21/06/2018 | 20:47
L’Audiència de Navarra ha decretat llibertat provisional per als cinc membres de ‘La Manada’, condemnats a 9 anys de presó. Igual que va passar el passat mes d’abril, les places i els carrers de tot l’Estat espanyol s’han tornat a omplir de ràbia davant una resolució que des del moviment feminista s’ha considerat com a insultant, injusta i que certifica la vigència d’un sistema de justícia patriarcal. Però cal anar més enllà de la ràbia del moment per extreure conclusions sobre les implicacions d’aquesta resolució i què pot passar a partir d’ara. Aquest article és un intent (des de la indignació, però també des de la reflexió) d’aportar claus de futur.
1) ‘La Manada’ no és un cas aïllat ni un error puntual: es diu justícia patriarcal
Si repassem les sentències sobre violacions, trobarem nombrosos casos que han tingut un desenvolupament semblant al de ‘La Manada’: la culpabilització de l’agredida, la recerca d’atenuants o la justificació de l’agressor són una constant quan es tracta de la violència sobre els nostres cossos. Aquest funcionament judicial transmet un missatge nítid: les agressions dels homes cap a les dones tenen un cost molt baix. Els blinda a ells perquè puguin cometre agressions mentre les alliçona a elles perquè tinguin sempre present el seu rol d’inferioritat.
El cas de ‘La Manada’ ha evidenciat que la justícia massa sovint empara els agressors i qüestiona les agredides
Però com s’explica aquesta impunitat? No és un cas puntual ni un fet aïllat. És una constant. La filòsofa Judith Butler ho resumia així a CRÍTIC: “L’Estat no lluita contra la violència que pateixen les dones; l’Estat protegeix els homes i no reconeix aquesta violència com un crim”. El cas de ‘La Manada’ ha evidenciat que la justícia massa sovint empara els agressors i qüestiona les agredides. El motiu de fons és que tota l’estructura se sustenta en un esquema androcèntric, és a dir, pensat, dissenyat i executat per homes. Com deia l’advocada Carla Valls, estem tan lluny “de la introducció de la perspectiva de gènere i la comprensió de les dinàmiques de les violències sexuals” que haurem de prendre els carrers de forma periòdica.
Sentències com aquesta es poden continuar repetint en un futur si no capgirem immediatament el sistema judicial. I aquí la mobilització feminista, la presa de consciència social i l’acció política que es pugui fer des dels governs hi juga un paper fonamental.
2) Hi haurà més sentències injustes, però la revolució feminista ha despertat i no té aturador
Les dones han desbordat les places i els carrers més d’una vegada els últims mesos, des de la gran vaga feminista del 8 de Març. El moviment feminista està teixint aliances perquè les seves proclames no decaiguin. Però les instàncies més conservadores de l’Estat –i la justícia sens dubte n’és l’exemple principal– no ho han entès. Viuen en un altre planeta. Tot i això, la revolució feminista ha despertat i no té aturador.
La sentència de ‘La Manada’ és un intent de les estructures més immobilistes d’un ordre masclista de protegir-se davant d’un nou context social on veuen perillar els seus privilegis. L’antropòloga Cati Canyelles ho explicitava en un article a CRÍTIC: és “un mecanisme de defensa davant d’un 8-M sense precedents que albira l’horitzó d’una revolució cultural”. I afegia: “És una guerra d’universos simbòlics en pugna, de cultures amb valors contraris: reproduir la dominació masculina o lluitar contra la vulneració dels drets de les dones“.
Posar una denúncia, moltes vegades tampoc impedeix que l’agredida sigui igualment qüestionada
El funcionament d’aquest sistema pervers crea frustració social. Si el sistema judicial no ens empara com a dones, on hem de buscar justícia? Hi ha qui s’escandalitza quan des del moviment feminista es fa servir el concepte “terrorisme masclista”. Però… com anomenar una violència que enguany ja ha assassinat a 42 dones (segons les dades de Feminicidio.net)? Aquesta frustració social es veu incrementada pel tracte que reben les dones que volen fer efectiva una denúncia. Casos com el de ‘La Manada’ ajuden a entendre el fet que moltes dones que han patit violacions optin per no denunciar-ho, perquè consideren que el sistema no les protegirà. Sovint es posa el focus sobre la necessitat d’una denúncia formal per “legitimar” el relat de l’agredida, però el cas de ‘La Manada’ demostra que moltes vegades això tampoc impedeix que el seu testimoni sigui qüestionat, com explicàvem en aquest reportatge.
