27/04/2018 | 00:18
Dies abans dels Sanfermines 5 homes s’havien preparat per agredir a alguna dona en grup. Entre els preparatius de la festa hi havia: “¿Llevamos burundanga? Tengo reinoles tiraditas de precio. Para las violaciones”. Però la llista per l’excursió a Navarra tenia encara més coses: “Hay que empezar a buscar el cloroformo, los reinoles, las cuerdas… para no cogernos los dedos porque después queremos violar todos”.
No era la primera vegada, La Manada de depredadors ja havia actuat de manera similar. El maig del 2016, havien agredit sexualment una noia dins d’un cotxe mentre també ho gravaven, era a Pozoblanco (Córdoba). El modus operandi era sempre el mateix; tenien un objectiu comú: agredir sexualment en grup una dona jove, gravar-ho i passar-ho a la resta del grup. Lluny d’estar avergonyits o pensar que això eren proves, passaven vídeos, fotografies i preparaven la jugada premeditadament. I és que els agressors ho saben, per a ells, impunitat; per a elles, estigma.
Cap dels altres membres del grup va frenar mai la resta, al contrari, normalitzaven aquelles conductes i s’encoratjaven els uns als altres. Riures, aplaudiments i missatges de suport eren les respostes a propostes de violació, vídeos i d’altres continguts misògins.
El perfil criminal dels agressors sexuals solen ser el de nois normals però que, paral·lelament, comparteixen espais de misogínia
Fora del grup de WhatsApp els depredadors tenien vides aparentment normals: feines estables, oposicions a cossos de seguretat de l’Estat, ‘novies’ a qui deien estimar…I és que, el perfil criminal dels agressors sexuals solen ser el de nois normals, amb un dia a dia fora de sospita aparent, mentre paral·lelament comparteixen espais de misogínia.
Així, el 7 de juliol del 2016, de matinada, 5 d’aquells depredadors van violar una jove de 18 anys en un portal. Tots van violar-la. Van gravar aquella gesta amb els mòbils i van enviar-ho al grup de WhatsApp per demostrar amb orgull la promesa que havien fet abans de marxar: volíem violar i ho hem fet. Per evitar que la dona arribés a demanar auxili i com una gesta, van decidir, a més, robar-li el mòbil.
Hores després de la violació, els 5 homes van ser detinguts, ingressant en presó provisional comunicada i sense fiança aquell mateix dia donada ‘l’extrema gravetat dels fets’. Aquell mateix dia va començar, també, el judici sobre la víctima. Tots els mites i estereotips van col·lapsar el judici popular contra la víctima que s’ha allargat fins al dia d’avui.
El relat al carrer era ‘ella s’ho havia buscat’ fins que van aparèixer els Whatsapp dels agressors
Primerament es va apuntar al fet que la dona havia tornat sola, que havia begut, que hauria tingut contactes sexoafectius amb altres homes aquella nit… Per descomptat, el relat al carrer era que ‘ella s’ho havia buscat’. No va ser fins que van transcendir els missatges de WhatsApp que l’opinió pública va canviar. Les defenses van activar tots els mecanismes de l’imaginari col·lectiu: eren bons nois, amb feina, amb ‘novies’ que ploraven per les parelles a qui no podien veure. I de nou, el judici contra la víctima operà fins que es va saber que no era l’única víctima. L’octubre del 2016, es té coneixement de les imatges de la víctima de Pozoblanco, pràcticament inconscient. És la policia qui contacta amb la dona i ella accedeix a denunciar; quan ho fa, reconeix que no ho havia fet perquè diverses persones del seu entorn havien dubtat d’ella quan els va explicar que l’havien agredit sexualment.
El 16 de novembre del 2017 comença el judici contra ells, però segueix el de la víctima. Les defenses retiren, finalment, un informe d’un investigador privat que havia seguit la dona agredida per tal de comprovar quin tipus de vida duia després dels fets. La recuperació després d’una violació està prohibida. Recuperar-se significa parlar-ne, ser una supervivent.
Som molt lluny de pensar que cap violència sexual pot ser perpetrada sense violència o intimidació
Durant el judici, un dels Magistrats va deixar anar a la víctima: ‘usted, dolor está claro que no sintió’. El mateix Magistrat que 5 mesos després d’una espera interminable ha emès un vot particular de gairebé 200 pàgines en el qual diu ‘lo que me sugieren sus gestos, expresiones y los sonidos que emite es excitación sexual.’ El que em preocupa de veritat és que crec que hi ha sinceritat en aquest vot particular. Que realment, pensa que aquesta lectura és possible als ulls d’un home. Em preocupa que els agressors tinguin normalitzades aquestes violències com si fos que s’espera del sexe, quan en realitat es parla de ‘el lugar recóndito y angosto descrito, con una sola salida, rodeada por cinco varones, de edades muy superiores y fuerte complexión, conseguida conforme a lo pretendido y deseado por los procesados y querida por estos, se sintió impresionada y sin capacidad de reacción. […] experimentó la sensación de angustia, incrementada cuando uno de los procesados acercó la mandíbula de la denunciante para que le hiciera una felación y en esa situación, notó como otro de los procesados le cogía de la cadera y le bajaba los leggins y el tanga, sintió un intenso agobio y desasosiego, que le produjo estupor y le hizo adoptar una actitud de sometimiento y pasividad , determinándole a hacer lo que los procesados le decían que hiciera , manteniendo la mayor parte del tiempo los ojos cerrados.’
Estem tant lluny de la introducció de la perspectiva de gènere i la comprensió de les dinàmiques de les violències sexuals que peticions tan bàsiques com preservar les víctimes i evitar la violència institucional no són ni tan sols incloses en les agendes de la política criminal. Molt més lluny encara de pensar que cap violència sexual pot ser perpetrada sense violència o intimidació i que els abusos, senzillament, són agressions.
