La revolució que ens cal

Als Països Catalans estem lliurant una lluita contra els interessos del capital per poder gaudir de vides dignes, vides que valguin la pena ser viscudes. Estem patint una restricció excepcional dels drets polítics, econòmics i socials més elementals. El capitalisme, per sobreviure, necessita intensificar els nivells d’explotació i de despossessió de la classe treballadora i de la resta de les classes populars. Precisament, per aquest motiu, ara més que mai, la lluita per l’alliberament nacional representa la millor eina de lluita pels nostres drets econòmics i socials, representa el millor combat contra la repressió i contra l’augment del feixisme.

Cal mirar endavant; no serà un camí fàcil, però tenim el dret i el deure de desobeir un marc normatiu injust, en el qual la corrupció o els abusos bancaris són realitats que gaudeixen de plena impunitat, un marc que esdevé un instrument per assegurar els privilegis de les oligarquies polítiques i econòmiques que s’enriqueixen a costa de la nostra misèria, a costa de precaritzar les nostres vides. És necessari desobeir un marc que no és vàlid per construir les relacions polítiques, econòmiques, jurídiques i institucionals que volem.

Acceptar la gestió de l’autonomisme és acceptar un context de regressió i negació de drets fonamentals

Tenim el dret i el deure de desobeir, perquè amb la gestió de l’autonomisme no hi ha marge per a l’acció política, no hi ha marge per millorar les condicions; desobeirem i ho farem perquè és de justícia: els fets parlen per si sols. Fins i tot quan en seu parlamentària s’ha intentat avançar de manera tímida en la consecució de drets socials amb lleis que comptaven amb un ampli consens dels grups parlamentaris, com, per exemple, la Llei d’impostos als bancs, el Decret llei contra la pobresa energètica, la Llei de mesures de protecció del dret a l’habitatge, la Llei d’impostos als habitatges buits, la Llei d’igualtat efectiva entre homes i dones, etc., hem topat amb un mur; amb el mur de la instrumentalització política de la justícia, amb el mur de les resolucions sistemàtiques de suspensió i anul·lació d’aquestes lleis per part del Tribunal Constitucional.

Acceptar la gestió de l’autonomisme és acceptar un context inacceptable de regressió i negació de drets fonamentals; gestionar les engrunes d’una autonomia intervinguda pel FLA i pel 155 té unes conseqüències molt concretes i ens passa factura. Cada cop hi ha més gent en situació de pobresa greu al mateix temps que les butxaques dels banquers i corruptes s’engreixen precaritzant els nostres serveis públics, la sanitat, l’educació, l’aigua… perquè, mentre la classe treballadora sustentem amb les nostres rendes del treball una injusta redistribució de la riquesa, les grans fortunes fan negoci amb els recursos de totes i evadeixen impostos amb enginyeria financera amb la complicitat de les institucions.

El referèndum d’autodeterminació va tenir lloc gràcies a l’autoorganització popular de base, no gràcies al Govern

Davant d’aquesta situació i disposades a trencar amb aquest marc per generar-ne un de nou, vàrem sortir als carrers i ens vam organitzar al costat de les nostres veïnes: ho vam fer el passat 8 de març, amb la vaga general feminista; l’1 d’octubre, amb la defensa dels col·legis, i amb les vagues generals del 3 d’octubre i del 8 de novembre, demostrant novament que el poder popular és la força principal de construcció de la República. El referèndum d’autodeterminació va tenir lloc gràcies a l’autoorganització popular de base i no pas gràcies a la previsió del Govern.

La mobilització popular ens va permetre, malgrat la violència policial, autotutelar-nos en un context de desobediència massiva sense precedents, exercint el dret a l’autodeterminació davant de la negació sistemàtica de l’Estat espanyol, i va ser també aquest poder popular el que va empènyer les institucions a desobeir i a trencar amb el marc establert.

Davant d’un Estat que no està disposat a acceptar el dret a l’autodeterminació no hi ha diàleg possible

En aquests últims mesos, doncs, encara s’ha fet més evident que la idea del trànsit cap a la independència basat en el “de la llei a la llei” no és una via vàlida per avançar i que davant d’un Estat que no està disposat a acceptar el dret a l’autodeterminació no hi ha diàleg possible. Aquests últims mesos s’ha fet més evident també que l’única opció de reconeixement de la República Catalana passa per la solidaritat de la resta dels pobles d’Europa i del món i que la UE i les institucions que formen part de la ‘troica’ són profundament antidemocràtiques, on els drets dels pobles són ignorats i trepitjats pels interessos del capital que defineixen les polítiques neoliberals d’austeritat dels estats nació.

La millora de les nostres condicions de vida amb la construcció d’un nou Estat independent en forma de República no arribarà delegant l’acció política a unes institucions buides de sobirania, sinó a través de la construcció d’unitat popular, perquè, quan responem a la regressió de drets civils i polítics i a la repressió amb iniciativa política des dels barris, pobles, viles i ciutats, i ho fem juntes, sense por ni dilacions, avancem, avancem en drets i llibertats i aconseguim que les institucions es dobleguin a la voluntat popular superant el marc legal establert avançant així en República.

Maria Sirvent és diputada de la CUP – Crida Constituent.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog