Eixamplar la base per guanyar: des dels municipis sí que es pot

Jose Téllez i Pilar Castillejo / FOTOS: Jordi Pujolar i Aleix Moldes – ACN

La precampanya per a les eleccions municipals del juny de 2019 ja és aquí. Falta poc i alhora falta moltíssim. El que acabi passant al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats espanyol pot acabar marcant molt les estratègies a les municipals de l’any vinent. Però el que és cert és que, ara per ara, ja tothom treu calculadores i calendaris, i ho fem amb una llarga ressaca del que ha passat als nostres barris, ciutats i viles el passat mes d’octubre i amb el regust amarg de les eleccions del 21 de desembre de 2017.

Especialment als municipis de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona i a les comarques més properes, l’escenari post 21-D i la mobilització insòlita del vot espanyolista cap a Ciutadans (C’s) ha suscitat moltes expectatives en la formació taronja de cara a les municipals, que s’afanya en poder disposar d’un desplegament territorial quasi inexistent fins ara que li permeti assaltar alguns ajuntaments catalans per primera vegada, a costa del PP, però no només.

Totes les cartes sobre la taula

Però la crisi política oberta pel referèndum de l’1-O i l’onada repressiva posterior a qui li ha costat més car i encara pot fer-ho més, des d’un punt de vista municipal, és al PSC. Serà molt difícil que moltes de les alcaldies del PSC puguin revalidar majories i, per tant, hauran de buscar pactes post-electorals per mantenir la vara o recuperar-la allà on la van perdre el 2015. I si el PSC no modula el seu posicionament sobre els presos polítics i el 155 (fets que l’han fet saltar de molts acords locals, com el de Barcelona), només podrà pactar alcaldies amb PP i C’s.

Encara és d’hora per pronosticar com s’articularan les candidatures municipals del 2019 dels partits fora de bloc del 155. L’espai de l’antiga Convergència encara està en plena definició. Que ERC arreplegui tot el vot que perdi l’espai de centre-dreta independentista encara està per veure. Tant C’s com ERC s’equivoquen si creuen que hi haurà un trasllat del vot del 21-D (on totes dues formacions van obtenir un significatiu augment de vot a les àrees metropolitanes) a les municipals de l’any que ve. No existeix la fidelitat de vot, i això ho veurem més que mai a les municipals, on el programa local, la implantació territorial i unes cares conegudes pesen més que en qualsevol altra contesa electoral.

Per a la CUP són les eleccions, aparentment, més còmodes. Les bones propostes, la feina feta i la implicació als moviments socials i republicans pot fer augmentar considerablement el seu nombre de regidors i regidores el 2019 en algunes zones. Però, tanmateix, aquest augment no és previsible que sigui uniforme arreu del territori català. Sobretot caldrà veure com evoluciona la gran assignatura pendent de la CUP: la representació a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. Al 2015 es van obtenir representacions en llocs difícils, tant amb marca pròpia (com ara a L’Hospitalet) com sobretot amb espais de confluència amb altres moviments d’esquerres (Badalona, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, Cerdanyola…). O fins i tot en espais més amplis i no vinculats orgànicament a la CUP, com ara totes les candidatures alternatives agrupades sota el paraigües de Poble Actiu (Ripollet o Badia). En molts casos, aconseguint alcaldies amb pactes amb les diferents marques locals dels Comuns i ERC.

Els Comuns es prenen l’aterratge de Catalunya en Comú a les municipals com un repte organitzatiu important. Pablo Iglesias ja ha anunciat que les candidatures municipals de Podemos es decidiran de manera centralitzada, però a Catalunya s’apostarà per candidatures sota la marca Catalunya en Comú que, segons el municipi, seran majoritàriament per ICV, que és l’organització dels “comuns” que compta amb major i experimentada implantació territorial.

Els pactes pre i post-electorals aniran en lògica de blocs pro-155 i anti-155

Amb tot aquest panorama, és molt difícil de preveure com quedarà el mapa local català el 2019, però el que sí està clar és que els pactes pre i post-electorals aniran en lògica de blocs pro-155 i anti-155, sobretot (però no només aquí) a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. El bloc del 155 està clarament liderat per la dreta del PP i C’s, desdibuixant al PSC, i el bloc anti-155 està clarament situat a l’esquerra, amb ERC, Comuns i CUP tenint a les seves mans la clau de molts municipis metropolitans, però també de la resta de Catalunya.

Els ajuntaments com a eina republicana de transformació social

Els resultats de les eleccions municipals pot deixar molts ajuntaments metropolitans amb pactes de les forces del 155 com el reproduït a l’Ajuntament de Tarragona, on governa un alcalde socialista amb un govern integrat també per PP i Unió. Si l’ascens de vot de C’s el 21-D, i a les enquestes posteriors, té un reflex municipal, li pot obrir la porta a alguna alcaldia, però difícilment ho aconseguirà si no és pactant amb regidors del PSC o del PP. Pedro Sánchez difícilment deixarà a alcaldes importants del PSC governar amb el suport d’ERC.

Per tant, la proliferació d’alcaldies del 155 a les àrees metropolitanes (però no només aquí) pot ser important, i serà un seriós fre al moviment democratitzador català de l’1-O i la reproducció “nostrada” del gir a la dreta de l’electoral de l’Estat espanyol. El gir dretà de moltes polítiques municipals, també les governades pel PSC, pot ser desolador per a les classes populars. Especialment perillós serà el desplegament de les polítiques de PP-C’s a nivell local en matèria de convivència i educació, dos àmbits competencials on els ajuntaments tenen molt a fer i dir.

Les experiències locals d’ajuntaments governats per àmplies aliances de les esquerres (ERC, CUP i diverses fórmules dels Comuns), com els de Badalona, Ripollet, Sabadell, Cerdanyola…, però també el de Barcelona, governat en solitari pels Comuns (frustrat el pacte amb el PSC, fruit de l’aplicació del 155), poden veuen perillar la seva continuïtat per l’ascens populista de C’s i per la guerra partidista i la crisi de confiança oberta entre les esquerres per les diferents postures davant el procés republicà català.

Les polítiques de participació, transparència i una gestió econòmica socialment justa i eficaç han estat la bandera d’aquests governs locals. On no s’han pogut complir les expectatives han estat, principalment, en dos aspectes: gestions del servei públic (municipalitzacions) i en matèria d’habitatge. Totes dues han topat amb una crua realitat: la llei “Montoro” i la centralització de polítiques en mans del govern central. I son frens circumstancials pel govern de Mariano Rajoy. Pel que fa a l’habitatge, la capacitat pressupostària i competencial d’un ajuntament no serveix per a frenar la voracitat especuladora del mercat immobiliari. I en allò relatiu al canvi de gestió de privat a públic, el desequilibri entre treure un servei municipal del lliure mercat o posar-lo té un abast tan important, que el ritme a què els ajuntaments han pogut recuperar alguns serveis no respon a les expectatives posades.

La responsabilitat que tenim per evitar que el bloc 155 es faci amb un bon grapat d’alcaldies és molt important

Repensar els municipis i com es gestionen és la principal conclusió de tres anys de gestió dels ajuntaments liderats per amplies confluència d’esquerres. Aquí al Principat i a la resta d’ajuntaments “del canvi” dels Països Catalans i de l’Estat espanyol. Les noves candidatures que lideren ciutats importants a tot l’estat han posat en evidència que, per al règim espanyol sorgit del 1936-1978, els ajuntaments són mers gestors urbanístics i poca cosa més, lluny de les aspiracions de transformació social que l’electorat va escollir a les urnes el maig del 2015.

Calen lleis com les aprovades al Parlament i tombades pel Tribunal Constitucional per donar solucions a la crisi de sobirania habitacional i social que pateixin, sobretot (per densitat) però no només, els barris de les àrees metropolitanes i les comarques més properes. Lleis que no posin traves als ajuntaments per poder ampliar el servei públic amb tants recursos com calgui. I un nou finançament local que doni autonomia als municipis respecte als bancs i permeti una major justícia social gestionant amb més capacitat normativa els impostos locals.

L’obertura d’un procés constituent que permeti, entre d’altres, encetar aquests debats i repensar el municipalisme com a eina per recuperar les sobiranies energètiques, habitacionals, etc., és més fàcil d’imaginar a Catalunya que enlloc més de l’Estat. De fet, la Generalitat ja va obrir un procés de debat sobre com serien uns ajuntaments en una futura república catalana on van sorgir propostes molt elaborades i interessants, que a la resta de l’Estat, ara per ara, són inimaginables.

Per això, la responsabilitat que tenim per evitar que el bloc 155 es faci amb un bon grapat d’alcaldies al 2019 és molt important. Cal ampliar l’experiència de gestió local dels municipis abans mencionats mentre posem tota la nostra experiència en processos participatius i debats ciutadans en un procés constituent que permeti repensar com es governen i gestionen els nostres municipis, sense cap més límit que aquell que ens marqui la nostra autonomia local.

Unitat municipal contra el 155 i la ‘sociovergència’

Cal curtcircuitar els pactes postelectorals que el bloc del 155 prepara per repartir-se el màxim d’alcaldies possibles a les àrees metropolitanes del Principat. Però cal parar atenció als altres pactes de govern més “invisibles” però que són molt importants per la gestió municipal directa: les diputacions i l’AMB. Les quatre diputacions són governades per l’espai de l’antiga convergència (en solitari a Girona i Lleida, en coalició amb PSC a Barcelona i Tarragona) i a l’AMB governa una coalició PSC-Comuns però amb molt de pes de la ‘vella guàrdia’ municipal socialista i d’ICV. Existeix una ‘sociovergència’ que continua repartint-se el país a través d’alcaldies per tot el territori i dels òrgans de poder supramunicipals, amb molta capacitat de gestió en les polítiques diàries locals.

Per aturar aquesta dinàmica cal valentia i amplitud de mires. Una estratègia unitària de les forces anti-155 d’esquerres (ERC, CeC i CUP) pot ser guanyadora en molts municipis metropolitans i de tot el territori català, i reproduir-se a tot el país a les diputacions, AMB i consells comarcals. Més encara si comptem també amb la nova formació política que estan impulsant Albano Dante-Fachín i Àngels Martínez Castells, anomenada “Alternativa”.

A ningú se li escapa que el posicionament de cada grup durant la crisi oberta abans i després de l’1-O ha obert ferides i distanciaments lògics en la manera d’entendre la política nacional. Però si ens basem en experiències d’èxit de gestió dels ajuntaments com Badalona i Sabadell, i les anteposem on els distanciaments polítics són més forts, com a l’ajuntament de Barcelona, podem tenir la clau de volta.

Cal superar les suspicàcies, la desconfiança i el personalisme (molt arrelat en la política municipal) i asseure’s a la taula a negociar un programa municipal. Si parlem de polítiques que es poden desplegar en una ciutat, de recuperar sobiranies, trobarem més acords que desacords i facilitat per construir consensos.

És obvi que en el desplegament de polítiques transformadores (dins, però també al marge dels corsés normatius) ens podem posar fàcilment d’acord. Només cal que trobem consensos dins del marc municipal que permetin tothom estar còmodes davant de qualsevol escenari de la lluita per la República Catalana que, passi el que passi, no caurà en l’oblit (com desitjarien alguns).

Tenim en comú les ànsies de transformar el Règim del 1936-1978, on la monarquia és el principal estàndard i salvaguarda. Cal un acord de mínims on puguin sentir-se còmodes republicans independentistes i federalistes… però de debò, que no ho siguin per mera retòrica reformista. Aquest podria ser defensar una “República Catalana”, que bé hauria de ser independent en un primer estadi, però que es podria federar des de la seva plena sobirania un cop aconseguida (a l’estil del “consens de Badalona”).

Segurament no tothom va viure o va actuar davant l’1-O de la mateixa manera, però tothom dins l’espai que aglutina aquestes forces es va trobar el 3-O als carrers de tot el país clamant contra la repressió de l’Estat. Aprofitar l’empenta i esperit del 3-O hauria de servir per a tirar endavant el procés constituent que servís per dotar de contingut la República Catalana. I, també, tenir en compte en el dia a dia als represaliats de tot tipus i als presos i preses polítiques. Cal política amb alçada de mires per superar la repressió i la seva dinàmica paralitzadora, també des dels municipis.

El desplegament del procés constituent d’una manera sistemàtica i amb una participació popular àmplia està en mans del municipalisme. Pot ser el nexe d’unió entre els que troben que s’ha de tirar endavant per la via unilateral amb el mandat clar de l’1-O com pels que troben que hi ha altres vies millors per construir un país més just. Un procés constituent que posi l’accent en recuperar les sobiranies (en plural), amb un desplegament territorial i sectorial molt ampli ha de ser dinamitzat i liderat pel municipalisme metropolità, que és allà on viu la majoria del país i on les desigualtats socials són més cruentes. És primordial que sigui el municipalisme, la política de proximitat, qui lideri l’organització d’aquest nou procés, coordinat això sí amb el que pugui fer la Generalitat, que ha de garantir que el resultat que en surti sigui vinculant i efectiu en la nova República. Però la coordinació territorial i sectorial democràtica, horitzontal i eficient ha de caure bàsicament en el municipalisme.

Cal agafar, des del municipalisme, la responsabilitat d’organitzar i liderar el procés constituent

En resum: bastir candidatures unitàries on les bases dels tres espais que es situen en contra del Règim del 36-78 (ERC, Comuns i CUP, però també la flamant Alternativa de Albano Dante-Fachín i Àngels Martínez Castells) es vegin reflectides i se sentin còmodes ha de ser una tasca primordial per al nou cicle polític. La forma electoral hauria de ser el de menys: coalició o participació horitzontal d’arrel assembleària, allò que a cada localitat es decideixi de la manera més còmode possible. L’objectiu ha de ser no només arrabassar el màxim d’alcaldies possibles al bloc del 155 i treure pes a la sociovergència arreu del territori, sinó aprofundir en la crisi regeneradora oberta arran del referèndum de l’1-O. Construint polítiques de recuperació de sobiranies en tots els aspectes vitals i comunitaris, de manera coordinada i enxarxada amb altres municipis dels Països Catalans i l’Estat espanyol que estan sota el mateix règim anti-municipalista. Agafar, des del municipalisme, la responsabilitat d’organitzar i liderar el procés constituent i així continuar sumant sectors a la causa republicana.

Ja fa un parell o tres d’anys que la frase de moda és “eixamplar la base”. Potser que deixem d’utilitzar-ho com a recurs retòric i que ho fem, no? Eixamplar la base per guanyar i fer possible el “sí que es pot”. Posem-ho a la pràctica d’una vegada. I les eleccions municipals del 2019 són el millor escenari per fer-ho. Ens hi va un país sencer. Una República. O moltes.

Jose Téllez és tercer tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Badalona per ‘Guanyem Badalona en Comú’. Pilar Castillejo és primera tinenta d’alcaldia de l’Ajuntament de Ripollet per ‘Decidim Ripollet’ i exdiputada de la CUP (febrer-octubre 2016).
Un comentari
  • Arnau M.V 4 d'abril de 2018 - 11:56

    Moltes gràcies. Em sembla una aportació essencial, espero que tingui ressò. Quan parleu del consens republicà, crec que seria més fàcil per alguna gent dels Comuns si no s’especifica que “primer cal ser independent”, sinó que senzillament els catalans som sobirans a l’hora d’escollir, amb totes les conseqüències. És delicat, perquè ningú vol renunciar al seu enfoc, però caldrà trobar la fórmula perquè seria imperdonable renunciar a tenir poder municipalista, que la veritat és que és l’únic que de moment ens ha dut canvis tangibles. En molts casos seràn pactes post-electorals, perquè no es voldrà renunciar, en lògica competitiva, a menjar-se el terreny de l’altre durant la campanya. Anant més al fons, crec que els Comuns haurien de deixar de sentirse incòmodes en l’acceptació de que el sobiranisme -que sempre han defensat- implica en última instància que si no et deixen federar l’estrategia independentista es veu legitimada. I els bloc independentista hauria de rebaixar les crítiques contra els Comuns, acceptant que en gran mesura les diferències són estratègiques, i no de principis.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog