A qui es dirigeix el capitalisme rosa?

El passat 17 de juny es va celebrar la desfilada del ‘Gay Pride’ de Sitges, que s’emmarcava en una setmana en què estaven programats diferents esdeveniments que giren entorn de l’oci gai i que precedeixen ‘la festa de l’orgull’, que té lloc a la ciutat de Barcelona. És ben cert que aquest panorama dista molt de la primera manifestació per l’alliberament sexual i de gènere a la ciutat, organitzada el 26 de juny del 1977, quan unes 5.000 persones van sortir al carrer, per primer cop, sent brutalment reprimides per les forces policials. Tot el que ha passat entre la manifestació d’aquell 1977 i avui ha estat un llarg camí de tensió entre l’assimilació i la resistència.

En les últimes dècades, la institucionalització del moviment per la lluita de l’alliberament sexual ha generat, de facto, una desmobilització important de base i de carrer. La inclusió de la lluita contra l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia en l’agenda pública, així com l’aprovació del matrimoni igualitari, són dos exemples d’aquesta absorció institucional. És precisament en aquest context de molta igualtat formal i poca igualtat real que es construeix un mercat que cobreix vàries de les necessitats d’un col·lectiu històricament reprimit i amb moltes ganes de fer-se visible. D’aquesta manera, gran part de l’activisme de gais, lesbianes, trans o bisexuals ha quedat relegat a activitats d’oci fàcilment adaptables al consumisme i pròpies del mercat capitalista.

Mercantilitzar les sexualitats i identitats dissidents és una jugada mestra del capitalisme

Sabem que el capitalisme desmobilitza, homogeneïtza i despolititza. I és exactament aquest l’efecte que ha tingut sobre la lluita per l’alliberament sexual i de gènere. Mercantilitzar les sexualitats i identitats dissidents és una jugada mestra del sistema: ha fet que els subjectes que més podrien tensar l’heteropatriarcat capitalista, tendeixin a l’assimilacionisme. D’aquesta manera, perden tota capacitat revolucionària i transformadora. Això és, per exemple, assimilar els cossos a uns cànons concrets, rebutjar la ploma, masculinitzar l’oci, heteronormativitzar el sexe i fer-ne, de tot plegat, un objecte de consum. Un objecte de consum, és clar, enfocat als homes gais de classe alta, perquè més enllà d’aquest perfil la diversitat és escassa.

On són les lesbianes? On són les trans? Lluita lGtb

No ens enganyem, la presència de lesbianes en gran part dels llocs d’ambient és mínima, per no dir nul·la. La masculinització dels espais és un continu en el mercat rosa, així com la pressió estètica i l’homogeneïtzació del col·lectiu. Totes les subjectivitats que se surtin de l’home gai, blanc, que compleix uns cànons estètics molt determinats, quedaran desplaçades.

Cal dir que aquesta infrarepresentació també s’ha donat en els espais polítics que s’emparen sota el conglomerat de sigles “LGTB”. La història dels col·lectius i organitzacions gais i lèsbics al nostre país és extensa, però a partir de finals dels 70 i principis dels 80, la tendència de moltes lesbianes va ser la d’articular la seva lluita des del feminisme de forma no mixta, és a dir, organitzant-se en espais de militància al marge dels que ocupaven els homes gais.

Potser serà necessari replantejar l’ús de conceptes invisibilitzadors, com el de “persones LGTB”

Un altre debat encara no resolt és el de barrejar la diversitat sexual amb les lluites que tenen a veure amb la diversitat de gènere. Si realment estem construint trinxeres de resistència des de les sexualitats, potser serà necessari replantejar l’ús de conceptes invisibilitzadors, com el de “persones LGTB”. Som col·lectiu, sí. Però situar-nos a tots sota aquest conglomerat de sigles està desplaçant necessitats importants, com el reconeixement a les grans oblidades: les dones trans, impulsores d’un moviment que les ha relegat a un segon pla massa ràpid.

La importància de l’agència en la crítica al capitalisme rosa

Impulsores, capdavanteres i líders, com les activistes Sylvia Rivera i Marsha P. Johnson, han passat a la història sobretot arran dels disturbis d’Stonewall de 1969. Potser no tant – i no perquè sigui menys rellevant, al contrari – com a líders del grup STAR (Street Travestite Action Revolutionaries).  És gràcies a aquest llegat que avui no podem entendre la lluita pels drets i llibertats de trans, lesbianes i gais deslligada de la conflictivitat i resistència constant. Així doncs, és essencial qüestionar els models d’oci del capitalisme però també ho és, a la vegada, posar contra les cordes els models d’oci heteropatriarcals.

El capitalisme rosa ens ha condemnat a moltes, però molts altres estan forçats a ser consumidors d’aquest tipus d’oci en tant que és l’única opció que coneixen per fugir i desenvolupar-se fora de l’heteronorma. Tota persona hauria de sentir-se lliure i tenir la possibilitat de relacionar-se sexoafectivament allà on vagi, sense por de ser agredida per aquest desig. Però aquesta màxima dista molt de la realitat de moltes persones, i explica el sorgiment de fenòmens com el “Sexili” (el fet d’haver de marxar del poble a la ciutat per poder desenvolupar-se i viure la pròpia sexualitat lliurement)

La crítica al capitalisme rosa l’han de construir les persones travessades per la necessitat de consumir-lo

La indústria de l’oci rosa s’alimenta d’aquesta necessitat. I per les que apostem per un oci alternatiu, desmarcat dels circuits de consum capitalista, els espais transformadors i d’esquerres tampoc ens aporten comoditat. Segueixen sent espais normatius pel que fa a qüestions de gènere i les sexualitats. Això reforça la inseguretat i dificulta la nostra capacitat de relacionar-nos sexoafectivament.

És important que la crítica al capitalisme rosa la construeixin totes aquelles persones que estan travessades per la necessitat de consumir-lo. D’aquesta manera podrem plantejar-nos “l’atreviment” de posar la dissidència sexual al centre de tots aquells àmbits que es considerin socialment transformadors. I potser d’aquesta manera aconseguirem crear espais radicalment alternatius per a totes i tots, on ningú hagi de patir per la possibilitat de patir agressions homòfobes.

Milena Duch és politòloga especialitzada en gènere i participa del moviment feminista autònom de Barcelona.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog