04/10/2017 | 19:00
Escric aquestes línies diumenge a la nit, perquè no vull que em passi la ràbia i tristor que sento dins. La decepció. Sí, decepció, perquè tot i que ens havíem imaginat mil escenaris, teníem l’esperança que les coses fossin diferents.
Ja fa temps que es parla d’independència, i tant, fa anys de fet. I és una de les coses que treu credibilitat a tants partits i a tanta gent que on eren, fa temps? Bé, ni ho sé, ni m’importa. M’importa l’ara, perquè a més, el que vull explicar ja no va d’independència. Fa temps que vam deixar de parlar d’això i vam començar a parlar de democràcia, de llibertats, d’un Estat que es fa dir modern. D’aquell 20 de setembre, amb detencions que van avergonyir a mitja Europa i escandalitzar l’altra meitat. De tot el que ha vingut després.
No sóc independentista però tinc moltes ganes d’independitzar-me del Partit Popular. Sonarà a tòpic, però m’he passat mitja vida intentant descobrir on estan les fronteres que conformen la meva identitat, i ara que més o menys ho tinc clar, ja no en vull més. I alerta, aquesta és la meva opinió i no té per què ser la de ningú més.
“Vull un referèndum amb garanties, vull negociació, però per damunt de tot això, vull que tornem a ser coherents”
El que deia: tinc moltes ganes d’independitzar-me del Partit Popular, perquè no tenim un govern democràtic, i per desgràcia, tampoc ho és l’oposició. Perquè ser demòcrata ara voldria dir fer tot el possible per fer fora aquesta estructura que ha fet el que ha fet. Però el PSOE farà moció de censura?
I al mateix temps, la Unió Europea mira a una altra banda, com acostuma a fer, mentre aquí, la ciutadania diu “que dolent, en Rajoy” i no veu altra sortida que la independència. Si és que ho entenc. Jo vull un referèndum amb garanties, vull negociació, vull saber què passarà. Però per damunt de tot això, vull que tornem a ser coherents. Que ens hem perdut com a societat, que ens hem perdut com a humanitat, que hi ha una crisi de valors i no hem superat el franquisme. Segueixen imposant la “Llei mordassa”, el rescat bancari, els desnonaments, la reducció dels drets laborals, de l’educació pública, de la sanitat, no arriba el pacte contra la violència de gènere, hi ha retallades en els serveis socials…de veritat que no us emprenya? I mentrestant? Violència, violència física, violència social, la desigualtat, que també és violència, la indiferència, que també és violència.
“Jo no vull la independència, però per mi, el dret a decidir és una de les lluites més importants en democràcia”
Quan escric aquestes línies escolto Telecinco i Antena 3 i penso que és una llàstima que fora de Catalunya s’expliqui així la situació. I que quina llàstima que tanta gent s’hagi cregut que és normal frenar la legitimitat amb violència per tal de garantir la legalitat. Una legalitat tantes vegades injusta, perquè s’ha repetit moltes vegades. Les dones no votaríem si no fos per la desobediència d’unes quantes heroïnes. Les dones de l’Aràbia Saudita no haurien aconseguit conduir si haguessin obeït les normes. Jo no vull la independència, però per mi, el dret a decidir és una de les lluites més importants en democràcia. Perquè si la majoria és independentista, que encara no ho sé, no sóc ningú per a frenar-ho. Que el “statu quo” afavoreixi la meva opinió i postura, és a dir, la no independència, no vol dir que m’agradi el que està passant, ni de bon tros. Podria imposar la meva visió a la llibertat democràtica per simple comoditat? Es pot dormir així?
Que la violència és l’últim recurs de l’incompetent ho sap tothom. També que quan la llei no és justa, s’ha de desobeir. No ho dic només per la independència, ho dic per totes les lluites que ens queden per conquerir com a ciutadans.