La denúncia pública d’aquestes situacions és un pas fonamental en el procés d’empoderament de les dones i per això són importants espais que contribueixen a visibilitzar aquestes violències quotidianes que van molt més enllà de la violació i que totes hem patit en un moment o altre al llarg de la vida.
3) El feminisme és al carrer. Però… què passa a les institucions?
La mobilització social feminista ha arribat per quedar-se. Però fins ara, això no s’ha traduït a escala institucional amb mesures concretes que contribueixin a qüestionar les estructures del sistema polític i judicial. Probablement, la conseqüència més rellevant de la vaga general feminista del 8-M hagi estat la decisió del PSOE de formar un nou govern amb una important majoria de dones. El denominat ‘consejo de ministras’ hauria estat impensable sense el 8-M. Però això, tot i que és un fet important, no deixa de ser una mesura simbòlica si no es tradueix amb una sèrie de polítiques que donin resposta a les demandes del moviment feminista.
Vivim en una societat patriarcal i la violència contra les dones és present en totes les esferes. És necessari que les administracions adoptin un paper encara més actiu en la seva denúncia i persecució judicial. En el cas de La Manada, l’Ajuntament de Pamplona, governat per un quadripartit d’esquerres, s’ha personat com a acusació particular. Ajuntaments com el de Barcelona o Badalona -durant l’etapa de Dolors Sabater- també ho han fet. Barcelona i altres ciutats han activat un protocol de prevenció de violència en espais d’oci nocturn, una situació que, com demostrava aquesta enquesta de CRÍTIC, és molt freqüent entre les dones joves. Seria important que aquesta dinàmica d’implicació fos cada cop més sistemàtica. Podrien fer-ho també els governs autonòmics i estatals? Què hi té a dir, la nova fiscal general de l’Estat?
L’única manera de capgirar la situació de discriminació contra les dones és abordar canvis estructurals
Més enllà de l’àmbit municipal, cal preguntar-se què està passant en l’àmbit català. El govern valencià té una conselleria d’Igualtat. El govern espanyol, amb Sánchez, torna a tenir un ministeri d’Igualtat. Per què el nou govern català de Quim Torra no té una conselleria d’Igualtat? A Catalunya, institucions com l’Institut Català de les Dones, amb una llarga trajectòria i molt de potencial, poden tenir un rol encara molt més actiu. Cal dotar de pressupost suficient les polítiques contra les violències masclistes –per exemple, no retallant despeses dels jutjats de violència de gènere. En definitiva, com deien en aquest article les impulsores de l’Observatori IQ, “és temps d’una mirada àmplia, feminista, sobre el conjunt de les nostres normes”. El nou govern de Junts per Catalunya i ERC pot tenir l’oportunitat de demostrar que no gira l’esquena a les mobilitzacions feministes.
Però més enllà d’això, l’única manera de capgirar aquesta situació és abordar canvis estructurals. La lluita contra la violència masclista ha de començar a l’escola. Les institucions tenen el repte de fomentar un ensenyament inclusiu que abraci la diversitat i que atorgui a les dones (filòsofes, matemàtiques, historiadores, escriptores…) el paper central que es mereixen després d’haver estat massa sovint invisibilitzades. En aquest sentit és molt rellevant també el paper d’alguns mitjans de comunicació, que sovint fan, de la violència masclista, un espectacle, que culpabilitzen les agredides o justifiquen els agressors. El periodisme ha de repensar el seu paper. També hi ha un camp a córrer en l’àmbit laboral –promovent baixes de maternitat i paternitat equitatives, batallant contra la parcialitat que sobretot assumim nosaltres perquè se’ns pressuposa responsables de la cura de petits i grans–, en la salut –que sovint no té en compte les característiques de les dones– i promovent una fiscalitat que no ens perjudiqui. Cal invertir l’ordre social, treure el mercat i la productivitat del centre de les nostres relacions i posar-hi les cures, com explicava l’economista feminista Lina Gálvez.
La revolució feminista està marcant les prioritats. Tindrà això una traducció en la política institucional?
