insulto els Comuns ni a ningú. I Catalunya en Comú, en la seva assemblea, va decidir no posicionar-se al respecte fins al 16 de setembre. Alguns, però, partidaris del manteniment de la unitat d’Espanya al preu que sigui, no van respectar els acords de l’assemblea i van publicar com a manifest el que era un document intern que van renunciar a presentar al ple, en favor d’un text de consens.
    Em aquest manifest es cridava a quedar-se a casa l’1-O, amb l’argument que la convocatòria de l’1-O era cosa del govern Puigdemont, i que participar-hi afavoriria aquest govern exclusivament. Un bon exemple de miopia política i de falta de respecte envers les normes democràtiques de l’organització política a la qual es pertany.
    I ho dic tot plegat des de dintre dels Comuns, i no pas des de fora. Perquè pertànyer als Comuns no hauria de significar ser antiindependentista.

    • josep quintana 28 d'agost de 2017 - 14:40

      Hola “Pere”,

      Hauries d’estudiar-te bé com funciona Catalunya en Comú per tal de no confondre la coordinadora del 8 de juliol amb l’assemblea del 8 d’abril (que ja és confondre) .

      -A l’assemblea del 8 d’abril es va decidir no participar en referèndums que no fossin “efectius, interpel·lessin a tota la societat catalana (si tota, inclús els que no volen la independència i/o no creuen que un referèndum sigui una bona idea) i la seva pluralitat, tingués reconeixements internacionals i tingués garanties democràtiques”

      -A la coordinadora del dia 8 de juliol es va decidir respectar la decissió d’abril i per tant no considerar el 1-O un referèndum, tot i entenent que hi hagués gent que el considerés així. També es va decidir promoure mobilitzacions pel dret a decidir i no es va descartar fer-ne una el 1-O, aplaçant la decisió de si fer-ne o no i en tot cas de quina fer.

      Sobre el manifest, feia molts mesos que s’estava escrivint. El manifest es va presentar a la coordinadora com a aportació però no estava fet per ser presentat. Es va retirar perquè el document de l’executiva recollia el punt principal del manifest que no és altre que dir en veu alta el que sap tothom, que el 1-O no compleix les condicions definides en l’assemblea del 8 d’abril (assemblea no coordinadora, abril no juliol, no et confonguis). Després el manifest va seguir el seu camí perquè hi ha una àmplia massa d’activistes de base de Catalunya en Comú que volien fer aquest exercici d’autoreconeixement i dir que més enllà de tàctiques i estratègies electorals pensen el que pensen i tenen dret a pensar-ho i a dir-ho com a majoria que són.

      No torno sobre les teves descalificacinos perque ja et vaig dir el que opino dels teus carnets de bon català.

  • Josep Pares 27 d'agost de 2017 - 12:13

    Retratat, Sr. Jordi Oriola; Si no es liderat per les esquerres, no interessa, es lo que s’en sustrau del seu article. Mes egoisme no es possible. Aprengui a donar i rebre, a intercambiar; no pot ser sempre lo que un vol, que estem en una societat molt diversa, repeteixo, Sr. JORDI: MOLT DIVERSA. Evidenment, amb persones com vosté, NO PODEM ANAR ENLLOC; la seva “táctica” es la de la pastanaga, igual que la del despreciable PUJOL: Anar corrent sempre per no arribar enlloc . Be, aquest es el meu criteri, i, per tant, tan fals o real com el seu, però crec que la raó está de la meva part. La falta de protagonisme dels COMUNS ha estat la causa principal del seu abandó de les seves obligacions com a partit. Els de la CUP, criticats sí, peró han fet el seu paper, el que s’esperabe d’ells, i, aprenguin Srs dels COMUNS, es van arribar ha entendre amb la dreta catalana. Fa mal tal bofetada, i la millor manera de sortir a primera plana, es posar-se de cul al procés, perque, ha pesar de tot el seu argumentari, que no es res mes que aigua calenta, la raó principal es que voldrien LIDERAR el procès, i aixó sols ho podem fer TOTS els Catalans que així ho volguem, i no solsament un partit, el que sigui. Encara i es a temps per rectifucar, que es de savis. Vagi a VOTAR el 1-O, i veurá com la seva conciència queda alleuguerida. Concell d’amic.

Deixa el teu comentari