Al voltant d’un aniversari: 15 anys del “No a la guerra”

Els carrers de Barcelona atapeïts de gent que protesta contra la invasió de l’Iraq, el 15 de febrer de 2003 / ACPS

Tenim tendència a celebrar els aniversaris i recordar fets que van commoure la humanitat per la quantitat de gent que es va mobilitzar per expressar el seu rebuig, la seva condemna a uns fets concrets. Un d’aquests esdeveniments és la guerra a l’Iraq, l’any 2003. Ara fa 15 anys, milions de persones de l’Estat espanyol i d’arreu del món es van manifestar per denunciar la invasió i l’ocupació de l’Iraq. Segons l’Administració nord-americana, l’argument principal per declarar la guerra era que el règim de Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva, cosa que es va demostrar que era falsa, però el mal ja estava fet.

La importància d’aquest gran protagonisme social i dels moviments que el representen, en aquest cas contra la guerra i per la pau, és que agrupen una quantitat d’organitzacions polítiques i entitats socials de tota mena que tiren endavant iniciatives que poden marcar militàncies i el sorgiment de nous moviments socials. A Catalunya, la Plataforma Aturem la Guerra (PAG) va aplegar centenars d’organitzacions, entitats i petits col·lectius que decidien a través d’assemblees multitudinàries les accions que s’havien de dur a terme. A vegades, aquestes manifestacions són la continuació d’altres expressions populars, com és el cas del “No a la guerra” que venien precedides per les manifestacions del “Nunca Máis” de l’any 2002 i que en conjunt van contribuir a afeblir el Govern del PP d’aleshores.

Aturem la Guerra va aplegar centenars d’organitzacions i hauríem de reflexionar sobre com mantenir la unitat

Durant força mesos, la PAG va ser una adhesió constant de col·lectius, una assemblea permanent, transversal, de militàncies que consideraven la unitat d’acció contra la guerra una opció prioritària. Aquestes experiències ens haurien de fer reflexionar i veure quines coses, quins elements, poden mantenir la unitat d’acció. Quines possibilitats hi ha d’organitzar activitats conjuntes en el futur.

És normal que vagi disminuint el treball conjunt i cada col·lectiu torni a les seves tasques habituals. Però les complicitats que s’han creat haurien de permetre el suport mutu i compartir objectius comuns. I en alguns moments, com, per exemple, el cas de l’Iraq, saber aprofitar el potencial de masses contra la guerra i establir alguna prioritat consensuada. Ens hauríem d’haver compromès per fer el possible i dur als tribunals, al Tribunal Penal Internacional un representant del ‘trio de les Açores’ com és José M. Aznar. Una il·legalitat més (per dir-ho amb paraules suaus) que quedarà sense càstig. Almenys aconseguir un ‘Informe Chilcot’ que diu que la invasió de l’Iraq va ser il·legal i que el ‘trio de les Açores’ va conspirar per manipular les raons d’una guerra i que Tony Blair n’era responsable.

Durant aquests anys, el moviment contra la guerra ha tingut una expressió molt petita al carrer. I, a sobre, amb divergències com el cas de Síria. Les diverses sensibilitats que treballen en el moviment no han sabut trobar els punts comuns que els permetin projectar-se a l’exterior i aconseguir un fort protagonisme social.

Les experiències unitàries que hi ha hagut a Catalunya han d’ajudar-nos a teixir projectes en comú

Així i tot, no podem menysprear que molts activistes i entitats que participen en el moviment per la pau van ser part de l’organització de la gran manifestació del 18 de febrer de 2017 amb el lema “Volem acollir” inclosa en la campanya “Casa nostra, casa vostra” i l’11 de febrer en el macroconcert al Palau Sant Jordi. Cal ressituar-nos. Vivim en un temps de transició geopolítica. Hem estat molt centrats darrerament en el Pròxim Orient. La guerra a Síria i el sorgiment de l’Estat Islàmic han dominat la zona.

L’Iraq i l’Afganistan, el conflicte entre Israel i Palestina continuen sent centrals. Enmig de tot això hi ha una lluita pel domini regional entre l’Iran, l’Aràbia Saudita i Turquia. Sense oblidar els kurds, el Iemen, Líbia, Somàlia… Si considerem que les guerres són les vergonyes més grans que arrossega la humanitat, potser valdria la pena, en situacions internacionals noves i complexes, que féssim una reflexió col·lectiva sobre quins són els mínims que hauríem d’acordar per aconseguir grans majories i actuar.

Les experiències unitàries que hi ha hagut a Catalunya i en altres indrets han d’ajudar-nos a teixir projectes en els quals molta gent s’hi senti representada. Això no és incompatible amb l’autonomia de cada col·lectiu i els seus objectius específics. Si el pacifisme, el feminisme i l’ecologisme han aportat nous valors i noves formes de transformar la realitat, hem d’aconseguir que tothom s’ho faci seu i tingui l’oportunitat de dir-hi la seva.

Francesc Tubau és activista del moviment per la pau. Aquest article és possible gràcies al suport de la Fundació Solidària Flama.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog