Les converses entre Lluís Salvadó i Josep Caparrós: quan vulgar i col·loquial no són lo mateix

  • Montse Castellà / @montsecastella
  • dijous, 15 març 2018
  • Comenta
  • General

Foto: Montse Castellà

Les clavegueres de l’Estat volen destrossar el moviment independentista amb mètodes antidemocràtics i barroers i continuen escapçant, en paraules de la Soraya, els seus líders. Cap novetat. No va ser casualitat que Sant Carles de la Ràpita fos un dels municipis amb més repressió l’1 d’octubre –és lo poble de Lluís Salvadó- ni tampoc ho és que es filtrés esta conversa justet en son demà del dia de la dona i per part d’un mitjà afí al règim. Volen fer mal al país, al Procés, al partit, a la persona. La conversa res té a vore amb la investigació com a tal. D’acord. Ara bé, tampoc no eren dues persones anònimes que parlaven de temes privats. Eren dos càrrecs triats per les urnes que parlaven de criteris de selecció per a ocupar càrrecs públics. Una conversa privada hauria sigut, per posar un exemple, que un dels dos interloctutors li confessés a l’altre que passava per un mal moment personal amb la seua parella i estava a punt de separar-se o que son pare estava greument malalt. Robar la intimitat seria fer-los-hi fotos mentre fan nudisme per les platges del Delta o inclús gravar-los mentres critiquen a un amic comú per motius extrapolítics, però el que ha passat no és del tot privat ni s’excusa dient que era en to sarcàstic. I sí, quina no ha dit a vegades en privat i estant mig enfadada o fent conya allò de ‘la figa de ta mare!’, com aquell argentí que renega dient ‘la concha de tu madre’. Però no és això el què va passar. Estaven dient que buscaven al mercat d’hivern dones vàlides i amb mamelles grosses, perquè esclar, trobar dones intel·ligents i capaces és més difícil que inaugurar un auditori.

Per a saber si un anunci televisiu és masclista només cal fer un petit exercici d’imaginació. Fiqueu-hi un home al lloc de la dona i a vore què passa. Per exemple, poseu un home amb un cos musculat, en calçotets de cuir, a cavall d’una Harley Davidson i mirant a càmera amb mirada lasciva i parlant de les virtuts d’una colònia. Ridícul, tat? Amb la conversa entre Salvadó i Caparrós passa alguna cosa similar però a la inversa. Vos imagineu a dues dones amb càrrec públic tenint una conversa pareguda?: “Ai, xica! Pos no troben cap home vàlid. Hauran de buscar algun romanès al mercat d’hivern o sinó un brasileny, que són molt resultons. I si no, escolta, fas com aquí: agafes al que tinga la polla més llarga i au, lo fots de regidor i ja està, et quedes tan ampla!”. Perquè sí, amigues i amics, a més de parlar de possibles conselleres d’ensenyament els protagonistes d’esta història també parlaven de les regidores de l’ajuntament del seu poble, que això no ha transcendit tant però es diu al final de la gravació filtrada i fa referència directa a companyes seues.

Tota esta gent que ara calla o té una actitud tèbia, callaria igual si la conversa aconseguida il·legítimament hagués estat entre dos càrrecs del PP de Toledo?

Com tampoc no ha transcendit tant qui és la persona amb qui parlava Lluís Salvadó. Aquí al Delta tots vam saber de seguida que Jové no era la segona veu que se sentia perquè l’accent de la parla el delatava. Quan se’l va identificar, alguns mitjans van dir-ne el nom però la majoria i encara ara diuen que el qui fora Secretari d’Hisenda parlava, simplement, amb un amic. Si este amic hagués sigut l’alcalde, què se jo, de Santa Coloma de Gramenet en lloc de ser el de La Ràpita, estic quasi segura de que se n’hauria parlat molt més, però com que es tracta d’una petita localitat del Delta sembla que la cosa tingue menys rellevància. Però no, la té perquè és igualment un alcalde.

A mi no em resulta còmode ni fàcil, ni com a dona, ni com a persona d’esquerres, ni com a ebrenca parlar d’esta qüestió i en estos térmens. Però no puc dixar de ser coherent amb com penso. Sense tindre-hi una gran amistat, sento afecte, conec i hi tinc una bona relació tant a Lluís com a Josep i en valoro les seues capacitats polítiques. Lluís va ser Delegat del Govern a les Terres de l’Ebre durant lo tripartit, vaig cantar davant del TSJC perquè l’alliberessen quan va estar empresonat al setembre (per cert, a l’escenari al costat dels Jordis, l’últim acte que vam estar junts…) i el vaig abraçar quan va sortir dels calabossos. Amb Josep vam estar junts precisament en un dels primers actes fets al nou auditori rapitenc. L’ajuntament em va contractar per a cantar-hi en un acte literari. Sí, és este mateix auditori al que es referia a la conversa, que tant ha costat d’aconseguir (lo municipi se’l mereixia de fa temps i no acabava d’arribar) però que sembla que per complicat que fos acabar-lo i inaugurar-lo, més difícil és trobar una dona vàlida per a fer política.

I tota esta gent que ara calla o té una actitud tèbia, callaria igual si la conversa aconseguida il·legítimament hagués estat entre dos càrrecs del PP de Toledo? I tots els que ara em diuen que potser tinc la pell massa fina, què deien quan les converses de La Camarga i Alicia Sánchez Camacho? I, malgrat que allò no era una escolta il·lícita sinó l’enregistrament d’una càmera de televisió, recordeu quan es va enxampar uns policies nacionals -que no sabien que estaven sent gravats- mentre parlaven de Junqueres en térmens miserables i repugnants? Deien que a la presó se’l posaria de quatre potes, que així li arreglarien l’ull i s’hi referien com a ‘osito’. Era un atac, en este cas contra un home. Era igualment vexatori, tots mos vam endur les mans al cap i es va demanar la dimissió dels agents. Per tuiter alguns usuaris m’han dit que esta manera de vore-ho que tinc és com la Inquisició. Jo me’n ric. No importa el què et diuen si no qui t’ho diu, per tant gens m’afecta, només una coseta els diria: si la Inquisició encara existís jo no només no en seria una de les membres sinó que ja m’haurien cremat a la foguera.

S’ha de canviar l’actitud no per temor al càstig si no per convenciment i conscienciació

També he sentit com a excusa allò de que tothom en algun moment donat diu frases per l’estil. Doncs per a mi això no és un atenuant si no un agreujant perquè llavors no estem davant d’un cas aïllat sinó davant d’una pràctica habitual i res no guanyem si només s’intenta anar en oco per si et graven. És com aixecar el peu de l’accelerador perquè hi ha un radar a prop però després seguir sobrepassant los límits de velocitat. No podem normalitzar estes situacions perquè darrere del llenguatge hi ha el pensament. Lo personal és polític i són conductes que cal desterrar. No és una errada puntual, és un solatge arrelat a la societat i em pregunto si algú d’ERC o els mateixos protagonistes de la conversa han telefonat ja personalment a Marcela Topor, esposa del President Puigdemont, per a demanar-li disculpes. Com a dona i com a romanesa, que la conversa no només és masclista sinó també xenòfoba. Que igual parla de mamelles com de romaneses i brasilenyes.

S’ha de canviar l’actitud no per temor al càstig si no per convenciment i conscienciació. No és només dir-ho, verbalitzar-ho, és que denota que hi ha un certa classe política que pot pensar així. Lo groller no és només el com ho diu sinó el què diu, el substrat, perquè xiquets la paraula ‘mamelles’ a l’Ebre s’utilitza amb normalitat, no està pas en desús aquí. Este no és lo problema, aquí és el que menys mos ha escandalitzat. ‘Mamelles’ és una paraula que al Delta sempre hem fet servir. És més sonora que pits o tetes i potser per això a alguns los hi ha retronat diferent al cervell. Una paraula pot ser usada en una conversa col·loquial però no pot esdevenir vulgar. No tinc res en contra de les expressions col·loquials, ans al contrari, però sí de comportaments vulgars. Quan estos dos hòmens dixen de tindre el càrrec públic que ara tenen, si continuen pensant així la societat no serà més lliure ni s’aproparà a la tan reivindicada igualtat.

Montse Castellà és cantautora i activista social.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog