07/05/2018 | 19:00
Ernest Maragall s’ha fet militant d’ERC. La notícia no és menor encara que resti apagada pel soroll ambiental. Ho ha comunicat a través d’una carta pública adreçada a Oriol Junqueras, a la presó des de fa sis mesos, i Marta Rovira, a l’exili. El cognom Maragall evoca un passat recent encara que ara sembli llunyà; de les dues Catalunyes, de quan la CiU de Pujol, i després de Mas, resistia l’embat d’un PSC que des de feia vint anys intentava l’assalt a un Govern de Catalunya, la casa pairal convergent. Marta Ferrussola, en constatar que PSC i ERC consumaven el primer Tripartit diria allò de ‘és com si els lladres ens haguessin entrat a robar a casa‘. És una frase molt sincera que expressa el sentit de pertinença i la confusió entre partit i país, entre institucions i partit.
En aquells dies de 2003, quan ERC havia de prendre la transcendental decisió, pactar amb CiU o amb el PSC, a tocar de casa uns nois de la JNC (les joventuts de CDC) van escriure a la paret: ‘CiU + ERC = Catalunya’. ERC n’ha viscut uns quants de prèssings, sempre amb la mateixa acusació de traïció a Catalunya si no complia els desitjos del nacionalisme hegemònic. Aquell va ser dels sonats. En el món nacionalista, aleshores no necessàriament sobiranista, pactar amb el PSC era un anatema. Així és que el dia que els Carod, Puigcercós, Vendrell, Tresserras o Huguet van formular i fer aquesta aposta estratègica van sentenciar la seva carrera política. Cert que encara van ser a temps de fer un segon Tripartit però acumulant un desgast polític i personal enorme. Tota una nissaga de dirigents d’ERC va ser liquidada. Gairebé no es va salvar ni el tato. És ben xocant. El nou Govern va fer el que mai cap Govern de CiU havia ni tan sols intentat: una ambiciosa reforma de l’Estatut, tant que va obrir la caixa dels trons. Mentre altres partits aguantaven el tipus i mantenien els seus dirigents malgrat que l’ombra de la corrupció i tota mena de malifetes o enganyifes, ERC va pagar per una aposta estratègica de país una factura política enorme, tots els seus caps visibles van ser triturats a la plaça pública.
Carretero va esdevenir la nineta dels ulls de CDC, partit on acabaria el seu Reagrupament, com acaben sempre aquests invents tan poc nacionals i tan nacionalistes
L’obra del President Pujol no és menor. El seu recorregut vital i el seu testament polític, malgrat les ombres que avui l’han enterbolit, són enormes. El llegat polític de Pasqual Maragall ha envellit millor que el de Pujol, sens dubte. Ara bé, ambdós projectes polítics van certificar la seva caducitat. Quan ERC va validar el segon Tripartit, Ernest Maragall va ser conseller d’Ensenyament. I Mascarell, de Cultura. Recordo un article d’un dels gurús mediàtics del nacionalisme, un de tants, molt enfurismat, acusant ERC d’haver creuat el Rubicó. Creuar el Rubicó no era una acusació menor, era un equivalent a traïció, a alta traïció. Val a dir que l’Ernest Maragall, un home de caràcter, va tenir més d’una enganxada severa amb l’equip de Joan Puigcercós i en concret amb dirigents d’ERC com Xavier Vendrell o Pep Bargalló. I alhora val a dir que el veritable maldecap de Vendrell, patriota de pedra picada i ferotge defensor del Tripartit, no va ser Maragall. El seu turment va ser el veritable vendaval contra el qual va haver de governar per haver pactat amb el PSC. Vendrell era el secretari d’organització d’ERC i va haver d’afrontar una rebel·lió interna de les bases, capitanejades per un Carretero que va esdevenir la nineta dels ulls de CDC, partit en el qual acabaria el seu Reagrupament i ell mateix, que és on acaben sempre aquests invents tan poc nacionals i tan nacionalistes. Mai el món convergent ha viscut tan bé com quan tenia davant el Tripartit, sobretot el segon. Cada dia era un festival, un escarni públic sense aturador.
El Tripartit, una aposta de país guanyadora
Doncs bé, avui és obvi que aquella aposta estratègica d’ERC, malgrat tots els malgrats, ha donat els seus fruits. Primer, va trencar precisament amb aquell mantra etnicista que vaig veure escrit a la paret de davant de casa ‘CiU + ERC = Catalunya’ i, en segon lloc, va permetre fer el salt gegantí que hem viscut aquests darrers anys. D’entrada, l’aposta d’ERC va rostir internament el partit. Però estratègicament, a mitjà termini, va ser una aposta de país guanyadora. I, de retruc, demolidora per al PSC. El sector progressista va descobrir l’ànima del PSOE i va entrar en una profunda crisi. Pasqual Maragall, aliat amb ERC, va llençar l’operació de reforma de l’Estatut que, com tots sabem, va acabar amb un referèndum que el Tribunal Constitucional espanyol es va passar per l’arc triomfal.
L’Estatut va retratar l’ànima de dirigents del PSC com Iceta. Només cal observar que quan l’Estatut va arribar a Madrid, la delegació del Parlament que iniciava un complicat procés de negociació amb el PSOE, es va trobar Iceta assegut a l’altra banda, a la bancada del PSOE amb aquella alegria que té un deix de frívola. El paper dels dirigents de CiU també va ser ben galdós. A Catalunya havien aixecat el llistó estatutari, tensant la corda fins al darrer dia entre ERC i el PSC per provar de fer descarrilar el Govern de Maragall, mentre a Madrid s’afanyaven a passar-hi per sota l’endemà mateix.
El President Maragall va ser la primera gran víctima del procés de reforma de l’Estatut i del nou paradigma en el qual havia entrat Catalunya. Però la llavor que Maragall, amb ERC, havia sembrat va significar un abans i un després, per al PSC i per al conjunt del país, esmicolant un esquema dual que s’havia enquistat en la política catalana.
És en aquell procés estatutari, liquidat pel TC el 2010 quan el Tripartit ja agonitzava, on hi ha la gènesi de tot el procés que va desembocar en l’1 d’Octubre. ERC i el PSC van fer implosió. La borratxera convergent va ser sonada. Però a mitjà termini qui en va sortir enfortida va ser ERC i el sobiranisme, que es van disparar. Pel que fa a CiU, l’ardit per demostrar que ERC s’havia venut l’ànima al diable, els va reportar rèdits a curt termini però un calvari intern a mitjà termini. ERC es va fer gran, la postconvergència més menuda.
Un missatge de justícia social central i de masses
El més significatiu, com demostren avui Ernest Maragall o Magda Casamitjana, o tants altres, és que l’aposta d’ERC ha sumat clarament, ampliant l’espai del sobiranisme, ampliant l’esplai republicà, construint un espai central, d’ampli espectre, progressista, que caldrà enfortir i treballar prenent exemple de models socialdemòcrates com el de l’Scotish National Party. El germà de la meva àvia, Mario, va ser voluntari de la Columna Macià-Companys. Va morir a l’Ebre, en la retirada. Família republicana, tota. L’àvia Neus va morir amb la recança de no haver pogut enterrar el seu germà. Ni això li van permetre. L’àvia era de Terrassa, de condició humil, dona de classe baixa i nació oprimida que deia Maria Mercè Marçal. Doncs el cert és que mai no em va parlar d’independència, ni havia llegit poesia perquè de llegir tot just en sabia. Quan li preguntava per Francesc Macià, per l’afecte que li tenia i que sempre havia vist a casa dels avis o sobretot del meu pare, em responia que Macià ‘volia que els catalans tinguéssim una caseta i un hortet’.
Quan ens embarbussem amb himnes i banderes ni sumem ni avancem. Hem vingut a guanyar, no a fer el fatxenda o a escriure epitafis heroics
No tinc cap dubte que en la societat catalana hi havia i hi ha més Neus que Marios. De voluntaris per fer la Guerra, d’aquella tongada, n’hi va haver 2.000. De persones com la meva àvia, 200.000 o moltes més. El missatge de justícia social de Macià era poderós, central, de masses, entre el que de ben segur també hi hauria hagut el Mario. Volem la independència, volem una República, sobretot per ajudar la gent, tota la nostra gent, per construir una societat més justa, més lliure i més pròspera. Quan s’oblida aquesta qüestió i ens embarbussem amb himnes i banderes i ho adobem amb consignes poètiques ni sumem, ni avancem. I quan tenim tanta necessitat de sumar i avançar, no ens podem permetre renunciar a fer-ho. Perquè renunciar a seduir totes les Neus del món, renunciar a un missatge transversal i d’amor, és tant com renunciar a guanyar. Avui i aquí, hem vingut a guanyar. No a tenir raó o a fer el fatxenda. No a escriure epitafis heroics. A guanyar-nos el cor de la gent.
I per guanyar hem de connectar amb tot el país, no només amb els de la ceba. Amb tot. Aquest país ja no és sociològicament el de Macià. Ha canviat i molt. Però segueix sent el nostre, de tots. El castellà ja és part d’aquest país i això no entra pas en contradicció amb defensar la immersió. Al contrari, la reforça. El que no té cap mena de sentit és recloure’s en un nacionalisme lingüístic estantís. L’ANC, per exemple, va arribar a vetar la intervenció de Gabriel Rufian en un 11 de Setembre senzillament perquè parlava en castellà, simptomàtic d’un ideari més nacionalista que nacional. Volem molts més Maragalls i volem, tant o més, molts més Rufians. Però molts més. Perquè el país és de Rufians i de Maragalls, aquest és el país real. I si volem guanyar, i a fe de Déu que molts volem guanyar, ens cal connectar amb tot el país, assumint la seva complexitat. Però especialment, perquè volem guanyar, a comarques com el Baix Llobregat. La partida no es juga a Berga, ni a Rupit, ni a Girona, on el partit ja està guanyat de fa temps. El país ens el juguem aquí, a les ciutats i regions metropolitanes.
