05/07/2018 | 19:31
És estrany llegir aquí els articles successius que han debatut la xarnegor: Brigitte Vasallo, Blanca Llum Vidal, Bel Olid, Óscar Simón… Interessant, perquè ja queden pocs espais que s’escapin de la roda de la política mediàtica per reflexionar sobre el que som, un exercici que els catalans hem fet fins a l’extenuació. En algun dels últims articles que va publicar Montserrat Roig al diari ‘Avui’, l’escriptora es queixava d’aquest debat etern, qui sap si estèril, sobre la identitat, la història, la configuració de la societat catalana, no en clau d’accions de govern, sinó des de l’àmbit de la pertinença, les arrels, l’èpica. En definitiva, dels nombrosos símbols que construeixen una comunitat (no necessàriament una societat), alguns de molt tangibles, com ara la llengua, i altres de més discutibles, com ara qualsevol intent de definir el caràcter específic dels catalans.
L’any 91 es veu que al Parlament hi havia força consens sobre aquests temes i l’escriptora ironitzava: “Encara no sé com és que no demanen la independència”. Eren altres temps, celebràvem el Mil·lenari, aquell invent que situava de manera tan precisa el començament de la nació catalana, abordant el passat amb ulls de futur. Calia demostrar que no érem un invent d’abans-d’ahir per tenir dret a existir, per seguir vius. Potser va ser una mica més tard que a la televisió es va estrenar una pel·lícula d’animació carregada d’èpica bel·licosa: ‘Despertaferro!’. Els almogàvers havien de ser recuperats com a herois nacionals, les gestes, les conquestes, sobretot la victòria damunt dels sarraïns. Que no sabia què era i com sempre, vaig buscar-ho al diccionari. Els sarraïns eren els musulmans.
El pujolisme va fer tot d’esforços per endreçar-nos la identitat, massa mestissa ja llavors, massa xarnega
No vinc aquí, però, a fer una revisió històrica en clau postcolonial: seria un despropòsit del tot anacrònic. Només em recordo a mi mateixa que hi va haver un temps en què el pujolisme va fer tot d’esforços per endreçar-nos la identitat, massa mestissa ja llavors, massa xarnega, emprant els termes utilitzats per Brigitte Vasallo i Blanca Llum Vidal. Ni a TV3 ni a l’escola ens en van parlar mai, d’aquest tret característic de la societat en la qual creixíem. De com era que, un cop apresa la llengua oficial a l’aula, descobríem uns companys i alguns professors que n’empraven una altra. Potser no feia falta, perquè ja es veia a primera vista.
M’enganyo en això: no hi va haver mai una línia traçada nítidament entre els uns i els altres, encara que en alguns barris els exòtics eren els alumnes que a casa parlaven català. Una mica com una escena de ‘La vida al davant’, d’Émile Ajar, en la qual els fills de les prostitutes parisenques que cuiden una senyora jueva fan rotllana per contemplar un nen francès, francès de debò. No n’havien vist mai cap. La nostra barreja, però, fa molt temps que dura, només que ni els discursos ni les representacions no la recollien. En aquest sentit, és imprescindible la lectura d”El malestar en la cultura catalana’, de Josep-Anton Fernández. Només cal mirar-nos els cognoms per trobar el rastre d’un mestissatge profund de segles, o escoltar algunes dones nascudes sota el franquisme, com expliquen la seva necessitat de sentir-se part del lloc on creixien.
Se m’ha fet estrany que el debat ara torni a ser en clau binària: català o castellà, xarnego o no xarnego
Ja llavors la reivindicació de catalanitat també s’articulava en la intersecció de la lluita de classe: reclamar catalanitat era reclamar ciutadania, igualtat d’oportunitats, drets bàsics per a tothom, vingués d’on vingués, parlés el que parlés. És per això que se m’ha fet estrany que el debat ara torni a ser en clau binària: català o castellà, xarnego o no xarnego. I el perill de donar per fet, és clar, que cada adjectiu es correspon amb una ideologia determinada, cosa que interessa als qui creuen que sortiran beneficiats de la polarització, siguin del signe que siguin.
La barreja, no només superficial i folklòrica, no només identitària o lingüística, és un fet innegable de la societat catalana. Per això alguns que hi hem pensat una mica donàvem per superada aquesta qüestió. Però un bon dia va aparèixer Súmate. Quina necessitat hi havia d’identificar els qui, essent castellanoparlants, són partidaris de la independència? Calia construir aquesta subcategoria? M’imagino que els experts en màrqueting polític ho devien veure clar, però no som pocs els qui vam observar el fenomen amb estranyesa. Qui és castellanoparlant? No havíem quedat, de feia ja dècades, que tots els ciutadans de Catalunya érem catalans? Algú que surt als mitjans emprant la llengua de Llull, que la fa servir bona part del seu temps vital, no és ja un català com els altres? Sobre aquesta qüestió ha parlat a bastament i amb encert Lluís Cabrera.
Però, tornant al debat sobre la xarnegor o la no xarnegor, és sorprenent que continuem parlant de la societat catalana com si, demogràficament, no hagués passat res en els últims 20 anys. I sí que n’han passat, de coses! Hi ha un milió de catalans que no es debaten entre castellà o català, uns catalans la identitat dels quals s’articula en la complexitat del món globalitzat d’avui. Passen del castellà al català sense adonar-se’n, però també a l’àrab o al xinès, a l’amazic o al wòlof, a l’anglès o a l’italià. Carme Junyent va comptabilitzar en un estudi més de 200 llengües a Catalunya, entre les quals, l’amazic seria la tercera llengua materna amb més nombre de parlants.
El missatge era clar: del “tots som catalans” a “marxin els últims d’arribar”
Tot això formava part del debat públic previ a la crisi, durant els dos tripartits. Que, tot sigui dit, van començar a fer una inversió considerable en temes relacionats amb la immigració, l’acollida i la lluita contra l’exclusió social; unes línies d’actuació que es van estroncar amb la recessió. La despesa en aquests àmbits –ja és coneguda la dada– va caure en picat. El missatge era clar: del “tots som catalans” a “marxin els últims d’arribar”. Es van deixar de banda iniciatives interessants com els plans de barris, es van anar tancant les aules d’acollida, les minses ajudes socials van ser sotmeses a un control rigorós en el cas dels qui encara tenien passaport d’estrangers.
Molts dels qui van arribar al caire del segon mil·lenni, cridats a treballar amb ofertes dels països d’origen estant, un gruix molt nombrós en l’àmbit de la construcció, es van veure de cop i volta desemparats i expulsats de la seva condició de ciutadans. En molts casos, vivint fins i tot una situació d’il·legalitat sobrevinguda, perquè per renovar els permisos de residència s’ha de disposar de contracte de treball. Van ser els temps d’aquella campanya infame promoguda per Celestino Corbacho anomenada “Plan de retorno voluntario”.
I després va venir l’agost de la suspensió del pagament de la PIRMI, l’escrutini dels passaports per veure si l’usuari, sempre sota sospita, havia sortit del país. La davallada en l’oferta de classes de català, l’augment dels preus d’aquests cursos per a adults… Un fenomen invisible d’aquesta època ha estat l’expulsió de “nous catalans”. Els únics que se’n podien anar eren els qui portaven més temps aquí o els qui ja hi havien nascut. Calen 10 anys de residència ininterrompuda per obtenir la nacionalitat espanyola, i només disposant d’aquesta es pot treballar en altres països europeus. Així és com es va empobrir el teixit social de diferents col·lectius: els que duien més temps aquí i servien de pont entre els acabats d’aterrar i la societat d’acollida van ser els que se’n van anar. Per això, en algunes ciutats franceses, uns nens que semblen magrebins surten als parcs a jugar i entre ells parlen un patuès estrany que no és altra cosa que el català que van aprendre a l’escola.
Ha estat difícil veure representada l’articulació de la nova ciutadania en una definició de catalanitat no estanca, no binària, no essencialista
Durant aquests 10 anys, el debat sobre la immigració ha desaparegut de l’agenda política. I ha estat difícil veure representada l’articulació de la nova ciutadania en una definició de catalanitat no estanca, no binària, no essencialista. Alguns hem intentat aportar el nostre granet de sorra identificant-nos col·lectivament, no per les nostres idees, no per la nostra procedència, no per la llengua que parlem a casa o la religió que practiquen els nostres pares, sinó en la nostra condició de ciutadans. La ciutadania que hem viscut des d’un primer moment és la catalana i no només en clau identitària. Hem afirmat que també som catalans encarant-nos als qui ens negaven el dret a ser-ho i als qui volien instrumentalitzar-nos. Però volíem dir molt més, volíem dir “som ciutadans de Catalunya”. És a dir, tenir el convenciment que, si haguéssim estat a la plaça de Sant Jaume el dia que Tarradellas va dir aquelles paraules, nosaltres també ens hauríem sentit interpel·lats. En definitiva, ens hauríem autoproclamat subjectes polítics de ple dret.
