M’importa un rave on van néixer la teva mare i el teu pare

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Aquests dies uns tuits i expressions de Quim Torra de fa uns anys definint els “espanyols” com un tot homogeni ha centrat el debat públic en molts àmbits. Les declaracions de Torra són injustificables, criticables i necessàriament esmenables perquè parteixen de la premissa que pel fet d’haver nascut en un indret ja s’és d’una manera determinada. Les paraules de Torra, a més a més, incloïen connotacions clarament negatives respecte la gent nascuda en molts llocs de la Península que no es poden tolerar de cap de les maneres i és positiu que hagin sortit a la llum pública i que li hagi caigut un ruixat. Fins aquí, tots d’acord. O, si més no, la immensa majoria.

Ara bé, la pugna entre C’s i Catalunya en Comú per veure qui en treu més rèdit polític de les paraules de Quim Torra ens ha portat a situacions estrambòtiques i igualment criticables que, si més no, des d’una perspectiva d’esquerres no puc compartir. Estic parlant de fer aparentment el contrari però a la pràctica quelcom similar a Torra i caure en validar certes identitats per sobre de les altres entre la població que avui formem el poble de Catalunya. Ahir Pablo Echenique, per exemple, aprofitava un text d’Ada Colau, per situar implícitament aquells catalans que tenen pares nascuts en altres indrets de l’Estat com a representació de l’autèntica diversitat del país. Era un “aquests són el nosaltres de veritat, són els bons”. També ho va fer Xavier Domènech en el seu discurs d’investidura reproduint els vells esquemes Solé-Turistes que molts crèiem abandonats.

Aquesta tàctica té com a objectiu reivindicar que hi ha un subjecte polític diferenciat dins a Catalunya que són els que tenen familiars originaris d’altres punts de l’Estat que representen la “catalanitat bona” i segregant, per tant, la població segons l’origen dels seus progenitors. Així, aquells que els nostres avis van néixer a Catalunya no seríem part de la “diversitat” ni tampoc tindríem l’autenticitat suficient per poder formar part del suposat “subjecte bo i mestís” dins la segregació promoguda aquests dies tan des de C’s com per l’entorn dels Comuns. Pugna electoral. Tampoc en formarien part aquells que han nascut a Nàpols, Oslo, Bogotà, Tànger, Managua o Dakar perquè el seu procés migratori no va ser el de la dècada dels 50 i 60 que ara toca idealitzar per sobre dels que no van exercir un procés migratori de fora a dins a Catalunya aquella època però sí que també han treballat sempre i potser havien emigrat també del camp a la ciutat.

Tot plegat em sembla una profunda equivocació des d’una perspectiva d’esquerres. Que Ciutadans o la dreta catalana promogui discursos de segregació segons les essències i els naixements de cadascú és malauradament comprensible des del seus apriorismes ideològics. Però precisament des de l’esquerra hem de combatre i no pas accentuar aquest element disgregador. Els subjecte polític sobirà és el poble treballador català que avui el conformen, certament, persones que han nascut o no al nostre país, que els seus pares i mares han nascut o no a aquest país o que els seus avis i àvies han nascut o no en aquest país. Un poble que parla desenes de llengües i en el qual resideix la sobirania per decidir on i cap on anem. Aquest és el subjecte polític que cal reivindicar més enllà del tacticisme electoral i la segmentació de mercats. Per això vam organitzar un referèndum que, per cert, va ser boicotejat explícitament o implícita per molts dels que avui aposten per fer discursos que validen més les persones segons el seu origen. Vam fer el referèndum perquè tots i totes, amb les nostres motxilles, decidíssim conjuntament el futur d’aquesta terra en clau de República o Monarquia (bé, tots i totes les que tenen els papers, perquè un tant per cent important avui no té garantits els drets polítics bàsics).

Ja n’hi ha prou d’apel·lacions a l’origen per tàctiques electorals com fa Podem ara o per superioritat moral com va fer Torra en el seu moment

Em ve de gust reivindicar que no participaré ni avalaré mai que per fer una crítica legítima a discursos segregadors i potencialment xenòfobs segons l’origen, com els de Torra, n’acabem aplicant d’altres que intenten expressar una superioritat moral pel fet que els teus avantpassats emigressin (o no) des d’altres puntes de l’Estat a Catalunya. Tan sols cal recordar aquelles paraules de Pablo Iglesias a Nou Barris, fa uns anys. On era la indignació llavors? I tampoc penso renunciar a les meves arrels, com espero que no ho faci ningú hagi nascut a Andalusia o al Magreb o a Amèrica Llatina. No sóc millor perquè els meus avis fossin pagesos de Viladamat o comerciants de Celrà. És clar que no, però tampoc sóc pitjor ni penso acomplexar-me per no tenir una suposada “pura sang” de la diversitat i el mestissatge que alguns difonen aquests dies. Aquí la qüestió de base és si som gent treballadora o no, si patim la crisi i la indecència del capitalisme o no, si aspirem a recuperar les sobiranies per a totes les persones que formem aquest poble o ens dedicarem permanentment a dividir-nos segons l’origen geogràfic de les famílies.

Les paraules de Torra m’indignen. Però també aquesta superioritat moral que s’expressa a partir de la geografia habitada pels teus avantpassats. Una situació similar a la priorització metropolitana que desatén i no escolta tot allò que no passi a les ciutats perquè són, diuen, l’únic subjecte de canvi. Tornem-hi, en aquest cas, amb la divisió a partir que allò que passa a grans ciutats és la centralitat política per sobre del que passa en les zones rurals del país, que són espais sobrers i mai potencialment revolucionaris. Vinga a segregar i deixar col·lectius de banda.

Deia Antoni Gutierrez Díaz, líder històric del PSUC que el seu partit “faria avançar Catalunya per la via d’un catalanisme popular que evités les divisions de la nostra col·lectivitat”. No puc estar més d’acord amb allò que deia en Guti fa 40 anys. La col·lectivitat som tots i el poble treballador català, independentment, o millor dit, amb tots els cognoms, orígens i llengües, és l’únic subjecte polític amb sobirania per jugar el seu paper històric. Ja n’hi ha prou de divisions, d’apel·lacions a l’origen per tàctiques electorals com fa Podem ara o per superioritat moral com va fer Torra en el seu moment. N’estic fart. Així de clar. No penso renunciar a bastir aquest nosaltres col·lectiu que interactuï i transformi l’entorn. Un nosaltres en què cadascú preserva les seves arrels. Ni m’acomplexaré per no encaixar en la classificació de C’s i Comuns d’aquests dies. Objecto. Conscientment. Haver nascut a la Vall d’en Bas, Cartagena o Buenos Aires ens fa diferents, és clar, però no més revolucionaris o reaccionaris ni, especialment, únics o bons.

Hi ha camí per un catalanisme que renega de l’apel·lació constant a una “bona” manera de ser català

La diferència és clara, evidentment. De cultures, històries i vivències. A la Vall d’en Bas, com a la resta de Catalunya, bona part de la població ha viscut els darrers 300 anys no només amb desigualtats de classe com a Cartagena o Buenos Aires, sinó també amb una opressió nacional que prohibia els habitants expressar la seva identitat i els obligava a assumir-ne una altra. Un context ben diferent al de Cartagena o Buenos Aires (des de la seva independència). Aquest és un element que tampoc s’ha de menystenir des d’una anàlisi política de la realitat. No es pot extreure de tot el debat públic. El poder és present arreu i també quan parlem de cultures i identitats. Hi ha qui, com Torra en el seu moment, s’hi enfronta des d’una perspectiva restrictiva, desigual i equivocada, des de la comparació perversa i fal·laç per reivindicar-se des de la superioritat i hi ha qui nega que no totes les identitats viuen en condicions d’igualtat i, per tant, de justícia. Enmig d’això hi ha camí per un catalanisme que, conscient dels orígens i de la història, renega de l’apel·lació constant a una “bona” manera de ser català, ja sigui des del mestissatge o des de les essències. A mi em molesten totes dues perquè el poble és ara i aquí, amb motxilles pròpies i col·lectives, però només té futur si ens entenem com un de sol. Que això no va de bons i dolents ni de dir que no sé quin terç de la població, segons l’origen dels pares, és el motor de canvi i és “guai”. Per mi, ho som tots i totes les treballadores que vivim la catalanitat a la nostra manera, de múltiples maneres, de fet. I la meva, reitero, no és millor però tampoc pitjor a la de qualsevol altre home de 33 anys que hagi nascut a Horta de Sant Joan, Nou Barris, Sabadell o Ivars d’Urgell. Orgull rural, és clar que sí.

