Sensellarisme, una mirada des de Barcelona a un repte (oblidat) de país

Laia Ortiz, segona tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona / IVAN G. COSTA

De vegades és indignant veure com, de manera completament interessada, s’utilitzen els més vulnerables com a arma política. Ho hem vist els darrers dies arran de l’acampada de persones sense llar a la Plaça Catalunya de la ciutat de Barcelona. No s’han fet esperar les veus, totes elles contundents i enfadades, que responsabilitzaven al govern de la ciutat d’aquesta situació, i que clamaven perquè aquesta realitat desaparegui el més aviat possible, perquè, tenint en compte que per allà hi passen molts turistes, dóna una molt mala imatge de la ciutat. A mi m’agradaria recordar a aquestes persones, que els turistes que passegen per Barcelona segurament reconeixen aquesta situació, perquè la viuen també a les seves pròpies ciutats. El sensellarisme és un fenomen global, i és la conseqüència més extrema de la desigualtat. És un problema sistèmic, profund, al que Barcelona s’esforça a donar resposta. Dir que a Barcelona no s’atén a les persones sense llar és simplement mentida. És un fet que a la ciutat dormen diàriament 2.200 persones en centres residencials de l’Ajuntament i de les entitats de la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar, i en el darrer any, els equips de carrer han atès a 2.400 persones que dormien al ras. Aquesta és la realitat que s’està negant els darrers dies des d’alguns mitjans i grups de l’oposició que han vist una finestra d’oportunitat per esgarrapar quatre vots sense miraments.

Cal explicar que les persones sense llar que s’atenen a Barcelona procedeixen de tota Catalunya i fins i tot, d’arreu de l’Estat. Podem dir que la ciutat s’enfronta en solitari a un problema que requereix polítiques supramunicipals, i sobretot, estructurals. Però no ens limitem a queixar-nos, encarem el problema i actuem.

Ha estat el govern de Barcelona en Comú el que ha impulsat el primer Pla de lluita contra el sensellarisme, i ho hem fet, precisament, amb la participació i decisió conjunta de les persones sense llar. Impulsant un consell assessor on les protagonistes són, precisament, les persones que estan o han estat en situació de carrer.

Durant aquests gairebé tres anys al capdavant de l’àrea de Drets Socials he tingut oportunitat de créixer i aprendre al seu costat. Escoltant les seves propostes des del pragmatisme més evident als debats sobre les causes de fons sobre l’exclusió.

Persones com l’Antonio, portaveu incansable al Consell de Benestar Social de la ciutat, exigint millores en la mobilitat o construïr vivendes prefabricades davant l’emergència, i gràcies a la feina col·lectiva avui ja estan en marxa les mesures. O la Lluïsa, que m’explicava què li agradaria de model d’equipament, en una carta signada per totes les persones usuàries, i ens ha servit per impulsar reformes en els centres i serveis. Parlar amb la Cristina, una noia de 30 anys, que habia acabat en alberg malgrat estava treballant, perquè la cadena de contractes precaris li va prendre l’autonomia. O el Pablo, que estava al centre obert de Nou Barris i m’explicava com de ser un empresari d’èxit, després de divorci i estafa del soci, havia acabat al carrer.

“Barcelona destina 35 milions d’euros als sense llar, i la Generalitat, només 350.000 euros a tot Catalunya”

Cada persona amb una vida darrere, ens obliga a plantejar-nos què més podem fer i com fer-ho millor. Per això vam decidir no invisibilitzar el problema sinó donar-li prioritat. Ha estat l’Ajuntament de Barcelona, que ha passat d’invertir 25 milions anuals per lluitar contra el sensellarisme a 35 milions en aquest mandat, mentrestant, la Generalitat hi dedica 350.000 euros per tot Catalunya. Hem augmentat serveis i atencions, des del 2015 les estades de persones sense llar als serveis d’allotjament de l’Ajuntament han augmentat en un 24% i, en el mateix període, hi ha hagut un 30% més d’atencions en serveis de dia.

A Barcelona hem volgut fer visible el problema del dret a l’habitatge i l’exclusió residencial que té com a conseqüència més extrema el sensellarisme, hem estat pioners impulsant de nou el recompte municipal de persones que dormen al carrer, també amb noves polítiques contra la porofòbia i l’estigma i obrint nous equipaments residencials com Cal Muns o el Centre Maria Feixa, més especialitzats, donant resposta a col·lectius amb necessitats específiques com són les persones sense llar amb problemes de salut mental o els joves.

Per què creix el número de gent sense llar?

Sí és veritat que el fenomen del sensellarisme està augmentant pràcticament a tota Europa, també a Barcelona, no es pot buscar el motiu en un abandonament de l’atenció d’aquestes persones a nivell local. També és rellevant subratllar que aquest augment té poc a veure amb els índex de riquesa que registren els països, té a veure amb la desigualtat, té a veure amb la garantia de drets.

A Alemanya les persones que viuen situacions d’exclusió residencial severa han augmentat un 150% entre 2014 i 2016, i és una de les economies més sanes i envejades del continent. Per donar solucions definitives al problema, cal fugir de l’higienisme urbà, cal atacar les causes de l’extrema pobresa. Es parla molt de l’èxit de Finlàndia en aquest terreny, realment sembla un món a part, el sensellarisme és pràcticament inexistent, i si ens parem a mirar com ho han aconseguit veiem que ja als anys 80 van dissenyar una estratègia nacional, que implicava a tots els nivells d’administració i organitzacions no governamentals, per abordar aquest problema posant en primer terme la garantia del dret a l’habitatge. És curiós que quan es vol comparar amb casa nostra, es planteja la diferència entre Barcelona (una ciutat) amb Finlàndia. Potser és precisament aquesta la clau, adonar-se que és un repte de país.

I quina és la diferència? Doncs que allà, el sistema protegeix contra la creixent desigualtat. Ha estat l’acció conjunta la que ha aconseguit posar al servei de les necessitats socials dels seus ciutadans un gran parc d’habitatge i s’han esforçat en la prevenció. Aconseguir que les persones no perdin el seu habitatge és el pas més important per lluitar contra el sensellarisme. Ja ho sé. Sembla una obvietat. Però cal recordar-ho mil vegades a tots aquells que es neguen a regular el preu dels lloguers, els que impulsen les reformes laborals que precaritzen vides o legislen pel desnonament exprés, perquè són ells mateixos els que llavors es mostren tan preocupats per la presència de persones al carrer reclamant drets.

És realment irritant veure com algunes forces polítiques utilitzen l’exclusió social com a arma contra el govern municipal, quan sabem que a ciutats on sí que governen, la seva política és pagar bitllets de tren a Barcelona per a temporers que havien generat riquesa al seu territori. Quan arriba el moment en què se’ls ha d’oferir resposta social, se’ls envia a Barcelona.

El joc polític indigna i entristeix, però no ens farà defallir. Des de Serveis Socials hem estat a Plaça Catalunya en més de 20 ocasions per parlar amb les persones i fer acompanyament, continuarem treballant amb les entitats i els equips sortiran diàriament, acompanyant per recuperar projectes vitals destruïts per la desigualtat creixent i l’exclusió. També alcem la veu perquè no ho podem fer soles des de Barcelona. Calen recursos arreu del territori i legislació que garanteixi drets.

I també vull dir ben alt, que aquells que només s’indignen de la pobresa quan la veuen al carrer, però treballen diàriament per mantenir els privilegis que la perpetuen, fan un flac favor a les persones que diuen defensar. A molts d’aquests rostres se’ls hi està denegant la renda garantida, són joves que amb la majoria d’edat el sistema deixa desprotegits, persones que estan treballant per un sou de misèria que no els hi arriba ni pels mínims (sabem que el 20% persones que viuen al carrer tenen feina) o persones a qui no han renovat el contracte de lloguer, desemparades davant d’una legislació d’habitatge injusta.

Aquesta setmana hem presentat al Congrés, juntament amb vuit ciutats pel canvi, una proposta per modificar la Llei d’Arrendaments Urbans i regular els lloguers, perquè l’habitatge és un dret i no una mercaderia, i això és el que hi ha en l’origen del sensellarisme, la vulneració del dret a l’habitatge.  Des de l’Ajuntament seguirem treballant per canviar lleis que brinden en safata a l’especulació drets fonamentals de les persones, però necessitem aliances i majories a Catalunya, a l’Estat i a Europa que realment vulguin canviar les coses des de l’arrel. Deixar de mirar el dit per veure la lluna.

Laia Ortiz és segona tinenta d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona i dirigeix l’Àrea de Drets Socials.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog