04/12/2017 | 21:00
Un tema que suscita molt d’interès i sobre el qual tothom té reflexions, punts de vista i experiències, és l’educació. Camp que, si el considerem des d’un punt de vista ampli, és gairebé inabastable: l’educació com un procés vital en el qual contínuament aprenem i ho fem sempre en relació amb altres. I en qualsevol d’aquestes experiències d’aprenentatge podríem distingir teories i pràctiques, dits i fets; els quals en els afers quotidians s’interrelacionen i tenen diferent pes en els aprenentatges. Perquè tothom sap que les accions ens marquen més que les declaracions dels nostres referents educatius, és des d’allí, com entenem, s’han de valorar les polítiques educatives de país: posant com focus d’anàlisi què s’ha fet, com i amb quins recursos.
En aquests moments, la comunitat autònoma de Catalunya està intervinguda i en conseqüència, també el departament d’ensenyament, per la implementació de l’article 155 de la Constitució. A més, des dels jutjats s’han citat a declarar a professors que van parlar sobre la repressió de l’1 d’octubre a les escoles on hi va haver gent manifestant-se a favor de votar sobre la independència de Catalunya i el portaveu del Sindicat de l’Ensenyament USTEC, Ramon Font, ha estat denunciat per l’associació Hablamos Espanyol, davant la fiscalia per haver dit que “el professorat no donarà classes en castellà” i que “no es renunciarà a parlar de política als centres educatius”. Totes aquestes accions contra l’autonomia catalana, contra la llibertat de càtedra, contra la llibertat d’expressió i també contra el model d’immersió lingüística han suscitat l’oposició de gran part de la comunitat educativa i de la societat en general. Moltes d’aquestes veus condemnatòries ho han fet afirmant la defensa de l’actual model d’escola catalana. I és sobre aquest model que volem interrogar-nos, a més de sumar-nos al rebuig a a aquestes reaccions contra accions centralitzadores i coercitives de l’Estat Espanyol. I volem preguntar-nos sobre el model d’escola catalana, centrant-nos en les polítiques educatives a Catalunya i, en aquest sentit, assenyalaré alguns punts claus:
Un punt central, el pressupost: La inversió pública catalana en educació no arriba al 3% del PIB català i és, de fet, la més baixa de tot Europa. Catalunya es troba encara a la meitat de la inversió que la llei d’educació de Catalunya (LEC), la qual ambicionava per al 2017 arribar al 6% del PIB.
Les retallades no han afectat als concerts d’escoles privades, la inversió de les quals supera la xifra de 2010
A partir del curs 2011- 2012, el pressupost del Departament d’Ensenyament ha patit reduccions fins al 27,9% respecte al valor de l’any 2010. Aquestes retallades no afecten totes les partides per igual, i, tal com assenyala l’economista Belén Tascón actual presidenta de la FaPaC (Federació d’associacions de mares i pares d’alumnes de Catalunya), l’única partida en què la inversió supera les xifres de 2010 és la destinada als concerts a les escoles privades. Així mateix, l’any 2016, la partida de funcionament de llars d’infants municipals es redueix un 88% i desapareix al pressupost de 2017, com també la partida de foment de llars d’infants municipals. Mentre les taxes universitàries van augmentar un 65% l’any 2012. I a pesar d’haver-se aprovat al Parlament una moció que instava al govern a una rebaixa d’un 30% de les taxes universitàries pel curs 2016-2017, amb l’oposició de Junts pel sí, les taxes han continuat igual a les del 2012. Això fa de Catalunya la comunitat autònoma on és més car estudiar a la universitat.
Una de les conseqüències d’aquestes retallades a les escoles públiques és el sobreesforç que han de fer els professionals i també les famílies per sostenir l’educació pública. Docents amb més càrrega laboral i famílies que incrementen el copagament o busquen finançament extern per poder fer front a despeses que no assoleix l’administració, i que comporten situacions de privatització encoberta.
La consellera d’ensenyament, Irene Rigau, en un inici, es va mostrar contrària a la LOMCE perquè atemptava amb el model d’immersió lingüística a Catalunya, però el 2015 va començar a aplicar-la, mentre que altres comunitats autònomes, com Astúries i Andalusia, no ho van fer.
Des de llavors, a Catalunya s’està desplegant la LOMCE, i entre altres qüestions, s’estan fent proves estandarditzades a tercer i sisè de primària a totes les escoles de Catalunya, sense altre objectiu que fomentar la competència entre centres per la via de l’avaluació i la publicació dels resultats d’aquestes proves.
Quan es van començar a implementar aquestes proves el maig del 2015, algunes famílies es van organitzar perquè els seus fills no hi participessin. Aleshores vaig escriure un article explicant les raons d’aquesta oposició. Dos anys després, constato que una de les denúncies que fèiem en aquell moment s’està complint: s’està entrenant als alumnes per fer aquestes proves dins de l’horari escolar amb els models de proves dels anys anteriors.
Per últim, inversió pública en la formació docent. Un altre aspecte cabdal a l’hora d’impulsar polítiques educatives és la inversió en formació permanent del professorat de la pública. En aquest sentit, entre el curs 2010-2011 i el 2014-2015 es constata una disminució del 97,78%. I el pressupost que es destina aquest curs és gairebé el mateix que destina la Diputació de Barcelona a un projecte privat, com el d’Escola Nova 21.
El pressupost destinat a la formació del professorat és gairebé el mateix que destina la Diputació de Barcelona al projecte privat d’Escola Nova 21
Dins d’aquest marc de desinversió pública, el Departament d’Ensenyament signa un conveni amb l’Institut d’Estudis Financers i BBVA, CaixaBank, Sabadell, Santander i Caixa d’enginyers perquè aquests bancs facin educació financera a les escoles de Catalunya. I és així com des del 2013 treballadors, voluntaris i jubilats d’aquests bancs fan classes a quart de l’ESO de les escoles que ho sol·liciten dins del programa d’Educació Financera a les Escoles de Catalunya (EFEC) tal com s’anomena. El qual es converteix en un cas paradigmàtic de les polítiques públiques dels últims anys a Catalunya: l’administració, que ha deixat d’invertir en educació, possibilita que entitats privades se n’ocupin.
Dèiem que l’oposició als atacs i les ingerències rebudes en l’àmbit educatiu català per part del poder central espanyol i d’aquells que acusen les escoles a Catalunya d’adoctrinament, han provocat que una gran part de la comunitat educativa i de la societat en general parlin de la defensa de l’actual model d’escola catalana, però pensem que no podem limitar-nos a considerar únicament la llengua com constitutiva d’un model diferenciat. A què ens referim quan parlem de model d’escola catalana? És clar que la immersió lingüística és un aspecte a defensar, perquè justament és un instrument d’igualtat d’oportunitats, però no pot ser l’única mesura d’anàlisi.
Les retallades, mercantilització i la implementació de la LOMCE està imposant un model d’escola allunyat de l’ideal d’escola universal i garant de la igualtat d’oportunitats. I aquest model que s’està imposant, que propicia que siguin fundacions privades les que promoguin la capacitació i que els bancs entrin a les escoles, té enfront un altre model que resisteix, els dels treballadors que busquen els marges a tanta imposició burocràtica i falta de recursos; la marea groga, els sindicats, la xarxa d’escoles insubmises, la plataforma per una educació en economia crítica (PLEEC) i aquella que subjau a la ILPEducació, la qual després de reunir més de 95.000 signatures i tenir el suport de 170 entitats adherides, no es va ni tan sols poder debatre al Parlament per l’oposició de Junts pel sí i el PP, amb l’abstenció de Ciutadans.
