Donald Trump, la premsa i la batalla per la veritat

El 1899, la premsa sensacionalista nord-americana liderada per Randolph Hearst va acusar Espanya de l’enfonsament del ‘Maine’ a Cuba. Era un suposat acte de guerra que va iniciar poc temps després el conflicte entre Madrid i Washington. El món del periodisme està farcit de bons exemples de notícies falses quan les notícies falses i la postveritat no eren de moda.

Tanmateix, què tenen en comú Nicolás Maduro, Baixar al-Assad, Donald Trump i Alfonso Dastis? Són representants de la nova-vella política que ha fet un ús intensiu de les anomenades notícies falses (‘fake news’, en anglès) i justifiquen amb realitats alternatives “atrocitats i abusos dels drets humans”, segons el diari britànic ‘The Guardian‘. El cert, però, és que Trump és la pedra angular que les ha popularitzat a escala global i la font d’inspiració per a molts polítics d’arreu del món.

A Espanya, Dastis s’inspira, per parlar clar, en el president dels Estats Units. A la llista es troba el ministre d’Afers Exteriors espanyols arran de la justificació de la violència contra els ciutadans durant el referèndum de l’1 d’octubre. En aquell moment, Dastis va dir a la BBC que algunes imatges d’aquell dia “eren falses”, però els mitjans britànics deixen clar que els vídeos de “policies colpejant la gent que intentava votar” existeixen.

La comunicació a l’era Trump

Mèxic, deportacions, murs, ‘Obamacare’, Charlottesville, l’Iran, ‘Russiagate’, ‘dreamers’, DACA, Acord de París, Corea del Nord… Foc i fúria. A finals de gener ja va fer un any de la presidència del polèmic magnat, i el llibre ‘La comunicación en la era Trump‘ (UOC, 2017) recull tot allò que ha significat per als mitjans, la comunicació política i la diplomàcia mundial.

Portada del llibre ‘la comunicación en la era Trump’

Són els temps de les ‘fake news’, de la veritat alternativa, dels mitjans deshonestos i de l”alt-right’, la dreta alternativa que es cola pels porus de la Casa Blanca amb les seves idees desgavellades originades a ‘Breitbart News’ o ‘Infowars’, gràcies a assessors com Stephen Bannon o Alex Jones que han traspassat el costat fosc de la xarxa per enfangar la moqueta de la Casa Blanca.

Trump ha atorgat els premis Fake News als principals mitjans de comunicació del seu país. La CNN, ‘The New York Times’, ‘The Washington Post’, ‘Newsweek’, ‘Time’ i ABC han estat els ‘afortunats’ de l’odi presidencial que sovint els ha anomenat “enemics del poble”, “deshonestos” i “mentiders”.

La seva campanya electoral va començar al juny del 2015 amb un reguitzell de tòpics que ha sabut repetir amb un llenguatge ras, curt i repetitiu. L’estil Trump, imprevisiblement calculat, ha venut esperança a milions de nord-americans farts de Barack Obama però sobretot d’una Hillary Clinton que es veia vencedora i hereva d’una corona que pensava seva abans d’arribar a la meta. L’estil Trump es reflecteix perfectament a Twitter, on el president interactua més amb el seu perfil personal @realdonaldtrump que amb el presidencial @POTUS. La nova diplomàcia es mostra totalment descarnada a les seves xarxes socials i la Casa Blanca no ha alleugerit el seu to.

Trump guanya POTUS

La presa de possessió Trump, el 20 de gener de 2017, marcava l’inici d’una presidència més que controvertida. El secretari de Premsa de la Casa Blanca, en aquell moment, Sean Spicer, es va embrancar amb els mitjans defensant que la cerimònia havia estat tan o més multitudinària que les viscudes amb Barack Obama. Aquell dia, Trump va proclamar el nou ordre mundial. Els que van pensar que després d’eleccions el to presidencial s’imposaria al trollisme es van equivocar. Després del seu jurament com a president, Trump va parlar al món amb agressivitat: “Des d’avui, Amèrica primer”. “El 20 de gener de 2017 es recordarà com el dia en què el poble va tornar a governar aquest país”, va dir llavors. Mateix to amenaçant, populista, unilateral, directe, amb frases simples i dirigides als seus seguidors i, òbviament, a l”establishment’ de Washington i de les principals cancelleries, que tant menyspreava.

El terme ‘fake news’ és molt controvertit per a molts periodistes i teòrics de la comunicació. Per exemple, per a José Luis Orihuela, professor de comunicació de la Universitat de Navarra, que afirma que és millor “enfocar el problema com a trastorns de la informació o patologies de la informació”, ja que el terme ‘notícies falses’ “és ambigu per a un fenomen amb cada cop més complexitat”. I és que aquí ens trobem sovint descontextualitzacions espacials o temporals de notícies, humor, mems, errors, manipulació política i sensacionalisme.

Segons Daniel Mazzone, catedràtic de periodisme digital a la Universitat ORT Uruguai, “si són falses, no poden ser notícies” i afirma que “els periodistes no poden fer-se càrrec del cas de les notícies falses”.

El cert, però, és que les eleccions nord-americanes, el ‘Brexit’ o el Procés català han experimentat el sacseig i la viralització de continguts sense cap mena de fiabilitat i amb clares finalitats propagandístiques. La ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal; el president de França, Emmanuel Macron, o el propietari de Facebook, Mark Zuckerberg, han demanat una intensiva lluita contra les ‘fake news’, però el paper dels periodistes és cabdal per recuperar la credibilitat a escala global. És un tema que ens ha de preocupar com a ciutadans, però ens hauria de preocupar encara més a tots aquells que som periodistes.

I és que les ‘fake news’ són una gran cortina de fum per amagar la incompetència d’uns i altres. En el cas dels mitjans de comunicació, hi ha una certa miopia per no saber avançar-se als canvis que s’estan produint. Per exemple, la irrupció de fenòmens com Donald Trump ha posat a prova la fortalesa, la credibilitat i la independència dels mitjans de comunicació. Si no som capaços de lluitar contra la manca de contrastació i la viralitat de les mentides, no serem capaços de ser útils a la nostra societat.

Miquel Pellicer és periodista, antropòleg i autor de ‘La comunicación en la era Trump’ (UOC, 2017).

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog