Ho sento, però no m’ho crec

Laia Alsina / LB

Vaig començar el 8 de març amb una amenaça: “¡Zorra! ¡Puta! A las guarras como tú y la Gabriel os vamos a matar a todas”. Era la manera que tenia un individu al metro de Barcelona de donar-me el bon dia. Portar un mocador lila i un llaç groc era l’excusa perfecta. I també ser dona, evidentment. Hi havia més persones amb llaços grocs al vagó, tots ells homes. Però es va fixar en mi. El lila i la meva presumpta “debilitat” el devien fer pensar que era un objectiu fàcil.

No nego que vaig tenir por. Però també n’estava farta. N’estic. N’estaré. Vaig esbossar un somriure i amb molta calma li vaig dir: “T’hem guanyat”. No li va agradar la resposta. Però el fet que dues persones s’aixequessin per donar-me suport, el va fer desistir del següent pas. Va baixar regalant-me un “mala puta”. Bona manera de començar el 8 de març. I per cert, a veure si comencem a respectar una mica més les putes i els seus fills i filles.

Sortosament, la meva destinació quedava molt allunyada d’aquell incident. Mig miler de dones periodistes ens trobàvem per dir que ja n’hi havia prou. I ho vam fer. Amb els somriures i la complicitat a flor de pell. Primer, quan ens creuàvem pel carrer, després als Jardins Montserrat Roig, a la ciutat de Barcelona. I ens vam aplegar tenint molt clar que allò era tan sols una guspira. A la tarda, la manifestació va deixar palès que s’havia encès la flama.

Però l’endemà era 9 de març. I les dones perillàvem de tornar a ser invisibles. Els primers minuts de les tertúlies ens donaven protagonisme, però el dia seguiria avançant i el “cada dia és 8 de març” corria el risc de dissoldre’s. Aleshores, de cop, en una tertúlia radiofònica, la frase d’un company de professió afirmava estar sorprès per les experiències que començaven a explicar algunes periodistes. És instantani: sorgeix una vegada i una altra la pregunta: de debò no ho sabies? De debò no ho has vist mai? Ho sento, però no m’ho crec.

“Un periodista es mostrava l’endemà del 8M sorprès per les experiències masclistes al periodisme. De debò no ho has vist mai?”

Davant d’aquesta incredulitat un hashtag inunda les xarxes #prouperiodismesexista. I ho fa amb centenars d’exemples de (males) experiències, d’horribles vivències de dones. Aplicables a qualsevol altre àmbit (i, en algun sector, molt més salvatge). Dones periodistes. Dones que s’asseuen al teu costat a la redacció, que van a la mateixa roda de premsa que tu. Que locuten les notícies que escoltes a la ràdio. Que editen els informatius que veus. Les tens al davant, al costat, cada dia. I mai no has vist res? Ho sento, però no m’ho crec.

He estat assetjada, amenaçada, menystinguda en les redaccions d’alguns mitjans de comunicació. M’han arraconat contra la paret en un petit espai. M’han explicat com es feien “palles” pensant en mi. M’han amenaçat físicament. M’han valorat per la mida dels meus pits. M’han enviat missatges fastigosos al mòbil, al correu. M’han volgut exhibir per la mida de la meva faldilla o pels tirants de la meva samarreta. M’han ofert feina a canvi de sexe. M’han dit que no arribaria enlloc si no passava pel llit. M’han volgut utilitzar com a reclam. M’han tractat només com un objecte. M’han robat un article i l’han signat amb un nom masculí per tenir més credibilitat. M’han obligat a demostrar mil vegades que ho podia fer, que “tot i ser dona” (a parer seu) estava capacitada.

I tu, que eres al meu costat, que has sentit el comentari, que m’has vist patir, que has vist que responia iradament, que has vist com m’acomiadaven, com acabava patint atacs d’angoixa. Tu. Tu has callat quan et demanava ajuda, quan un company (home, sí, com tu, del teu mateix sexe) deia que ja n’hi havia prou, quan el comitè d’empresa em girava l’esquena per ser becària o col·laboradora.

“He caminat amb pressa per un carrer solitari. He mirat mil vegades de reüll si hi havia algú al darrere”

Puc comptar amb els dits d’una mà les vegades que, en 22 anys, se m’ha valorat com a professional i no pas com a dona. I tu… No ho sabies? Ho sento, però no m’ho crec.

Saps què? També he estat interrompuda en una assemblea. He estat discriminada en la militància pel fet de ser mare. He vist com un (dos, tres, deu) homes deien el mateix que jo, però més alt, perquè com a dona “no em sé explicar” o “no m’imposo” prou. He estat ignorada quan he reclamat la conciliació. He hagut de sentir (i sento encara) la frase de si el meu company “m’ajuda” a casa. No ho has vist? No ho has fet? De debò?

I, sí, també he caminat amb pressa per un carrer solitari. He fingit que parlava per telèfon perquè semblés que algú m’esperava. He mirat mil vegades de reüll si hi havia algú al darrere. He baixat corrents les escales del metro. He pujat corrents les escales de casa. He estat magrejada en un concert amb 15 anys. He estat magrejada en un concert amb 40. He crescut en una societat que em diu que si em violen (perquè sí, quan ets dona, creixes amb aquesta amenaça constant) he de resistir-me però no massa, no fos cas que sembli que jo volia mantenir relacions o que m’acabin matant. He dit que no és no… I he estat ignorada. I tu, no ho has vist mai? Ho sento, però no m’ho crec.

He batallat perquè la meva filla pugui anar sense arracades, portar els cabells curts o una samarreta amb dracs. He defensat el meu fill per portar una cua, l’ungla pintada o voler unes sabates liles. Perquè des de ben petits ja ho viuen, ja ho pateixen, ja els ho imposem.

I mentrestant, quan passo dels 40, sento que m’he de posar cremes al matí, a la nit, a les mans, a la cara, al cos, als cabells. Sento que he d’aprofitar ara perquè a partir dels 50, “una dona, perd molt”. Sento que he de tenir una 36 o una 38 a tot estirar, els pits ben ferms i el cul ben amunt. I al meu costat, un munt de “tu”, podeu tenir canes que us fan interessants, arrugues que us fan atractius, ulleres que us donen un aire intel·lectual. Mai no ho has pensat? Ho sento, però no m’ho crec.

“No has pensat mai: ‘Si vas vestida així, no et queixis si et diuen certes coses’? No ho has fet mai? Segur?”

Ho has vist. Ho has sentit. Fins i tot, potser has rigut. Sense malícia, sense voler compartir l’escarni. Pensant, potser, que era excessiu. O que no n’hi havia per tant. No has pensat que “només t’han llançat una floreta” o “si vas vestida així, no et queixis si et diuen certes coses”? No ho has fet mai? Segur?

Tu, potser, has comentat amb les amistats que, deixant de banda el joc brut de les clavegueres de l’Estat, “no n’hi ha per tant, només era una conversa privada”. I t’ha fet gràcia sentir parlar de “mamelles”. I potser fins i tot, t’has posat les mans al cap quan una dona ha comès una atrocitat com matar una criatura (matar un ésser humà sempre ho és, d’atroç) i has començat a veure-hi motius si algun “pseudoperiodista” amb ganes d’escampar merda i de recrear-se en el dolor, ha relacionat el color de la dona o el seu passat amb el “presumpte” (no ho oblidem) present. O potser no, però mai no t’has preguntat per què quan és un home qui comet l’atrocitat (com ofegar i cremar dues criatures), quan és un home qui assassina una dona no se’n fa escarni públic ni es demani lapidar-lo a la plaça del poble.

Si ara t’estàs sentint atacat i penses “ja està, una altra ‘feminazi’ amargada”, t’aviso que et vagis calçant. Perquè hi va haver un 8 de març de 1857 que va marcar la història. I n’hi ha un de 2018 que porta el mateix camí. Perquè, mai més ho permetrem. Perquè ja no callarem. Perquè juntes ho podem tot. Perquè no estem soles. Perquè ja no hi ha marxa enrere. Perquè som cinc-centes, milers, milions. Perquè si dius que no n’hi ha per tant, o que no tenim tanta força, o que cada dia no és 8 de març, sento dir-te que: “Ho sento, però no m’ho crec. I tu, tampoc”.

Laia Alsina és periodista.
Un comentari
  • pvilat 3 d'abril de 2018 - 10:39

    Felicitacions per l’article, totalment d’acord i, em sembla des de la meva avançada edat, que t’has quedat curta.
    Pere Vilanova

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog