Del maig del 68 al maig del 18 (passant pel 15-M)

Foto: TELVA SOMOZA – ACN

Enguany es commemoren els 50 anys del Maig francès. El maig de la revolució que podia haver sigut i mai no va ser. La dels estudiants revoltant-se contra l’acadèmia i contra un sistema polític, cultural i moral caduc que, com sempre, va esclatar sense avisar i, després de rebre les crítiques dels dirigents de totes les estructures (inclosa la CGT i el PCF) ,va acabar prenent per la base i fent caure De Gaulle. El maig de les universitats ocupades, on es repartia clandestinament el ‘Tractat del saber viure per a l’ús de les joves generacions’ de Raoul Vaneigem, que s’estengué per fàbriques i carrers per acabar bloquejant tot el país. El maig dels cartells, dels Cinétracts, dels Grups Medvekine i Dziva Vertov, de descobrir la platja sota les llambordes i discutir apassionadament a peu de carrer o de feina. El Maig de les llargues nits i els matins curts (com l’anomenaria William Klein en el seu documental); l’any que alguns cineastes van irrompre al Festival de Canes i van aconseguir que es suspengués l’edició; l’any que en un 15 de maig es va ocupar el Teatre Nacional de França sota la consigna en forma de pancarta: “quan l’assemblea nacional es converteix en un teatre burgès, el teatre burgès es converteix en una assemblea nacional”.

El maig en què es van qüestionar totes les estructures, on els obrers van deixar d’escoltar certs dirigents professionals apaivagadors i van decidir ocupar les fàbriques embrincant les seves lluites laborals (decret de la seguretat social, increment de salaris) amb la lluita dels estudiants que en aquells moments ja es debatien entre reforma o revolució (el vell i constant dilema de les esquerres). El maig en què, més enllà de qüestionar-se com poder aconseguir un augment salarial o evitar un acomiadament o superar la perpetuació dels rols de gènere o un sistema d’exàmens arnat a les universitats, van entendre que aquella aliança els oferia una oportunitat per qüestionar-s’ho i construir-ho tot de bell nou, que per primera vegada no calia limitar-se a una plataforma de reivindicacions sinó que el que estava en joc eren les seves vides, les estructures de dominació i poder, les seves relacions quotidianes. El present com un despertar col·lectiu que anés més enllà de l’esdeveniment. Que malgrat que no ser un moviment homogeni podien cercar els punts en comú per “deixar d’assaltar el metro i assaltar el poder, d’una vegada“.

El 15-M els sindicals i els partits no van saber llegir la realitat que els va acabar desbordant amb els indignats

Uns plantejaments que entronquen de ple amb els del 15-M: “no volem ser mercaderies en mans de polítics i banquers” o el “ningú no ens representa”. El 13 de maig de 1968, en plena vaga general, caminà per París la manifestació més gran que s’havia produït mai des de l’ocupació nazi de 1944. El 15 de maig de 2011 a Barcelona, i diverses ciutats de l’estat espanyol, milers de persones van prendre el centre de la ciutat quan ningú no s’ho esperava. Precàries, jubilats, aturades, joves sense futur, tots junts sense cap més sigla que el lema comú: “que la crisi la paguin els rics“, una esmena a la totalitat no només al sistema de partits sinó al mateix capitalisme que ens ha convertit en una mena de mercaderies que alhora esdevenen consumidors mentre es consumeixen lentament.

El dia abans, hi havia hagut una manifestació de tot el sindicalisme en contra de les retallades, per exigir un retorn a unes condicions de treball dignes però en acabar tothom va marxar cap a casa. Igual que en els primers dies del maig del 68 les estructures sindicals i polítiques no van aconseguir llegir una realitat que els va acabar desbordant l’endemà, iniciant les acampades dels indignats que s’estendrien per tota Europa i que van connectar amb les primaveres àrabs.

Recuperar l’espai públic com un terreny de discussió on (re)conèixer-nos i experimentar noves formes de relacionar-nos, per a molts, aquells dies a Plaça Catalunya van suposar un sacseig d’anys de militància, per altres van ser un espai de politització. Alguns teoritzaven si era un moviment ciutadanista que només mostrava una indignació, altres pensaven si podia ser l’embrió d’un moviment revolucionari però la majoria es dedicava a gaudir i viure en aquella àgora-comunitària que havia arrelat així de forma mig espontània.

El Maig francès i el 15-M són una esmena a la totalitat al règim del moment

És evident que en la convivència d’aquells dies hi havia membres d’organitzacions polítiques i/o sindicals que havien connectat, encara que una mica tard, amb el moviment, però per primera vegada se cercaven les connexions, els punts d’unió, els consensos, en uns espais molt plurals, debatent sobre tots els aspectes de la nostra vida quotidiana, reapropiant-se de la plaça quan els en van voler fer fora i plantejant accions com les d’Aturem el Parlament davant la imminent aprovació d’uns pressupostos antisocials (on per primera vegada en temps penso que certes classes dirigents van començar a veure perillar certs privilegis).

Malgrat que durant el 15-M i les setmanes posteriors no es paralitzà el país ni s’aconseguí enderrocar cap president com en el Maig Francès penso que els dos moments tenen molts punts en comú, ja sigui per com es gesta, per la creativitat de les seves accions i lemes o pel contingut de les reivindicacions. Pensem que a Barcelona el 15-M esclata després d’una forta lluita contra Bolonya, amb un moviment estudiantil organitzat que ha ocupat les facultats i que rep el suport d’amplis sectors de la societat. I pel que fa a les reivindicacions, en ambdós casos, no deixen de ser una esmena a la totalitat al règim; en el cas de 2011 a la crisi sistèmica (política, cultural, social) d’un capitalisme senil cada vegada més salvatge contra les classes populars empobrides.

I el desenllaç, conegut per tothom, em sembla malauradament també massa similar: En el cas francès ni la repressió, ni les detencions, ni les ‘negociacions de Granelle’ que no van ser acceptades pel conjunt del moviment de les fàbriques ocupades, ni l’ultimàtum de De Gaulle van aconseguir frenar l’impuls del moviment, només la seva renúncia a la presidència i posterior retirada en forma de convocatòria d’eleccions ho va aconseguir. Malgrat condemnar i criticar la decisió de De Gaulle, tant les estructures sindicals com el PCF van córrer a mirar de capitalitzar el maig i enfortir-se per treure uns bons resultats electorals. En aquest moment es deixava de pensar en l’objectiu comú col·lectiu i es passava a exercir de representant d’aquesta voluntat, a exercir de negociador/mediador… Amb les eleccions convocades i una campanya electoral/sindical per fer, les fàbriques es reobren i l’espurna del maig va apagant-se mentre comença el temps dels oportunismes, les frustracions, els possibilismes i els desenganys.

Les demandes del 15-M s’han anat diluint amb el temps superades per les dinàmiques de partit

Molta gent es pregunta també pera què va servir el 15M i sovint s’afirma que va ser un estat de consciència, una irrupció social que ha condicionat totes les estructures a posteriori, que va esdevenir una reivindicació de l’assemblearisme i de l’espai públic com a zona de politització, que va obrir els ulls i les consciències de molta gent, que va generar debats transversals com l’estafa bancària, el dret a l’habitatge, la lluita contra la corrupció, la defensa dels serveis públics… i més enllà d’això s’arrossega el debat sobre si calia forçar una negociació d’uns punts (proposta reformista) o calia retornar als barris per seguir eixamplant l’esperit del 15M en els llocs on habitem i on conflueix el treball, l’oci, el consum i la cura.

No se’ns ha d’escapar, però, que posteriorment a aquella crítica al sistema de partits i les formes de representació del 15-M hem vist néixer partits polítics com Podem o que de seguida les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) que ja venien també elaborant una crítica similar hi van sintonitzar. Amb tot, però, passats uns anys i veient com aquests partits cada vegada tenen més presència i incidència en l’esfera institucional veiem com les demandes del 15-M s’han anat diluint (potser fins a desaparèixer).

Apostar per una política de moviments i no de partits, crear espais de participació (però sobretot de decisió) ciutadana que ens permetin avançar cap a una democràcia directa, una democràcia real, no voler representar els moviments socials sinó només amplificar les seves demandes i conclusions, no caure en un sistema de lideratges forts sinó socialitzar el poder en espais de decisió col·lectiva… eren algunes d’aquestes reflexions/demandes del 15-M que de mica en mica veiem com van desapareixent superades per estructures de partit que reprodueïxen els esquemes que fa uns anys volíem superar.

No podem conformar-nos en caure en els vells tics i recels que precisament sempre havíem criticat

Aquestes propostes volien dotar els partits d’una visió molt més àmplia, diversa i plural de les realitats quotidianes sense necessitat d’haver d’obtenir un carnet i per mirar d’evitar que acabessin limitats, ofuscats, per interessos de partit i tacticismes electorals que gens no beneficien a les demandes majoritàries de les classes populars que els voten, o no.

Segurament entrar en el terreny institucional, electoral, duu inevitablement a la gestió d’aquestes i moltes altres contradiccions, i això no és una tasca fàcil, sobretot si governes o tens incidència en les decisions que es prenen, perquè els tempos i els codis acaben no essent els mateixos… però trobo que no podem conformar-nos en caure en els vells tics i recels que precisament sempre havíem criticat i que ens havien portat a reivindicar una política dels barris, dels de baix, una nova institucionalitat del comú que s’allunyés de la vella política que tot ho enfanga i empudega.

Aquest diumenge vaig anar a veure la magnífica obra ‘La cremallera‘ d’en Martí Sales, un monòleg dels anys en què recorríem Barcelona, que la descobríem i trepitjàvem per tot arreu, que la maleíem i alhora estimàvem amb totes les nostres forces, i llavors vaig pensar una mica en tot això, en aquells temps on braç a braç reivindicàvem aquesta manera-de-viure que ens connectava amb la contracultura dels 70s, la de les jornades llibertàries i els mítings a Montjuïc, que ens enfrontàvem a la precarietat i alhora denunciàvem la bombolla immobiliària, que irrompíem a l’estafa del fòrum de les cultures i naixien universitats lliures com La Rimaia, que ens sentíem fills de la Hamsa mentre lluitàvem contra l’especulació i la Ciutat-Princesa bullia. En tot això, pensava i no entenia moltes de les coses que passen en la política municipal a Barcelona si els comuns van presentar-se prometent transformar radicalment la ciutat i la CUP la volia capgirar i juntament amb ERC serien majoria. Si la majoria d’aquesta ciutat continua (mal)vivint en els barris víctimes de l’especulació i la precarietat i els lobbies poderosos segueixen fregant-se les mans amb el negoci de la SuperTopCity Barcelona que ja s’estén per tota l’àrea metropolitana.

És hora de recuperar les demandes del 15-M, potser és l’hora de recuperar l’esperit de l’1 i el 3 d’octubre

I penso que després de l’1 d’octubre quan aquest poble sense exèrcit, només amb el convenciment de la gent, va vèncer a tot un estat, sobreposant-se a la por, ocupant les escoles, defensant les urnes i mostrant les paperetes com una arma democràtica de construcció massiva, si tanta gent va resistir els cops i va sortir a rebutjar la repressió i la salvatgia policial el dia 3 d’octubre en una vaga general com feia anys que no es veia… com pot ser que després que ens apliquin el 155 tot desenvolupant els vells mètodes de la por i la repressió i convoquin unes eleccions amb l’única finalitat de debilitar el moviment republicà i provocar-ne una divisió interna els dirigents dels partits hi acabin caient davant l’astorament de les seves bases i votants. Com pot ser que aquests dirigents no siguin capaços de posar-se d’acord en un full de ruta que garanteixi una investidura, un govern i que ens permeti avançar cap a la república catalana, una república que iniciï la recuperació de les sobiranies dels pobles del sud davant les envestides de la troika.

Igual que en el Maig del 68, o el 15-M, o la Barcelona del canvi, o en el procés de consecució i institució de la República Catalana, quan la mobilització és el motor i l’activació de la gent desborda tota lògica institucional i de partits és quan les possibilitats reals d’implementació es donen i avancen perquè els obliguen a posar-se d’acord o si més no a obeir les demandes d’aquesta majoria empoderada. En canvi quan els moviments es debiliten confiant en certes gestions/negociacions, i es retiren o accepten ser representats per la política institucional l’impuls minva deixant lloc als tacticismes, picabaralles o desacords.

Potser començaria a arribar l’hora que sigui aquesta multitud, aquesta ciutadania anònima la que torni a alçar la veu i esdevingui protagonista, per construir un moviment antirepressiu davant les envestides de l’estat, per denunciar les ingerències del 155 i el furt de la nostra sobirania i per forçar un full de ruta unitari que inclogui un procés constituent, fet des de baix i vinculant, que ens permeti defensar unes polítiques a favor de la nostra gent, dels interessos de la majoria d’aquest país que sens dubte veuen en la república una oportunitat de millora per a les seves vides. Potser és l’hora de fer un front metropolità d’esquerres que reverteixi amb valentia les polítiques municipals al servei dels interessos dels rics i s’enfronti als seus tentacles. Potser és hora de recuperar les demandes del 15-M, potser és l’hora de recuperar l’esperit de l’1 i el 3 d’octubre.

David Caño és activista i poeta
Un comentari
  • Jordi Ortiz i Lombardía 27 d'abril de 2018 - 21:48

    Gràcies per la reflexió, David. Molt necessària. Quan vam deixar de dir que “no ens representen”, vam obrir la porta a d’altres representants. I quan la democràcia representativa entra per la porta, la democràcia real salta per la finestra!

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog