La Rosa de Foc, la capital de Catalunya

El 36 Barcelona era el referent de la lluita per la llibertat a tot el món. El 36 vam organitzar les Olimpíades Populars, els jocs del President Lluís Companys, que havien de ser alternativa als Jocs de Hitler a Berlin. El cop d’estat, la vigília de la seva inauguració, 19 de juliol, les van frustrar. Un cop d’estat que la premsa de la dreta espanyola, que tant s’assembla a la d’ara, va aplaudir amb les orelles.

L’1-O, els hereus del règim colpista van ordenar un desplegament militar i policial contra la voluntat de votar

Barcelona, Catalunya, aquest país, va fer trempar mig món. Barcelona, l’orgullosa capital de Catalunya, que ja havia estat batejada com la Rosa de Foc pel món llibertari, enlluernava el món que estimava la llibertat i la fraternitat. En l’altre, bategava la mateixa pulsió que bombardejaria la població civil catalana repetidament, per derrotar Catalunya i la llibertat.

L’1 d’Octubre, els hereus del règim colpista van ordenar un desplegament militar i policial contra la voluntat de votar. I van atonyinar tant com van poder tanta gent com van trobar al seu pas. Però aquest cop cadascun dels seus cops van ser la seva vergonya i el 3 d’Octubre, una mobilització transversal com mai, massiva com mai, cívica sempre, va sacsejar Catalunya. I els va aterrir. Per primer cop, l’Estat es va veure superat a Catalunya. Amb el precedent de l’eficaç gestió de l’atemptat del 17 d’agost a càrrec del Govern de la Generalitat davant un Estat absent.

Barcelona ha de tornar a ser el referent mundial de la lluita per la llibertat. I només ho pot fer exercint de capital de la Catalunya republicana. Barcelona ha de ser republicana; la capital de la Catalunya republicana. Alguns encara deuen recordar aquella gambada de l’alcaldessa Colau quan, empesa per l’emoció en un míting de Podemos a Madrid, va afirmar que Madrid era la seva capital. Era una salutació fraternal, però la va trair el subconscient. Estimar Madrid no la converteix en la meva capital. Alhora, el discret paper dels Comuns davant l’1 d’Octubre és incomprensible. La seva tebior els allunya del moviment popular, els deixa en evidència com a força de canvi. L’1 d’Octubre i l’esclat del 3 d’Octubre és el moment més significatiu de la mobilització popular, de l’empoderament de la ciutadania, de la revolta de tots els que estimen la llibertat.

Barcelona ha d’estar al capdavant de la lluita per la llibertat: Catalunya sense Barcelona perd tota la potència al mapa del món. Pasqual Maragall ho sabia, el maragallisme ho va dibuixar amb nitidesa front un pujolisme que confrontava Catalunya a Barcelona. I a l’inrevés, en bona mesura. La gran diferència és que el maragallisme, la seva herència, ha transitat cap a un cosmopolitisme que associa Barcelona i Catalunya, que sap que una sense l’altra ens fa província o ciutat sense ànima.

El plantejament del món postconvergent és tornar a la Catalunya dual: la que es repartien CiU i PSC

No podem tornar al passat, a reproduir el vell esquema del front nacionalista (CiU) contra el front progressista (PSC), ara amb noves etiquetes però un mateix patró. Tornar a la confrontació del front nacionalista a Barcelona – ara amb el mantra de la unitat indepe com a esquer -, front el colauisme i els Comuns – en el paper del PSC -, seria un immens error i un calc del passat. Alerta perquè ens hi volen fer tornar. El plantejament que s’està fent des del món postconvergent és precisament aquesta tornada a la Catalunya dual: la que es repartien CiU i PSC. Sabadell, Badalona o Sant Vicenç dels Horts estarien en mans de l’espanyolisme si apostessin per fronts nacionalistes.

Barcelona necessita superar definitivament aquella etapa de la Catalunya dual, ho necessita el moviment republicà, ho necessita el moviment independentista si vol ser transversal i més sòlid, i ho necessita Barcelona si vol tornar a ser el mirall on es mira el món, la referència internacional del món lliure. Perquè encara que no sigui nítid com al 36, el que està passant a Catalunya també és una lluita que transcendeix les legítimes aspiracions nacionals, és alhora la força de la raó de la ciutadania contra la raó de la força del creixent autoritarisme dels estats. L’empoderament ciutadà front el control social que exerceixen els estats i les seves oligarquies econòmicofinanceres.

Només una força central, progressista, que representi inequívocament el moviment republicà i la defensa dels drets i llibertats de la ciutadania, pot convertir Barcelona en la capital de Catalunya, una capital que tibi de la resta del país, que sigui el motor de la lluita per la República Catalana, com al 36: la ciutat que organitzava les Olimpíades Populars, la capital de Catalunya, una capital del món que deixi enrere tot provincianisme.

Sergi Sol és periodista i assessor d’ERC. Ha estat cap del gabinet de Comunicació d’Oriol Junqueras.
Un comentari
  • Manel Ballester 25 de juny de 2018 - 17:00

    Ui, el text milloraria (tenint en compte on es publica) si tingués més profunditat reflexivocrítica i menys to pamfletari.
    Salut.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog