Autodefensa feminista contra la violència masclista

Aconseguir que la por, la vergonya i la culpa canviïn de bàndol no és una feina fàcil. En el context català i també en el context de l’Estat espanyol, el moviment feminista està vivint amb expectació i por la despuntada mediàtica d’algunes de les agressions més dures de que hem sentit a parlar els últims temps.

Des de les múltiples denúncies a Hollywood fins als 5 violadors de Pamplona, passant per Diana Quer: assetjament i abusos, violacions i assassinats. Tots aquests casos tenen en comú que han despertat l’interès dels mitjans de comunicació, a la vegada que generaven debat i discurs des d’un punt de vista feminista. Potser és perquè mostren les violències masclistes més específicament flagrants, és a dir, aquelles que atempten contra la demanda més bàsica del feminisme, la de no morir pel fet de ser dones o, en el cas de les violacions i els abusos, la d’apropiar-nos de les nostres pròpies decisions.

Sigui com sigui, tant en el cas de La Manada com en el de Diana Quer, amb tants paral·lelismes amb el de Marta del Castillo i tantes altres que han quedat en l’anonimat, ens trobem davant d’històries que a moltes, segurament a totes, ens ressonen a les oïdes i a l’estomac. Perquè qui més qui menys, sent una dona, haurà temut moltes vegades el que va passar a Pamplona l’estiu del 2016, haurà patit tornant sola a casa o haurà tingut males experiències que, d’alguna manera, s’assimilarà a les que han captat l’atenció mediàtica. Viure així, amb la por constant al cos, és un continu terrorífic i prendre consciència de la magnitud del problema encara ho és més.

En la nostra quotidianitat patim violència estructural que té conseqüències sobre les nostres vides i la nostra salut

Les dones patim violència diàriament, més enllà dels casos que interessen als mitjans de comunicació generalistes, que són les aberracions més extremes i evidents. En la nostra quotidianitat patim violència estructural que té conseqüències greus sobre les nostres vides i la nostra salut, mental i física. Així doncs, és imprescindible incidir en l’arrel del problema i socialitzar els discursos feministes, però amb la profunditat que es mereixen.

En aquest sentit, potser caldria anar més enllà de campanyes, no poc necessàries, com la famosa del #metoo. Comença a ser molt imprescindible assenyalar directament els nostres agressors per anar construint una consciència col·lectiva respecte la proximitat, la realitat i la multiplicitat de les violències que rebem. Cal tenir en compte que, actualment, el preu a pagar després de cometre una agressió masclista és inexistent. Fins que no es torna un assassinat o una violació –agressions extremes de manual i tòpiques de l’imaginari col·lectiu, com en el cas de “La Manada”–, no tenen conseqüències. Fins i tot en aquests casos, s’ha de lluitar per a que es validi la veu i experiència de la dona agredida, que a més, ha de suportar tota la càrrega emocional que suposa lidiar amb la culpa i la vergonya imposades. Denunciar públicament una agressió és, en la gran majoria de casos, més violència. De fet, la violència institucional que pateixen les dones davant la justícia, que qüestiona la seva paraula i no ofereix cap seguretat per la vida de la denunciant, és una de les qüestions més grans a resoldre.

El mite de les denuncies falses

La justícia és patriarcal i revictimitzadora, i passar per un procés judicial no s’ho pot permetre tothom. És extremadament urgent, doncs, que socialment es comprengui la necessitat de trobar eines alternatives a les denúncies institucionals, així com socialitzar i legitimar l’autodefensa. Mentrestant, és clar, cal seguir lluitant per tenir una justícia més justa, però fins que això no arriba, ens hi juguem molt. Ens hi juguem la vida.

La premissa que no hi ha necessitat de denúncia formal per a què una denuncia sigui creguda és indiscutible

És precisament com a conseqüència de la violència institucional que, des dels feminismes, la premissa que no hi ha necessitat de denúncia formal per a què una denuncia sigui creguda i validada és indiscutible, des de fa molt anys, i forma part d’un dels consensos més fonamentals d’aquesta lluita. No qüestionar una dona que denuncia públicament una agressió és tant bàsic com el fet de creure que cap persona voldria exposar-se d’aquesta manera per pura afició. Denunciar públicament implica exposar-se a veure i viure les vísceres del patriarcat. I això no ho podem fer soles.

Si bé transcendeixen els casos de Pamplona o el de Diana Quer i s’incrusten en l’imaginari col·lectiu a la vegada que fomenten un debat sobre la qüestió, i això és important, ara el gran repte que ens toca assolir és el de reconfigurar aquest imaginari. Desmitificar les agressions del “carrer obscur” i el de la “noia que va caminant sola”, que ens indueixen a la por i al patiment continu, per començar a visibilitzar aquelles agressions que es donen en llocs suposadament segurs, com poden ser els espais de militància, el llit o altres espais d’intimitat, o casa d’uns amics.

En aquest sentit, que l’agressor sigui un conegut és encara una realitat que s’oculta, fins i tot en moviments alternatius, els mateixos que es diuen transformadors i que suposadament treballen això del feminisme. Són molts els casos de denúncies que mai transcendeixen més enllà dels nuclis de coneixences, i són inexistents els casos de reparació del dany per a les dones agredides. Els silencis, còmplices sempre, són posicionaments ferms que ens deixen soles en la culpa i que aplanen el camí de la impunitat agressora.

Que l’agressor sigui un conegut és encara una realitat que s’oculta, fins i tot en moviments alternatius

Davant d’aquestes situacions ens tenim a nosaltres, col·lectius de dones, amigues, conegudes i no tant conegudes, que no necessiten saber molt les unes de les altres per mostrar el seu suport. Un suport que surt de l’empatia, del reconeixement, del saber que se sent després de fer pública una agressió o poder imaginar-ho en carn pròpia.

Aleshores ve quan parlem d’autodefensa

En aquest cas, el prefix auto té un significat col·lectiu indiscutible. En un sentit estricte, el concepte d’autodefensa feminista fa referència a aquell conjunt d’eines i actituds que ens permeten fer front a les agressions masclistes. A la vegada, quan parlem en aquests termes hem d’anar molt més enllà del fet d’aprendre tècniques de defensa personal per fer front a una agressió. Cal recordar casos com els de les dones del País Basc, que feien guàrdia en els portals de companyes que patien per la seva seguretat com a resposta a la ineficiència institucional.

Autodefensa són les estratègies de no mixticitat –organitzacions de dones, lesbianes i/o trans– que ens fan més fortes, ens ajuden a organitzar la ràbia compartida i a fer possible que vivim les nostres vides de forma més digna. Autodefensa també són les cures que trobem en aquests espais, permetre’ns estar enfadades sense que se’ns demani callar, o si més no, no fer tant soroll. És deixar enrere la passivitat imposada i respondre-hi. És el poc de què disposem per reapropiar-nos de les nostres vides, al carrer i dins de casa, a la feina i als centres educatius.

Així doncs, qui la critica és que no la coneix, i qui la condemna es posiciona en el pensar masclista: en la idea que existeix un feminisme bo que no confronta i qüestiona, envers un feminisme dolent –d’aquí neix el terme feminazi– que és el que fa tot el contrari.