Josep Pla es va fer un fart de definir com érem els catalans. Deia que teníem un sentiment d’inferioritat permanent, que érem uns ploramiques i que a més a més no podíem deixar de ser el que som. Les seves paraules eren una barreja d’autoodi, servilisme a l’Estat i de discurs ètnic propi del seu moment històric. Ho va fer Pla, que era català, i ho han fet desenes d’intel·lectuals d’arreu de l’Estat en la història d’aquest país. Els catalans i les catalanes hem rebut i rebem dia rere dia i ho fem independentment d’on hagin nascut els nostres pares i mares. Som agredits com a col·lectiu, votem a qui votem. Agressions de l’Estat i tot el seu poder. I, per mi, la millor resposta és la democràtica, popular i antifeixista. Perquè només així té sentit parlar d’identitats. Visca la terra, la sentim com la sentim.

Lluc Salellas és portaveu del Secretariat Nacional de la CUP.
4 comentaris
  • Roger Caballe 16 de maig de 2018 - 10:38

    Ja era hora que algú digués això. Ens ha d’importar el futur i no el passat.
    Aquest últim es sols un referent per si necessitem justificació d’on venim.

  • Plutonic 17 de maig de 2018 - 10:34

    Efectivament, i algú ho havia de dir. I entenc que des del dolor d’una esquerra transformadora que veient-les venir, torna als discursos reaccionaris. A més a més, fomenten la idea que abans de l’arribada d’aquesta migració que ells formen part i que tant es congratulen de tenir en vena, amb aquest “jo sóc xarnego de carnet, i tu?”, anulen la història com si a Catalunya, els catalans de cognom no poguessin ser també classe obrera i popular. Sembla que tota la classe obrera és “xarnega” i els catalans purs de vena tots burgesos. Una societat que no existeix i que ens ha volgut vendre el Pujolisme i ells hi tornen. Des del seu discurs volen fomentar una idea de que tenen el nacionalisme superat, i en canvi s’aferren al nacionalisme ètnic ells també per justificar els seus votants i desacreditar el procés. Volen unir des de l’equidistància i se’ls hi escapen conceptes que demostren que encara estan en el marc mental del Régim del 78. Una autèntica llàstima. Només cal veure tuits del Pérez de Andújar, pensant-se que han superat el seu propi nacionalisme: cauen atrapats en un discurs que només es mira el melic. https://twitter.com/sanadrianfever/status/995659732005335041

  • Roger Caballe 18 de maig de 2018 - 16:57

    No comparteixo el conjunt de les anteriors opinions.
    L’important de cadascú, crec jo, es on volem anar i per què.
    Pot ser el historial propi de cadascú ens explica el que es.
    Per que no oblidem que ningú ha arribat a nèixer a cap família per haver solicitat abans aqueix destí.

  • lalia1GET 18 de maig de 2018 - 19:49

    Excel.ent escrit!
    Nomes estic en desacord del que dius de Quim Torra. Et recomano el que en diu Vilaweb.
    Crec que els dos articles es complementen.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog