Aquesta xarnega que no és una

Per algun motiu més polític que psicològicament soterrat i més dissident que mandrós, no acostumo a prendre la paraula com a quelcom. Ni com a amb prou feines mileurista, ni com a poeta, ni com a treballadora social, ni com a mare, ni com a part d’una família ‘queer’, ni com a ‘pixapina’, ni com a independentista d’esquerres, ni com el que sigui. Avui, de cop, m’etzibo unes quantes qualificacions i em semblen tan matusseres com imprecises.

Assumeixo el garbuix d’identitats que es mouen i decideixo parlar en primera persona des de la barreja i no des d’alguna de les parts que la formen. Entenc que el ‘queer’ és allò que s’esmuny i que no es deixa agafar i, en la mesura que li són intrínseques la mobilitat (no solament de gènere) i el rebuig de la classificació dels individus en categories, el ‘queer’ també és allò que perilla si se’n parla des d’allò ‘queer’. Dit altrament: la inversió feta norma —la institucionalització de l’escòria i del marge— pot arribar a funcionar amb les mateixes dinàmiques de poder que la norma que es volia invertir, i generar, de retruc, una nova exclusió.

Tampoc no he pres mai la paraula com a xarnega perquè, de nou, hauria estat imprecís: no sóc filla d’una persona catalana i d’una de no catalana, sinó de pare català (de Barcelona) i de mare catalana (de Mallorca). Hauria estat imprecís, però no fals: tinc Andalusia en els avis materns (de Còrdova) i en els besavis paterns (de Jaén). Catalunya és mestissa i les ‘alteritats constitutives’ de què parla Marina Garcés no em són presents només en dues generacions per damunt: sembla que és més que probable que ‘Vidal’ sigui la traducció de l’hebreu ‘haim’ (‘vida’).

La xarnegor és remota, la xarnegor és arreu i no solament al ‘cinturó vermell’ o a la ‘internacional de los bloques’

Una altra opció és la que defensa Brigitte Vasallo a ‘Allò popular, allò divers, allò xarnego’: Vasallo s’erigeix en representant de la xarnegor i, amb un ‘nosaltres’ sense esquerda possible i tan essencialitzador com ho és un ‘nosaltres català’, decideix que “som uns cognoms desagradables però fàcils de pronunciar”. Convençuda que estarà d’acord amb mi que tant li fot si el cognom castellà ve del pare o de la mare, Vasallo vincula el meu ‘Carrasco’ a una experiència marginal i ho fa amb el paternalisme de qui s’ha apropiat una identitat que també és meva: Catalunya no solament m’hauria maltractat arran del cognom de ma mare, sinó que m’hauria utilitzat, pobra de mi, per abillar-se perversament de diversa i per bastir “la llegenda urbana que diu que a Catalunya tothom és català, que aquí no calen cognoms nobles ni certificats, que qualsevol ho pot ser si vol”. Si a Vasallo la suposada llegenda li fa riure, a mi me’n fa que ella, que ha nascut a Barcelona com jo, es construeixi segons el dogma del primer embat hegelià: en oposició a (i no fent de l’oposició un element estructurant).

Allò que Vasallo construeix per oposar-s’hi és una Catalunya negrera, montserratina, torresbagenca i de pessebre. Una Catalunya que només inclou aquell que obeeix i aquell que esdevé “un bon soldat per la causa”. Una Catalunya tan essencialista que avui no té altra feina que rebolcar-se en el processisme (això també ho diu Ciutadans). Una Catalunya racista que va repartint carnets de “certificadament català” o no prou —a ningú se li escapa a quina realitat històrica apunten els ‘certificats’ i la banalització de les pràctiques totalitàries que representa el seu ús en el context xarnegocatalà.

A Catalunya, li agradi o no a Vasallo, la xarnegor és remota, la xarnegor és arreu i no solament al ‘cinturó vermell’ o a ‘la internacional de los bloques’ damunt dels quals l’independentisme, així, tot ell, en general, hi projectaria la mirada arrogant (només li faltava afegir supremacista) del “no voten com cal”. Que aquesta mirada existeixi no implica (i ho sap) que tot l’independentisme vagi pel món amb ínfules paternalistes —que ho preguntin, si no, a Jordi Cuixart i Navarro, xarnego com ella i com jo, encara que no li podria respondre per què un Estat sembrat de cadàvers i un Estat que ha dinamitat la separació de poders el té segrestat. Sobta, sigui dit de passada, que Vasallo no deixi ben clar (i ho sap) qui ha dit explícitament a qui que ‘no vota com cal’.

La demanda de decidir sobre el destí propi és una demanda dels sectors populars i de l’esquerra catalana

Si per Vasallo el que està vivint Catalunya és un encegament nacional col·lectiu, no és així per Ramón Grosfoguel —i convindrà amb mi que una anàlisi des de lluny és tan legítima com ho és la seva o com ho és la meva. Que això que passa no és una revolta burgesa que menysté “la roba vella, un idioma caníbal i la força bruta de treball” de les migrades del segle passat, Grosfoguel ho explica des del departament d’estudis ètnics de la Universitat de Berkeley i ho explica com a subjecte racialitzat per l’imperialisme blanc occidental i com a subjecte que ha de defensar, també amb el seu cos, el departament en el qual treballa. L’ha defensat i el defensa, ni més ni menys, de les constants ocupacions violentes dels supremacistes blancs, que ja s’han manifestat a favor de la indissoluble unitat d’Espanya i de les accions del Govern de Mariano Rajoy. Grosfoguel explica que l’associació de la demanda catalana del dret a decidir amb la dreta corrupta neoliberal catalana (una associació feta sobretot per una gran part de l’esquerra espanyola) no és només una manera de desprestigiar la mateixa demanda (el dret a l’autodeterminació) i de reduir la pluralitat de les veus sobiranistes a un ‘nosaltres’ acrític i excloent, sinó d’oblidar que la demanda de decidir sobre el destí propi és una demanda dels sectors populars i de l’esquerra catalana, una demanda que la dreta catalana, no sense posar el fre en més d’una ocasió, ha hagut d’acceptar per por de desaparèixer políticament.

Catalunya és barreja. No es tracta de l’apropiació d’una ferida —la ferida d’aquells que “han construït carreteres i s’han partit el llom a la nostra indústria”, la ferida de les “minyones i de les netejadores”, la ferida a què tots ens devem, del primer a l’últim, vinguem d’on vinguem. Catalunya no és sinó mestissa i la xarnegor també és als bancs i a les empreses generadores de fam, també és a les classes encimbellades, també és a la Catalunya sindicalista de les fàbriques tèxtils del Llobregat, també és a les escoles rurals de la Catalunya d”Els sots feréstecs’ i d”Els drames rurals’, també és a l’art que s’expressa en català i en el pensament i en la literatura catalana —que ho preguntin, si no, al canari català Àngel Guimerà, una de les figures més destacades, ai las, de la Renaixença; que ho preguntin, si no, a Joan Brossa i Cuervo, que celebrava així la mort de Franco: “Glòria del bunyol, / ha mort el dictador més vell d’Europa. / Una abraçada, amor, i alcem la copa!”; que ho preguntin, si no, a Àngel Carmona que, havent après el català ja de gran, va escriure lúcidament en l’una llengua i en l’altra, el Carmona de ‘Les dues Catalunyes’, de ‘La razón vital’ de Joan Salvat-Papasseit o de l’’Antologia de la poesia social catalana’.

Si Vasallo no eixampla la seva idea de xarnegueria, acabarà repartint, ella també, certificats de puresa

Fent un ús més que dubtós del concepte de ‘zona grisa’ de Primo Levi, Vasallo decideix que els xarnegos “som aquesta zona grisa que ningú no vol veure i que ningú no vol que parli”. Vasallo construeix, d’un sol cop, una ‘zona negra’ dins la ‘zona grisa’: la dels xarnegos que no ens sentim exclosos a Catalunya i la dels que, sense sentir-nos exclosos i defensant la construcció d’una República catalana, ni cantem himnes ni ens emboliquem amb banderes. Si Vasallo troba que “ha arribat el moment de definir-nos entre nosaltres [les xarnegues] i de pensar-nos més enllà de com ens han pensat els altres”, se li ha girat feina: o eixampla i esquerda la seva idea de xarnegueria o acabarà repartint, ella també, certificats de puresa.

Blanca Llum Vidal Carrasco ha estudiat treball social, filologia catalana i té un màster en pensament contemporani i teoria clàssica. Es dedica a l’escriptura i a l’edició de textos.
7 comentaris
  • Auri 22 de febrer de 2018 - 20:57

    Ostres, tros d’article! Merci.

  • bcnmiguel 23 de febrer de 2018 - 9:27

    El text en el seu conjunt és un al·legat a la subalternitat cultural. Ella, que desenvolupa la seva obra des del monolingüísme (de LA llengüa correcta, és clar), des de l’independentisme (LA ideologia que cal tenir) no se sent exclosa. Acabáramos!

  • Marc__cb 23 de febrer de 2018 - 14:08

    felicitats per l’anàlisi. Tens un nou seguidor! 😉
    Per cert, a La Directa no hi ha opció de seguir firmes? (proposta)

  • Marc__cb 23 de febrer de 2018 - 14:08

    Perdó, volia dir a Crític (del qual sóc soci) :_)

    • Laia Soldevila Roig 26 de febrer de 2018 - 16:46

      Hola Marc! Doncs ara mateix no es pot fer però estem treballant per solucionar-ho 🙂

      Gràcies!
      Laia.

  • Josep M Armengou i Iglésias 23 de febrer de 2018 - 16:31

    Un article imprescindible. Explicat de manera un pèl massa barroca, però molt ben argumentat.
    Hi ha massa tonteria populista i frívola en el tema, que demana argumentacions com la de Vidal.
    Moltes gràcies.

  • Bayfor 23 de febrer de 2018 - 17:43

    Al final amb aquestes interessants aportacions al debat em sembla que el problema ha sorgit quan ha calgut identificar a les persones més enllà del fet de ser persones. I la cosa es complica més quan es genera la necessitat d’atribuir una (i només una) identitat cultural a un territori (què va ser abans l’ou o la gallina?) i aleshores aquesta identitat un cop predefinida, parametrada i estratificada es necessita traslladar a les persones. Llavors ja estem atrapats en la estructura i com tota estructura s’organitza segons uns mecanismes de poder. I qui ocupa el poder i de quina forma l’assoleix, i quin ús en fa d’ell? Efectivament és una qüestió política, però aleshores el problema és d’organització política i no de polititzar les identitats culturals (totes) , perquè alguns (potser més dels que ens pensem) no en volen saber res de pàtries ni de banderes. Per acabar, el problema que tenim els catalans i la majoria dels parlants de qualsevol llengua es que no ens conformem amb l’excepcional patrimoni que significa conèixer-la i fer-ne ús, de vegades ens compliquem la vida barrejant la llengua amb altres coses que no tenen res a veure amb ella.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog