Les pensions en perill per les reformes fiscals i laborals del PP

Hem llegit aquests dies que per pagar la paga de nadal de les pensions s’acabarà el romanent de la guardiola de les pensions. El govern del PP s’ha fos més 66.815 milions que hi havia, el 2011, al fons de reserva de la Seguretat Social (SS). No només per pagar les pensions sinó també per abonar les pagues extraordinàries dels funcionaris. A banda, la decisió d’invertir pràcticament el fons en deute estatal, ha provocat que la rendibilitat del fons fos del 0,9% 2016. Així, es pot dir que sense cap mena de dubte, que la gestió del sistema públic de pensions ha estat un desastre tant des d’un punt de vista social com des d’una perspectiva neoliberal.

Els pactes de Toledo: els fonaments neoliberals del sistema de pensions

Els fonaments del sistema de pensions van quedar establerts el 1995 amb l’aprovació dels anomenats pactes de Toledo. Aquest acord acceptava el dogma neoliberal, que planteja la impossibilitat de sostenir les pensions a mitjà termini, malgrat que no existir cap evidència d’aquest. Per altra banda l’arquitectura de la Seguretat Social es va dissenyar desconnectada de les polítiques econòmiques del govern, és a dir aïllada de les polítiques impositives i laborals dels successius governs. Però sobretot es va imposar que només els treballadors paguessin les pensions amb les seves cotitzacions, dins d’un marc d’equilibri financer, deixant de banda qualsevol lògica de solidaritat tan intergeneracional com amb les persones a l’atur forçós.

Com s’ha generat el dèficit a la Seguretat Social: Precarietat laboral i retallades de salaris

Ja és prou injust que només la gent treballadora aporti diners al sistema de pensions, de règim general, seria com si la monarquia l’hagués de pagar el Rei (això no estaria malament) el militar l’exèrcit (això tampoc) o els malalts la sanitat (això és el que volen alguns). Però és que a més s’ha aprofundit en la descapitalització d’aquest sistema. Les retallades, els acomiadaments, les reformes laborals que han precaritzat les condicions laborals i reduït els salaris reals durant anys, han minvat els ingressos de la SS. No obstant el més greu ha estat el regal als empresaris en forma de «bonificacions» de les cotitzacions de la SS. És a dir, progressivament s’ha anat reduint la part del salari diferit de la gent treballadora (aquell que no reben a la nòmina perquè va directe a la caixa de la Seguretat Social) destinada a pagar les pensions. Per tant, el dèficit del sistema de pensions no ha estat generat perquè hi hagi molta gent pensionista, sinó perquè des dels successius governs de l’Estat, amb la inestimable ajuda de CiU s’han anat reduint les fons de finançament.

Així el 2015 l’ocupació va créixer el 3,2%, en canvi els ingressos de la Seguretat Social van pujar un 1%. En canvi el 2007, previ a les darreres (contra)reformes laborals i de pensions la mateixa pujada de l’ocupació, es va traduir en un 8,2% de pujada de la recaptació de la Seguretat Social.

La nova república catalana ha de pensar un finançament de la Seguretat Social basat no només en les cotitzacions dels treballadors sinó en una fiscalitat progressiva

Aquí entren en escena els Decrets de la Dignitat plantejats per la CUP-CC que entre altres aspectes plantegen la derogació de les (contra)reformes laborals i un canvi en el codi de treball per a reduir la precarietat, l’atur i millorar les condicions laborals de la majoria.

Retallada de pensions: objectiu privatitzar el sistema

A l’apartat anterior hem vist com els governs s’ha encarregat de fer els sistema insostenible a fi i efecte de poder justificar les retallades que els aproximarien al seu objectiu últim. Privatitzar els sistema de pensions i posar en mans de la gran banca i de les asseguradores el sistema de pensions. A la darrera reforma hem vist com s’han introduït dos mètodes nous per reduir les pensions. El Factor d’Equilibri Intergeneracional (FEI), que lliga la quantia de la pensió a l’esperança de vida i el FRA, Factor de Revalorització Anual, que desconnecta l’evolució de les pensions de l’IPC i mitjançant una complicada fórmula, que ja estan provocant la pèrdua de poder adquisitiu dels pensionistes actuals (-1,25% el 2016). A més no podem perdre la vista l’allargament de l’edat de jubilació als 67 anys així com el període de càlcul de la pensió. En resum haurem de treballar més anys per cobrar menys pensió, si no fem res per evitar-ho.

Per unes pensions dignes

Com ja hem vist el dèficit del sistema públic de pensions té vies de solució, que no passen per més retallades sinó justament pel contrari, repartir millor la riquesa que es produeix entre totes. No és qüestió d’utilitzar les pensions com arma llancívola electoral sinó de fer propostes concretes i aterrades, que en el nostre cas parteixen del que anomem decrets de la dignitat.

1. Elevar el salari mínim a 1200 euros de manera que les cotitzacions de totes les treballadores que el perceben creixin

2. Millorar la inspecció de treball i enfortir la capacitat de control sindical per evitar el frau a molts contractes, en els quals les hores treballades són moltes més que les contractades. Un aspecte que afecta especialment a dones i migrants.

3. Recuperar les cotitzacions a la seguretat social i acabar amb el sistema de bonificacions, que es van dissenyar per reduir l’atur i que sense cap mena de dubte només han servit per fer més rics als empresaris. De 2008 al 2016 el nombre de rics ha passat de 127.100 a 202.200, és a dir ha crescut un 60%, segons l’informe mundial de la riquesa, segons l’Informe Mundial de la Riquesa de 2017.

4. No votar a qui vol reduir/privatitzar les pensions

Però sobretot, cal plantejar una arquitectura diferent del sistema de pensions, que garanteixi la solidaritat intergeneracional. La nova república ha de pensar un finançament de la Seguretat Social basat no només en les cotitzacions de la gent treballadora sinó en una fiscalitat progressiva, que també gravi al capital i uns pressupostos molt més socials. Són aquest tipus de mesures les que posen en el centre de la construcció de la República una vertadera agenda social.

Vidal Aragonès és advocat laboralista, professor de Dret del Treball a la UAB i, ara, candidat de la CUP a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Deixa el teu comentari