On són els votants de les esquerres?

L’èxit de la moció de censura assolida recentment per les forces progressistes a Espanya i la presa de possessió d’un nou govern socialista no hauria de convertir-se en un bàlsam que allunyés la imprescindible reflexió a fer des de les esquerres i dins d’elles, des del socialisme, com a partit tradicional en aquest espai. Els canvis en el comportament electoral de la ciutadania fa temps que es mostren amb molta cruesa i les causes, tot i ser diverses, no es poden atacar des de la inèrcia.

Si hi ha alguna certesa en bona part de les anàlisis de comportament electoral realitzades els darrers anys, és precisament la de la volatilitat de les enquestes deguda al creixement dels indecisos i al fet que el seu vot es decanta cada cop més al darrer moment. I això duu a un escenari d’imprevisibilitat innegable. D’aquí que ens hàgim acostumat massa sovint a sentir, com a resposta davant la publicació d’enquestes desfavorables, l’apel·lació a la necessitat d’esperar a les eleccions per conèixer veritablement les preferències electorals de la ciutadania. Malgrat tot, cada cop són més les veus que alerten sobre alguns fenòmens perfectament identificables a partir de l’anàlisi dels resultats electorals dels darrers anys.

Ho analitza magistralment Oriol Bartomeus en el llibre ‘Terratrèmol silenciós‘, com a resultat de la seva tesi doctoral, on aborda la transformació del vot a partir del relleu generacional. Els joves, els de la generació de la democràcia (1976-2007) i els de la generació de la crisi (nascuts a partir de 2008), sense llaços emocionals amb el sistema sorgit de la Transició i per tant amb experiències ben diferents, no tenen com a referents els partits tradicionals ni els valoren pel paper que van poder o voler jugar en la recuperació de la democràcia. Són més aviat els nous partits els que capten majoritàriament el seu interès. I aquests grups d’edat cada cop ocupen i ocuparan un espai més significatiu des de la perspectiva demogràfica, per raons evidents. Avui la cohort central ja no són ni la generació de la guerra civil (nascuts fins al 1939) ni la de la postguerra (1940-1960), que foren en el seu moment la base electoral de les victòries del PP i del PSOE, respectivament. L’espai central l’ocupa ara la generació del baby boom (1960-1975), però les projeccions per a 2030 de l’Instituto Nacional de Estadística dibuixen una societat on les dues generacions més joves, les nascudes ja en democràcia, representaran el 60% de la població, amb el conseqüent efecte en l’evolució del vot que això pot comportar.

Els joves que han nascut en democràcia no tenen com a referents els partits tradicionals

A més, la transformació del vot derivada del relleu generacional conviu també amb un altre fenomen ben sabut, que impacta des de fa temps en la política d’arreu, la de Catalunya, la d’Espanya i també a Europa: la pèrdua de vots en les opcions d’esquerra, de la mà dels efectes d’una recessió implacable alimentada per les polítiques d’austeritat aplicades i imposades des de la Unió Europea. Un escenari que ha provocat el trencament del contracte social sorgit dels pactes de la Moncloa de 1977, en paraules d’Antón Costas. En aquest context, la pèrdua de vots de l’esquerra prové essencialment del debilitament de la seva resposta, com a veritable alternativa a aquesta situació i a les seves derivades en forma de precarització laboral. Ras i curt, l’ascensor social ha deixat de funcionar i les esquerres no han sabut oferir generalment una resposta adequada al problema. El debilitament de l’esquerra no és en va. Comporta necessàriament una pèrdua de la importància de l’eix dreta-esquerra en el debat polític, un espai que és ocupat per altres debats i conflictes, amb cares més o menys conegudes, com la política immigratòria, l’euroescepticisme o els nous i vells nacionalismes en versions sovint marcadament identitàries. Són aquests nous conflictes els que han anat guanyant pes en l’opció de vot de persones que tradicionalment s’havien decantat per l’esquerra.

La pèrdua de vots de l’esquerra prové del debilitament de la seva resposta a les situacions provocades per la crisi

En el nostre entorn més immediat, la crisi econòmica també ha deixat ferides sagnants. L’enquesta de condicions de vida de l’Àrea Metropolitana de Barcelona 2016, donada a conèixer el novembre de 2017 i realitzada per l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, mostra una ciutat en la qual encara un 15,4% dels seus habitants es troben en risc de pobresa, i d’aquests gairebé la meitat es troben a l’atur, tres quartes parts viuen soles, un terç han nascut fora d’Espanya, un 13% són jubilats i un 12,5% tenen menys de 16 anys. Un dels factors d’estrès econòmic més important és el pagament del lloguer i tot i que no existeixen encara dades actualitzades –de ben segur molt pitjors donada l’evolució del preu dels lloguers a la ciutat-, l’any 2016 més de la meitat dels habitants de Barcelona destinava ja un 40% dels seus ingressos a afrontar els costos associats a l’habitatge. Però si aquesta és la imatge que es mostra en l’enquesta sobre Barcelona, l’altra, encara més crua, és la que evidencia que fora de la ciutat, a la resta de l’àrea metropolitana de Barcelona, el percentatge de persones en situació de risc creix 6 punts i assoleix la crua xifra del 21,3%. Es produeix, doncs, una certa tendència al desplaçament de la pobresa cap a la primera corona metropolitana.

Però quina és la traducció, eventual o real, a les urnes d’aquesta situació? El treball realitzat per Oriol Nel·lo i Aina Gomà sota el títol ‘Geografies de la insatisfacció i el temor’, constitueix una eina imprescindible per prendre consciència del comportament electoral als barris vulnerables. Tradicionalment, les aproximacions al comportament electoral des d’una perspectiva territorial han emprat variables com la grandària de la població, el contrast entre àrees rurals o urbanes o bé grans àmbits geogràfics (províncies, comarques, àmbits de planejament), però el cert és que aquestes unitats territorials no són homogènies en el seu interior. El preu del sòl, com a factor clau, ha permès una possibilitat de mobilitat d’aquelles famílies o persones amb rendes més altes, mentre que per a d’altres, més vulnerables socialment, ha suposat el motiu per quedar-se o per escollir els barris amb el preu del sòl més baix; uns barris òbviament amb evidents dèficits urbanístics i pitjors condicions d’habitabilitat.

Les seccions censals més vulnerables de Barcelona tenen una participació electoral molt inferior a la mitjana

El resultat d’aquest fenomen és la tendència creixent a la segregació urbana, és a dir, a la concentració dels grups més vulnerables en determinades àrees i dels més benestants en d’altres. L’estudi de Nel·lo i Gomà mostra la segregació resultant de les desigualtats en la capacitat d’escollir el lloc de residència a partir d’una variable ben clara: el nombre de municipis de l’àrea metropolitana en els que una família podria accedir mantenint o millorant la seva proporció de renda al lloguer. Així, en termes generals, mentre que una família de Sant Just podria viure en tots els municipis de l’Àrea Metropolitana, una de Badia del Vallès només ho pot fer al seu municipi; una de Barcelona ho podria fer en 31 dels 35 municipis de l’Àrea, però una de Santa Coloma de Gramenet només ho podria fer a Badia i al seu propi municipi; i una de l’Hospitalet ho podria fer en 6 altres municipis. I aplicada aquesta mateixa variable a la ciutat de Barcelona i als seus barris, una família de Baró de Viver o de Can Peguera pràcticament no podria trobar alternativa per canviar de barri mentre que una de Pedralbes ho podria fer on volgués. Resulta evident, en conseqüència, l’efecte segregador de la renda familiar.

L’aplicació de la variable territorial de la segregació residencial a l’anàlisi del comportament electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre de 2017, en el mateix treball, evidencia com les seccions censals més vulnerables de Barcelona van assolir una participació molt inferior a la mitjana mentre que les benestants van superar en 5 punts la mitjana –ja molt elevada- de la ciutat.

Font: Nel·lo & Gomà, 2018, a partir de Barris i Crisi, 2017

 

I traslladant aquesta variable a l’opció de vot dominant en les seccions censals vulnerables, benestants o intermèdies, es constata també una pèrdua de vots cap a les formacions de l’esquerra, especialment del PSC en favor de C’s.

Font: Nel·lo & Gomà, 2018, a partir de Barris i Crisi, 2017

A poc menys d’un any de les pròximes eleccions, sembla indiscutible la magnitud del repte de les opcions d’esquerres per retrobar, a temps, els seus votants. No només han anat minvant per efecte de l’inevitable relleu generacional, amb la disminució del pes relatiu de les generacions de major edat, sinó que aquells que viuen en àrees més vulnerables producte de la creixent segregació, participen menys a les eleccions i quan ho fan es deixen temptar per opcions que no conformen l’espai tradicional de l’esquerra. Altres conflictes, altres debats, han ocupat l’espai de l’eix dreta-esquerra. Analitzar amb totes les seves conseqüències l’escenari que ha deixat la crisi és el primer pas per lluitar contra ell.

Laia Bonet és jurista i professora de Dret Administratiu a la Universitat Pompeu Fabra.
2 comentaris
  • Ferran Tomas 17 de juny de 2018 - 20:02

    hola! El treball de l’Oriol Nel·lo i l’Aina Gomà ‘Geografies de la insatisfacció i el temor’ que mencioneu, no el trobo en lloc i m’interessa molt. Teniu alguna referència més, si us plau?
    moltes gràcies.

  • iru 17 de juny de 2018 - 21:53

    La classe treballadora no ens sentim representats pels partits d’esquerres perquè sempre els lideren els listillos i espavilats de les universitats, cap partit que vol representar la classe treballadora, deixa que un treballador lideri aquests partits i així estem, amb maquillatges estetics de valors i llibertats però ningu s’atrabeix a tocar els pilars de l’economia ni a questionar la propietat del mitjans de producció..

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog