L’1 d’octubre, en context

Mariano Rajoy i Carles Puigdemont, en la reunió del Gabinet de crisi pels atemptats terroristes, el 18 d’agost del 2017 / LAURA FÍGULS – ACN

Et demanen unes notes sobre l’1 d’octubre per a publicar un dia determinat. Hi penses i et fas un esquema per posar negre sobre blanc a les idees i, de cop i volta, en els últims dies els esdeveniments agafen una acceleració que sembla trastocar qualsevol idea que, amb el temps i l’observació dels fets, t’hagis pogut fer. Encara més quan l’atac del govern central contra la iniciativa catalana ha demostrat ser brutal i capaç de posar en perill les llibertats democràtiques de tots els ciutadans i crida per tant tothom a mobilitzar-se.

Tanmateix, una de les condicions imprescindibles de l’anàlisi és la capacitat de seguir l’esdevenir dels fets –les urgències, per dir-ho en altres paraules- sense perdre el quadre de conjunt, les arrels, els processos de més llarg abast que expliquen els fets i en el qual les urgències es col·loquen.

Si es fa aquest esforç, el quadre de conjunt del com i del perquè s’arriba a l’1 d’octubre apareix bastant clar – per molt que sigui complex i amb diferents capes- que van de la situació global, passant per la pròpia conjuntura d’un sistema polític espanyol en crisi, fins a la situació més concreta de les vicissituds de la vida política catalana. Les tres capes estan adherides, les tres se sobreposen, les tres es condicionen, però en el fons estan travessades per a una única gran qüestió: l’astorament i l’enuig davant d’una política i d’una economia que s’escapen del tot a les demandes de la ciutadania i de la impossibilitat d’aquesta última d’incidir-hi. Partint de la mateixa interpel·lació –i per tant compartint l’arrel–, han donat peu a dues respostes diferents, que són dos vectors que impulsen cap a direccions oposades, una d’obertura d’espais democràtics nous, i l’altra de refugi en la zona percebuda com a zona de confort.

El 15-M ha estat el moviment social més important de les últimes dècades

La capa global ens parla d’un somni europeu en crisi. Una crisi que comença quan s’ensorra la perspectiva d’un enfortiment polític de la Unió –amb la fallida del projecte constitucional europeu-, i es redobla amb la crisi econòmica i amb les polítiques d’austeritat. En aquest cas, també hi ha hagut dues respostes. Una ha plantejat un replantejament en clau democràtic dels mecanismes continentals –i s’ha topat amb una manca de múscul fins i tot demogràfic, com en el cas de Grècia-; i l’altra ha plantejat un retorn a una sobirania nacional impossible, que per ser creïble (quan tot apunta que Westfàlia ja està morta i enterrada), ha exaltat els seus vessants identitaris. Davant de la por es refugien a la realitat dels seus, els de sempre. Les opcions que han nascut d’aquest plantejament han estat el Brexit, però també Trump o Orban.

La capa de l’estat també ens parla d’una situació en la qual l’efecte combinat de la crisi econòmica i de la política tradicional han polvoritzat tot un sistema polític i institucional. La ceguera de l’últim govern de Zapatero davant de l’envestida de la crisi, la reforma amb nocturnitat de l’art.135 de la Constitució per part dels grans partits tradicionals; les polítiques d’austeritat del govern de Rajoy i els nombrosos casos de corrupció han provocat enuig i una desorientació brutal. Una part d’aquella indignació ja va fructificar en el 15-M. Aquest ha estat el moviment social més important de les últimes dècades i ha aconseguit transformar-se en tota una sèrie d’opcions polítiques d’abast estatal, autonòmic i, sobretot, municipal, unes opcions que han intentat donar respostes a través d’un apoderament de la ciutadania. L’impacte ha estat gegantí i la reacció, també.

En realitat, la batalla política, electoral i fins i tot cultural viscuda a partir de 2011 ha mostrat els signes de la doble tensió global. Eixamplar i arriscar-se a tornar almenys una part del poder polític als seus legítims propietaris o bé escollir la via de sempre, la zona de confort. A escala estatal es pot dir que el combat entre les dues coses ha quedat en res. Ni les noves respostes han sabut guanyar el partit a la primera, ni tampoc les respostes tradicionals han prevalgut. Un exemple de mostra especialment privilegiat per això que s’està argumentant és la tempestuosa vicissitud del PSOE en els últims anys.

La governamentalització del moviment sobiranista i el desplaçament cap a la independència ha tret força a l’impuls cap a la obertura democràtica

En la capa catalana tot pot semblar més confós perquè en part tot comença abans i perquè la permeabilitat de les dues respostes ha estat més alta. No faré un repàs del naixement del moviment sobiranista i independentista, però sí que s’ha de recordar com dins de la riuada que l’impuls cap a una regeneració democràtica –i que també ha tingut el seu “momentum” dins del sobiranisme el 2012– ha conviscut i conviu en el mateix moviment amb plantejaments de replegament identitaris i solipsistes, que no es poden deixar de mencionar, per molt que durant molt de temps ha estat tabú fer-ho. En aquest sentit la progressiva governamentalització del moviment i el seu desplaçament del dret a decidir a la independència ha tret força a l’impuls cap a l’obertura democràtica i afavorit la configuració d’una reivindicació nacionalista clàssica que ha intentat blindar unes forces polítiques catalanes clarament en crisi, espantades per l’emergència de partits i moviments clarament transformadors.

Aquest és el context en el qual es camina cap a l’1-O, que ha acabat sent tot menys allò que els seus organitzadors diuen que és. En aquest punt, s’ha de ser clars: l’1-O no és un referèndum ni un espai de decisió vinculant. No ho era abans és perquè no complia cap de les característiques que s’associen a un procés de decisió amb garanties, i sobretot perquè no tenia ni té el reconeixement de sectors molt amplis de la població catalana. I encara ho serà menys en el moment en què la brutal intervenció estatal ha deixat sense efecte moltes de les previsions del govern català.

Així i tot, encara abans de la intervenció estatal la demoscòpia ens proporcionava dues dades que molt il·lustratives: menys del 20% de la ciutadania creia realment que els seus efectes tindrien algun tipus d’eficàcia, però alhora més de la meitat de la població declarava que aniria a votar. No podem saber si els pronòstics es compliran, i encara més quan cada cop sembla més difícil que es pugui produir quelcom semblant a una votació.

El referèndum no era ni serà vinculant. Abans no en tenia les característiques i ara pateix una brutal repressió

En aquest quadre, la divisió entre aquells que aniran a votar l’1-O i aquells que no és, en part, fictícia, i encara més després de la intervenció de l’Estat. Aquesta divisió és filla d’una polarització volguda per les dues forces conservadores que monopolitzen el debat. Entre una persona que tenia o té pensat anar a votar a contracor com a forma de mobilització contra el PP i com a gest d’afirmació democràtica -però fastiguejat per l’actuació unilateral del govern de JxSí- i qui decidirà no anar-hi, però té la mateixa lectura de la situació i buscarà altres formes de mobilitzar-se, les diferències són moltes menys d’aquelles que ens volen fer creure. És molt probable que tots dos comparteixen la idea que el conflicte català és un conflicte polític, que políticament s’ha d’afrontar. I que en el fons es tracta d’un conflicte que en la seva essència té a veure molt més amb la capacitat de decidir, que no estrictament amb la independència.

Sobretot, hauríem de vetllar tots per què les diferències entre aquests dos sectors de la població siguin moltes menys d’aquelles que tant el govern central, com el govern de la Generalitat –i els seus respectius mitjans afins– volen establir. M’atreviria a dir que evitar aquesta contraposició és un deure. Ens hi va la unitat civil de la societat catalana i també les possibilitats d’un canvi a Catalunya, a Espanya i a Europa.

Paola Lo Cascio és politòloga i historiadora.
4 comentaris
  • Pau Planas Puigbert 29 de setembre de 2017 - 10:43

    Qui decideix si és o no és un referèndum, i si és o no és vinculant, no ets tu, Paola, sinó el Govern que el convoca, els partits amb representació parlamentària majoritaris que el recolzen, i els observadors internacionals que vetllaran per les garanties. Sigues una mica més humil. Qui ets tu per decidir el caràcter del referèndum? El teu dictamen té la mateixa validesa que la validesa que pot tenir la meva particular interpretació del referèndum com a consulta entre partidaris i contraris als cotxes de fórmula-1. El referèndum no és interpretable: precisament els referèndum es fan per esborrar qualsevol dubte en relació a un conflicte que no permet consensos. PRECISAMENT el referèndum es fa per tal que els partits no jugueu a manipular i interpretar els vots que us donen: vau callar la veu independentista que al 27-S us va donar el vot, i ARA no podreu silenciar-lo ni manipular-lo. La gent parlarà DIRECTAMENT, sense intermediaris que distorsionen.
    Se n’han fet molts, de referèndums, a Catalunya, Espanya, Europa i al món, i tots han servit per desencallar per vies democràtiques tota mena de conflictes o disjuntives. Digues, Paola, si de cas, que no t’agraden els referèndums, o que no creus en el dret a l’autodeterminació de Catalunya perquè consideres que som un poble ni som subjecte polític. O digues que el que tu vols és una parcel·la de poder a la menjadora de l’Estat borbònic i viure del discurs pijo-progre durant anys i panys, i enganyar a la gent eternament dient que no-sé-quan hi haurà un pacte a nivell estatal per fer un referèndum acordat. Però si us plau, no caiguis en la deshonestedat de manipular un referèndum que no és teu, ni meu, ni del PDECAT, ni d’ERC, ni de la CUP, sinó de tots. És increïble la poca vergonya que teniu en erigir-vos moralment superiors i creure-us amb el dret de canviar el sentit d’una expressió de mandat directa i popular. No us necessitem. No ens molesteu des de les vostres torres d’ivori (ivori ecològic-no-procedent-d’elefant-assassinat), estem fent una revolució DES DE BAIX.

    • Maria L. Sciascia 29 de setembre de 2017 - 12:14

      L’amic Planas, sempre tant subtil, (especialment amb les dones).

      • Pau Planas Puigbert 29 de setembre de 2017 - 15:52

        Que trist que tiris de calúmnies en lloc d’argumentar. A què treu cap ara la teva condició de dona? Què té a veure amb tot el que discutim? Per què utilitzes el feminisme fer difamar? Que avall que heu caigut.

  • Xavier Orduña 29 de setembre de 2017 - 15:18

    Estic d’acord, si el referèndum es vinculant o no, ho decidiran els paisos de la resta del mon acceptant o no catalunya com a un nou estat.

    Vaja, més que res perquè tu et pots convertir en nou estat (com transnistria) però si la resta d’estats no t’accepten, doncs no serveix de res.

    El cop d’estat del 36, tampoc era vinculant oi?

    Xavi

Deixa el teu comentari