L’esquerra espanyola, ICV, els Comuns i saber-se explicar aquí i allà

“Ha sido hermoso y terrible.
Lo hermoso lo habéis puesto vosotros y lo terrible nosotros.
Ójala podáis perdonarnos algún día. Ójala nos merezcamos ser perdonados.
Dale un abrazo muy fuerte a tu gente tocada de mi parte
y transmíteles mi vergüenza y mi dolor.”

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, mostra als mitjans la papereta després de fer tres hores i mitja de cua al Centre Cívic La Sedeta / GEMMA TUBERT – ACN

M’escrivia aquestes paraules, molt sentides, un bon amic d’Extremadura, activista als moviments socials i a Podemos, la matinada de l’1 al 2 d’octubre. La seva, com la de tantes ciutadanes i ciutadans de les Espanyes, és una actitud lloable, noble, bella. Les setmanes abans del referèndum va multiplicar-se la solidaritat arribada de molts racons de l’Estat espanyol. Més enllà dels “sospitosos habituals”, però, l’ajut va ser minso. La realitat és que, a banda de bascos, gallecs,  l’Ateneo Republicano de Vallecas, el SAT andalús de Sánchez Gordillo i algú més, el silenci va ser la nota imperant. L’esquerra fraterna, tants cops invocada, es va trobar a faltar, diumenge. No hi era. No hi era quan uns cossos policials extremament agressius apallissaven ciutadans que volien votar. Com a mallorquí d’origen, per tant com a espanyol tècnic, ho sé perfectament. Més que un escriptor de Sant Adrià. Més que un presentador televisiu de Cornellà. Podem o Esquerra Unida han tingut actituds tèbies. Algunes més valentes que d’altres, val a dir-ho. No és el mateix un Monedero que un Errejón, certament. Però el balanç és decebedor. Les esquerres dels pobles, de motxilla aparentment federalista i autodeterminista, han caigut majoritàriament molt baix. Una Mònica Oltra, nerviosíssima dies abans de la consulta —i desautoritzada pels sectors més sobiranistes de Compromís— o la CHA aragonesa —amb dirigents destacats fent acudits a Twitter l’1-O mentre hi havia persones hospitalitzades— en són una mostra nítida.

Des de Catalunya algú dirà que no ho hem posat fàcil. Tot són opinions. Les xarxes de la nostra societat civil fa mesos, si no anys, que miren d’explicar-se a fora. Per a mi, un dels quids de tot plegat és com s’explica a dins i a cap a fora un dels actors que és i serà clau en la resolució del conflicte entre l’Estat espanyol i la majoria del poble català —atenció a qui anomeno com a contendents, perquè el nom fa la cosa! La galàxia de Comuns, tan diversa però que, quan vol, sap cohesionar-se, no ha acabat de comunicar, a Espanya, què estava passant a casa nostra amb la correcció que seria desitjable. Durant massa temps ha estat connivent amb un discurs interessat, bastit des de les torres d’ivori de Madrid, que parlava d’elits confrontades; que identificava l’independentisme com un moviment social de classe mitjana escassament transformador.

Els Comuns no acaben de prendre el partit que una gran part de la ciutadania que els va votar els demana

Ara es comença a virar. En una direcció correcta. L’actitud de l’alcaldessa Colau ha estat d’una honestedat —habitual en ella, d’altra banda— que cal agrair. No cal parlar d’un Pisarello o un Asens. Però, més enllà d’una contundència adequada però que es pressuposa en matèria de drets civils, els Comuns no acaben de prendre el partit que crec, fermament, que una gran part de la ciutadania que els va votar els demana. Els perquès d’això, crec que cal buscar-los en un rovell d’ou molt clar del seu projecte: Iniciativa per Catalunya.

Ve de lluny. De complexos molt interioritzats. És una qüestió incòmoda de parlar. Però crec que paga la pena. Parlem del dolor, per exemple, que és quelcom que autoidentifica molt els col·lectius. ICV i el catalanisme d’esquerres que representa em fa la impressió que considera, des dels anys durs de la dictadura, que té el patrimoni de tot el que als progressistes catalans els ha costat aconseguir. De totes les gestes que hem fet, de tots els greuges que hem viscut. El patiment de les classes populars catalanes durant 40 anys és seu. El classisme només els ha afectat a ells —que treien excel·lents resultats en barris i ciutats amb rendes altes i que acostumen a menysprear la ruralitat. L’esperit de resistència és només seu. El PSUC és només seu. L’únic dolor és el del preciós Miguel Núñez, a qui, per cert, no sempre defensaren amb intensitat. Allò que patia el PSAN o la CNT o el Front Nacional de Catalunya o el grup maoista, autònom, d’en Pallach o del que fos de torn, no era dolor. Eren nimietats, suposo. Això explica que hi ha qui no va plorar amb la mateixa intensitat diumenge davant 900 ferits que per altres catàstrofes provocades per aquest sistema polític i socioeconòmic injust. Hi ha qui no es va estremir, qui no va trencar-se, quan veia les àvies rajant sang pel cap, les noies vexades, els ‘nanos’ amb el cos marcat per les pilotes de goma. Preferia parlar del ‘mantra’ de la irresponsabilitat de Puigdemont o de la necessitat que Rajoy marxi.

La dicotomia és entre consolidar una segona Transició o construir un ens nou amb la justícia social com a eix

Com a persona que estima les diferents tradicions de les esquerres catalanistes, em costa entendre qui no enllaça el fet nacional i el social. Qui no agafa el millor Andreu Nin, el millor Joan Comorera, la millor Nati Yarza —primera alcaldessa d’Espanya, d’ERC i nascuda a Castella— o allò millor d’una barcelonina quasi anònima com Micaela Chalmeta, socialista i feminista sempre reivindicada per un tipus íntegre com Ivan Miró, de qui l’any 1943 els historiadors perden el rastre quan, en la misèria total, necessita que la Unió de Cooperatives de la ciutat li pagui unes ulleres. Totes aquestes biografies i el seu esforç per l’emancipació dels catalans en fan una de sola. Entendre això és essencial.

L’oportunitat de ruptura, ara i avui, el 2017, amb el règim del 78 —un sistema de poder construït a sobre d’una dictadura i que ens ha fet creure que estudiar una carrera o tenir vacances era un privilegi que havíem d’agrair— és fer una República que on té les millors condicions per ser edificada és a Catalunya. Per això cal que els Comuns es moguin més. Que superin l’esperit conservador i immobilista que una certa ICV —no tota— els fa projectar. I que entenguin que són indispensables per explicar als demòcrates i progressistes de la ‘Pell de Brau’ que un procés constituent català és l’única via no retòrica per trencar els cadenats del 78 i emancipar els pobles d’Espanya. Necessitam els Comuns, les dones i els homes d’esquerres d’aquest país, tant si anem a un escenari de DUI com si anem a un escenari de referèndum pactat —desitjable, des del meu punt de vista, però sembla que improbable. Que hi pensin. La dicotomia no és 155 o DUI; és entre consolidar una segona Transició on Ada Colau pot esdevenir com a màxim un Maragall 3.0, o construir entre tots un ens nou on la justícia social i la sobirania econòmica siguin centrals.

Antoni Trobat és periodista i tècnic d’ONG.
8 comentaris
  • orriols 5 d'octubre de 2017 - 21:17

    L’Antoni Trobat considera que no voler deixar del tot de compartir projecte amb la gent de la resta del que es considera Espanya és immobilisme? I és cert, a ICV – organització que conec bé – hi ha una proporció significativa de gent que pensa d’aquesta manera, de manera molt semblant al que passa al conjunt de Catalunya. Tu el que dius que el revolucionari (segur que hi ha alguna paraula més moderna per dir-ho) és que ICV tiri tota aquesta gent per la borda. Això és el que dius. De la mateixa manera que deus dir que una DUI és legítima sense tenir en compte a qui deixes d’escoltar, a qui tires per la borda. També fas un llarg paràgraf sobre si ICV es pensa que el patrimoni sobre no sé quantes coses, que és absolutament gratuït en l’article. T’has quedat descansat.

  • Arnau M.V 6 d'octubre de 2017 - 1:07

    A mi m’ha semblat un article conmovedor. Podria explicar moltes històries de decepció amb ICV des dels moviments socials, però no vull fer sang. Ho sento, malgrat que crec que hi han de ser, ICV arrossega excés de lectura ideològica i institucional de la realitat. La falta carrer, li falta cintura, li falta funcionar amb més intuició, més risc i menys rigidesa d’anàlisis. Gràcies Antoni, has posat paraules al que molts voliem dir. No se si, com dius, som una majoria dels votants dels Comuns, d’això no en tinc ni idea, però en tot cas és el que moltes sentim.

  • Guillem Galera i Léger 6 d'octubre de 2017 - 5:42

    Amic Trobat,
    Simptomàtic que citis un homenot com Andreu Nin. Precisament, la preqüela d’IC, el PSUC, formació patrocinada per la URSS (que ja era una estafa al moviment obrer internacional: veure Judicis de Moscou que ja es preparaven) i amb nul·la tradició entre les esquerres nacionals (el PSUC es va crear el 23 de Juliol del 1936, 5 dies després del cop d’estat franquista), va ser un còmplice actiu en el segrest i assassinat de Nin, no fos cas que l’impuls revolucionari del POUM i la CNT trenqués els esquemes immobilistes ordenats des del Komintern. Simptomàtic, deia. 80 anys més tard, ens trobem amb un partit de suport popular escàs, i sóc generós, que es troba còmode en l’oposició (ara toca anar repetint que l’independentisme de masses és una cortina de fum dirigida per la dreta dolentota), que aposta clarament, i des de la impostura transformadora, per l’statu quo com ens mostra sovint el sempre rialler Coscubiela. Per cert, si CaixaBank marxa (bon vent), el deute de 9 milions d’euros d’IC, com es pagarà?

  • Arnau M.V 6 d'octubre de 2017 - 11:35

    Ups, em relleigeixo i capto testosterona 😉 Assumeixo que encara estic desconcertat pel 40% de vot en contra de participar al 1-O… tampoc com a “movilització”. Orriols, no crec que ningún tingui problema a conviure amb gent que “no vol deixar del tot de compartir projecte amb la gent de la resta del que es considera Espanya”, sinó no estariem als Comuns tots barrejats. No, el problema és quan tens l’opció de fer campanya pel NO o pel vot en blanc i a més t’ofereixen que direm que això serà només una “movilització” (expressió amb la que molta gent ens sentiem ignorats) i així i tot… un 40% vota que no vol ser-hi! Per mi va ser un shock, ho reconec. I també reconec que em va recordar altres moments amb ICV en el passat. Crec que les crítiques al 1-O, compartides o no, s’havien de fer, però ja eren molt públiques i havien quedat clares. Però un cop fet aquest saludable exercici democràtic, anar en contra de l’exercici del vot, ni que sigui com a protesta contra l’inmobilisme total de l’Estat espanyol durant tants anys (18 cops ha estat rebutjada la proposta de referendum pactat), es fa molt difícil d’entendre. Això és el que anomeno excés de lectura ideològica i rigidesa d’anàlisis. I això no treu que valori també les aportacions molt positives que ha fet ICV en molts temes.

    • orriols 6 d'octubre de 2017 - 11:56

      Això és Catalunya.

    • orriols 6 d'octubre de 2017 - 12:04

      Respecte la consulta a CeC, dones per sentat, sembla que el 40% de no ve d’Icv. No ho sé. En qualsevol cas el que vaig trobar a faltar en aquest cas és la manca de debat, de transparència. És un problema que envolta la creació de CeC. Genera desconcert i desconfiança.

  • Arnau M.V 6 d'octubre de 2017 - 12:30

    Tens raó, jo tampoc penso que tot vingui d’ICV. En tot cas seria una dada interessant d’analitzar, en cas de poder-la tenir. El que si dic és que la suma de situacions semblants en el passat -sumada a alguna informació personal- em duu a una associació d’idees. Però pot ser un prejudici. I si, a CeC tot sembla bastant precipitat; i sobretot que ha faltat iniciativa política i hem anat a remolc. Sobre el paper era obvi fer el salt del municipalisme al nivell nacional, però en la realitat personal de les vides, la disponibilitat, el multiactivisme.. no se si realment estem preparats. Almenys des dels moviments socials diria que no gaire.

    En quant a si això és Catalunya… buf, una cosa és defensar drets democràtics i l’altre l’independència. És el que crec que l’Albano ha sabut posar sobre la taula.

  • Dardo 13 d'octubre de 2017 - 18:00

    Según parece, no hubo 15M, tampoco movimiento de los indignados, los mossos nunca pegaron a los obreros ni a los manifestantes de izquierda. y parece que nunca pudieron hacerlo porque la izquierda es una ilusión que se ha disuelto ante las visiones de Mas, el visionario…

Deixa el teu comentari