Els problemes de coordinació de l’independentisme d’esquerres

Foto: Jordi Borràs

L’independentisme és majoritàriament d’esquerres. De fet, a la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), un 71% dels partidaris de la independència s’ubicava entre el 0 i el 4 en una escala de 0 (extrema esquerra) a 10 (extrema dreta). Si restringim una mica més el que considerem esquerra, i ens quedem amb les posicions 0 a 3, encara hi ha un 55% d’independentistes en aquestes posicions. Els partidaris de la independència se situen, de manera sistemàtica i molt clara, a l’esquerra dels que hi són contraris.

A més, al Parlament, dels 70 diputats independentistes n’hi ha 36 que van concórrer a les eleccions en candidatures d’esquerres (per bé que després que haja corregut la llista d’ERC a causa de la repressió hi ha dos diputats del grup republicà que pertanyen a una petita formació democratacristiana). ERC i la CUP van sumar 1.131.107 vots, enfront dels 948.233 que va aplegar la candidatura de Carles Puigdemont. La correlació de forces dins l’independentisme, al llarg d’aquest procés, ha anat escorant-se cada cop més cap a l’esquerra.

 

I això és important. Perquè, com hem recordat aquests dies, la diferència entre l’independentisme d’esquerres i el de centredreta no és només de polítiques socioeconòmiques, sinó que també afecta de ple la concepció del país. Per entendre’ns: no és només que esquerres i dretes tinguin diferents idees sobre la política fiscal o la redistribució, sinó que sovint també acaben divergint en la idea de nació que defensen.

Fa anys que les esquerres independentistes van abandonar el nacionalisme romàntic i essencialista

En aquest país, fa anys que les esquerres independentistes van abandonar de manera molt majoritària el nacionalisme romàntic i essencialista, per abraçar una concepció plenament cívica, oberta i mestissa de la catalanitat. Una idea de la catalanitat que no contraposa identitats, sinó que proposa un projecte compartit de futur, que faci compatible la supervivència i plenitud de la llengua catalana amb la celebració de la diversitat de llengües i identitats que conviuen al nostre país. Començant, per descomptat, per la llengua castellana i per les múltiples formes de viure la identitat espanyola que tenim molts, molts catalans i que per raons històriques i demogràfiques forma part indestriable de la catalanitat. Una part significativa del centredreta, diria, ha transitat pel mateix camí. Però no tot, com s’ha fet evident.

Com és possible, doncs, que, tot i ser majoritàriament d’esquerres, l’independentisme fins ara sempre haja acabat coordinant-se al voltant de lideratges de centredreta, i sovint vinculats a la tradició del nacionalisme conservador?

Hi ha qui diu, des de l’esquerra espanyolista que, en el fons, tots aquests independentistes diuen que són d’esquerres, però en realitat no ho són. Els arguments que consisteixen a explicar a la gent quines són les seves preferències autèntiques són difícils de rebatre, i resulten poc estimulants perquè es fan des d’una posició de pretesa superioritat intel·lectual, de repartidors de carnets que tant agrada a una certa ‘gauche’ barcelonina.

En tot cas, sabem que a Catalunya les etiquetes esquerra-dreta, tal com són percebudes per la majoria de la gent, incorporen també un cert contingut relacionat amb l’eix nacional. Diria que la història de Catalunya al segle XX explica prou bé per què a Catalunya hi ha una certa tendència a identificar la dreta amb l’espanyolisme i per això molta gent fuig de l’etiqueta ‘dreta’. El contingut concret que la gent dóna a les etiquetes ‘esquerra’ i ‘dreta’ varia entre països i al llarg del temps, i, per tant, no ens hauria de sorprendre. En tot cas, més enllà del que pensin alguns des de la seva talaia, el cert és que la majoria d’independentistes no solament diuen que són d’esquerres, sinó que cada cop més voten en conseqüència, que és el que compta, al cap i a la fi. Per tant, si volem entendre per què al final s’acaba imposant sempre un lideratge de centredreta, cal que cerquem la resposta en una altra banda.

Si l’independentisme d’esquerres s’hagués coordinat, el predomini del nacionalisme d’ordre s’hauria acabat

Possiblement, té a veure amb la dificultat de coordinació de l’independentisme d’esquerres. El 2015, ERC va decidir concórrer a les eleccions en coalició amb CDC i, per tant, els va garantir la presidència. El 2017, la CUP ha decidit vincular-se tàcticament al legitimisme de Puigdemont i això ha fet implantejable cap hipòtesi de presidència escorada cap a l’esquerra. I, no ho oblidem, hi ha independentistes d’esquerres que opten per seguir votant i participant de les candidatures de l’espai dels comuns, cosa que ho dificulta tot plegat encara més.

Possiblement, si ERC i la CUP, i els seus entorns, i el sector independentista que queda als comuns, haguessin actuat de manera mínimament coordinada, el paper predominant que encara manté el nacionalisme d’ordre hauria passat a la història.

Per què no s’han coordinat les esquerres independentistes? Diria que hi ha fonamentalment tres respostes a aquesta pregunta. La primera és la lògica electoral. ERC i la CUP són veïns, i tenen una gran frontera electoral, molt permeable. Per això sovint s’imposa la lògica de la competència i no de la cooperació. No és excepcional que els partits que competeixen per un espai sociopolític compartit tinguin relacions difícils i sovint caiguin en espirals fratricides. També passa, amb molta intensitat, entre ERC i el PDeCAT. Però en aquest cas l’aritmètica parlamentària els converteix, inevitablement, en companys de Govern.

La segona raó té a veure amb la distància ideològica que hi ha entre ERC i la CUP. És cert que entre les dues formacions hi ha molts punts de contacte, i els sectors més esquerranosos d’ERC són gairebé indistingibles d’alguns sectors més moderats de la CUP. Però diria que els centres de gravetat de les direccions de les dues formacions són lluny l’un de l’altre. Per entendre’ns: si ens fixéssim només en l’eix esquerra-dreta, el punt mitjà entre totes dues formacions equivaldria aproximadament a la posició dels Comuns. Per contra, fa l’efecte que, mentre que la CUP està clarament més escorada cap a l’esquerra, ERC tendeix a gravitar més cap al centreesquerra. I entre tots dos hi queda un espai buit que dificulta l’entesa. Un espai que possiblement és més gran entre els dirigents que entre els votants.

Finalment, la tercera raó és que en el marc del procés s’hi ha instal·lat una idea mitificada de la unitat independentista que dificulta molt el debat sobre aquestes qüestions. La unitat d’acció entre tots els partidaris de la independència ens ha portat fins on som, i va fer possible l’1 d’octubre, la gran epopeia democràtica d’aquest país. I aquesta unitat d’acció és especialment necessària en l’actual context de repressió ferotge i d’entesa estratègica entre el PSC-PSOE, Ciutadans i el PP. No semblaria lògic que els dirigents polítics que comparteixen presó es dediquessin a esbudellar-se entre ells en lloc de coordinar-se per revertir la situació.

Cal parar atenció als sectors de frontera per plantejar un projecte capaç d’acumular una majoria indiscutible

Però, si alguna cosa hem après, és que aquesta unitat independentista, necessària com és, no és suficient per a l’embat, i que cal parar atenció als sectors de frontera per plantejar un projecte capaç d’acumular darrere seu una majoria indiscutible d’aquesta societat. I aquests sectors de frontera, com mostra el 21-D, són majoritàriament sectors populars d’esquerres. I també hem après que, si s’intenta imposar la unitat sense respectar la diversitat interna –com es va voler fer amb Junts pel Sí el 2015–, el conjunt s’afebleix i la pluralitat acaba surant d’una manera o d’una altra. Llavors fou la CUP, que va poder capitalitzar les fugues de vot. Ara no sabem si ho tornaria a fer. Sembla difícil de dir; però, veient la geografia dels resultats electorals d’ERC i de Junts per Catalunya, que cada cop és més divergent, sembla difícil pensar que un nou Junts pel Sí hauria penetrat en els territoris metropolitans com ho ha fet ERC.

El repte, doncs, és fer compatible la unitat d’acció de tot l’independentisme en un moment tan excepcional com aquest amb l’obertura de fronteres i la permeabilitat per trencar la lògica de la polarització, que imposa un sostre de creixement a l’independentisme. Això probablement només serà possible des del respecte i la celebració de la diversitat interna com un actiu, i el reconeixement i materialització de la correlació de forces realment existent, que està molt més escorada cap a l’esquerra del que diuen.

L’independentisme no és, ni serà, només d’esquerres o només de centredreta o de dreta. És estructuralment divers i cap partit no podrà fer-se’n representant únic: ni l’ERC que aspirava a l’hegemonia estil Scottish National Party (SNP), ni cap moviment personalista al voltant de Puigdemont. Com abans s’entengui i s’assumeixi, millor. Però la seva plasmació institucional actual no es correspon amb la seva composició ideològica, i aquest desajustament pot ser molt perjudicial per al conjunt del moviment.

Jordi Muñoz és investigador en ciència política de la Universitat de Barcelona.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog