01/11/2017 | 19:00
Aquestes setmanes i sobretot els darrers dies exigeixen, a tothom qui està mínimament sensibilitzat amb el seu entorn social i polític, una atenció contínua, a voltes desgastant. Comunicats, declaracions, postergació de les declaracions, piulades… Connexió permanent amb les hores i hores d’emissió de televisió i de ràdio i contingut en línia actualitzat minut a minut. Explosió d”opinòlegs’ i instal·lació prolongada de l’ull internacional als nostres carrers, atents al moment polític que vivim a Catalunya. Malauradament, en aquest batibull informatiu, va arrelant una idea molt perillosa i poc fonamentada en el cas català. Es tracta del concepte “fractura social”, combinació de paraules amb un cert ‘sex appeal’ pel ‘morbo’ que provoca la por. La fórmula de l’encanteri que aixeca les serps de l’espectacle. Qui pot resistir-se a l’ús d’una frase tan magnètica?
La fractura social és l’ingredient imprescindible de qualsevol dels conflictes internacionals que, de tant en tant, omplen les pàgines dels nostres diaris, recordant-nos que en algun remot racó del món hi ha tragèdia. Morts per causes no naturals, imatges d’horror i de patiment d’altres humans que s’esbatussen per un motiu que ja no recorden. En aquests casos, qualsevol de les línies d’empatia entre la gent s’ha esvaït o s’ha vist superada per la divisió. Parlem d’una ruptura, en l’àmbit polític i també social. Quan es parla de “fractura social” a Catalunya, en canvi, pot ser que sigui empès per una tendència un xic provinciana de voler situar-nos al catàleg dels grans conflictes internacionals que han elaborat tant periodistes com politòlegs simplificant molt, en un afany comparatista. O, simplement, perquè la idea de conflicte que ens ve al cap està impregnada d’una retòrica de tragèdia inevitable.
Ciutadans ha crescut únicament gràcies a muntar el cavall de la divisió lingüística
Sigui pel motiu que es vulgui, la idea de “fractura social” entra sense gaire resistència en el vocabulari de la gent amoïnada pel moment polític, amb la controvèrsia nacional en primer pla. No és desitjable, però és comprensible. Ara bé, en boca dels polítics, és reprovable. N’hi ha que han construït tota la seva carrera política i eixamplat la seva presència parlamentària precisament en l’art de la divisió. C’s no ha tingut mai una agenda política o ideològica d’ampli abast sobre la majoria de qüestions públiques. Ha crescut únicament gràcies a muntar el cavall de la divisió lingüística. Cavalcant sobre algun malestar soterrat, l’ha anat atiant per fer-lo gros. Al llarg dels seus 12 anys d’existència ha justificat la seva presència en el panorama polític per ‘donar veu’ a un problema, no per resoldre’l ni per buscar-hi solució, sinó per viure-hi. Ningú més a l’arc parlamentari tallava el pas al seu relat amb un d’alternatiu que entomés el repte d’enfrontar el malestar de fons amb complexitat. Des del catalanisme es van limitar a negar la major i punt. Aquella llavor de malestar no s’ha reconegut i, com un càncer que no es diagnostica a temps, avui ha fet metàstasi. García Albiol i companyia són un altre exemple del rèdit polític que es pot treure de la divisió. La mesquinesa no té límits i aquest funest personatge la va estirant tant com pot. El seu projecte a Badalona va ser implantar la lògica de l'”ells i nosaltres”, o pitjor, el de l'”ells contra nosaltres”. Avui, la seva atroç implicació en la crisi institucional a Catalunya se centra a encendre els ànims, remoure ressentiments, atiar la ràbia i la confrontació deshumanitzadora.
Es va entenent per on vull anar? La famosa “fractura social” no és a la base d’aquests arguments, no n’és un motiu real. Es va fent sobre la marxa i s’alimenta a mesura que s’invoca. En els casos abans esmentats, l’operació es fa de manera deliberada, portada al límit de la caricatura. Però l’ombra de la “fractura social” s’estén molt més enllà dels contorns dels partits de la dreta unionista. Miquel Iceta posava còmode per a la foto a la manifestació unionista que invocava alt i clar la “fractura social”. L’esquerra no independentista s’ha afanyat a buscar culpables de la catàstrofe, repartint entre els de la DI i els del 155, abans que no pas veure quina mena de proposta poden generar per evitar-la. Vull creure, però, que, en el cas des d’aquesta òrbita política d’esquerres, la invocació a la fractura es fa per una preocupació honesta. Sigui com vulgui, el resultat és el mateix. L’encanteri funciona, el mateix: “Abracadabra!”, “Obitus per subitum!”, “fractura social!”.
La crisi política genera preocupació, però no podem oblidar altres elements que sustenten el teixit social català
Analistes i ‘opinòlegs’ tampoc no es resisteixen a la idea de fractura, fins i tot l’alimenten, potser sense ser-ne del tot conscients de les conseqüències. Les versions de la veritat comencen a ser més distants i les opinions a tancar-se, deixant poc espai per als matisos. La segregació dels espais mediàtics, polaritzats fins a la tergiversació en alguns casos, no ajuda. Però tenir una veu en l’esfera de l’opinió publicada, com en el cas dels polítics, ha d’exigir un mínim de responsabilitat.
Entenguem-nos, no nego que hi ha motius per a la preocupació. La declaració de la República Catalana i les subseqüents suspensions, proclamació i cessament per l’entrada en vigor del 155 aixequen passions i generen tensions entre els qui han decidit habitar-la des del primer minut i defensar-la fins que calgui i els qui esperen el retorn a la “normalitat” per obra i gràcia de l’aplicació del 155, la llei i l’ordre constitucional, amb tot el seu pes sobre la insurrecció d’uns “rebels” als quals no consideren legitimats. Entremig, pocs gradients i alguns que esperen que això acabi més aviat que tard amb “el que sigui, però que sigui definitiu”. Tot, menys indiferència. Dragon Khan emocional, nervis, por, indignació, ràbia, desesperació i entusiasme, sensacions contraposades i totes a flor de pell. Sens dubte, hi haurà disgustos en descobrir que la posició d’aquella persona que assumíem tan propera a la nostra no ho és, però les posicions antagòniques en un referèndum no fan, automàticament, irreconciliable la relació entre dues persones. És inevitable, probablement, que anar descobrint que aquella amiga, company de feina, mare de l’amiga de la meva filla, veïna o forner no són del meu pal ens provoqui un cert dolor. Sobretot si la meva opinió la visc de manera apassionada. La situació de crisi política tensa genera preocupacions, allunya posicions en un pla certament rellevant (el nacional), però no podem oblidar la resta d’elements que sustenten el teixit social català.
La idea de “fractura social” és poc fonamentada en el cas català perquè no reflecteix la realitat social que s’hi viu a molts nivells. Dir que hi ha fractura equivaldria a menystenir els lligams sòlids construïts al llarg de molts decennis d’associacionisme actiu, al voltant dels parcs públics, de les escoles i tants d’altres espais de convivència que s’han guanyat a pols en les barriades. Invocar la fractura és trair la pròpia història. Reconec que ha estat una història no relatada en les grans pàgines de l”Enciclopèdia catalana’, però és una història viscuda i que és a la pell dels qui van viure la repressió arreu del territori, al centre de Barcelona o des dels barris perifèrics on vam sortir a defensar també la nostra llibertat d’expressió el dia 1 d’octubre; fóssim votants del sí o del no. També, és clar, aquesta història forma part de la memòria biogràfica dels qui no van acudir a les urnes perquè no hi estaven d’acord d’excedir els límits constitucionals. Tenim una societat cohesionada. I no vull aquí utilitzar “cohesió social” com a ‘mantra’ per deixar el tema tancat, com si fos una qüestió definitiva. No. La cohesió social es treballa dia a dia i és reversible. Com deia abans, la invocació de la fractura és performativa. Precisament per això, deia també que el concepte és perillós, perquè vida quotidiana i política no són compartiments estancs.
Els relats que es mobilitzen en el pla polític són cabdals perquè serveixen per orientar sentiments, sensacions, percepcions i vivències que altrament es troben, innominades, en la quotidianitat de les persones. Quan ressonen, la gent connecta, quan anomenen una qüestió que ens amoïna, encara que vagament o poc encertada, poden funcionar. A Catalunya hi ha hagut silencis que no han orientat algunes d’aquestes vivències, gent que no ha cabut en el vestit fet a mida d’altres. Falta d’actualització de la foto nacional després de l’arribada de molta gent al llarg del segle passat. És cert. Aquest silenci ha estat l’oportunitat per a voltors que han viscut de la divisió en la representació política, i encara en paguem els peatges. Tanmateix, política és possibilitat i, de la mateixa manera que uns aposten per la fractura, també es pot optar per evitar-la amb responsabilitat. Com en altres ocasions, la societat ha anat per davant dels lideratges polítics i amb la força de la vida social en el pla quotidià ha generat lligams que suporten des de fa decennis la solidaritat entre diferents, sobrepassant el desacord en el terreny de la definició nacional. És precisament d’aquí d’on hem de beure els qui volem refer el relat, per fer justícia a la història recent del país, però sobretot per salvaguardar el nostre teixit social.
Dient que Catalunya és una societat cohesionada, no garantim que romangui així. Però tampoc està tot dit
Fa alguns dies apareixia un article de Joan Subirats que parlava precisament de la relació entre política i quotidianitat. És curiós, però, que, tot i enfocar-se en aquesta dimensió, s’hi fixés només en la foto instantània. Aquesta on la controvèrsia nacional figura en primer pla. La riquesa de la quotidianitat és la seva complexitat, la manera com diversos plans se superposen sense encaixar, contradient-se però no per trencar-se en nom de la rigidesa de la coherència, sinó desencaixant per garantir-ne el dinamisme, la contestació, la vida en moviment. En el seu retrat queda fora el potencial emanat de la història forjada per aquesta societat justament en el pla quotidià. És sorprenent, també, que de la relació quotidianitat-política, un expert en participació política, no parlés d’una part importantíssima: la bidireccionalitat d’aquesta relació. Subirats només adverteix de les conseqüències que la confrontació política pot tenir sobre la vida quotidiana, de dalt cap avall, dels pocs sobre els molts. Com si no hi hagués política més enllà de la vintena qui prenen les decisions, com si no hi hagués res més a fer que repartir culpes, i esperar de braços plegats un desastre que descriu gairebé indefugible.
Dient que Catalunya és una societat cohesionada, no garantim que aquesta hi romangui. No tot està fet, però tampoc està tot dit. No hi ha una catàstrofe inevitable sobre els nostres caps com a espasa de Dàmocles. Hi ha una relació entre els dos plans: política-quotidianitat, però no solament va de dalt a baix. No existeix un blindatge de la vida social respecte a la política, però la resistència és possible. La meva valoració sorgeix d’anys de recerca i d’observació etnogràfica sobre les moltes línies de solidaritat que s’estenen per sobre de les divisions que ens han dibuixat com a escindits a la narrativa nacional dominant fins fa poc. “Castellans i catalans”, “cinturons vermells”, “barris perifèrics”, “immigrants i autòctons”, “burgesia catalana, classe treballadora no espanyola”, “àrea metropolitana, Catalunya interior”. El ‘procés’ no solament ha significat un desgast o ha portat a la polarització de posicions en el pla de la sobirania, sinó que també ha tingut un impacte sobre aquest llenguatge de la divisió.
La fractura social no és el final inexorable del conflicte: hi ha lloc per a la política en el sentit ampli
La composició demogràfica de Catalunya i el complex entramat social feien impossible tirar endavant qualsevol transformació social de gran calat sense desafiar el llenguatge defensiu i de confrontació de caràcter culturalista amb què havia funcionat el sistema de representació polític a la Catalunya postfranquista. Aquest procés de transformació del relat nacional ja s’ha engegat. És possible que tard i que manqui contundència en l’aposta política per la regeneració d’un relat nacional català on hi surti tothom, en peu d’igualtat. Però, malgrat això —i tot i la persistència de reticències d’alguns sectors que han viscut bé en la dualitat—, l’aspiració a la independència per la via democràtica ha fet trontollar molts mites i prejudicis inspirats en la lògica de l'”ells i nosaltres”. Crec també que l’aprenentatge de la pròpia experiència ha ajudat a distingir molt bé que la contraposició i confrontació directa a l’Estat espanyol com a sistema polític no s’ha de traduir en confrontació a Espanya com a poble, com a societat. Reconèixer el patrimoni familiar i emocional, vinculat a Espanya, d’una gran part de les famílies catalanes és una tasca que tenen present com a imprescindible els principals exponents de l’independentisme avui. Molt lluny, doncs, de l’aspiració a la fractura social.
La fractura és més possible quan hi ha rigidesa. La por immobilitza, l’autoritarisme paralitza l’organicitat de la vida quotidiana. És cert que hi ha situacions que poden causar una disrupció de les relacions fins a aquest nivell. He esmentat abans les situacions de conflicte enquistat on els lligams de solidaritat s’afebleixen o es trenquen del tot per acceptar la fixació d’unes barreres insalvables que travessen el social des de dalt i cap avall. Però la fractura social no és el final inexorable del conflicte: hi ha lloc per a la política. La política en sentit ampli, la que fem totes les persones que hi participem. La política de la resiliència des de baix.
