El Podem que ve: el feminisme com a filosofia i com a pràctica

El cèlebre poeta britànic Alexander Pope va escriure que “errar és humà, perdonar és diví, rectificar és de savis“. Una al·legoria elegant de la imperfecció que ens caracteritza a totes les persones: les que ens equivoquem, les que ho reconeixem, les que aprenem de l’error i passem pàgina havent assumit l’aprenentatge. Això que és una idea que sabem que és sàvia per a la vida, quan parlem de política, ha quedat relegada a un lloc on només apareix com a sinònim de derrota. En política (en la institucional en particular, però passa a més llocs) m’he trobat en diverses ocasions amb l’ús de la paraula “rectificació” a manera d’ofensa. Una paraula de greuge, en què qui es troba a l’oposició s’alegra davant d’un canvi en la postura original del govern.

El curiós és que aquesta “rectificació” sovint és el posicionament resultat d’un procés de diàleg, de recerca de consensos i escolta activa (de negociació, si es prefereix). Ni tan sols és simplement un canvi de postura tal com es percep. Aquesta rectificació és un “decidir escoltant”, un “entendre la complexitat” un “comprendre que als barris hi ha diferents punts de vista i interessos” i que tots han de ser escoltats. És, en definitiva, aconseguir avançar des de la diferència de parers cap a l’únic objectiu de millorar la vida dels veïns i veïnes a través de les eines que tenim com a institució local.

Hi ha un rol masculí que associa qualsevol posada en qüestió de la seva posició social amb debilitat

Aquestes situacions, que poden semblar anecdòtiques, són una representació en un àmbit concret d’allò que entenem pels límits de la política únicament entesa des de la perspectiva masculina. La necessitat de demostrar en tot moment la rigidesa de la pròpia postura i sentir qualsevol suggeriment com un atac a la mateixa essència de la teva proposta. Això pot disfressar-se a vegades de contundència política, però quan observem aquestes dinàmiques en el seu conjunt, no són altra cosa que la política feta des d’un fons d’inseguretat masculina. Amb això no vull dir que els homes siguin insegurs, parlo de la masculinitat, de l’exigència del rol masculí que associa qualsevol posada en qüestió de la seva posició social amb un símptoma de debilitat. No parlo dels homes en política, sinó del masclisme de la política.

Assumir la multiplicitat de mirades que poden existir sobre un problema i el necessari procés d’acoblament d’aquestes per construir una solució, té una premissa si volem que surti bé: abandonar el lloc de la política com la imposició, com aquest espai on tu et fas valer per sobre dels altres com a única forma d’entendre el teu èxit individual. Jo personalment no visc com una humiliació o una derrota incorporar i anar canviant en el procés.

Per això vull parlar d’aquest masclisme de la política, de l’exigència del model de poder masculí, tradicional, no dubitatiu, amb resposta per a tot (i si no la tinc, me la invento, si em sento posat en qüestió) perquè crec, sincerament, en una altra manera de fer les coses. Crec en la desmasculinització de la política sense que això signifiqui no prendre decisions, no assumir les pròpies responsabilitats o no tenir la fermesa necessària per dur endavant els projectes. Lideratges que siguin capaços de potenciar-se amb la crítica, que no necessiten equips d’aduladors per sostenir egos fràgils.

El feminisme és més que un eix de treball, és una filosofia i una pràctica

A Podem sabem que guanyem sempre que siguem capaços i capaces de parlar dels problemes de la gent, no perquè els hàgim estudiat en els llibres, si no des de la proximitat de les persones i dels seus problemes. Aquesta és l’aposta política que ens mou. El canvi que ens va motivar a entrar a les institucions i que ha arribat de la mà de ciutats com Barcelona on hem entès el feminisme com un eix del significat i significant de la nova forma de fer política. Aquesta política, precisament, que no només està feta de grans decisions sinó que es fa en el dia a dia.

El feminisme, pot i ha de ser l’eina que ens permeti estar a l’altura d’aquesta ciutat que volem ser. La que es tanca contra el racisme, la qual exigeix drets negats per lleis racistes, per jutges masclistes, per governs que ignoren les necessitats la majoria de la població. Aquestes són les eines i les pràctiques que han permès al llarg de la història al moviment feminista seguir avançant i seguir transformant a cada pas que donava. No es tractava només de fer visibles a les dones o posar a dones en lloc de poder, sinó que això fos el resultat d’una forma molt més àmplia d’entendre la política, les organitzacions i les institucions.

Des de Podem com a organització política que aspira a un canvi profund i emancipatori hem d’incorporar el feminisme en allò intern, en les maneres quotidianes de fer, pensar i construir la política. Reivindiquem l’alegria de fer política; les conviccions que no es mouen, la força de l’equip que potencia les qualitats personals però que sap que la seva potència està en la col·laboració i no en l’individualisme. Lideratges que no aixafen, que sumen, que reconeixen i posen els objectius per sobre dels egos. El feminisme és més que un eix de treball, és una filosofia i una pràctica. No és un lema, o una essència d’algun tipus de feminitat preconcebuda. És una forma de fer política que té en compte la realitat en tota la seva diversitat d’experiències. El feminisme ha vingut per quedar-se i per fer de la política un lloc millor.

Laura Pérez Castaño és Regidora de Sants-Montjuic, de Feminismes i LGTBI i de Relacions Internacionals de l’Ajuntament de Barcelona i candidata a la Secretaria General de Podem Barcelona amb la candidatura de Cuidem-nos Barcelona.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog